Al fin

Alemanya dona el sí als gais   

Diputats d’Els Verds celebren la legalització del matrimoni homosexual, ahir al Bundestag Foto: TOBIAS SCHWARZ / AFP.

GEMMA C. SERRA, Berlín. 
Matrimoni per a tothom. Era el lema del dia per al Partit Socialdemòcrata (SPD), que va qualificar d’“hora estel·lar” del parlamentarisme alemany la votació a favor del matrimoni homosexual. La cancellera, Angela Merkel, havia donat llibertat de consciència als seus 310 diputats i la resposta va ser una victòria clara de la iniciativa, defensada conjuntament per l’SPD, Els Verds i L’Esquerra, per desbloquejar el matrimoni entre parelles del mateix sexe: 75 vots de les files conservadores de Merkel (dels 310 diputats que té) van anar a l’altre bàndol i el sí va guanyar per 393 vots a favor, 226 en contra i quatre abstencions.
La cancellera havia alliberat els seus de la disciplina de vot, en una decisió que ella mateixa havia qualificat de “qüestió de consciència”. La seva, la de Merkel, diu que un matrimoni –d’acord amb l’article 6 de la Constitució, que garanteix la protecció de la família– està format “per un home i una dona”. La cancellera va justificar així el seu no personal al matrimoni homosexual, en una declaració després del debat parlamentari en què va haver d’escoltar acusacions directes de l’SPD, que li atribuïa el bloqueig durant anys a l’equiparació plena dels drets d’aquest col·lectiu.
Merkel, d’acord amb la seva pràctica de no mullar-se, no va deixar clar si amb això insinuava que una modificació de la legislació vigent del Codi Penal implica esmenar la Constitució. Sí que va aclarir, en canvi, que és partidària de permetre l’adopció de nens a les parelles homosexuals, un dels punts més controvertits dins la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i la seva agermanada bavaresa (CSU).
L’adopció és el moll de l’os de la qüestió, en un país amb una normativa especialment rígida en aquesta matèria. Els obstacles per a l’adopció a les parelles de fet, tant homosexuals com heterosexuals, són de vegades insalvables o només superables a còpia de molta perseverança. El 2001, en temps del govern socialdemòcrata-verd del canceller Gerhard Schröder, Alemanya va encapçalar, a escala global, la satisfacció de les reivindicacions dels homosexuals autoritzant-los a registrar-se com a parella de fet. Això els va obrir la porta a l’equiparació gradual amb les parelles heterosexuals en gairebé tots els àmbits, menys l’adopció i el dret hereditari.

Maniobra electoral       La qüestió va quedar encallada i, de país avançat, Alemanya ha passat a endarrerit, mentre països dits “catòlics”, com Espanya, han agafat avantatge. Tres legislatures seguides de Merkel –la primera i l’actual, en gran coalició amb els socialdemòcrates; la del mig, amb els liberals– no van desbloquejar el tema del matrimoni. Els tres pactes de coalició ho excloïen. Ni tan sols l’amistat de Merkel amb el liberal Guido Westerwelle, ministre d’Afers Estrangers del 2009 al 2013 i homosexual declarat, va trencar el sostre de vidre. Merkel va ser una mena de “padrina” per a la parella que formaven Westerwelle i el seu company, el metge Michael Mronz. La relació personal no es va traduir en fets polítics en favor del col·lectiu. Merkel va defensar encara ahir que, sota la seva gestió, s’ha avançat “pas a pas” en direcció a l’equiparació plena. El pas definitiu el va fer, però, el seu rival en la lluita per la cancelleria en les eleccions generals del setembre, Martin Schulz. L’aspirant socialdemòcrata es va afegir diumenge passat a la posició de L’Esquerra i Els Verds d’imposar el sí al matrimoni homosexual com a condició prèvia a qualsevol futura coalició de govern.
Merkel va resoldre la situació en 24 hores donant “llibertat de consciència” als seus diputats, en una votació incorporada a corre-cuita en la darrera sessió parlamentària fins a les generals. L’aprovació, ahir, era interpretada per l’SPD com una victòria moral de Schulz. D’altres ho veien com una maniobra de Merkel, que va neutralitzar en temps rècord el que hauria estat un cavall de batalla electoral dels socialdemòcrates. I, a més, li permet refermar-se en l’eterna amenaça, des de la concepció conservadora, que l’únic que pot impedir la seva reelecció és una aliança recolzada en L’Esquerra, partit etiquetat encara d’hereu de l’Alemanya comunista.

Con Urs y Esteban, hablando de Angie

http://www.dw.de/dw/episode/9797/0,,15893077,00.html

Revés electoral para Merkel - ¿Le queda todavía una salida?

Angela Merkel pierde terreno. Cada vez más políticos europeos se distancian de su política de ahorro y las elecciones en Francia y Grecia suponen obstáculos en su manejo de la crisis. Y la jefa de gobierno alemana también tiene problemas en casa. Las elecciones en Renania del Norte Westfalia, el mayor estado federado alemán, han resultado en una estrepitosa derrota de su partido cristianodemócrata. Las elecciones regionales de Renania del Norte Westfalia están consideradas como barómetro de las generales en 2013 y los socialdemócratas perciben viento favorable. Al igual que el recién elegido presidente francés Francois Hollande, quieren añadir un pacto de crecimiento al pacto fiscal que limita el endeudamiento de los países de la eurozona. Eso debería ayudar a los vapuleados países del Sur del continente. Incluso Merkel habla ya de crecimiento, pero sin contraer más deudas. La canciller sigue apostando por reformas estructurales. En Francia la ciudadanía espera que su nuevo presidente Hollnde cumpla con sus promesas electorales: inversiones y una postura decidida frente a Berlín. En España la situación ha empeorado pese al estricto rumbo de ahorro. Angela Merkel parece aislada en el ámbito europeo, muchos perciben su manejo de la crisis como un dictado. ¿ Podrá la canciller alemana imponer su política o tendrá que hacer concesiones ?

Nuestros invitados:

Gemma Casadevall -Periodista española nacida en Barcelona y establecida en Berlín desde 1992. Ha ejercido como corresponsal en Alemania para "Diario de Barcelona", "Avui" y "El Mundo". Desde 1999 foma parte del equipo de la Agencia EFE en Berlín, cuya cobertura abarca Alemania, Escandinavia y Polonia.

Esteban Engel- Periodista de origen argentino, trabaja desde 1988 para la agencia de noticias alemana DPA, primero lo hizo en la redacción española y luego como corresponsal en Venezuela y Brasil. Vive en Berlín desde 1998, donde tiene a su cargo la sección Cultura y Medios del estudio capitalino de DPA.

Roland Pichler -Este periodista trabaja como corresponsal de temas económicos en la oficina berlinesa del diario Stuttgarter Zeitung. Estudia periodismo en Múnich y, tras finalizar sus estudios sobre economía y política, se traslada a Argentina. Principalmente se ocupa de temas de política económica y financiera así como de otros temas económicos internacionales.

Hay un futuro después de Sarko

Merkel hace equilibrios entre la austeridad y su posible futuro con Hollande Gemma Casadevall

Berlín, 27 abr.- La canciller alemana, Angela Merkel, ratificó hoy su defensa férrea del pacto fiscal en la UE, aunque negó haber entrado en confrontación con François Hollande, el aspirante socialista al Elíseo con el que se sabe condenada a entenderse de salir derrotado Nicolas Sarkozy en los comicios presidenciales. El pacto fiscal -es decir, la austeridad como prioridad absoluta- es "innegociable", puesto que 25 de los 27 miembros de la UE lo suscribieron, entró en trámite parlamentario en la mayoría de esos países y no es susceptible de "modificaciones", argumenta Merkel. Tal postura no implica una "confrontación" con Hollande sino una "constatación" de la situación real, apuntó el portavoz del gobierno, Steffen Seibert, en un intento por restar virulencia a las declaraciones de la canciller al grupo mediático alemán "WAZ". El portavoz salía así al paso de las interpretaciones de medios como "Spiegel", según los cuales Merkel y Hollande habían entrado en una especie de batalla frontal a distancia, de resultas de sus posturas divergentes respecto al camino correcto para salir de la crisis. El crecimiento económico es el "segundo pilar" de la política común de la UE frente a la crisis, insistió Seibert, dejando claro, por exclusión, que el primero es la austeridad. La canciller no está en confrontación con Hollande, afirmó el portavoz, ni ha injerido en la campaña francesa, sino que simplemente describió cuál es la "situación real" del pacto. Es decir, innegociable, ya que fue "libremente" respaldado por los países implicados y está camino a ser ratificado. Sea quien sea el ganador de la segunda ronda electoral, Hollande o Sarkozy, el Gobierno de Merkel mantendrá "la tradicional buena colaboración bilateral", dijo. "Ambos candidatos son europeístas. Eso es lo principal. Con ambos trabajaremos como hasta ahora", insistió Seibert. El portavoz incidía así en la controversia latente en Alemania acerca del grado de compromiso de Merkel con la campaña por la reelección de Sarkozy y hasta qué punto ello no se cobrará factura en el eje Berlín-París, caso de ser Hollande el ganador. Merkel ha defendido su apoyo a Sarkozy como una práctica habitual entre partidos hermanados. Pero la divergencia entre su defensa de la austeridad, frente al compromiso de Hollande de renegociar el pacto la han puesto en una situación delicada. El eje franco-alemán no puede flaquear, sea o no entre correligionarios -y hay suficientes ejemplos de ello, empezando por la legendaria amistad entre el socialista François Mitterrand y el conservador Helmut Kohl-, es la postura oficial de Berlín. Para Merkel, como para Sarzozy, de la buena salud del eje depende la de Europa, especialmente en momentos de gran fragilidad como la actual que, como ha dicho la canciller, ha puesto a Europa ante una crisis no vivida desde la II Guerra Mundial. Igual que la canciller defiende a rajatabla el pacto fiscal, ve inamovible la premisa de que no puede haber ayudas directas a la banca de los países de la zona euro en situación crítica. Mientras en medios alemanes se afirma que el Banco Central Europeo (BCE) estudia ya fórmulas de ayudas directas a la banca, Seibert recordó hoy que esa línea no está "contemplada" en sus dispositivos de actuación. Los "mecanismos de actuación" de los fondos -es decir, el Fondo Europeo de Estabilización Financiera (FEEF) o del futuro Mecanismo Europeo de Estabilización (MEDE)- prevén únicamente la oportunidad de activarse "si lo solicita un Gobierno nacional" y "con las consecuencias que de ello se derivan", dijo el portavoz. Tanto Merkel como el Bundesbank rechazan esa opción, mientras la propia directora gerente del Fondo Monetario Internacional (FMI), Christine Lagarde, expresó recientemente su respaldo a la fórmula. Merkel parece determinada a mantener su línea, por encima del incipiente aislamiento respecto a sus socios y de que de nuevo tenga que verse confrontada a críticas a la presunta inamovilidad alemana. En este orden de cosas, Berlín enfatizó su respaldo al Gobierno español, en tanto que representante al igual que Merkel de la austeridad. "El Gobierno alemán confía plenamente en las medidas adoptadas por España", afirmó Seibert, para destacar el "respeto" con que a escala internacional se ha recibido la "determinación" mostrada por el presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy. Seibert hizo esta apreciación, después de que la agenda de calificación Standard & Poor's rebajara ayer por segunda vez la nota de la deuda española a largo plazo, que pasó de "A" a ser de "BBB+" (aprobado alto), la misma nota que tiene por ejemplo Irlanda. EFE gc/jcb/ih

Peladillas para Merkollande

 

Angela ja pensa en ‘Merkollande'

24/04/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

La superpoderosa cancellera no perd el temps. Mentre mitja Europa es demanava com canviarà la zona euro si el socialista François Hollande guanya la segona volta de les eleccions presidencials franceses i s'enterra l'era del duet Merzoky, la cap del govern alemany feia dir per mitjà del seu portaveu, Georg Streiter, que manté el suport a Nicolas Sakozy, però que evidentment col·laborarà amb l'altre, si és que acaba a l'Elisi.

Cap sorpresa, en definitiva, ja que és una manera de marcar la seva voluntat que l'eix París-Berlín continuï sent l'òrgan director oficiós de la UE. El que sí que va sorprendre és que el portaveu

no es parapetés en la vella fórmula que no es parla d'eleccions encara pendents a països veïns, que fes aquest pronunciament sense esperar el resultat de la

segona volta, el 6 de maig.

Serà un diumenge complicat per a la cancellera. En primer lloc, perquè tot apunta a la victòria d'un socialista. En segon lloc, perquè també a casa té eleccions, al land de Schleswig-Holstein: un estat petit, fronterer amb Dinamarca i amb poc pes dins el conjunt alemany, on governa una coalició entre la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU) i el Partit Lliberal (FDP). És a dir, una constel·lació idèntica a la del seu govern a Berlín. Els sondejos indiquen que, com passa des que es van convertir en socis de Merkel, els lliberals quedaran fora de la nova cambra. Una mena de premonició del que se suposa que passarà en les generals del 2013.

Merkel podria perdre el diu-menge 6 de maig l'aliat europeu indiscutible. I, ja a escala domèstica, hauria de veure com el seu soci a Berlín encaixa una nova clatellada, preparatòria, potser, del que l'espera una setmana després a les eleccions de Re-nània del Nord-Westfàlia.
Dos aliats naturals enfonsats, l'un a casa i l'altre a París. La cancellera, dona de reconeguda sang freda, s'encarrila sense problemes cap a una nova denominació d'origen europea, Merkollande, com si la cosa no hagués d'alterar el seu curs.
De fa mesos es parla de les repercussions que tindria un relleu a l'Elisi. Hollande va obrir el foc en parlar de replantejar el pacte fiscal –un dels projectes comuns del duet Merkozy–. Què obrirà i què deixarà com va pactar Sarkozy, un cop acabi la campanya electoral i arribi l'hora del realisme? Aquesta és la gran qüestió.
La cancellera i l'encara candidat socialista s'entendran, si arriba el cas, de la mateixa manera que ho van fer abans tots els presidents francesos amb els caps de govern alemanys, independentment del color polític. El llegendari tàndem François Mitterrand-Helmut Kohl, amb la històrica foto agafats de la maneta, a Verdun, el 1984 i recordant junts els morts de la Primera i la Segona Guerra Mundial, és el símbol més sovintejat en la història comuna dels dos poderosos veïns que d'enemics han passat a aliats. Merkel i Sarkozy no tenen a l'àlbum de fotos res de semblant, però la processó de cimeres, minicimeres, trobades bilaterals, visites llampec per fer d'apagafoc, etcètera, és una seqüència més que fidel dels convulsos anys de la zona euro, abans i tot que esclatés la crisi del deute.

Al Merkozy no els uneixen tants aspectes comuns com sembla –fora que tots dos lideren partits conservadors– i segurament no s'haurien arribat a entendre mai, si no fos que no han tingut cap altre remei. El perfil personal d'un Sarkozy i una Carla Bruni està lluny de la discreció representada per Merkel i el seu marit, el catedràtic Joachim Sauer. Però s'han adaptat fins a fer oblidar al món que en el fons no havien nascut l'un per a l'altre.

Des de fa dies, els corresponsals dels grans mitjans alemanys ja reflexionaven que, des del punt de vista de la química, pot ser que Hollande estigui més a la vora de la discreció merkeliana que l'histrionisme de Sarkozy.

“Alemanya buscarà sempre l'estreta col·laboració amb França”, va afegir el portaveu, amb un èmfasi que, en realitat, fa tremolar els qui tenen esperances que Hollande suavitzi, si més no, el diktat de l'austeritat que imposa Berlín als seus socis com a únic remei contra la crisi.

Aquestes esperances, però, no han de quedar enterrades amb aquest primer toc del portaveu. És possible senzillament que Merkel busqui curar-se en salut després que en plena campanya se la va col·locar a la llista dels líders conservadors europeus –com Mariano Rajoy–
que van fer pinya a favor de Sarkozy i van ignorar Hollande.
La sang freda de Merkel l'obliga, finalment, a anar molt amb compte amb el “suport” que diu que manté a Sarkozy. Si acaba aconseguint la reelecció serà gràcies al que pugui recuperar del vot ultradretà a Marine Le Pen. La cancellera no es vol enganxar els dits, no fos cosa que un Sarkozy a la desesperada es decanti obertament cap a un radicalisme impresentable, com advertia ahir, amb satisfacció poc dissimulada, el líder del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), Sigmar Gabriel. Una qüestió més que complicada per a la dreta civilitzada que representa Merkel.

Merendándose al socio

Los liberales alemanes, en lucha contra el descenso

Gemma Casadevall Berlín, 20 abr (EFE).- El Partido Liberal (FDP) abre mañana su congreso federal, ante dos citas electorales determinantes para su supervivencia y concentrados en la tarea de recuperar un perfil propio frente a su poderosa socia y canciller, Angela Merkel. Las elecciones en el "Land" de Schleswig-Holstein (norte), el 6 de mayo, y las de Renania del Norte-Westfalia (oeste), una semana después, pueden dar la estocada a la formación, que desde que se convirtió en aliada de Merkel ha quedado degradada a extraparlamentaria en varias cámaras regionales. El líder de la formación y ministro de Economía, Philipp Rössler, llamó a cerrar filas en torno a una formación que, a su juicio, "es el único representante del claro que le queda al centro político", mientras las otras "se orientan hacia la izquierda". "Lograremos nuestro objetivo si nos mantenemos firmes como defensores del crecimiento (económico) y el estado del bienestar", añadió ante los dos días de congreso, en Karlsruhe (sur), y en el que el FDP perfilará su estrategia ante esas inminentes regionales. El objetivo a que aludió Rössler es romper la mala racha, después de que las regionales del Sarre (oeste) de marzo se desplomase a uno de los peores resultados de su historia, con un 1,2 %. Al FDP se le pronostica algo parecido en Schleswig-Holstein, un pequeño "Land" fronterizo con Dinamarca, pero aspira a defender sus escaños en Renania del Norte-Westfalia, el más poblado del país. De no conseguirlo, esta formación considera el partido bisagra tradicional del espectro político alemán habrá quedado sin representación en 8 de los 16 estados federados alemanes y abocada a que le ocurra lo mismo en las generales de 2013. En un intento de evitarlo, rescató como candidato para las elecciones renanas a su exsecretario general, Christian Lindner, quien dimitió de ese cargo el pasado diciembre tras varios desencuentros con Rössler. A Lindner se le atribuye la garra política precisa para que el FDP se mantenga como formación parlamentaria en la cámara renana y su regreso se ve como la única posibilidad de rescate para esa formación en fase agónica. Si dos meses atrás se le vaticinaban porcentajes de formación marginal -entre un 2 y un 3 %- en las generales de 2013, ahora se le pronostica entre un 4 y un 5 %, mínimo para obtener escaños. El FDP tiene depositadas sus esperanzas de recuperación en el resultado que obtenga Lindner, en una batalla contra el descenso que no puede acabar bien para Rössler. Si Lindner logra esa recuperación, porque inevitablemente se reabrirá su pulso por el liderazgo con Rössler; si no lo logra, porque al partido se le habrán acabado los cartuchos por quemar. Rössler asumió la presidencia de los liberales el año pasado, en un intento por frenar la ya perceptible caída de electorado, de la que se responsabilizaba al entonces presidente, Guido Westerwelle, el ministro de Exteriores de Merkel. El relevo no sólo no dio los frutos esperados, sino que con Rössler se precipitó su crisis, para desesperación de sus pesos pesados históricos, que ven en peligro un partido que estuvo en 17 de los 22 gobiernos de la República Federal de Alemania (FDP). Desde que se convirtió en aliado de Merkel, en 2009, el FDP ha sufrido un desgaste similar al que vivió el Partido Socialdemócrata (SPD), en la anterior legislatura, en formato gran coalición. El SPD se convirtió en socio de Merkel en 2005 casi empatado con la Unión Cristianodemócrata (CDU) -un 34,2%, frente al 35,2% del partido de la canciller-, pero a las siguientes generales cayó al 23%, un récord a la baja histórico. El FDP le relevó como aliado de gobierno con un 14,6%, su mejor resultado en unas generales, y ahora está en la cuerda floja, al parecer dañado por el mismo efecto desgaste que le provocó al SPD la convivencia en coalición con Merkel. EFE gc/jcb

Wulff, adéu (bis)

S'accelera el sumari contra l'expresident Wulff per corrupció

 

Aquest cas evidencia l'estira-i-arronsa entre poder polític i justícia     

 

Merkel busca un candidat de “perfil consensuat”

19/02/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La cancellera Angela Merkel es va tancar ahir amb la direcció de la seva coalició, a la recerca d'un candidat a la presidència de perfil consensuat, mentre la justícia accelerava el sumari contra Christian Wulff, vint-i-quatre hores després d'haver anunciat la seva dimissió. La retirada del polític, pressionat pels mitjans de comunicació i per la fiscalia després de dos mesos de sospites de corrupció, ha posat en relleu un estira-i-arronsa entre el poder polític de la primera potència europea i el judicial, fins ara decantat a favor de la justícia.

Merkel, que en dos anys ha hagut de veure com dimitien els dos homes que ella va col·locar a la presidència –Horst Köhler, el 2010, per haver relacionat la missió a l'Afganistan amb interessos econòmics, i Wulff, per sospites d'amiguisme–, està obligada a trobar un candidat que no sembli imposat.

La reunió convocada ahir entre la cancellera, presidenta de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), i els seus homòlegs de la Unió Socialcristiana de Baviera –Horst Seehofer– i del Partit Liberal –Philipp Rösler– tenia caire de gabinet de crisi. Merkel sap que ha d'anar amb peus de plom, perquè no es pot permetre un tercer fracàs. L'elecció de Wulff, el 2010, ja va ser complicada, perquè els socialdemòcrates es van treure de la màniga un rival, independent i creïble, el teòleg i exdissident a l'Alemanya comunista Joachim Gauck, que continua sent el preferit de les enquestes. Accedir ara a Gauck tindria un punt de claudicació que podria passar factura a Merkel. Les apostes s'han disparat, tant en direcció a l'exrival de Wulff com a altres pesos pesants de la política alemanya –com ara el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, malgrat tenir en contra el fet de ser membre del govern–. De la reunió de la coalició no es filtrava ahir gran cosa, més enllà d'una sèrie de teòrics candidats que ja han rebutjat l'oferiment, com ara el president del Parlament, Norbert Lammert. Ningú, ni govern ni oposició socialdemòcrata, no vol estirar el debat, perquè el resultat podria ser que es qüestionés la necessitat d'un president –càrrec representatiu a Alemanya–, que ni tan sols elegeix el poble, sinó l'Assemblea Federal. “Fiscalia contra presidència” és el títol de portada de Der Spiegel, amb relació a les tensions que amaga la dimissió de Wulff. El ja expresident va cometre un greu error enfrontant-se a la justícia, d'una banda, i als mitjans de comunicació, de l'altra, que van treure a la llum les sospites de corrupció –des del popular Bild fins a la premsa seriosa–. Un cop fora del càrrec, Wulff ha perdut la immunitat davant la justícia.

Wulff, adéu. Merkel y los hombres (V)

La corrupció enfonsa Wulff

 

El president alemany, acusat de suborn i tràfic d'influències, dimiteix després de dos mesos d'escàndol permanent

 

La renúncia és un cop per a Merkel, que perd el segon home que ha col·locat a la presidència en dos anys

18/02/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit  

El persegueixen una sèrie d'escàndols des del desembre

Amb dos mesos d'endarreriment, després que esclatés la primera sospita, el president alemany, Christian Wulff, va llançar ahir la tovallola. “Estic convençut que les investigacions en curs ho aclariran tot. Sempre he estat honrat, com a president i com a cap del govern de la Baixa Saxònia”, afirmava el president, quan presentava la dimissió, i va afegir que tot el que s'ha publicat en aquests dos mesos l'ha “ferit”, a ell i a la seva esposa.

Wulff va optar per posar cara de víctima, en la que va ser la seva tercera declaració pública des que va esclatar l'escàndol, el 13 de desembre passat. Immediatament després, la cancellera Angela Merkel, la cap del govern que el va posar a la presidència el juny del 2010, compareixia per anunciar que buscarà un candidat de consens per substituir Wulff.

Amb això, la cancellera Merkel admetia indirectament el que se li ha retret des que va designar Wulff per a la presidència: que no era l'home indicat per ocupar aquest càrrec. Aleshores ja es va dir que no estava a l'atura d'un càrrec eminentment amb aires d'autoritat moral. Ara s'ha constatat que això va més enllà de la percepció subjectiva, per falta d'un perfil adequat, ja que ha quedat immers en un escàndol de corrupció sense precedents en la història del càrrec.

La dimissió de Wulff és l'últim capítol d'una allau de revelacions periodístiques que va arrencar el 13 de desembre, quan el popular diari Bild va treure a la llum el cas d'un préstec privat per mig milió d'euros per comprar-se una casa unifamiliar. Això va anar seguit d'una llista de totes les vacances passades pel polític a Itàlia, l'Estat espanyol i altres llocs, convidat per empresaris amics, entre els quals el matrimoni que li havia fet aquell préstec. Tot això, entre els anys 2007 i 2010, en els seus temps com a baró a la Baixa Saxònia, el land on té la seu el consorci Volkswagen. Ja aleshores va cridar l'atenció que la qüestió sortís per la via del Bild, diari proper a la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix Merkel. A les revelacions sorgides d'aquest diari, el més llegit d'Europa i el més semblant a Alemanya a la premsa groga britànica, s'hi van afegir el seguit d'informacions aportades pels mitjans seriosos –del Süddeutsche Zeitung fins al Der Spiegel, passant pel Frankfurter Allgemeine, el diari conservador de referència del país.

Merkel continuava expressant el seu suport a Wulff, que enmig de l'escàndol, a punt de marxar de vacances de Nadal, compareixia per primer cop públicament per demanar disculpes per no haver explicat la qüestió del préstec a la cambra de la Baixa Saxònia, i va ser requerit a explicar

les seves relacions amb el matrimoni d'empresaris en qüestió.

Christian Wulff va tenir una “treva nadalenca”, però amb l'arrencada d'any va arribar una altra tanda d'acusacions: Süddeutsche informava dels intents del president d'intimidar Bild, amb la intenció d'impedir la difusió d'aquella primera sospita.

Merkel va continuar expressant el seu suport al president, malgrat que ja no es tractava de sospites de pecats passats, sinó d'un intent d'intimidació a la premsa lliure des del càrrec presidencial. No, evidentment Wulff no estava a l'altura de les circumstàncies. La pressió mediàtica contra Wulff es va accentuar en els últims dies. També les noves revelacions, ara amb relació a unes altres vacances pagades per un altre empresari amic, amb interessos a Hannover, la capital de la Baixa Saxònia. Amiguisme, per una banda, i atac a la llibertat de premsa, per l'altra.

A Berlín pocs s'explicaven com podia Angela Merkel mantenir Christian Wulff en el càrrec. Les explicacions se centraven en la inoportunitat de provocar una crisi política, en moments en què la cancellera hauria d'estar concentrada a resoldre la crisi de l'eurozona. També en el fet que és el segon president de la Unió Cristianodemòcrata que deixaria el càrrec, amb Merkel en la cancelleria, després de la dimissió del seu antecessor, Horst Köhler, per unes polèmiques declaracions en què relacionava la missió militar a l'Afganistan amb els interessos econòmics alemanys. La gota final va ser, dijous passat, la petició de la fiscalia de Hannover de retirar la immunitat a Wulff per investigar el cas.

El Personatge: L'etern aspirant a la cancelleria

Christian Wulff –a la foto amb la seva esposa, Bettina–, nascut el juny de 1957, es va convertir el 2010 en el president més jove de la història de la República Federal d'Alemanya. Era aleshores cap del govern de la Baixa Saxònia i se'l considerava l'etern aspirant a convertir-se en candidat a la cancelleria. És a dir, un rival intern d'Angela Merkel. La seva elecció es va entendre com un intent de la cancellera de treure-se'l de sobre, per la via de l'empenta cap amunt a un càrrec sense pes polític.

Merkel, a la recerca d'un consens tardà

Alemanya necessita ara un president que tingui el suport “no d'una majoria, sinó d'una majoria àmplia”, va admetre ahir la cancellera alemanya, Angela Merkel. L'elecció del primer càrrec del país –de caire representatiu– no correspon al poble, sinó a l'Assemblea Federal. És a dir,
una cambra que es reuneix cada cinc anys per escollir president. El mes de juny
del 2010, quan va sortir-ne elegit Christian Wulff, el seu adversari era Joachim Gauck, un independent proposat pels socialdemòcrates. Donava millor el perfil per ser la nova “autoritat moral” del país –pastor protestant, dissident a l'Alemanya, comunista i administrador de les actes de l'Stasi, amb la caiguda del mur de Berlín–. Angela Merkel no va recular i Wulff va ser escollit, amb la força de la seva majoria.

Un xàfec per a una cancellera amb goteres

18/02/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

Sang freda o incapacitat per resoldre els problemes a temps? Aquesta és una de les qüestions que es fan aquests dies els comentaristes alemanys respecte al paper d'Angela Merkel en l'escàndol continuat que ha envoltat Christian Wulff des de mitjan desembre. Un cas que ha recordat la dimissió, també tardana, del ministre de Defensa Karl-Theodor zu Guttenberg, el març del 2011. Aleshores era el polític estel·lar del seu equip, a qui la cancellera va donar suport repetidament en sortir a la llum que havia plagiat el seu doctorat, fins que el polític va acabar dimitint. Totes dues renúncies tenen prou paral·lelismes i contrasten amb el que va ser un cas invers, el de Gerhard Schröder, l'antecessor de Merkel. A Schröder no li va tremolar el pols a l'hora de fer dimitir ministres, de la nit al dia. El canceller socialdemòcrata va ser, també, l'impulsor de les reformes laborals que el van dur a la derrota electoral, però que han permès que Merkel tingui unes xifres d'atur que provoquen l'enveja de mig Europa.
La lentitud de Merkel a reaccionar en l'escàndol ha fet qüestionar la seva capacitat de resoldre els problemes –domèstics o globals–, mentre es qüestiona el sentit mateix del càrrec presidencial. ¿Qui necessita un president merament representatiu si, al damunt, ni tan sols té el caire d'autoritat moral amb què se l'havia identificat? O potser és, senzillament, que Merkel no sap triar els seus “homes” per a la presidència, sigui Wulff o el seu antecessor, Köhler. Dos presidents seguits imposats per la cancellera, dos fracassos, enmig d'una crisi institucional alemanya que és, alhora, l'últim que pot necessitar Europa. La dona més poderosa del món té goteres a casa, es diria. I, al damunt, plou sobre mullat.

Karl-Theodor, der Untergang. Merkel y los hombres (IV)

Guttenberg recurre al "factor humano" al explicar su presunto plagio doctoral
　
Gemma Casadevall

Berlín, 23 feb (EFE).- El ministro alemán de Defensa, Karl-Theodor zu Guttenberg, recurrió hoy al "factor humano" para explicar ante el Parlamento el presunto plagio en su tesis doctoral, cuestión que ha puesto en entredicho la credibilidad del político más popular del país y "estrella" del gobierno de Angela Merkel.
"Sí, cometí errores, graves errores que lamento. Pero no incurrí en plagio, ya que no hubo por mi parte intención de engañar", afirmó el ministro, en la interpelación parlamentaria convocada a instancias de la oposición socialdemócrata, verde y de La Izquierda.
Guttenberg, un aristócrata bávaro de 38 años y arquetipo de político de carrera intachable, compareció ante el hemiciclo con la cabeza más gacha de lo habitual para someterse a la pregunta de si sólo "olvidó" citar a sus fuentes o si, como apuntan los medios estos días, "volcó" textos de hasta diez páginas de autoría diversa.
En un encendido debate, en que se le acusó de impostor, mentiroso y ladrón de textos ajenos, Guttenberg insistió en que no actuó de mala fe, evitó la pregunta de si creía que había dejado de ser un buen ejemplo para estudiantes, en general, y su tropa -el Ejército-, en particular, y atribuyó lo ocurrido a su exceso de trabajo.
Combinar carrera política, con el doctorado, con su quehacer como esposo y joven padre de familia "me desbordó", dijo, y de ahí esos errores que han conducido a su renuncia "con gran pesar", a seguir utilizando el título de doctor.
Guttenberg se disculpó, por activa y por pasiva, ante todos aquellos a quienes había decepcionado, incluida la Universidad de Bayreuth, donde entregó su tesis en 2007 y cuya reputación, a escala académica, ha quedado tan en entredicho como la del ministro.
Horas después del debate, la Universidad de esa ciudad bávara, sede del festival de Opera Richard Wagner, anunció que retiraba el título de doctor a Guttenberg, aunque no se pronunció sobre si incurrió en plagio, a la espera de un informe completo.
La Universidad siguió así la iniciativa del propio ministro, quien el lunes anunció que renunciaba a seguir usando el título.
Ante el Parlamento, Guttenberg insistió en que no dimitirá, mientras desde las filas socialdemócratas se sacaba a colación el caso de un oficial degradado por haber copiado un examen.
Guttenberg trató de superar así un nuevo trance, en un caso que ocupa desde hace días la atención informativa en Alemania y que es muy embarazoso para el ministro "estrella" de Merkel, considerado un renovador tanto de la tradicionalista Unión Socialcristiana de Baviera (CSU), su partido, como de las Fuerzas Armadas.
El ministro ha sido el impulsor de la suspensión del servicio militar en Alemania, recién aprobada por la coalición de Merkel tras décadas de defensa febril del reclutamiento obligatorio, y tiene ante sí el cometido de reformar las estructuras militares hacia un ejército profesionalizado.
El escándalo de la tesis ha hecho que se sacara a colación estos días su mala gestión en situaciones críticas, como el bombardeo de septiembre de 2009 en Kunduz (norte de Afganistán), en que murieron 142 personas, en su mayoría civiles, y, recientemente, la muerte de una cadete del buque escuela "Gorch Fock", al caer de un mástil.
El ataque de Kunduz ocurrió bajo mando alemán, siendo titular de Defensa Franz-Josef Jung -antecesor de Guttenberg- y costó el cargo al secretario de Estado de Defensa Peter Wichert y al inspector general de las Fuerzas Armadas Wolfgang Schneiderhan, además de al propio Jung, quien dimitió meses después siendo ministro de Trabajo.
A Guttenberg le correspondió esclarecer las responsabilidades de un ataque que inicialmente calificó de "proporcionado" y luego, visto el escándalo, de "desproporcionado".
Reacción parecida tuvo respecto al "Gorch Fock", en que primero defendió la gestión de su capitán y luego, al arreciar las críticas a los duros métodos de instrucción en ese buque, le destituyó.
En el caso de su tesis siguió un proceso parecido: con pocos días de diferencia rechazó primero -a través de un portavoz- toda acusación, luego admitió "errores", más tarde los consideró "graves fallos" y finalmente renunció al título de doctor.
En los medios se apoda ya a Guttenberg de "Googleberg" y se le compara, por su condición de aristócrata bávaro, con el famoso y literario Barón Münchhausen, por sus legendarias mentiras.
Merkel le ha respaldado con el argumento de que le designó por su capacitación para el cargo, no por tener un doctorado, y su CSU hasta ahora le ha ratificado asimismo su pleno apoyo.
Las encuestas revelan asimismo que el escándalo no ha hecho mella en su popularidad. EFE
gc/pdp
(foto) (audio)

Karl-Theodor se arruga

Guttenberg explicarà avui el plagi al Bundestag

23/02/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La qüestió comença a ser tan penosa per a la cancellera, Angela Merkel, com per al seu exalumne exemplar, el ministre de Defensa Karl-Theodor zu Guttenberg. No fa ni una setmana, rebutjava haver plagiat la seva tesi doctoral; després, va admetre que podria contenir “alguns errors”; dilluns va renunciar a continuar presentant-se com “doctor”; avui el Parlament té convocat un debat en què no només l'oposició, sinó el mateix president de la cambra, Norbert Lamemert, de la Unió Cristianodemòcrata de Merkel, volen posar de cara a la paret el ministre.

No es tracta ja de copiar o de fer operacions de “retallar i enganxar” textos aliens, sinó d'haver encarregat el treball, si més no parcialment, a un empleat del Parlament. Cosa que, segons Lammert, seria un abús del càrrec de diputat.
Merkel insisteix que no va designar Guttenberg pel títol de doctor, sinó per la seva capacitat com a polític. El problema és que un polític necessita, sobretot, credibilitat. I la plataforma digital Guttenplag, creada per detectar plagis en la tesi del ministre, deia, fins ahir al matí, que un 72,77 per cent de la tesi és copiada. Un dia abans, el còmput estava en el 21 per cent. Els plagis pugen com l'escuma, mentre que la credibilitat d'ell i de Bayreuth, la universitat bavaresa que va donar el títol a l'aristòcrata local, baixa.

Wulff, el barón domado

Les angúnies de Merkel

Gemma C. Serra

Les angúnies de la cancellera Angela Merkel per fer prosperar l'elecció del seu candidat a la presidència, el baró regional Christian Wulff, van traslladar a xifres les escissions a les seves files i la poqueta vida que li queda, diuen, a la coalició de govern amb els lliberals. Wulff va necessitar tres votacions i un grapat de crides dramàtiques -de la pròpia Merkel, entre d'altres- fins ser elegit per a un càrrec eminentment representatiu. A la primera volta se li van escapar 44 vots dissidents a l'Assemblea Federal, a la segona Merkel va aconseguir que la xifra baixés a 19 i a la tercera, quan només li calia la majoria simple, a .

Wulff, de 51 anys i fins aquesta setmana primer ministre de Baixa Saxònia, va esdevenir així el president més jove de la història de la República Federal Alemanya (RFA) però això no vol dir, ni de lluny, que a la coalició de Merkel se li hagi aplicat cap bàlsam rejovenidor. Fins ara, Merkel podia fer veure que ignorava les apostes que circulen a Berlin de quanta vida li queda a la seva coalició, ara les esquerdes són massa evidents com que una dona intel.ligent com ho és ella faci com que no sàdona de res.

El Partit Lliberal es troba, diuen els sondeigs, per sota de la barrera del cinc per cent i en perill, per tant d'esdevenir extraparlamentari, si se celebressin eleccions ara mateix. Es això motiu suficient perquè Merkel temi unes eleccions anticipades, recurs que aquesta setmana passada es veia com a possible, de fracassar l'elecció de Wulff? Doncs segurament no sigui tant la por a la caiguda del seu soci, i especialment el líder lliberal i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, principal responsable de la caiguda de popularitat del govern de Merkel, sinó la por a que tampoc no podria recórrer als vells i armoniosos temps en gran coalició amb els socialdemòcrates.

El Partit Socialdemòcrata d'ara, presidit per Sigmar Gabriel, no es troba en la situació desesperada de quan Gerhard Schröder va caure derrotat per Merkel, el 2005. Per primer cop en anys, sembla haver retrobat la via ascendent i fins i tot haver perdut hagut complexe a l'hora d'acostar-se al bloc dissident de l'Esquerra. Merkel, en canvi, sembla abocada a la soledat. O a provar aventures noves amb els Verds, si és que aquests mantenen la seva consigna del „L'Esquerra? No, gràcies“, que els impossibilita per a un tripartit amb socialdemòcrates i el partit d'arrels poscomunistes.

Merkel apuesta contra el mejor. Merkel y los hombres (III)

Merkel se la juga avui en l'elecció del president alemany

 

El candidat de la CDU és el favorit per rellevar el dimitit Köhler

 

Wulff s'enfronta al carismàtic opositor Gauck

30/06/10 02:00 - berlín - Gemma C. Serra email protegit

Tot i que els alemanys viuen aquests dies pendents del Mundial de Sud-àfrica, la seva selecció avui no juga i les dues cadenes de la televisió pública transmetran un enfrontament insòlit: l'elecció del president que ha de substituir Hort Köhler, dimitit un mes enrere. Els dos equips són les files de la cancellera Angela Merkel, impulsora de la candidatura al càrrec del baró regional Christian Wulff, el primer ministre de la Baixa Saxònia, contra la renascuda aliança entre socialdemòcrates i verds, que presenta el carismàtic Joachim Gauck, un teòleg dissident de l'etapa de l'Alemanya comunista, que deu el seu bon nom a la feina feta durant l'era de Helmut Kohl, quan s'encarregava dels arxius de la STASI després de la caiguda del Mur. Gauck és un home a qui els alemanys consideren un model d'integritat.

Mai l'elecció d'un president de la República, un càrrec representatiu, havia desfermat tanta expectació. Es tracta d'una elecció de conseqüències que podrien ser dramàtiques per a Merkel. L'elecció de Wulff, amb reputació d'estrateg molt més dur del que dibuixen les seves formes amables, es donava per segura quan la cancellera el va designar com a solució ràpida a la sorprenent dimissió de Köhler per unes declaracions que vinculaven les missions de l'exèrcit a l'estranger amb interessos econòmics del país. Merkel va voler tapar la tempesta de mala sintonia amb el cap d'Estat, també de la CDU que ella presideix, amb la designació d'un successor fàcil en un temps rècord.

L'Assemblea Federal

¿Pot perdre la votació, Wulff, que amb 51 anys seria el president més jove del país? La lògica diu que no, perquè la coalició que lidera Merkel té una vintena de vots de més a l'Assemblea Federal –una cambra mixta formada pels 622 diputats de la cambra baixa del Parlament, el Bundestag, més un nombre igual d'enviats dels lands–, però Wulff no les té totes.

En una situació de feblesa permanent com la de Merkel tot es percep com a dramàtic. Els grans mitjans de comunicació han enaltit la figura de Gauck fins a fer la impressió que realment és un home imprescindible per al país. La seva designació es va interpretar com un autogol de Merkel, perquè si no fos el candidat de l'oposició hauria recolzat amb passió aquesta figura de l'Est, com ella, pastor protestant, com el seu pare, i capaç de fer discursos savis. Aquesta és la feina amb què s'identifica un bon president: tocar la fibra al ciutadà en situacions solemnes i aixecar-li la moral en temps de crisi. A més, té la funció de ratificar lleis, qüestió que es diu que va ser el motiu real de la dimissió de Köhler, exresponsable de l'FMI i disconforme amb els plans anticrisi de Merkel.

Guido, el problema. Merkel y los hombres (continuará)

Merkel surt al rescat del seu segon, acusat d'amiguisme

| La cancellera alemanya defensa a contracor el ministre que més ha danyat el govern | Acusen Westerwelle de barrejar interessos personals en els viatges oficials

Gemma C. Serra

A la cancellera Angela Merkel li va tocar sortir en defensa del seu soci, vicecanceller i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, de nou motiu d'escàndol, ara per un parell de noms que han saltat a la vista entre les delegacions que l'acompanyen en els seus viatges: d'una banda, Michael Mronz, el seu company sentimental; de l'altra, un soci del seu germà, Kai Westerwelle.

"La cancellera té l'absoluta confiança que la selecció de persones que acompanyen el ministre s'ajusta als criteris establerts. Cada ministre està facultat per triar sol qui forma part de la seva delegació", va explicar la portaveu de Merkel, Sabine Heimbach.

La defensa de la cancellera tenia un punt de rentada de mans, en un moment en què el seu segon omple capçaleres de diaris pel seu viatge a Llatinoamèrica en què, de nou, l'acompanya Mronz. A mitja setmana, Mronz, organitzador d'esdeveniments esportius, va negar que aprofités els viatges a favor dels seus interessos i va afirmar que es paga els costos de la seva butxaca.

Que el ministre d'Exteriors viatgi amb la seva parella no és nou, tot i que el fet que sigui una persona del mateix sexe desperta, si més no, més curiositat. La qüestió passa a una altra escala si, posats a mirar la llista d'acompanyants d'aquest viatge o d'altres, surt que entre la delegació de la seva anterior gira per Àsia hi havia el gerent d'una empresa on té participació el germà petit del ministre, a més d'un soci en els negocis de Mronz.

Disputes a la coalició

A Westerwelle se'l responsabilitzava, fins ara, de les continues picabaralles a la coalició de Merkel i se li retreia estar més fixat en les promeses de rebaixes fiscals que en la seva feina al ministeri d'Exteriors. Ara la seva missió per Llatinoamèrica ha generat menys notícies que els embolics derivats dels homes que l'acompanyen.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 10. Dissabte, 13 de març del 2010

Uno que se va. Merkel y los hombres (II)

Merkel perd un ministre per la mentida sobre l'Afganistan

| El titular de Treball i anterior responsable de Defensa també plega per l'escàndol de l'ocultació de la mort de civils en un atac antitalibà | La cancellera afronta la primera crisi en un govern que només té un mes

Gemma C. Serra

Franz Josef Jung després d'anunciar ahir a Berlín la seva dimissió com a ministre de Treball alemany
PAVEL KOPCZYNSKI / REUTERS

Una cosa és governar en gran coalició i l'altra tenir oposició real. Un mes després d'estrenar el segon mandat, ara amb els liberals, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va optar ahir per un gest inèdit en ella: acceptar la dimissió d'un ministre, el titular de Treball i abans de Defensa, Franz Josef Jung. L'escàndol per un atac aeri al setembre a Qonduz (Afganistan), en què van morir 142 persones, la majoria civils, plana sobre una missió internacional en què els soldats alemanys formen el tercer contingent (després dels EUA i el Regne Unit) i que la majoria d'alemanys no volen.
La renúncia de Jung, que consuma la primera crisi al govern de Merkel, va arribar l'endemà de la dimissió del cap de l'estat major de l'exèrcit, Wolfgang Schneiderhan, i del viceministre de Defensa, Peter Wichert.
Nou informes més
Aquests responsables van plegar just després que el diari Bild afirmés que el ministeri no havia explicat la veritat d'un bombardeig sota comandament alemany, en què Jung va trigar dies a admetre víctimes civils. Segons Bild, Defensa havia sabut des del principi que entre els morts hi havia molts innocents.
Ahir l'actual ministre de Defensa, el bavarès Karl Theodor zu Guttenberg, va dir que des de feia 48 hores tenia nou informes més que parlaven de civils. Jung va insistir que va actuar correctament mentre plegava, i Merkel li va subratllar que hi continua confiant i que accepta "amb respecte" la seva decisió.
El dubtes sobre el sagnant atac de Qonduz s'arrosseguen des que es va produir, el 4 de setembre, però aleshores la responsabilitat era compartida amb el Partit Socialdemòcrata de l'aleshores vicecanceller i titular d'Exteriors, Frank-Walter Steinmeier.
Merkel va ser reelegida cancellera amb el seu nou aliat liberal i va tornar així a l'esquema tradicional de govern alemany d'un soci gran i un de minoritari. Un escàndol de mentides sobre la guerra de l'Afganistan és una taca difícil de rentar per al nou equip de Merkel.

• Imprimir

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 12. Dissabte, 28 de novembre del 2009

Guido se estrena

Westerwelle se erige en artífice de rebaja fiscal y nuevo rumbo del gobierno

Gemma Casadevall

Berlín, 25 oct (EFE).- El líder del Partido Liberal alemán (FDP), Guido Westerwelle, se erigió hoy en artífice de la rebaja fiscal "milagro" y del nuevo rumbo del gobierno de la canciller Angela Merkel, del que será vicecanciller y ministro de Asuntos Exteriores, aunque con clara vocación de intervenir sobre todo en el ámbito económico.
"Logramos todos nuevos objetivos electorales, primero, y logramos ahora hacer prosperar todas nuestras propuestas en las negociaciones de coalición", enfatizó Westerwelle, ante el congreso del FDP que ratificó por amplia mayoría de sus 600 delegados el pacto de gobierno con la Unión de Merkel.
Alemania está "ante un nuevo comienzo", dijo, y este nuevo comienzo lleva el "sello liberal". "Somos un partido para todo el pueblo, para toda Alemania, para todas sus familias", añadió el líder del FDP, decidido desde la recuperada función gubernamental a romper el tradicional estigma del partido "de los sueldos altos".
Westerwelle consagró su discurso a repasar los acuerdos de la coalición en materia fiscal, sanitaria, energética, educación e inversiones y apenas una frase a la que será su parcela en el gobierno -Exteriores-, para destacar su compromiso "personal" por lograr "del presidente Barack Obama" la retirada de las últimas armas nucleares aún en el país, como una rémora de la Guerra Fría.
A Westerwelle se le identifica con el ámbito financiero, pero asumirá Exteriores de acuerdo a la ley no escrita de las alianzas alemanas, según la cual ésta es competencia del socio de gobierno.
"Con valor, por el futuro de nuestro país", fue el lema del congreso, cuyo único fin era ratificar el pacto de coalición presentado ayer por Merkel, presidenta de la Unión Cristianodemócrata (CDU), con su homólogo de la Unión Socialcristiana de Baviera (CSU), Horst Seehofer, y Westerwelle.
"La política fiscal anunciada se puede calificar de acto de valor, pero no en el sentido positivo", comentó irónicamente el economista Ralph Brügelmann, del Instituto Económico Alemán (IW), en declaraciones al semanario "Der Spiegel".
Los planes fiscales contemplan una descarga fiscal del orden de los 24.000 millones de euros (de forma gradual y hasta 2013), entre rebajas del IRPF e impuestos a las empresas y las herencias, así como un aumento de las ayudas a la familia.
No hay una financiación clara para estos planes, más allá de la confianza en el pronto despegue económico, recuerdan los expertos.

La política fiscal no será competencia del FDP, sino del ministro de la CDU Wolfgang Schauble, pero el monto de esas rebajas ha sido el principal caballo de batalla del FDP, hasta lograr que la Unión subiera de su promesa inicial -15.000 millones de euros- a 24.000.

Schauble ha admitido que Alemania deberá afrontar en esta legislatura una "deuda exorbitante" derivada de los programas de estimulación económica puestos en marcha para salir de la crisis y recordó que Alemania tiene el endeudamiento más alto de su historia.

Westerwelle defiende, sin embargo, las rebajas fiscales como la fórmula para salir de la crisis y ésta es asimismo la premisa que ha llevado a su formación de retorno a las tareas gubernamentales.

El FDP es el aliado natural de la Unión, pero Westerwelle no va a ser un vicecanciller fácil para Merkel, en contraste con quien fue hasta ahora su segundo, el socialdemócrata Frank-Walter Steinmeier, quien si en algo competía con la jefa era en talante conciliador.

Westerwelle, de 47 años, ambicioso e inteligente, demostró a lo largo de las negociaciones de coalición -en las que, según parece, saltaron chispas-, que si algo comparte con Merkel es la tenacidad.

A Merkel le costó imponerse en una formación poblada de "barones" como es la Unión, desde la posición de mujer, crecida en el Este y casi neófita en política cuando llegó a la presidencia, en 2000.

A Westerwelle le ocurrió algo parecido. Cuando asumió su liderazgo, en 2001, el FDP estaba de capa caída, ya que de tradicional partido bisagra había pasado, con la victoria del socialdemócrata Gerhard Schroder, en 1999, a la oposición.

De la imagen inicial de político superficial pasó a la de incisivo orador parlamentario y recondujo a sus filas al ascenso. Del 6,2 por ciento de los votos con el que el FDP entró en la oposición en 1998, se alzó con el 14,9 de las pasadas elecciones.

El premio para el FDP ha sido los cinco ministerios otorgados -Economía, Sanidad, Justicia, Cooperación y Ayuda al Desarrollo, además de Exteriores-, dos más de los que tuvieron Los Verdes como socios menores del Partido Socialdemócrata (SPD) bajo Schroder.

La Unión sale ganando respecto a su gobierno paritario en gran coalición, pero la situación de emergencia del FDP puede hacer que tal inferioridad numérica llegue a parecer un efecto óptico. EFE

gc/nvm/ma

Merkel y Guido, el nuevo bundesregierung

 

Merkel vol un canvi "equilibrat"

MODERACIÓ La reelegida cancellera alemanya promet que el seu futur govern de centredreta evitarà una gran retallada social FISCALITAT Frena les presses que tenen els nous socis liberals per rebaixar impostos

Gemma C. Serra

Angela Merkel ahir a la seu de la cancelleria, a Berlín, amb Guido Westerwelle, líder liberal, el seu nou soci de govern

W. RATTEY / EFE

La por a la pesta vermella ha pesat més que el temor a la febre groga. Així resumien ahir els analistes alemanys les claus de la victòria electoral de la cancellera, la democristiana Angela Merkel, apuntalada en el seu nou soci, el liberal Guido Westerwelle. Per pesta vermella -el color del Partit Socialdemòcrata (SPD)- s'entén a Alemanya la reedició de la gran coalició, identificada amb l'estancament i la crisi; per febre groga, les retallades socials que se suposa que comportarà l'arribada al govern del liberal FDP -el partit groc-, entossudit a accelerar rebaixes fiscals ni que sigui a costa de privatitzar components del teixit social, incloent-hi la sanitat.

"Jo no he canviat. Sóc la mateixa amb un soci o l'altre. Continuo sent la cancellera de tots els alemanys", deia Merkel en la primera roda de premsa després de la seva reelecció, diumenge, amb un 33,8% dels vots, el resultat més baix dels democristians (CDU-CSU) des dels anys 50.

De governar condicionada per un repartiment de ministeris paritari, en gran coalició, Merkel passarà ara a governar sense excuses: la seva primera legislatura ha estat marcada pel terme matrimoni de conveniència amb l'SPD, i ara tindrà l'amor una mica exigent de Westerwelle, l'aliat que ha triat i amb qui espera formar govern en un mes.

La cohesió, prioritària

El líder liberal és ambiciós i té molta fam d'exercir, després d'anys d'estar assegut a l'oposició. Ha fet campanya prometent rebaixes fiscals, especialment en els sous que representen l'essència de les seves files -els sous alts- i en les empreses. També vol que se suprimeixi la llei de protecció contra l'acomiadament a les empreses de fins a vint treballadors i s'oposa radicalment a la introducció a Alemanya d'un salari mínim interprofessional. Merkel està d'acord amb ell en alguns termes, però sap que no pot accedir a totes les exigències del seu nou soci, ara desitjat, en temps de crisi econòmica i sense posar en perill la cohesió social. No es trencarà "l'equilibri social", prometia ahir la cancellera, que també frenava la pressa de l'FDP per retallar impostos.
Mentre Westerwelle i, en part, la CSU la pressionaven per aquí, ella advertia que a partir d'ara es torna a l'esquema de coalició no paritària, en què el soci gran té més pes i més veu que el petit. Admetia que el seu 33,8% és un resultat minso (1,4 punts menys que el 2005, quan va arribar al poder), però també que part de la caiguda es deu als germans bavaresos. La CSU va caure a un 42%, un fet insòlit en un partit amb tradició hegemònica. L'elector conservador de sempre a Baviera ha fugit cap a l'FDP.
L'objectiu de Merkel és tornar al 40% que va tenir la CDU-CSU en temps de Helmut Kohl. Només així la pot reivindicar, com feia ahir, com a "únic partit del centre", i per això no pot deixar que el poble tremoli amb la febre groga d'una Merkel neoliberalitzada.

Frank-Walter, ex hombre de Merkel

Steinmeier, un aspirante con formato de canciller para un partido en crisis

Gemma Casadevall

Berlín, 22 sep (EFE).- El ministro de Asuntos Exteriores, Frank-Walter Steinmeier, es por trayectoria y perfil el aspirante perfecto a canciller alemán, al que correspondió la misión casi imposible de reflotar a un Partido Socialdemócrata (SPD) en crisis.
Cordial y a la vez serio, con experiencia en capear situaciones de crisis, relieve internacional por su cargo actual y conocedor como pocos de los entresijos de la Cancillería, la carrera de Steinmeier estaría perfectamente encarrilada hacia la jefatura del Gobierno alemán de no ser por la situación de su formación.
De ministro "invisible" la sombra de Schröder, cuatro años atrás, y con una carrera asimismo gris en las estructuras del SPD, ascendió en silencio, peldaño a peldaño y de crisis en crisis, hasta convertirse en segundo de Angela Merkel en el gobierno y, desde octubre de 2008, a aspirante a recuperar la cancillería para su partido.
Al abrirse la carrera electoral pocos le veían capaz de mostrar la garra que tuvo su mentor Gerhard Schröder para arrastrar a los votantes a los mítines y arañar los votos del electorado fiel que, pese a todo, no quiere ver agonizar a su partido de toda la vida.
Se le reprochaba asimismo representar la lealtad al centrismo de Schröder, culpable de la caída de electorado y la decepción de una militancia que sintió traicionadas las esencias socialdemócratas.
Steinmeier suplió la garra con el talante conciliador que le convirtió en leal coaligado de Merkel y concentró los esfuerzos en la tarea de "salvar lo salvable". O sea, evitar el hundimiento y luchar, aunque no lo diga, por la reedición de la gran coalición.
Nacido el 5 de enero de 1956, Steinmeier ingresó en el SPD en 1975, pero no hizo carrera en la formación hasta convertirse en 1991 en asesor de Schröder, por entonces primer ministro de Baja Sajonia.
Desde ese puesto se convirtió en secretario de Estado de la Cancillería y en julio de 1999 pasó a ser jefe de la Cancillería.
Éste es un puesto clave en el Gobierno alemán, ya que dirige el gabinete del canciller y es su lugarteniente de puertas adentro.
Fue desde esta posición un "rostro invisible" y a la vez uno de los políticos más poderosos de la era Schröder, encargado de coordinar el conjunto de la política gubernamental y "organizador" de la Agenda 2010, el plan de reformas sociales de Schröder.
La carrera de Steinmeier está íntimamente relacionada con la de Schröder, con el que trabajó estrechamente durante casi 15 años.
En 2005, saltó al puesto de ministro de Exteriores de Merkel en la gran coalición, por entonces sin rango aún de vicecanciller.
Pocos le veían capaz de hacer olvidar a su antecesor, Joschka Fischer, el líder verde que revolucionó a su paso Exteriores. Se convirtió en el ministro perfecto para una Merkel ansiosa de mostrar una Alemania poderosa, pero no arrogante, conciliadora y dialogante.
Al cargo de Exteriores se sumó el de vicecanciller, en noviembre de 2007, por la dimisión de su correligionario y ministro de Trabajo, Franz Müntefering.
A partir de ahí, Steinmeier apretó el acelerador tanto respecto a Merkel como al entonces presidente del SPD, Kurt Beck, mucho más abierto hacia el ala izquierda de su partido.
Beck habría sido el aspirante a la cancillería de estas generales, de no haber sido por el golpe de mano perpetrado, en dúo, por la pareja formada por Steinmeier y Müntefering.
El ex ministro de Trabajo y ex vicecanciller, asimismo un hombre identificado con Schröder, regresó a la palestra tras una temporada retirado para atender hasta su fallecimiento a su esposa Ankepetra, enferma de cáncer.
Entre él y Steinmeier arrinconaron a Beck, a quien se atribuía falta de carisma y debilidad para luchar contra Merkel.
Müntefering asumió la presidencia del partido, mientras Steinmeier veía consumado su anhelo de luchar por la Cancillería.
Casado desde 1995 con la jurista Elke Budenbender y padre de una hija, Steinmeier responde en lo privado al perfil de solidez y normalidad que tanto aprecia el elector medio alemán. EFE
gc/jcb/aagm

La fidelidad de un Guido. Merkel y los hombres (I)

Els liberals prometen ser fidels a Merkel

| L'FDP dificulta un tripartit liderat per l'SPD | Steinmeier diu que el compromís de Westerwelle serà paper mullat el 27-S

Gemma C. Serra

Els socialdemòcrates i els Verds diuen que no s'ho creuen, esclar, però Guido Westerwelle, líder del Partit Liberal (FDP), va prometre ahir fidelitat a la cancellera Angela Merkel. Si les urnes no donen la majoria a una aliança de govern entre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i els liberals, Westerwelle es quedarà on ha estat sempre, a l'oposició.
Ho va dir davant el congrés de l'FDP, a una setmana de les generals, i dels 600 delegats només en va sortir una abstenció. O Merkel o oposició. Si es pren al peu de la lletra, l'aspirant socialdemòcrata i ministre d'Exteriors, Frank-Walter Steinmeier, es pot acomiadar de l'única opció viable per ser canceller. Els sondejos donen un 35% a la CDU i un 14 a l'FDP, mentre que a Steinmeier se li reserva un 26%.
Merkel vol la coalició amb els liberals, aquests volen tornar al govern amb la CDU, però la majoria que se'ls pronostica és precària. Un pla B per a Merkel seria la pròrroga de la gran coalició, mentre que a Steinmeier només el portaria al poder un tripartit amb els liberals i els Verds.

Sembla lògic que no vulgui creure en la fidelitat de Westerwelle. "Les converses de coalició comencen diumenge, a les 18.01 h", recorda. És a dir, quan tanquen els col·legis i parlen les urnes.

Els liberals han estat en el passat socis tant amb la CDU com amb l'SPD. Westerwelle és un polític ambiciós i sota el seu lideratge l'FDP ha anat sempre amunt, del 6,2% que va obtenir el 1998 -quan la coalició socialdemòcrata-verda de Gerhard Schröder el va portar a l'oposició- al 9,8 del 2005. Costa creure que es resignarà a ser l'etern polític brillant sense dret a ministeri.
I, mentre el líder dels liberals jurava fidelitat, la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat amb la CDU, fa la guitza a Merkel. Avui presentarà el seu programa per als primers cent dies de govern. La cancellera ho qüestiona, però la CSU vol dir-hi la seva.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 11. Dilluns, 21 de setembre del 2009

Merkel coloca a su primer presidente

Köhler, de ex jefe del FMI a apóstol de un nuevo orden financiero
　
　
Gemma Casadevall

Berlín, 23 may (EFE).- El presidente alemán, Horst Köhler, fue reelegido hoy para el primer cargo representativo del país, al que accedió en 2004 como neófito en política y desde el que ha dado la vuelta a su imagen de ex director del Fondo Monetario Internacional (FMI) para erigirse en apóstol de un nuevo orden financiero.
En 2004, cuando fue elegido por primera vez por la Asamblea Federal, Köhler era más conocido en algunos países de Latinoamérica, por su papel al frente del FMI, que por sus compatriotas. Hoy es uno de los políticos más populares del país, en parte porque su cargo es representativo y su papel es actuar de instancia moral.
En sus cinco primeros años en la presidencia, ha pronunciado 45 discursos, realizado 54 viajes al extranjero y ratificado más de 700 leyes, que tal y como exige su cargo se habrá leído oportunamente antes de estampar su firma en ellas.
Para sus compatriotas, Köhler, de 66 años, es sobre todo un hombre salido del ámbito financiero global, que desde la presidencia ha incidido en cuestiones como la lucha contra la pobreza -en África, especialmente-, la ecología y la superación de la división alemana, tras décadas de traumática partición.
Es la imagen de la solidez y la estabilidad, en lo profesional y en lo privado, que no pierde ocasión de declararse tan enamorado como el primer día de su esposa, Eva Louise, con quien suele aparecer en público tomados de la mano y sonrientes.
Llegó a la presidencia como solución de compromiso entre los tres partidos que lo apoyan -Unión Cristianodemócrata Alemana y Unión Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU), más el Partido Liberal (FDP).
Los liberales habían rechazado la propuesta del ex-delfín de Helmut Kohl -y ahora ministro de Interior-, Wolfgang Schäuble, por representar el ala más conservadora de sus aliados.
Köhler aceptó el desafío pese a ser el "plan B", dejó Washington cuando se daba por segura su reelección al frente del FMI y aterrizó en Berlín, dispuesto a darse a conocer entre sus compatriotas.
Nacido en el seno de una familia germano-moldava, convertidos en colonos de la Polonia ocupada por los nazis, Köhler emigró al este de Alemania, en 1943, y diez años más tarde al Oeste del país.
Estudió Economía y Ciencias Políticas en la Universidad de Tubinga y se casó luego con Eva Louise, con la que tiene dos hijos.
Ingresó en la CDU en 1981 y no desempeñó cargos de relevancia en sus filas. Conoció los pasillos de la política alemana desde su labor como secretario de Estado en el Ministerio de Finanzas, bajo Kohl y con Theo Waigel como titular, hasta 1992.
Desde este puesto asistió a las negociaciones del Tratado de Maastricht y representó a Kohl en la preparación de cuatro cumbres del G-7. Toda su trayectoria se forjó en el mundo de la finanzas.
Tras su paso por el ministerio pasó a presidir durante dos años el Confederación Alemana de Cajas de Ahorro, luego recaló en el Banco Europeo de Reconstrucción y Desarrollo, con Londres, y en 2000 saltó a Washington, para tomar las riendas del FMI.
Llegó a la presidencia aún bajo el gobierno de Gerhard Schröder, pero ello no acarreó ningún tipo de cohabitación forzosa, a la francesa. No sólo por el carácter meramente representativo de la presidencia alemana, sino también porque a Köhler no le dolían prendas al elogiar las reformas estructurales llevadas a cabo por el ejecutivo roji-verde. Algo que ha seguido haciendo luego, ya con su correligionaria Angela Merkel en Cancillería. EFE
gc/jcb/cbm

La RFA cumple 60

Cumpleaños y elecciones en una Alemania que ya no es lo que era 　
　
Gemma Casadevall

Berlín, 21 may (EFE).- La República Federal de Alemania (RFA) conmemora mañana los 60 años de su fundación, un aniversario enrarecido por la recesión de la potencia europea y cuyos festejos culminarán el sábado con los comicios presidenciales, donde el conservador Horst Köhler aspira a la reelección.

El ex director del Fondo Monetario Internacional (FMI) parte como favorito frente a la socialdemócrata Gesine Schwan, quien ya fue derrotada por Köhler cinco años atrás. Un tercer candidato es el actor Peter Sodann, popular detective televisivo de la Izquierda, y el último es el cantante ultraderechista Frank Rennicke.

Sobre el papel, el camino de Köhler a la reelección sería puro trámite. Desde su cargo ha sabido darle un giro a su pasado en ese organismo para erigirse en apóstol de un nuevo orden financiero y de la lucha contra la pobreza.

Es popular y cuenta con el respaldo de la mayoría de la Asamblea Federal, órgano que se reúne cada cinco años para elegir presidente y que está formado por los diputados de la cámara baja (Bundestag) y los representantes de los "Länder".

Pero hay un margen de riesgo derivado de la presencia entre los 1.224 miembros de la Asamblea de ciudadanos comunes, de cantantes a atletas o catedráticos. Son enviados por el Bundesrat (cámara alta) pero no tienen por qué ceñirse a la disciplina de partido.

El cargo de presidente es representativo, ya que la Constitución marca un modelo de democracia parlamentaria, no presidencial.
La fundación de la RFA, el 23 de mayo de 1949, y su Constitución serán evocadas con un acto de Estado, mañana, en la Konzerthaus de Berlín, con Köhler como orador. A la ceremonia solemne seguirá el sábado la fiesta para la República surgida de la derrota del Tercer Reich y consolidada en estos 60 años como potencia respetada.
Se pretende que sea una monumental fiesta de cumpleaños, a pesar de atravesar la peor recesión desde la II Guerra Mundial, que supondrá este año una caída del PIB estimada en el 6 por ciento y disparará el desempleo a 4,7 millones de parados.
El punto máximo será un concierto ante la Puerta de Brandeburgo con la Staatskapelle interpretando la Novena Sinfonía de Beethoven dirigida por el argentino-israelí Daniel Baremboim. Si todo sale según programa, Köhler saldrá entonces a saludar, ya reelegido.
Entre la Unión Cristianodemócrata (CDU), la Socialcristiana de Baviera (CSU) y el Partido Liberal (FDP) suman 604 votos, los mismos que entre el SPD de Schwan, Los Verdes y La Izquierda.
El titular cuenta, además, con el respaldo de los Electores Libres de Baviera, lo que le permitiría ser elegido a la primera vuelta, donde precisa la mayoría absoluta -613 votos-. De no ser así, iría a la segunda o la tercera, donde basta la mayoría simple.
Todo dependerá de que consiga el voto cerrado de los suyos. El voto es secreto y en 2004 se le escaparon de sus filas siete votos.
Los candidatos son de perfiles muy distintos pero con un factor común: no se forjaron en las filas de su partido.
Köhler, de 66 años, llegó al cargo casi como un desconocido entre sus conciudadanos. Toda su trayectoria había transcurrido en el ámbito financiero, primero como secretario de Estado de Finanzas, luego como director de la Asociación de Cajas de Ahorro alemanas y finalmente, de 2000 y 2004, en el FMI.
Schwan cumple mañana 66 años y su vida discurrió entre catedráticos, finalmente al frente de la Universidad Europea Viadrina. Ingresó en el SPD en 1972, nunca ocupó cargos de partido y es esposa del fundador de Transparency International, Peter Eigen.
Sodann, de 72 años, se crió en la Alemania comunista y como candidato sólo ha saltado a los medios esporádicamente al definirse como individuo apolítico y aficionado a los crucigramas.
De Rennicke ni se habla por contar con sólo cuatro votos en la Asamblea debidos a la veintena de escaños en cámaras regionales de la ultraderecha alemana.
Un factor apuntala la tesis de que Köhler lo conseguirá a la primera: sólo así se asegurarán los 1.224 miembros de la Asamblea asistir a la final de la Bundesliga, que arranca las 13.30 GMT. EFE
gc/jcb/pq