Angela Merkel i Mariano Rajoy van fer ahir un recital de com blindar-se l'un a l'altre, sense comprometre's a res. Va ser en la cloenda de la seva cimera bilateral, a Berlín, una d'aquelles trobades precuinades com un ritual per exhibir harmonia, però que aquest cop venia empastifada per la mala maror dels
papers de Bárcenas i el ressorgiment de la trama Gürtel.
Tots dos líders van optar per cobrir-se les espatlles l'un a l'altre. Mentre la cancellera alemanya insistia en els elogis a les mesures d'austeritat empreses pel govern del PP, el president espanyol repetia el que ja va dir dissabte en la seva compareixença davant l'executiva del seu partit: que tot el que publiquen els diaris sobre la seva implicació en el cas Bárcenas és mentida.
“Les coses que se m'imputen són falses. Així ho vaig dir i així ho reitero avui”, deia Rajoy, acompanyat de Merkel, després d'una cimera bilateral que, teòricament, estava centrada en qüestions econòmiques i temes comunitaris.
El president espanyol sabia que aquest cop, a Berlín i amb presència de mitjans internacionals, no es podria escapolir de respondre, com a mínim, dues preguntes, les que li van formular els periodistes espanyols, intercalades amb dues més dels col·legues alemanys. Entre Madrid i Berlín s'havia pactat un format reduït per a la compareixença conjunta de tots dos líders, una qüestió prou insòlita en una cimera bilateral entre dos socis dits privilegiats com són Alemanya i Espanya.
Després del format de videoconferència de dissabte –amb els mitjans de comunicació escoltant Rajoy per un monitor–, era clar que els periodistes no deixarien passar l'ocasió. Rajoy s'hauria estimat més cenyir-se als avenços econòmics en el seu any i un mes de govern. O, fins i tot, fer sentir la seva reclamació a la cancellera de mesures que impulsen el creixement.
Preguntes pactades
En lloc d'això, li va tocar enfrontar-se als mitjans, que l'esperaven amb unes preguntes pactades prèviament entre tots els col·legues presents. Se sabia, també, que aquest cop sí que es donaria la paraula al representant d'
El País, el principal dit acusador pel que fa als
papers de Bárcenas, i que, per tant, Rajoy escoltaria la paraula
corrupció aplicada al seu partit i amb la cancellera al costat.
El president va tenir temps, per tant, d'aprendre's de memòria el que havia de dir. Va sostenir que se sentia “tan legitimat” com quan va guanyar les eleccions, el 20 de novembre de 2011, i també que pensava seguir al capdavant del govern “amb les mateixes ganes, il·lusió, coratge i determinació” que quan va assumir el poder, el desembre d'aquell mateix any.
A partir d'aquí, es va mantenir en la línia de negar-ho tot, com ara que ell i altres dirigents del partit hagin rebut mai sobresous fora de la comptabilitat oficial. I es va escudar en el fet que la decisió sobre si querellar-se o no contra l'extresorer no li correspon a ell, sinó que és una qüestió que “estudia el partit” per tal de preservar “l'honorabilitat” de les persones assenyalades.
Posats a blindar-se, Rajoy va precisar després que “la majoria de les coses” que es publiquen són falses. És a dir, no va descartar que n'hi hagi “alguna” de certa. Com si es volgués preparar per si de cas es veu obligat a anar admetent el goteig de les “coses” que acabin sent certes.
Merkel també es va blindar, molt d'acord amb el seu estil d'absoluta racionalitat. A les preguntes sobre com veia tota aquesta allau de sospites sobre el seu col·lega espanyol, va respondre expressant el seu suport a les mesures empreses pel govern de Madrid per reduir el dèficit i lluitar contra l'atur. Va insistir en la seva certesa que també donaran fruit les mesures per combatre el gran mal del país, la desocupació juvenil, mentre Rajoy es treia de la mànega, en parlar dels seus èxits, una reducció del dèficit estructural del 3,5% l'any 2012, sense precisar a què es referia la comparació ni atrevir-se a pronòstics respecte a aquest 2013.
“Estic plenament convençuda que el govern espanyol sabrà fer la seva feina”, va dir la cancellera, de nou sense referir-se implícitament a la qüestió de la corrupció. I, com que no hi havia més torns de pregunta o repregunta, tot quedava en l'ambigüitat i no era clar si es referia al programa de retallades o a la investigació correcta del cas Bárcenas.
Van tancar, així, una compareixença mínima després de la cimera bilateral, durant la qual Rajoy pretenia obtenir compromisos concrets per impulsar el creixement i Merkel volia arrodonir un consens amb vista a la cimera de dijous i divendres a Brussel·les. L'objectiu de la trobada dels líders comunitaris és tancar els pressupostos de la Unió Europea (UE) per al període 2014-2020, que van quedar “aparcats” al novembre per falta d'acord.
Berlín no vol ampliar despeses –i menys encara en l'apartat agrícola, com reclama París, entre altres punts– i Merkel fa una setmana que celebra trobades bilaterals a la recerca d'una solució d'aquelles tan “brussel·lianes”, és a dir, en què tothom salva la cara i torna a casa amb un acord, encara que sigui de mínims.
Va ser una trobada curta, seguida d'una minicompareixença davant la premsa dels dos països que, de tota manera, a Rajoy segurament se li va fer molt llarga.
A Brussel·les es tornaran a veure les cares i el president del govern espanyol difícilment es podrà escapolir de nou d'una altra trobada amb els periodistes. A Madrid potser s'ho pot permetre, però quan surt del seu feu la cosa es fa més difícil.
Anàlisi - Ironies alemanyes
05/02/13 02:00 - Gemma C.Serra
Fins ara, s'havia vist Espanya com un soci amb problemes però honrat; res a veure amb Grècia, associada a la corrupció
“És habitual que els col·legues de règims predemocràtics aprofitin les sortides a l'estranger dels seus líders per fer-los les preguntes que no volen respondre a casa; en democràcia és més aviat estrany”, comentava amb ironia un periodista de la televisió pública alemanya, mentre esperava l'aparició d'Angela Merkel i Mariano Rajoy, una mica sorprès per la gran quantitat d'enviats especials espanyols presents a la seu de la cancelleria.
El cas Bárcenas i la presumpta trama de comptes secrets del PP recorda l'escàndol de finançament irregular de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que ara presideix la cancellera, l'any 1999, però amb una segona ironia: de resultes d'aquell cas va néixer l'era Merkel, mentre que els
papers poden suposar la fi de l'etapa Rajoy.
És prematur fer pronòstics, reflexionava el mateix col·lega alemany. Quan va esclatar l'escàndol dels comptes secrets a la CDU, el partit acabava de passar a l'oposició, amb un Helmut Kohl derrotat després de setze anys com a cap del govern alemany i d'un quart de segle al capdavant de la formació. La CDU necessitava “regenerar-se” sí o sí d'aquell patriarcat de perfils absolutistes. Merkel, aleshores secretària general del partit, va assumir el lideratge apuntalada en un article en què convidava els seus a “emancipar-se” de l'ombra de Kohl, mentre aquest confessava l'existència dels comptes secrets, però no donava els noms dels seus “mecenes” o empresaris amics que les nodrien.
Kohl no ha trencat fins ara aquella llei de silenci autoimposada, per molt que el partit li va girar l'esquena. Han hagut de passar tretze anys perquè es produís una reconciliació entre el patriarca i la CDU, que ara el torna a aclamar com a canceller de la reunificació.
Rajoy afronta el cas Bárcenas com a cap de govern d'un país que, fins ara, s'havia identificat a Alemanya amb un soci de la zona euro amb problemes, però honrat. La crisi devastadora del seu mercat laboral i fins i tot la bombolla immobiliària eren producte d'una mala gestió, però no cosa de lladres. Res a veure amb Grècia, associada a Alemanya no només amb rescats multimilionaris
in extremis, sinó també amb corrupció, blanqueig de diners i evasors fiscals. Es parlava de la trama Gürtel, però no de corrupció sistemàtica. El cas Urdangarin es percebia com el d'una ovella negra infiltrada en una monarquia amb “febleses humanes” –les del rei Joan Carles, bàsicament–. De cop, Espanya no només és un país d'atur massiu entre els joves, sinó també de corrupció escampada en tots els seus estaments polítics, des dels poblets de vacances –Lloret de Mar– fins al partit que té la majoria absoluta, fins a arribar a la monarquia. Merkel no vol maldecaps en un any electoral en què aspira a ser reelegida per a una tercera legislatura. Vol les aigües tranquil·les, no haver de parlar de més rescats a economies que són sacs sense fons –Grècia– ni de tornar a les maratons nocturnes de l'eix francoalemany –ara, amb François Hollande– com les que tenia cada dos per tres amb Nicolas Sarkozy quan semblava que l'euro s'enfonsava. Merkel sap, per experiència, que un escàndol de comptes secrets es pot perllongar durant mesos, sense que s'arribi a aclarir què va passar. Per això, enmig d'aquest any electoral i fins que l'evidència no l'obligui en sentit contrari, dóna suport a Rajoy.
