De Wojtyla a Ratzinger

Polònia, la reserva del conservadurisme

Gemma C. Serra

Polònia és, respecte a Europa, la reserva o „bossa“ del catolicisme més conservador i, respecte a la resta del món, la representant de l’Església menys evolucionada. Durant dècades, el carisma de Karol Wojtyla va oferir l’aspecte més positiu del tradicionalisme catòlic, apuntalat en el paper desenvolupat pel Papa en el procés democràtic del país. Amb la mort de Joan Pau II s’ha difuminat aquesta vessant positiva per deixar sortir a la llum els draps bruts d’una Església sense la qual és difícil imaginar la Polònia actual.

Més d’un noranta per cent dels polonesos són catòlics, entre un 60 i 70 per cent dels quals practicants. La influència de l’Església catòlica a la vida política, social i cultural del país no és comparable a la de cap veí –no diguen ja a l’Alemanya de Joseph Ratzinger- i les seves ramificacions al Vaticà hi perviuen més enllà de la mort de Joan Pau II.

Wojtyla, en els seus més de 26 anys de pontificat (de l’octubre de 1978 a la seva mort, l’abril de 2005), va donar un pes i una rellevància a la seva església com cap altra Papa ha fet entre els seus compatriotes.
A ell s’atribueix un paper molt important en la revolució que va encapçalar el sindicat Solidarnosc, des de les drassanes de Gdansk, i també a la fi de la dictadura comunista. La passió que entre el poble polonès va despertar la figura del Papa només era comparable a l’aversió, por o antipatia envers el règim comunista. El seu grau de simpatia personal, més enllà de les fronteres de Polònia, feien fins i tot oblidar la línea conservadora que menava el seu concepte de fidelitat al dogma o la persecució a què va sotmetre els representants de la modernització de la església, com ara el brasiler Leonardo Boff. La feina més dura la duia endavant el seu aleshores cardenal de ferro, Ratzinger, l’anomenat Gran Inquisidor.
El nomenament de Ratzinger com a successor de Wojtyla va fe témer el pitjor. La pròpia Església alemanya coneixia –i havia patit- prou bé la seva línea dogmàtica, allunyada dels representants de la seva fracció més aperturista i propera al moviment ecumènic, com ara el cap de la Conferència Episcopal alemanya, Karl Lehmann.
Ratzinger es va estrenar amb una moderació que feia pensar a rectificar alguns dels esquemes o recances amb què es va saludar la seva elecció. Dos anys després hi ha quin veu arribat el moment d’oblidar-se d’aquells efectes òptics o il.lusions. A Polònia, en canvi, es veu la línea vaticana com la confirmació del „com ha de ser“. Sembla com si de cop s’hagués acceptat el papa alemany –i, per tant, no gaire de fiar, per la històrica antipatia veỉnal- com un „autèntic polonès“ o el fidel successor de la línea que fins i tot Wojtyla va mirar de suavitjar. Es a dir, si els polonesos són més papistes que el Papa, Ratzinger sembla ser més polonès que ho va ser el seu predecessor, en el sentit del conservadurisme.
Ratzinger, „segon“ de Wojtyla durant bona part del seu pontificat, va adoptar com a propis alguns dels col.laboradors i assessors de Joan Pau II en vida. Aquest va ser el cas del seu secretari personal, Mieczyslaw Mokrzycki, que va passar per línea directa d’un a l’altre, fins que fa uns mesos va ser nomenat arquebisbe de Lvinv, a Ucraỉna, amb la intenció de consolidar més enllà de Polònia les posicions vaticanes.

Polònia, òrfena de Wojtyla, apadrinada pels Kaczynski

La mort de Wojtyla va deixar Polònia enfonsada en una tristesa com pocs europeus es poden imaginar, en el cas que el Papa hagués estat compatriota seu. Durant dies, el país sencer va ser una processó d’ànimes en pena, de santuari en santuari, entre ofrenes i càntics, entre lloances tant per part del món eclesiàstic com dels herois de Solidarnosc. Polònia havia quedat òrfena i perdut, de passada, el seu ciutadà més universal.
Dos anys després, un altre cognom polonès dóna la volta al món: Kaczynski. En aquest cas, però, amb més titulars negatius que positius. Els bessons Lech i Jaroslaw, president i primer ministre, són el maldecap europeu constant, amb les seves sortides de to respecte als socis de la UE, i també un factor d’inestabilitat interna. Representen no ja l’anticomunisme alliberador i democratitzador, sinó el més recalcitrant. Un dels seus puntals cap al poder va ser, també, la representant del catolicisme més reaccionari, l’emissora de ràdio Maryja, dirigida pel redentorista Tadeusz Rydzyk.
Des d’aquesta emissora es va fer campanya electoral clara pel Partit Llei i Justícia dels Kaczynski i també per l’encara més conservadora Lliga de les Famílies Poloneses. Al marge del discurs polític, conservador i populista, aquesta emissora de ràdio s’ha desfermat en els últims temps amb agressives campanyes xenòfobes i antisemites fins la viscelaritat absoluta. Rydzyk, envalentonat per l’èxit electorat dels seus protegits, ha anat tan lluny que fins i tot ha rebut amonestacions del Vaticà, espantat pel que s’arriba a dir des de les ones de Maryja. Una mica com el que passa amb les sortides de mare de la COPE.
El poder de ràdio Maryja no és ilimitat, com tampoc no és el dels Kaczynski. Hi ha qui apunta a què la radicalització dretana i ultraconservadora d’aquesta fracció eclesiática i política pot esdevenir la principi de la fi del catolicisme menys crític, fins i tot a un país on teòricament fins ara no s’havia qüestionat l’Església i on el catolisme és sinònim d’identitat nacional.

La cacera de bruixes i el cas Wielgus

I, per si un cas mancaven elements corrosius en l’evolució post-Wojtyla, a principi d’any va esclatar l’escándol Stanislaw Wielgus. L’arquebisbe de Varsòvia va haver de renunciar des de la catedral de la capital polonesa i pràcticament el mateix dia, el 7 de gener passat, en què havia de ser investit per al càrrec, després d’una intensa nit de consultes amb el Vaticà.
En qüestió d’hores, es va convertir en escàndol el que des de setmanes enrera venia explicant la premsa. Que Wielgus, home de l’església, havia treballat per a la policia secreta comunista. Es a dir, que havia estat confident i agent del règim contra el que Wojtyla, Walesa i tants d’altres havien combatut, des de la parròquia o des de la movilització sindical, fins conduir Polònia a la democràcia.
El Vaticà de Ratzinger havia badat. Potser per la seva condició de polonès i „hereu“ de la tradició de Wojtyla, potser per algun forat no aclarit en les estructures de la Santa Seu. El cas és que ningú, o si més no ningú rellevant en l’organigrama del Papa, havia esbrinat en el passat de Wielgus, a qui Ratzinger havia nomenat per ocupar la plaça més buscada –després de Cracòvia- de l’església polonesa.
El Vaticà va quedar en evidència i els Kaczynki, novament més papistes que el Papa, es van fregar les mans. Tenien amb l’escándol de Wielgus una eina més per afavorir la seva falera anticomunista.
L’Institut de la Memòria Nacional havia tret a la llum el passat no només de Wielgus, sinó de decenes de capellans i noms importants de l’Església que també havien col.laborat amb el règim. El pla dels Kaczyski de „revisar“ les biografies no només dels homes de l’església, sino de la resta del país, tenia un argument de pes. El Vaticà va ensopegar en el cas Wielgus, els Kaczynski van veure obrir-se el camí cap a una llei verificació que pot afectar el destí d’un milió de persones. El mes de març va entrar en vigor aquesta normativa, que obliga a aquestes persones a declarar si van ser o no confidents de la policia comunista, sota l’amenaça de perdre la seva feina actual i de quedar inhabilitats professionalment. Més enllà dels problemes de credibilitat sorgits al si de la fins ara inqüestionable Església catòlica, els Kaczynski es van dotar d’un instrument polític destinat a impulsar la cacera de bruixes anticomunista.

Con Cem, andando por la calle

Özdemir: „Els islamistes d’Erdogan han reformat més el país que tots els governs anteriors“

Gemma C. Serra

Cem Özdemir, eurodiputat dels Verds alemanys, representa el pont entre la Turquia moderna i la Unió Europea. Nascut l’any 1965 al sud d’Alemanya, fill d’immigrants turcs, es va convertir l’any 1994 en el primer diputat del Bundestag (cambra baixa del Parlament de Berlín) d’ascendència turca en un país on aquest és el col.lectiu més nombrós entre la població no alemanya. Està convençut que aturar el procés d’incorporació de Turquia a la UE seria una doble bufetada. Per als reformistes turcs i per a la pròpia UE, que veuria com se li escapa un soci estratègic. I adverteix que, en el cas de Turquia, no tot és el que sembla als ulls occidentals. Un partit islamista pot ser reformista. I un exèrcit dit defensor del laỉcisme pot ser un perill per a la democràcia.

Pregunta.-  Les eleccions legislatives es van convocar enmig d’un clima de gran crispació a Turquia i també en plena crisi amb la UE, on més d’un dóna per trencat el procés d’integració d’aquest país.  Quin seria el resultat perfecte dels comicis des de tots dos punts de vista, d’estabilització interior i la millora de les relacions amb la UE?

Resposta.- Que guanyin les forces pro-europees, els partits que avalen les reformes. No els nacionalistes,  un perill que existeix, ara per ara, donada la crispació general i el fet que no tot a Turquia és el que sembla. Darrera les manifestacions suposadament de l’esquerra contra el primer ministre (Recip Tayyip) Erdogan  hi ha molt nacionalisme camuflat. A Brussel.les es necessitem polítics amb visió àmplia de la política exterior i que reflexionin una mica des de la perspectiva geoestratègica. Que vegin que hi ha un país de majoria de població musulmana que pot anar en dirección democràcia, en direcció a Occident, o en direcció Irán i república islàmica. Hem de tenir clar que el plan B per a Turquia, si fracassa el procés d’integració, no és una associació privilegiada, com diu la canceller Angela Merkel i d’altres, sino una aliança amb Rússia i en direcció a Irán. Per a Europa no seria una bona notícia. Potser Nicolas Sarzozy i els democristians alemanys haurien de pensar una mica en què podria significar això en matèria de política energética, de lluita contra el terrorisme, d’integració.

P.- Els sondeigs apunten a una victòria d’Erdogan, que malgrat tot podria perdre escons en funció del complexe sistema electoral de Turquia.

R.- Efectivament, sembla clar que Erdogan serà reelegit, però no si tindrà més o menys escons.  Dependrà molt de quants partits entrin al Parlament. Actualment hi ha la regla del 10 per cent, per sota del qual no hi ha representació parlamentària, cosa que vol dir que els petits es queden fora. Alguns partits han agrupat forces, altres presenten els seus candidats com a independents, que sí tenen opció a escó. Poden sortir noves constel.lacions i aliances polítiques que donin suport al AKP.

P.- Erdogan i el seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) representen el procés de reformes que vostè diu, però és una força islamista, encara que moderada. L’oposició assegura que una combinació Ergodan al cap de govern i Abdullá Gül a la presidència, com vol el AKP, comportaria una islamització del país. Que hi ha una mena d’agenda secreta per tirar endavant aquesta islamització.

R.- Si això no ha passat en els darrers tres o quatre anys no veig perquè hauria de passar ara. El problema que té el AKP és que part de les seves bases és molt conservadora i religiosa, és veritat. Però la cúpula no ho és. Creu en les reformes i veu que el futur està a la UE. La situació és paradoxal. Els qui aparentement són pro-occidentals, els qui anaven a les grans manifestacions, en realitat són moguts per forts sentiments nacionalistes. En canvi, els qui de portes enfora no semblen tan occidentalistes, els islamistes, en el fons ho són més.

R.- Per a molts occidentals és complicat d’entendre el papel de l’exèrcit, que s’erigeix en defensor de l’Estat laic, de la separació entre Església i Estat, com a garant d’un estat no islàmic, i per l’altra suposa un perill constant de cop d’Estat, com ho demostren els nombrosos precedents de la història recent.

P- Sí, ja li dic, tot és una mica més complicat del que sembla. Representen la defensa de l’estat laic, però això no és necessàriament equivalent a democràtic. El laỉcisme, la secularització no és possible sense democràcia.  La qüestió en tot això és qui està per la democràcia, per l’occidentalització del país, per una sèrie de valors reformistes. L’exèrcit i algunes forces polítiques volen defensar els principis republicans, de l’estat laic, amb mètodes que no són democràtiques. Les coses no funcionen així. República, laỉcisme només tenen sentit en combinació amb democràcia, en el sentit d’una democràcia d’un Estat de dret. No es poden separar. Hem de tenir en compte que, en els quatre anys i mig de govern islàmic d’Erdogan s’han donat més passos en direcció a reformes que en els governs anteriors, mai no s’havia avançat tant en aquesta direcció.

P.- Erdogan no va conseguir imposar Gül com a president pel boicot de l’oposició. Com a resposta ha posat en marxa una reforma constitucional que permeti l’elecció directa del president…

R.- En realitat no hi ha cap altra opció que l’elecció directa, és l’única solució al cul-de-sac creat. No es pot mantenir la situació actual, perquè significa que el govern está sempre en posicio de ser sotmés a un xantatge. L’elecció de Gül va ser fallida perquè l’oposició ho va boicotejar en fer que no hi ha hagués el quorum necessari a la cambra. Si l’oposició no va a la cambra no hi ha president. Si el AKP presenta un candidat, els altres no hi van, no hi ha quorum i es reventa l’elecció. Això té poc a veure amb les regles de la democràcia. Democràcia vol dir acceptar la majoria.

P.- Erdogan ha representat fins ara la línea d’apropament a Europa. Després de la victòria a França de Sarkozy, que vol bloquejar l’ingrés, queda alguna possibilitat real per a Turquia?

R.- S’ha d’admetre que és prou difícil como a conseqüència de la pròpia situació interna a Turquia. El fort nacionalisme turc ajuda a posicions com a Sarkozy, reforça els arguments dels qui, com Sarzoky, de per sí estan en contra de l’ingrés turc. Sembla com si els nacionalistes turcs i Sarkozy fossin grans amics que s’escolten i recolzen.

P.- Si més no Sarkozy diu el que pensa. Altres, com el govern de l’Angela Merkel, no ho dónen per trencat, malgrat que el partit conservador de Merkel, com ella mateixa, estan a favor del que anomen associació privilegiada amb Turquía, no l’ingrés com a membre de ple dret.

R.- Merkel pot dir el que vulgui, però té uns socis, el Partit Socialdemòcrata, que la frenen. I hi ha tambié un acords amb la UE que són vinculants, unes negociacions i un procés que no es pot trencar així com així. Si Turquia compleix, no es podrà tirar enrera. La senyora Merkel, a més, no està en campanya electoral, mentre que Sarkozy sembla que no la dóna per acabada i continua per la via del bloqueig.

P.- Sigui com sigui, els defensors de l’ingrés turc s’estan quedant una mica sols. Com encaixa la gent a Turquia aquest estira i arronsa amb la UE, què en pensen, creuen que se’ls pren el pel, que en realitat mai no se’ls va voler dins, estan decebuts…

R.- La gent no está en contra de la UE, continua volent l’ingrés, però la majoria no creu que Turquia arribi a ingressar. Hi ha un gran escepticisme. Turquia se sent mal tractada, estafada i no oblidem també que hi ha un sentit d’orgull nacional. Si no ens volen, nosaltres no els voldrem a ells. Els senyals que arriben de Brussel.les són negatius, el vincle és cada cop més difús. Com més febles son els senyals que envia Brussel.les en direcció a la incorporació, més feble la resposta dels ciutadans turcs a Brussel.les. Fa un parell d’anys, qualsevol declaració de l’eurocomissari per a l’Ampliació, Günter Verheugen o del seu succesor, Olli Reh, anaven a primera pàgina. Ara van a la cinquena, o més enrera. I qui recull els fruits d’aquesta decepció son els nacionalistes, les forces retrògrades.

Gràcies, David

Última

David Castillo, coordinador

Fa exactament divuit anys que un petit equip vam iniciar el suplement Cultura. L'encàrrec va sorgir del malaguanyat Albert Viladot i des del començament vam estar amb l'Avel·lí Artís i la Marga Moreno. El primer es va retirar com a coordinador a la segona setmana i a partir d'aquell moment el director del diari em va traspassar la responsabilitat després d'oferir-li entrevistes en exclusiva amb John Le Carre, Umberto Eco i Patricia Highsmith. Durant tots aquests anys, el suplement ha estat el planter de la majoria dels diaris de Barcelona. Per les nostres pàgines han passat les grans figures del periodisme cultural, escriptors com ara Sergi Pàmies, Valentí Puig, Emili Teixidor, Miquel de Palol, Rafa Vallbona, Joan Solà i un llarg etcètera, sense oblidar grans figures que ens han abandonat com ara Vidal Alcover, M.M. Marçal, Joan Perucho, Vázquez Montalbán, Riambau Saurí, Valerià Pujol i J.M. Huertas Claveria.

El suplement ha format i s'ha nodrit de les noves generacions, sense oblidar els clàssics de les nostres lletres, des d'una visió cosmopolita, inspirada en la visió de la literatura d'alguns dels nostres mestres com Joan Triadú, Carles Miralles, Carme Arnau, Ramon Pla i Arxé, Joan J. Isern, J.M. Ripoll, Lluís Llort i tots els joves que han renovat el panorama de la nostra literatura. Vull recordar especialment els anys amb el Ferran Sendra i la Gemma Casadevall, així com l'arribada de Pep Blay, que ens va fer moure'ns per tot el món, quan encara les fronteres europees eren dures. Esperem que el nou equip tingui tanta sort com nosaltres i que pugui disfrutar com nosaltres ho hem fet. Ars longa, vita brevis.



Noticia publicada al diari AVUI, pàgina 2. Dijous, 12 de juliol del 2007

 Arrancamos el blog con una despedida que no lo fue.  Tres años después de la "última" de David, ahí estamos en Hotel Majestic, Nit de l'Edició, 10.11.2010, premio a David Castillo por el suplemento Cultura. Nunca digas nunca jamás.

Pero sí es verdad que empezamos cruzando fronteras duras. En un R5, hacia Viena, para mi primera entrevista. Arriba, con Simon Wiesenthal. Ni rastro en google.