“A Espanya pateixen sequera extrema, al Canadà hi ha uns incendis forestals esfereïdors i la temperatura del mar és massa alta: el canvi climàtic és entre nosaltres i ha arribat amb tota la fúria”, sosté Katrin Göring-Eckardt, històrica d’Els Verds alemanys i vicepresidenta pel seu partit al Bundestag, el Parlament federal.
“Estar carregats de raó o haver estat els primers a alertar d’una crisi global com la climàtica no dona vots. Vivim un moment en què triomfen les respostes aparentment fàcils a problemes que no ho són. I això és exactament el que mai no han representat Els Verds”, assenyala per la seva banda Florian Schikowski, historiador del Centre d’Investigacions Leibniz, de Potsdam.
Tant Göring-Eckardt com l’historiador seran els principals oradors d’un debat commemoratiu dels 30 anys de la fusió entre Els Verds –el combatiu partit ecologista nascut el 1980 entorn de figures com Petra Kelly– i el Bündnis 90, o Aliança 90, l’equivalent sorgit a l’Alemanya comunista i consolidat amb la caiguda del mur berlinès. Hauria de ser un motiu de celebració. Però Els Verds no estan per a festes, sinó en una de les seves fases de reflexió torturant.
De motor del tripartit amb el socialdemòcrata Olaf Scholz i el Partit Liberal (FDP) com a tercer soci han passat a la caiguda lliure en els sondejos. Fa aproximadament un any lideraven les enquestes d’intenció de vot, mentre que ara estan per sota, no només de l’oposició conservadora –que seria la força més votada, si hi hagués ara eleccions generals– sinó també de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), en segon lloc i empatada amb els socialdemòcrates de Scholz.
No és el primer cop que topen amb la realitat de la gestió de govern. La seva anterior –i única– experiència va ser com a aliats del socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005). Una experiència que va acabar abruptament, amb l’avançament electoral precipitat per un canceller desgastat en només set anys. Eren els temps en què el pragmàtic Joschka Fischer, com a ministre d’Afers Estrangers, es va haver d’enfrontar a la indignació interna, entre altres coses, per haver beneït la primera intervenció de l’exèrcit alemany en una missió de l’OTAN, el 1999, a Kosova.
Són moltes les raons d’aquesta nova crisi i moltes les contradiccions internes acumulades, algunes amb categoria de traïció a les essències del partit i victòria del realisme. A la llista de mesures considerades assenyades però que afecten els interessos i recursos de milions d’alemanys –com ara la substitució de la calefacció de gas o petroli per les equivalents d’energies renovables– s’han afegit un seguit de nomenaments d’amics o parents al Ministeri d’Economia i Protecció del Clima.
Robert Habeck, el seu titular i vicecanceller de Scholz, ha passat de ser el polític més ben valorat del país a ser l’objectiu prioritari de les portades més virulentes de Bild, el diari sensacionalista que segueix una línia semblant a la de l’AfD. “A Els Verds no se’ls perdona res. No hi ha compassió amb un partit que es diu la veu de la consciència”, explica el politòleg Hajo Funke, de la Universitat Lliure de Berlín i expert en la ultradreta. “És més fàcil fer caure en el descrèdit una figura del «partit de les prohibicions» que un radical de l’AfD”, hi afegeix.
El “partit de les prohibicions” tant Bild com la ultradreta entenen que són Els Verds, malgrat que fins ara no han aconseguit fer realitat un dels cavalls de batalla, la implantació d’un límit de velocitat a les autopistes alemanyes, malgrat que la majoria dels ciutadans hi donen suport.
Els Verds no estan en el millor moment i l’acte dels 30 anys de la fusió amb els companys de l’Est, programat per la Fundació Heinrich Böll per al dia 14 que ve, serà més aviat un motiu per recordar “les moltes crisis que hem passat”, reconeix Göring-Eckardt.
La vicepresidenta del Bundestag, nascuda a l’Est comunista fa 57 anys, representa el sector conservador del partit i té forts vincles amb l’Església –va ser membre del sínode de l’Església evangèlica alemanya entre el 2009 i el 2013.
Va ser una de les partidàries de la incorporació d’Ucraïna a la Unió Europea (UE) des d’abans de l’inici de la invasió russa, i també, dins del partit, una de les defensores dels subministraments d’armes a Kíiv. És aquesta la línia dominant entre un partit nascut com a pacifista, compartida tant per Habeck com per la ministra d’Afers Estrangers, Annalena Baerbock.
“El 24 de febrer ens vam despertar en un altre món”, va dir Baerbock respecte a aquell matí del 2022 quan dels “indicis” d’una agressió imminent es va passar a la seva materialització. Aquell matí va desfermar-se sobre els ucraïnesos una tragèdia que encara continua. La guerra tornava a Europa. A Alemanya feia tres mesos que havia assumit el poder un govern jove, liderat per Scholz i amb Els Verds i els liberals com a socis. La prioritat del tripartit havia de ser engegar la transició cap a una energia verda que els successius governs d’Angela Merkel –el darrer dels quals, amb Scholz com a titular de Finances– havia deixat aparcada.
A Habeck li va correspondre independitzar Alemanya en un temps rècord dels subministraments de gas, petroli i carbó russos, sense condemnar el ciutadà a pelar-se de fred a l’hivern. Va haver-hi gas per a tothom, però molt més car. I a canvi d’invertir en terminals de gas natural liquat (GNL), de buscar recanvis amb països indigeribles, inclòs Qatar, o de recórrer a substituts com el carbó.
Apagada nuclear endarreridaHabeck va encaixar, a més, un ajornament de tres mesos en l’apagada nuclear, una qüestió existencial per a Els Verds impulsada en temps de Schröder. A l’abril, van apagar-se finalment les tres últimes plantes atòmiques. Però immediatament va caure sobre Habeck un altre xàfec: el projecte de llei que prohibirà instal·lar noves calderes de gas o petroli a partir del 2024. Es tracta d’una peça del pla per a la substitució de la calefacció d’energia fòssil, d’acord amb el pla de la Comissió Europea, que ha posat en peu de guerra propietaris i llogaters. Sobretot la gent més gran, que tem veure’s obligada a una forta inversió, si la vella caldera diu prou.
Els liberals han bloquejat el projecte de Habeck. El ministre arrossega un viacrucis personal, entre els atacs de Bild o AfD i els dels socis liberals. I, a més, és l’encarregat de gestionar l’anomenada recessió tècnica. La primera economia de la zona euro va tancar el 2022 amb una contracció del seu producte interior brut (PIB), una situació que s’ha repetit en el primer trimestre d’aquest 2023.
A totes aquestes plagues se suma ara la de la reforma de l’asil europea, quan els populismes dretans lideren o apuntalen cada cop més governs, des d’Itàlia fins a Suècia o Finlàndia.
“Jo tampoc no comparteixo alguns plantejaments. Però vivim en una Europa molt heterogènia i hem de tancar una assignatura pendent, com és una política d’asil comuna europea”, deia la ministra Baerbock enmig de la revolta interna generada pel propòsit de regular les sol·licituds d’asil a les fronteres exteriors de la UE. És a dir, de no deixar entrar al bloc qui no tingui perspectives reals de poder quedar-s’hi.
Carta de rebuigUns dos-cents càrrecs d’Els Verds han expressat per carta a la cúpula del partit el rebuig a aquesta política d’asil. Un cop més sorgeix la pregunta de si petarà el partit de Petra Kelly, Joschka Fischer o d’Annalena Baerbock i Robert Habeck o si encaixarà una altra dosi de realisme, o de traïció a les essències, com a soci de govern.
Gemma Casadevall Berlín10 MAR 2026 
