Mostrando entradas con la etiqueta schulz. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta schulz. Mostrar todas las entradas

lunes, 23 de abril de 2018

Del 100 % de Martin al 66 % de Andrea



L’SPD busca la renovació amb Nahles



GEMMA C. SERRA - WEISBADEN
Martin Schulz, el socialdemòcrata que havia de treure Angela Merkel del poder, ja és història. El rellevarà al front del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) Andrea Nahles, la primera dona elegida per a aquest càrrec en la històrica formació. Nahles va obtenir un resultat modest (66 %), en el congrés federal celebrat a Wiesbaden, un percentatge que reflecteix la divisió interna que arrossega l’SPD, com la majoria dels seus partits agermanats europeus.
Nahles representa la necessitat imperiosa de renovar-se d’un partit, que en les eleccions generals del passat setembre es va enfonsar en el seu mínim històric (un 20,5 %) i va haver de negociar i acceptar formar part d’una nova gran coalició de govern liderada per Merkel. Qui va pagar-ne la factura va ser, principalment, Schulz, a qui, un any enrere, l’SPD havia escollit com a president, amb un 100% dels vots, perquè el considerava un rival capaç de derrotar la cancellera. Schulz va acabar en el descrèdit en les urnes i, per rematar-ho, negociant la gran coalició que havia rebutjat categòricament.
A Nahles la va designar, ahir, el partit després de la renúncia a la presidència de Schulz, al febrer. Amb aquesta elecció de Nahles, ahir es va voler passar pàgina. La realitat, però, és que l’SPD no aixeca cap des que, el 1999, el darrer canceller que han tingut les files socialdemòcrates, el centrista Gerhard Schröder, va entrar en confrontació amb l’ala esquerra de l’aleshores president, Oskar Lafontaine.
Schröder va tirar endavant el dur pla de reformes anomenat Agenda 2010, molt lloat per Merkel, mentre que Lafontaine va deixar l’SPD i el càrrec de ministre de Finances per fundar el seu propi partit, L’Esquerra.
L’SPD no ha trobat el rumb, malgrat els successius relleus en la presidència. Ara, hi arriba finalment una dona, per primer cop en els 154 anys d’història del partit, cosa que no és exactament una revolució a Alemanya. Merkel lidera la Unió Cristianodemòcrata (CDU) des de fa divuit anys i, previsiblement, deixarà la direcció a una altra dona, Annegret Kramp-Karrenbauer, la secretària general. També hi ha dones al front dels Verds i L’Esquerra, i fins i tot el grup parlamentari de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) té comandament femení.

Energia

Nahles haurà de posar tota la seva energia (i en té molta) en la tasca de renovar l’SPD. Sap què és la confrontació amb les bases dels seus temps de líder de les rebels Joventuts (els Jusos). Va ser membre de l’ala esquerrana de Lafontaine, encara que no va marxar amb ell del partit, i ha estat ministra del Treball amb Merkel, en l’anterior gran coalició. Des d’aquesta posició, va fer prosperar la implantació d’un salari mínim interprofessional en un país ric, però on creix la precarietat laboral. Aquest guany és ara el seu cavall de batalla, en un partit necessitat de refer-se de les successives traïcions a les essències esquerranes, si no vol caure en la irrellevància política que amenaça altres partits agermanats europeus.

miércoles, 14 de febrero de 2018

Auf wiedersehen, Martin


L’SPD s’enfonsa en un caos que complica Merkel




Al Partit Socialdemòcrata (SPD) sembla que s’hi ha instal·lat la norma no escrita de rebel·lar-se contra tot allò que surti de la seva cúpula. A la doble renúncia de Martin Schulz –a continuar al capdavant de l’SPD i a ser ministre d’Afers Estrangers d’Angela Merkel–, havia seguit el cap de setmana passat una iniciativa per accelerar-ne el relleu a favor d’Andrea Nahles, la cap del grup parlamentari. Era una manera de girar full, alliberar Schulz de responsabilitats i concentrar-se en la consulta entre els 463.000 militants sobre el pacte de govern amb Merkel.

Ahir Schulz va anunciar la seva retirada en una breu compareixença pública, en què va insistir en la seva proposta que sigui Nahles qui prengui el lideratge del partit. El relleu, però, no es farà efectiu fins a un congrés extraordinari previst per al 22 d’abril. Fins aleshores, ocuparà la presidència en funcions Olaf Scholz, un dels sis vicepresidents de l’SPD i futur ministre de Finances, si es materialitza la nova gran coalició.


Candidatura alternativa


La idea inicial era que Nahles ocupés de manera immediata la presidència en funcions. Però el mateix dilluns s’havien escampat les veus en contra d’una successió immediata i a dit. Les crítiques procedien de diferents delegacions regionals. A més, i com del no-res, va sorgir una contracandidatura de l’alcaldessa de Flensburg, Simone Lange, disposada a lluitar per la presidència del partit. Flensburg és una ciutat de 85.000 habitants a tocar amb la frontera de Dinamarca, i la seva alcaldessa és una absoluta desconeguda fins i tot per als afiliats al partit. Nahles potser acabarà com a presidenta, però no serà de manera automàtica.

La sensació de falta de lideratge i de caos en el si de la segona força del país i sòcia del govern en funcions de Merkel, amenaça d’ensorrar aquest partit històric alemany i abocar-lo a la irrellevància política. Els sondejos situen ara l’SPD en un 14,6% d’intenció de vot, quatre punts per sota del rècord a la baixa en què va caure en les eleccions generals del 24 de setembre passat (un 20,5%). En canvi, la formació ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) ha guanyat mig punt i s’ha situat en el 13,2%, una distància perillosament curta per als socialdemòcrates.

Difícil defensa
No hi ha grans variacions per al bloc conservador de Merkel, que puja lleugerament i se situa en el 33,3%. Però és clar que la cancellera tampoc no es pot permetre tanta feblesa del seu soci de govern actual i, si ho autoritzen les bases, també del seu quart mandat. Com més caigui l’SPD, més difícil serà per a Merkel defensar les concessions fetes en el repartiment de ministeris als socialdemòcrates –exactament sis, entre els quals hi ha Finances, Afers Estrangers i Treball–, en un intent d’assegurar-se el sí en la consulta vinculant que es farà a la militància de l’SPD sobre el pacte de govern per a una gran coalició.

martes, 13 de febrero de 2018

Entre los escombros


Andrea Nahles, una líder surgida del caos

Gemma Casadevall

Berlín, 13 feb (EFE).- Andrea Nahles, la jefa del grupo parlamentario del Partido Socialdemócrata Alemán (SPD), fue propuesta hoy por la dirección de su formación como su próxima presidenta, tras la dimisión de Martin Schulz. 
Nahles tiene como misión inmediata lograr el "sí" de las bases al pacto de Gobierno acordado la semana pasada con el bloque conservador de la canciller, Angela Merkel, un pacto que ha generado una profunda grieta en el seno del SPD. 
De 47 años y exlíder de las díscolas juventudes del Partido Socialdemócrata (los "Jusos"), Nahles conoce mejor a su militancia que su antecesor, cuya carrera discurrió entre Bruselas y Estrasburgo hasta que el año pasado se convirtió en dirigente del partido. 
Nahles, por contra, ha vivido en directo cada una de las crisis internas de la formación, desde el desgarro provocado por la escisión de Oskar Lafontaine, quien en 1998 abandonó el partido para fundar La Izquierda, hasta la erosión de electorado acumulada en las dos legislaturas en gran coalición con la canciller. 
Será la primera mujer al frente del SPD, lo que en Alemania no es exactamente una revolución: hace 18 años que Merkel lidera la Unión Cristianodemócrata (CDU) y otras tres formaciones parlamentarias -Los Verdes, La Izquierda y la ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD)- tienen asimismo a una mujer en su cúpula. 
El SPD, el partido más antiguo de Alemania con 153 años de historia, necesita una renovación y éste es el cometido con el que asume su jefatura la enérgica y a menudo estridente Nahles. 
Antes de entrar en esa tarea renovadora, de recorrido largo, la jefa del partido deberá lograr el "sí" de la militancia al pacto de gobierno negociado entre Merkel y Schulz y contra el que ha dirigido una intensa campaña el actual líder "juso", Kevin Kühnert. 
Los resultados de la consulta entre los 463.000 afiliados, que es vinculante, se conocerán el 4 de marzo; hasta entonces, Nahles irá al encuentro de las bases en sucesivas conferencias regionales, reclamando el "sí", como hizo en el congreso del SPD del pasado enero, donde el preacuerdo de coalición fue aprobado con un ajustado 56 %. 
Fue tras un discurso vibrante suyo, al borde de la afonía, entre ovaciones por los delegados y signos de reconocimiento de Schulz, sobrepasado por la capacidad de emocionar ajena. 
Son muchas las intervenciones de este calibre de Nahles, artífice como ministra de Trabajo del logro socialdemócrata de la pasada gran coalición, la implantación de un salario mínimo interprofesional en un país rico, pero donde avanza la precariedad laboral. 
Sus relaciones con Merkel no siempre han sido fáciles, pero la canciller ha valorado públicamente su tenacidad y capacidad de trabajo, mientras que Nahles reconoce en la que ha sido su jefa de Gobierno la perseverancia y capacidad negociadora. 
Nacida en junio de 1970 en Mendig, en Renania-Palatinado (oeste), filósofa y filóloga de formación académica, ingresó en el SPD en 1988 y se convirtió en líder de los "Jusos" en 1995. 
Desde esa posición, arremetió contra la línea centrista de Gerhard Schröder y se identificó con el ala izquierda de Lafontaine, aunque no le siguió cuando éste abandonó la jefatura del SPD y el Ministerio de Finanzas para fundar su propio partido. 
Su momento más difícil fue en 2005, cuando precipitó la caída del entonces presidente del SPD, Franz Müntefering, leal a Schröder, obligado a renunciar al imponerse ella como secretaria general en lugar del candidato auspiciado por el aparato. 
Nahles se arrepintió al borde de las lágrimas de haber "derribado" a su jefe, en una acción no deliberada, a lo que siguió su renuncia a ocupar el cargo, mientras salían a la luz las heridas internas de la formación. 
Vicepresidenta del partido desde 2017, Nahles ha sido durante todo este tiempo una especie de "jefa en la recámara" para un partido que, desde tiempos de Schröder, ha conocido siete presidentes, sin lograr detener su sangría de electorado. EFE 
gc/jpm/si

sábado, 10 de febrero de 2018

El San Martín de Schulz


Schulz llança la tovallola


De gran esperança de la socialdemocràcia al no-res en menys d’un any: Martin Schulz va renunciar ahir a ocupar el Ministeri d’Afers Estrangers, un dels sis que corresponen al seu partit, el Partit Socialdemòcrata (SPD), en la nova gran coalició d’Angela Merkel. Ho va fer dos dies després d’anunciar que deixarà la presidència del partit a mans d’Andrea Nahles, l’actual cap del grup parlamentari, i enmig dels preparatius per guanyar-se el sí dels 463.000 militants al pacte de govern assolit, després de dures negociacions, amb el bloc conservador de la cancellera. Del sí o no dels afiliats a l’SPD depèn que la tercera gran coalició de Merkel arribi a ser realitat.

“Estic orgullós de les millores aconseguides”, va afirmar, en el mateix comunicat en què feia oficial la renúncia a Afers Estrangers, amb referència als apartats inclosos en el pacte en matèria d’educació, política social, laboral i fiscal, teòricament de segell socialdemòcrata. “Les ambicions personals estan per sota dels interessos del partit”, va continuar, després d’aclarir que renunciava tant al càrrec d’Afers Estrangers com a qualsevol altre càrrec en el govern de Merkel.


Aquesta darrera frase remet a allò que durant mesos va ser una promesa personal –que mai no seria un ministre de la cancellera–, però de la qual s’havia desdit progressivament fins a autodesignar-se ministre d’Afers Estrangers, decidit a tirar endavant conjuntament amb el president francès, Emmanuel Macron, la refundació europea sota l’eix francoalemany. La renúncia, dos dies després de presentar un pacte carregat de concessions a l’SPD, no tenia a veure amb la recuperació d’una promesa feta i enterrada, sinó amb una traïció personal.

Sigmar Gabriel, l’encara ministre d’Afers Estrangers i l’home que, fa un any, va renunciar a la presidència del partit a favor de Schulz, havia acusat públicament des d’un grup mediàtic l’SPD d’haver “trencat” la paraula donada. Gabriel volia mantenir-se en el càrrec, després d’haver estat ministre de Medi Ambient en la primera legislatura de Merkel i d’Economia en la primera part de la tercera.


Quan l’any passat va deixar la presidència del partit a Schulz ho va fer perquè es considerava que aquest tenia més possibilitats de plantar cara a Merkel en les generals del 24 de setembre passat. De cop, es va trobar que quedava fora del ministeri on havia recuperat popularitat, sense que aparentment tampoc no es considerés donar-li un paper destacat en la cúpula renovada. La traïció a Gabriel hauria quedat en una picabaralla interna, si no fos que Schulz ha passat de gran esperança a gran decepció de la socialdemocràcia alemanya. Podria haver dimitit la nit electoral, després d’enfonsar el partit en el mínim històric del 20,5%. O en veure’s obligat a desdir-se de la seva promesa que mai no negociaria una nova gran coalició o acceptaria un ministeri. En comptes d’això, ha acabat renunciant des de la posició de ministre “designat”, una primera baixa en el govern encara no constituït de la cancellera.

La decisió de passar la direcció del partit a Nahles responia a l’evidència que Schulz no ha aconseguit arrelar entre les bases. Nahles, excap dels Jusos –les joventuts del partit–, està més preparada que ell per respondre a l’ofensiva dels corrents interns en contra de la reedició de la gran coalició. L’actual líder dels Jusos, Kevin Kühnert, és el capdavanter del no en la consulta entre la militància. Nahles, de 47 anys, és una dona de temperament fort i discurs vibrant, que sap tocar la fibra del partit. La consulta és vinculant i el resultat se sabrà el 4 de març. De la capacitat de convicció d’aquesta dona, exministra de Treball amb Merkel, pot dependre ara que la cancellera conservadora pugui accedir a un quart mandat.

Turbulències al bloc de Merkel

El bloc conservador de Merkel tampoc no ha quedat content amb el repartiment de competències en la futura gran coalició. El fet que Finances quedi en mans de l’SPD –a més d’Afers Estrangers i Treball– ha encetat el que el popular diari Bild anomenava ahir “rebel·lió contra Merkel”. “Si s’accepta aquesta humiliació, és que hem renunciat a ser nosaltres mateixos”, afirmava l’excap del grup parlamentari conservador Friedrich Merz, actual consultor d’un gegant inversor i amb molt de pes en l’àmbit financer. Merz s’afegeix a l’allau de crítiques contra els “regals” de la cancellera a l’SPD, fins i tot d’alguns representants regionals que demanen que es “comenci” a preparar el relleu de Merkel.

viernes, 9 de febrero de 2018

Siggi

La designación de Schulz para Exteriores desata tormenta en el SPD

Gemma Casadevall

Berlín, 9 feb (EFE).- La designación del líder socialdemócrata alemán Martin Schulz como ministro de Exteriores en la futura gran coalición de la canciller Angela Merkel ha desatado una tormenta en las filas de esa formación, al reclamar para sí ese puesto su actual titular, Sigmar Gabriel.
"Es lamentable comprobar hasta qué punto se ha perdido el respeto entre nosotros, los socialdemócratas, y lo poco que vale la palabra dada", afirmó Gabriel, en declaraciones al grupo mediático Funke, en relación a la asignación de ese puesto para Schulz.
Gabriel, quien había expresado su deseo de seguir ocupando Exteriores, no tendrá previsiblemente ningún cargo en el nuevo Gobierno de Merkel, en el que al Partido Socialdemócrata (SPD) le corresponderán seis ministerios, entre ellos Finanzas y Trabajo, además del de jefe de la diplomacia alemana.
"En casa todos se alegran de que haya sido así", prosigue Gabriel ante ese grupo mediático, para añadir que su hija Marie le ha dicho que no esté triste, que así tendrá más tiempo para ellos, lo que "es mejor que hacerlo con el hombre con pelos en la cara", en alusión a la barba de Schulz.
Gabriel pasó a ocupar Exteriores hace aproximadamente un año, después de haber sido ministro de Medioambiente en la primera legislatura de Merkel y de Economía en los primeros tres años de la segunda.
Hasta principios del año pasado era asimismo líder del SPD, pero cedió ese puesto y el de candidato al partido a la Cancillería a Schulz, por considerarse entonces que éste tenía mejores opciones para imponerse frente a Merkel en las urnas.
La tormenta política se produce cuando el SPD pretendía reforzarse en busca del sí de su militancia al pacto de gobierno alcanzado, de lo que depende que Merkel acceda a un cuarto mandato.
El propio Schulz anunció el pasado miércoles que dejará la presidencia del partido una vez realizada la consulta entre los 463.000 afiliados y designó para su sucesión a la jefa de su grupo parlamentario, Andrea Nahles.
Nahles, de 47 años, exlíder de las juventudes del SPD -los Jusos- y exrepresentante de su ala izquierdista, está mucho más arraigada entre las bases que Schulz, cuya carrera política discurrió durante 25 años entre Bruselas y Estrasburgo, hasta que asumió el liderazgo del partido.
En el último congreso del SPD en Bonn, donde se dio luz verde al preacuerdo de coalición por un ajustado 56 % de los votos, Nahles tuvo una vibrante intervención a favor del sí en un momento álgido de los debates, mientras que Schulz resultó poco convincente.
La principal baza del aún líder socialdemócrata para reclamar para sí el cargo de Exteriores es su apuesta personal por la línea del presidente francés, Emmanuel Macron, y su plan para relanzar la UE y el eje franco-alemán.
Sin embargo, su credibilidad está dañada, ya que desde que se puso al frente del SPD no ha logrado ninguno de sus objetivos: primero hundió al partido en su mínimo histórico en unas generales -20,5 %- y luego dio marcha atrás en su rechazo tajante a otra gran coalición o a ocupar un puesto bajo Merkel.
Schulz ha traspasado ahora las riendas del partido a Nahles, quien ejerce de presidenta "de facto", con la misión inmediata de lograr el sí de las bases en una consulta de final impreciso cuyos resultados, que son vinculantes, se conocerán el 4 de marzo.
El actual líder de los "Jusos", Kevin Kühnert, ha lanzado una intensa campaña pidiendo el no a otra gran coalición y se estima que la consulta puede decidirse por un estrecho margen.
Desde principios de año se han afiliado al SPD casi 25.000 nuevos militantes, pese a que el partido está en persistente en los sondeos.
Ello se atribuye al interés del ciudadano por decidir sobre el futuro gobierno o incluso a la llamada del "Juso" Kühnert de ingresar para bloquearlo. EFE
gc/ig

jueves, 8 de febrero de 2018

Nuevo intento


El SPD se refuerza en busca del sí de las bases                                               

Gemma Casadevall

Bildergebnis für andrea nahles schulz

Berlín, 8 feb (EFE).- El Partido Socialdemócrata (SPD) alemán trata de reforzarse con el relevo en su jefatura a favor de Andrea Nahles, en busca del sí de sus bases al pacto de Gobierno con Angela Merkel, del que depende el cuarto mandato de la canciller y la credibilidad de la formación política 
Nahles -de 47 años, exlíder de las juventudes del SPD -los Jusos- y antigua representante de su ala izquierdista- tiene el doble cometido de dar credibilidad al compromiso de renovación del partido más antiguo de Alemania y de dirigir la campaña a favor del sí en la consulta entre sus 463.000 militantes. 
Oficialmente, el jefe de la formación sigue siendo Martin Schulz, pero su anuncio, ayer, de que se retirará del cargo para asumir el de ministro de Exteriores de Merkel y la designación de Nahles como su sucesora la han convertido en líder de "facto" del partido. 
A la jefa del grupo socialdemócrata en el Bundestag (Parlamento federal) y ministra de Trabajo en el anterior Gobierno de la canciller se le reconoce mayor anclaje entre las bases del partido, más vigor y capacidad de convicción que a Schulz. 
De ella fue el discurso más vibrante del pasado congreso del SPD, en Bonn, donde el sí al preacuerdo de coalición se impuso por un 56 por ciento, y de ella se espera que neutralice la campaña por el no de las corrientes internas del partido, de las que los "Jusos" son el principal altavoz. 
El papel futuro de Schulz en la fuerza política es incierto, ya que desde que asumió sus riendas, hace menos de un año, no ha logrado ninguno de sus objetivos, además de haber hundido al SPD en el mínimo histórico del 20,5 % cosechado en los últimos comicios generales. 
Con ello aceleró la erosión de una formación en caída constante de electorado desde hace una década y media, lo que no ha logrado revertir ninguno de los sucesivos relevos en su jefatura, ocho desde 1998. 
A ello se suma ahora el problema de credibilidad del designado ministro de Exteriores, que rechazó categóricamente la reedición de una gran coalición y la opción de estar en un Gobierno bajo Merkel y a quien ahora se ve ansioso por ser su jefe de la diplomacia. 
La titularidad de los ministerios aún no está oficialmente cerrada, pero parece claro que el perdedor, dentro del SPD, será el actual titular de Exteriores, Sigmar Gabriel, quien hace un año dejó la jefatura del SPD para ceder a Schulz el puesto de candidato a la Cancillería. 
Gabriel es ahora uno de los políticos mejor valorados del país, muy por encima de Schulz, pero en cambio parece que no tendrá un puesto en el equipo de Merkel, de quien ha sido sucesivamente ministro de Medioambiente, de Economía y finalmente de Exteriores. 
Por su parte, Nahles tiene la misión inmediata de lograr el sí de las bases en una consulta de final impreciso cuyos resultados, que son vinculantes, se conocerán el 4 de marzo. 
A su favor en la campaña por el sí al pacto de Gobierno juegan las concesiones hechas por el bloque conservador de la canciller al SPD, entre ellas la adjudicación al partido de Schulz de tres ministerios de gran peso -Finanzas y Trabajo, además de Exteriores- del total de seis que les corresponderán. 
El puesto de Finanzas será previsiblemente para Olaf Scholz, un político con un largo recorrido dentro del SPD y cercano a las bases, lo que teóricamente debe reforzar la misión de Nahles. 
Por el lado conservador, la decisión de Merkel de dejar Finanzas en manos socialdemócratas ha generado fuertes críticas, con calificativos que van de "un error político" a titulares como el del popular diario "Bild", según el cual la canciller ha "regalado" el Gobierno al SPD. 
Finanzas estuvo durante las dos legislaturas pasadas en manos de Wolfgang Schäuble, de la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Merkel y defensor, como la canciller, de la línea de la austeridad. 
Cuando Schäuble viajaba a Europa "siempre se podía confiar en que negociaba en interés de los alemanes y en que no habría concesiones sin contrapartidas", apuntó a la televisión pública Christian von Stetten, de la CDU y representante en el Bundestag del grupo que defiende los intereses de las pymes y empresas familiares. 
A su juicio, Scholz, es "un socio negociador en el que se puede confiar", pero "en última instancia es crucial quién tiene en su mano los hilos del Ministerio y en qué entorno político se mueve".EFE gc/nl

Exteriores, Finanzas, Trabajo y otros tres















     - BERLÍN
“El camí ha estat llarg, però ha valgut la pena”, va dir Angela Merkel, després de la darrera pròrroga negociadora de més de 24 hores. “Hem aconseguit millores per a tots”, resumia el seu futur soci de govern, Martin Schulz, necessitat de presentar un “segell socialdemòcrata” a l’acord. Quatre mesos i escaig ha trigat Merkel a presentar un pacte per a una nova gran coalició, que encara han de ratificar els tres partits implicats –la Unió Cristianodemòcrata (CDU), la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i el Partit Socialdemòcrata (SPD)–. Els dos primers, el bloc conservador de Merkel, ho faran en un congrés; l’SPD ho farà via consulta, cosa que suposa un risc. Si no ensopega amb el rebuig de la militància aliena, Merkel podrà obrir el seu quart mandat per Setmana Santa.
Schulz serà el nou ministre d’Afers Estrangers i impulsarà allà la seva gran aposta personal: el suport a Emmanuel Macron i la refundació europea que persegueix el president francès. Finances serà per a Olaf Scholz, ministre de Treball en la primera legislatura de Merkel i a partir d’ara encarregat de posar fi a l’austeritat que va representar Schäuble. Són dos ministeris “estel·lars” per a l’SPD, del total de sis, incloent-hi els de Treball, Medi Ambient, Justícia i Família.
L’únic peix gros per als conservadors serà Interior, que quedarà en mans de la CSU, el partit bavarès obstinat a restringir l’arribada de refugiats, en un país on des del 2015 n’han entrat 1,3 milions i on continuen arribant-ne 19.000 cada mes. Schulz, quan parlava de “millores”, es referia bàsicament a la fi de l’austeritat asfixiant, però també a una reforma sanitària igualitària, a la supressió dels contractes temporals “acumulats” i a nous ajuts familiars. Els regals als socialdemòcrates eren necessaris per mirar d’assegurar-se el sí al pacte en la consulta a les bases de l’SPD. Són 463.723 militants, dels quals 24.339 s’han afiliat al partit des del gener passat, teòricament esperonats per la possibilitat de decidir sobre el nou govern de Merkel. Les joventuts socialdemòcrates –els jusos– han dut a terme una vibrant campanya sota el lema No Groko, com es coneix a Alemanya la gran coalició–. Al congrés de l’SPD del 21 de gener es va donar el sí al preacord per un ajustadíssim 56%. És difícil de pronosticar com respondran les bases, sobretot si un 5% són nous militants partidaris del no.
Que una formació en caiguda lliure en els sondejos rebi una allau de nous militants és prou sospitós. En les eleccions del setembre va caure al mínim històric del 20,5% i ara se li pronostica un 17% de vots, si es repetissin les eleccions. Afiliar-se a l’SPD costa 7,5 euros i res no impedeix donar-se de baixa un cop feta la consulta.
La decisió, anunciada ahir per Schulz, de retirar-se de la presidència de l’SPD per passar-la a Andrea Nahles podria contribuir a assegurar el sí. D’ella va ser el discurs més vibrant a favor del sí en el congrés del gener i, probablement, el que va impedir que el debat acabés amb una victòria del no.

martes, 6 de febrero de 2018

Medallero Schulz

    Schulz anuncia la fi de l'austeritat

lunes, 5 de febrero de 2018

En la Willy Brandt Haus


Merkel i Schulz fan un pas més cap a la gran coalició



GEMMA C. SERRA - BERLÍN


El llarguíssim procés negociador emprès per la cancellera alemanya, Angela Merkel, en busca d’una majoria que li permeti encetar un quart mandat va entrar, ahir diumenge, en una nova pròrroga, enmig de concessions al Partit Socialdemòcrata (SPD) de Martin Schulz. Teòricament, ahir, tots dos líders havien de presentar un acord de govern, assumible per a totes les parts. Però, finalment, es va optar per perllongar la negociació fins avui dilluns i esprémer els terminis.

En comptes d’un pacte rodó, es va anunciar un degoteig d’acords parcials en matèria de lluita contra l’especulació immobiliària, ajuts a les famílies i als municipis més endeutats. Unes quantes millores respecte a un preacord consensuat unes setmanes abans entre Merkel, Schulz i el líder dels conservadors bavaresos, Horst Seehofer, que va aconseguir amb prou feines l’aprovació del congrés de l’SPD del passat 21 de gener, a Bonn, amb un ajustat 56% dels vots. Però al pacte encara li falta un segell propi socialdemòcrata que els garanteixi que superarà la consulta entre els 450.000 militants de l’SPD, un col·lectiu molt menys controlable que el 600 delegats del congrés.


Merkel depèn del vistiplau d’aquest gairebé mig milió d’afiliats d’una formació rival i que va fer campanya en contra de reeditar l’actual gran coalició de govern. Schulz no pot deixar que fracassi ara la negociació del pacte de govern suposadament millorat, després d’haver venut com a “extraordinari” aquell primer preacord que no va acabar de convèncer els seus delegats. I, enmig de tots dos, el bavarès Seehofer tampoc no pot vendre barata la seva pell, tenint en compte que aquesta tardor hi ha eleccions regionals a Baviera, on l’electorat reclama un gir cap a la dreta, enmig de l’empenta de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD).

Tots tres necessiten un pacte equilibrat, amb concessions a l’SPD que no sonin a capitulació. Merkel, una avesada negociadora tant a escala global com a escala nacional, fa quatre mesos que busca la clau del govern. Schulz té el partit en caiguda lliure als sondejos (ara, se li pronostica un 18%, una progressió descendent respecte al mínim històric del 20,5% de les eleccions del 24 de setembre passat).

Les millores en matèria migratòria que volia Schulz es van traduir en la formulació en termes d’objectius de la capacitat d’acollida de refugiats d’Alemanya (220.000 per any, en un país on, des del 2015, se n’han rebut 1,3 milions). També s’ha establert en mil persones al mes el nombre de familiars d’aquests refugiats a qui es pot admetre per la via del dret al reagrupament familiar, però deixant la possibilitat que en siguin més, en casos específics.

Merkel i Schulz han trobat el camí per formular els acords parcials perquè totes les bandes salvin la cara. Ahir, es va anunciar un acord per frenar la pujada dels lloguers per llei, nous ajuts a l’habitatge per a famílies amb fills i un pla de 2.000 milions d’euros per a la construcció.

Sanitat i temporalitat

Però faltava per tancar el cercle de dues aspiracions a què l’SPD no vol renunciar: una reforma de la sanitat pública més igualitària, en comptes del concepte vigent classista, i la fi dels contractes laborals temporals dits no justificats. És a dir, els de qui acumulen un contracte temporal rere l’altre. Dos punts imprescindibles per poder dir que el pacte de govern durà segell socialdemòcrata.

sábado, 3 de febrero de 2018

Cuestión de sangre fría


Recta final per a un acord de govern a Alemanya



La imatge d’Angela Merkel, amb rostre preocupat, però sense perdre els nervis, tot entrant a la seu del Partit Socialdemòcrata (SPD) de Martin Schulz va repetir-se un cop més ahir, en el llarguíssim procés negociador per a una gran coalició com a única fórmula possible per donar un govern estable a Alemanya. Quatre mesos i escaig després de guanyar els comicis generals, el 24 de setembre, amb dotze punts d’avantatge sobre Schulz, Merkel no té assegurada la investidura per a una quarta legislatura. L’SPD, per la seva banda, està dividit entre els que temen que una reedició de l’actual aliança de govern accentuï el seu desgast i els que tremolen amb la possibilitat d’anar a noves eleccions.

Hi ha “discrepàncies serioses”, va advertir la cancellera, abans d’iniciar-se el que ha de ser la recta final per lligar un pacte de govern entre ahir divendres i demà diumenge. El seu bloc conservador ha fet algunes concessions a l’SPD en matèria migratòria i educació, dos apartats essencials per a Schulz. Però no hi havia símptomes d’avenços en la tercera gran qüestió, la sanitat pública, en què els socialdemòcrates reclamen una reforma cap a un sistema igualitari.


Schulz va salvar pels pèls el primer preacord pactat amb el bloc conservador, en rebre l’aprovació del congrés de l’SPD, a mitjan gener, amb només un 56% de vots favorables. La segona gran consulta serà entre la militància, gairebé mig milió d’afiliats, que han de donar el vistiplau definitiu a un pacte de govern.

Merkel està políticament desgastada, després d’uns comicis en què el seu bloc va tenir una forta caiguda d’electorat, i de quatre mesos esperant trobar qui vulgui governar amb ella. Schulz només pot salvar-se políticament si aconsegueix arrodonir un pacte capaç de superar la consulta als militants. L’entrada de Merkel a la seu de l’SPD tenia aires del “dia de la marmota”, l’animal batejat amb el nom de Phil a qui, cada any, el 2 de febrer, esperen les càmeres de televisió d’arreu del món per saber si s’ha acabat o no l’hivern.

La darrera oportunitat

Merkel ha entrat i sortit en les darreres setmanes tants cops de tantes sessions negociadores que tot té un aire de ritual com la sessió mediàtica de l’animaló amb teòrics dots meteorològics de Pennsilvània. Primer van ser cinc setmanes de converses per intentar formar govern amb verds i liberals, finalment fracassades. La ronda amb l’SPD ha estat més curta i no es preveuen pròrrogues. Però és la darrera oportunitat de “rescat”, tant per a Merkel com per a Schulz.

La darrera enquesta setmanal situa els conservadors de la cancellera en un 31% d’intenció de vot, en cas de convocar-se noves eleccions. La televisió pública ARD atorga als socialdemòcrates un 18%, quatre punts només per damunt de la tercera força, la ultradretana Alternativa per Alemanya, que, a diferència del que els passa als grans partits, sí que guanya electorat enmig de la llarga espera.

La ultradreta guanya posicions


La ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) ha conquerit llocs de pes al Parlament. La seva condició de tercera força al Bundestag (cambra baixa) i, si hi ha una nova gran coalició, de líder de l’oposició, li ha donat accés a comissions parlamentàries clau. Tindrà la presidència de la dels pressupostos, que correspon a la primera força opositora. I tindrà un membre a la de secrets oficials. Dues comissions de gran rellevància, a mans d’un partit en les files del qual hi ha corrents neonazis. La nova ultradreta avança, mentre que el principal aglutinant del neonazisme de les dècades passades, el Partit Nacional Democràtic (NPD) està a punt de quedar escanyat. El Bundesrat (cambra alta) ha demanat al Tribunal Constitucional que li retiri el finançament públic, vist que no té escons al Bundestag ni a les cambres regionals i, a més, persegueix finalitats anticonstitucionals.

lunes, 22 de enero de 2018

Justito


L’SPD s’avé a Merkel



GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Un 56% dels vots a favor de la línia defensada per la cúpula del Partit Socialdemòcrata (SPD) i alguns dels antics grans noms de la formació no és exactament per tirar coets. Aquest és el percentatge que va obtenir ahir el sí a obrir negociacions formals per anar a una nova gran coalició de govern amb la cancellera Angela Merkel en el congrés celebrat pels socialdemòcrates a l’antiga capital federal, Bonn. Martin Schulz, el líder de l’SPD, es va sortir amb la seva perquè va esquivar un no que hauria estat un terratrèmol per a ell i, per extensió, per a la cancellera. Merkel hauria quedat forçada a intentar governar en minoria (cosa que mai no ha passat en un govern federal a Alemanya) o a anticipar les eleccions.
Els hipotètics corrents minoritaris del partit, com ara les Joventuts (els Jusos) i aquells que reclamen un segell socialdemòcrata al futur pacte de govern, van ser el guanyadors morals de la batalla interna. Kevin Kühnert, el líder dels Jusos, va ser aclamat com a nova veu sòlida que necessita l’SPD, malgrat que representa els 70.000 afiliats de la seva agrupació en un partit amb 440.000 militants.
Kühnert defensava passar a l’oposició, tal com havia reclamat Schulz en la campanya per a les eleccions generals del 24 de setembre i també després de perdre els comicis amb els pitjors resultats de la història de l’SPD, amb un 20,5% dels vots.
Gairebé quatre mesos després de les eleccions, i de fracassar els intents de Merkel de formar coalició amb els verds i els liberals, Schulz lluita, ara, per tirar endavant una gran coalició en què aparentment no creia però que veu necessària per “responsabilitat” amb Alemanya i Europa. El seu cavall de batalla és la reforma de la UE que vol impulsar el president francès, Emmanuel Macron. Una reforma que sols pot funcionar si l’eix franco-alemany rutlla, cosa que no pot passar si no hi ha govern estable a Berlín, segons Schulz.
El problema és que aquesta defensa proeuropea, amb fidelitat a la línia de Macron, no és prou argument per a una part de la socialdemocràcia alemanya que reclama enterrar la doctrina de l’austeritat marcada per Merkel. En comptes de temes globals, l’SPD vol activar programes socials, implantar una reforma sanitària igualitària i lluitar contra la creixent precarietat laboral alemanya amb unes bosses de pobresa que no s’adiuen amb un país que presumeix de solidesa, si més no pel que fa a les xifres macroeconòmiques.
Kühnert era contrari a una gran coalició perquè considera que l’SPD s’ha de regenerar en l’oposició i, sobretot, renovar les estructures. I el preacord pactat entre Schulz, Merkel i el líder de la Unió Socialcristiana bavaresa (CSU), Horst Seehofer, l’ha ratificat en aquest parer. El guanyador d’aquella partida negociadora va ser la CSU, que va imposar restriccions en la política migratòria, mentre que l’SPD se’n va anar amb la cua entre cames en les propostes essencials.
La batalla d’ahir a Bonn és una victòria d’etapa en el camí dificultós que té Merkel cap a la formació d’un nou govern. Teòricament, la propera setmana han de començar les negociacions formals entre els partits implicats. I en el cas que arribin a bon final, el resultat se sotmetrà a una consulta entre el prop de mig milió de militants de l’SPD.

Redactat final

No serà fàcil. Schulz amb prou feines es va poder imposar en un congrés amb la participació de 600 delegats. I això que sobre molts d’ells va fer sentir la seva influència, personalment o mitjançant els seus líders locals, en una gira exprés d’una setmana per les agrupacions regionals. Ara, però, el líder de l’SPD necessita poder presentar millores en el redactat final per convèncer la imprevisible militància socialdemòcrata.

  La cancellera respira amb el resultat


“Tenim molta feina a fer”, va dir Angela Merkel des de Berlín quan estava a punt d’entrar en la reunió de l’executiva de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) després de saber el resultat de la votació a Bonn. A tots els implicats els esperen converses “intenses”, que haurien de ser en un clima “assenyat”, va comentar. Però això no ho té garantit la líder alemanya, sobretot pel que fa a la CSU bavaresa, que va voler ridiculitzar la mobilització dels Jusos socialdemòcrates contra una gran coalició en qualificar-ho de “revolta dels nans”. Aquest terme contrasta amb la capacitat per fer-se sentir i créixer d’aquests nans, com es va demostrar ahir. La cancellera no es pot permetre més sortides de to en el seu llarguíssim camí cap a un quart mandat. De moment, però, han passat gairebé quatre mesos des de les eleccions generals del setembre passat i es calcula que, si tot va bé, el pacte de govern amb la gran coalició no estarà lligat, beneït per la militància i a punt de signar fins a mitjans o finals del mes de març.

domingo, 21 de enero de 2018

Salvados por el 56 %

El SPD da el visto bueno por escaso margen a negociar un gobierno con Merkel

Gemma Casadevall

Bonn (Alemania), 21 ene (EFE).- El Partido Socialdemócrata (SPD) dio un sí poco convencido a negociar para una nueva gran coalición de gobierno en Alemania, en un congreso que reflejó su división interna pero evitó a su líder, Martin Schulz, y por extensión a la canciller Angela Merkel, el cataclismo que hubiera sido un no. 
Varias horas de vivo debate, en un congreso celebrado en Bonn (oeste) con el único de fin dar o no luz verde a la apertura de negociaciones para otra alianza de Gobierno, dieron la victoria al sí que pedía Schulz por 362 votos, frente a 279 en contra. 
Ello supone un 56 % a favor de la línea defendida por Schulz, a quien apoyaba el aparato del partido y algunas de sus figuras ya en la retaguardia, frente al no de las Juventudes ("Jusos") y otras corrientes internas. 
Schulz lanzó ante sus delegados una dramática llamada a favor de abrir la negociación en busca de un gobierno estable, "por el bien de Alemania y de Europa", basado en al preacuerdo alcanzado con la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Merkel y su hermanada Unión Socialcristiana (CSU) de Baviera. 
"Llegó el momento de la verdad", apeló de nuevo, tras cinco horas de intervenciones que pusieron de relieve las muchas voces críticas contra una la tercera alianza con Merkel, quien gobernó ya de ese modo en su primera y tercera legislatura. 
Consciente de las críticas de quienes echan de menos un "sello socialdemócrata" al preacuerdo, Schulz se comprometió a trabajar por "mejorar" lo pactado, como lograr una sanidad pública igualitaria y levantar las restricciones al reagrupamiento familiar de los refugiados. 
El líder socialdemócrata ratificó, asimismo, su intención de "revisar" lo alcanzado a mitad de legislatura, si finalmente gobiernan con Merkel. 
El abanderado del no era el líder de los "Jusos", Kevin Kühnert, a quien desde las filas de la CSU bávara trataron de desacreditar asegurando que la suya era una "rebelión de los enanos". 
En Bonn alzó su voz muy por encima de lo que se correspondería a su condición de minoritario -los "Jusos" tienen 70.000 miembros, del total de 440.000 militantes del partido- 
"Da igual lo que pase hoy aquí: esto no es el fin de la historia ni el fin del SPD", aseguró Kühnert, en respuesta a quienes consideraban que un no equivalía a ir a nuevas elecciones, con resultados previsiblemente nefastos para su partido. 
Kühnert se ganó las ovaciones no solo de los "Jusos" -algunos de ellos, presentes en la sala con gorros de gnomo-, lo que demostró que su mensaje había calado hondo en otras corrientes. 
Schulz logró el visto bueno, pero no convenció a los delegados, que incluso reaccionaron con murmullos escépticos cuando afirmó haber recibido el día anterior una llamada del presidente francés, Emmanuel Macron, animándole ante el difícil congreso. 
El líder socialdemócrata puso el acento en la necesidad de apoyar la reforma de la UE que impulsa París y de "frenar la ola derechista" en Europa. 
Sin embargo, estos planteamientos no tocaron la fibra de quienes reclaman ese sello socialdemócrata, en el sentido de mejoras sociales y lucha contra la precariedad laboral. 
Compensó estas carencias su jefa del grupo parlamentario y exministra del Trabajo, Andrea Nahles, con un encendido discurso en que justificó el sí a otra gran coalición con la necesidad de actuar de "correctivo" al bloque conservador. 
Schulz, quien asumió las riendas del partido hace un año tras 25 de carrera política entre Bruselas y Estrasburgo, sigue sin haber conquistado a sus bases, aunque sí obtuvo el apoyo cerrado del aparato del partido. 
El ala izquierda del SPD aceptó su compromiso de luchar por esas mejoras en el curso de la negociación por un pacto de Gobierno, que de alcanzarse será sometido a una consulta entre el cerca de medio millón de militantes. 
Por el congreso de Bonn desfilaron varios de los exjefes del partido -como Rudolf Scharping y Kurt Beck-, pero no el último canciller socialdemócrata, Gerhard Schröder, figura que despierta amores y odios por su línea centrista. 
Los "enanos" de Kühnert se hicieron oír, tanto en los debates como en los accesos al centro de congresos, donde desplegaron pancartas contra la gran coalición y por la renovación del partido más antiguo de Alemania, con 150 años de historia. EFE 
gc/fpa 
(foto) (vídeo)

sábado, 20 de enero de 2018

A merced del delegado

Schulz, ante un congreso decisivo para su liderazgo y el de Merkel

Gemma Casadevall

Bildergebnis für schulz bonn parteitag


Berlín, 20 ene (EFE).- El líder socialdemócrata, Martin Schulz, apura sus esfuerzos para asegurarse el sí al preacuerdo de coalición con Angela Merkel, en el congreso que celebra este domingo su partido, del que depende su futuro político y el nuevo gobierno de la primera potencia europea. 
El voto de los 600 delegados del Partido Socialdemócrata (SPD), que se reunirán en la antigua capital federal, Bonn, ha adoptado dimensiones que exceden a lo nacional, entre llamadas de la cúpula a posibilitar la formación de un gobierno estable por "responsabilidad" hacia Alemania y hacia Europa. 
A la proclama lanzada el viernes por cuarenta personalidades del SPD, en activo o retirados, a favor del sí al preacuerdo siguió la advertencia de Schulz de que un no equivaldría a tener que ir a nuevas elecciones, con consecuencias tal vez nefastas. 
Estos pronunciamientos reflejan el nerviosismo del partido más antiguo de Alemania, con 150 años de historia, ante una votación que se ha convertido, además, en un pulso entre Schulz y el líder de las Juventudes del SPD -los "Jusos"-, Kevin Kühnert. 
Tanto Schulz, de 62 años, como Kühnert, de 28 años, expresaron su rechazo a otra gran coalición en la campaña para las generales del 24 de septiembre y, tras hundirse el SPD a su mínimo histórico en -un 20,5 %-, proclamaron la necesidad de regenerarse en la oposición. 
Tras fracasar en noviembre el propósito de Merkel de formar una alianza con los Verdes y el Partido Liberal (FDP), Schulz rectificó su postura, mientras que Kühnert se mantiene en el no. 
La jefatura ve en una tercera alianza bajo Merkel -que ya gobernó en esa constelación en su primera y en la tercera legislatura- la tabla de salvación contra nuevas elecciones, pero los "Jusos" apuestan por forzar a la canciller a gobernar en minoría. 
Ambas posiciones reflejan el miedo a caer en la irrelevancia política en medio de la erosión que sufren los grandes partidos, muy especialmente entre la socialdemocracia europea. 
Les separan la receta sobre cómo frenar esta erosión, pero comparten la preocupación por la supervivencia de un partido que arrastra una larga crisis de liderazgo. 
El SPD sigue sin haberse recuperado de la escisión protagonizada en 1999 por su exlíder, Oskar Lafontaine, cuando dejó el partido y el puesto de ministro de Finanzas en protesta por la línea centrista de su correligionario y canciller Gerhard Schröder. 
Desde entonces hubo ocho relevos en la jefatura, ninguno de los cuales frenó una caída de electorado que se agravó con el programa de reformas estructurales y recortes sociales de Schröder. 
Schulz tomó las riendas del SPD hace un año, tras un cuarto de siglo de carrera política entre Bruselas y el Parlamento Europeo, lo que le daba un perfil de líder no desgastado por las crisis internas, aunque sin arraigo entre sus bases. 
Fue elegido jefe del partido en marzo con un 100 % de los votos y asumió la misión de derrotar a Merkel, lo que en cuestión de pocos meses quedó claro que no iba a lograr: el SPD perdió tres comicios regionales antes de las generales. 
Ahora ha pisado el acelerador del contacto con sus bases, en una gira en sus principales delegaciones regionales en busca de apoyo al preacuerdo pactado con Merkel y el líder la Unión Socialcristiana de Baviera (CSU), Horst Seehofer. 
Kühnert ha realizado una gira paralela, aupado por el ímpetu de los "Jusos" y el valor añadido de la fidelidad a la postura con la que hizo campaña -el no a otra coalición-. 
Su apuesta ha calado en un amplio espectro del partido, pese a partir de una posición minoritaria -los 70.000 miembros de los "Jusos", entre los 450.000 militantes del SPD-. 
Schulz llega al esprint de la movilización con cierta ventaja, ya que incluso el ala izquierda del partido, que también exigía "mejoras" en el preacuerdo, se ha sumado a la campaña por el sí. 
El consenso pactado entre Merkel, Schulz y Seehofer no es renegociable en sus grandes líneas, pero sí mejorable, apunta ese flanco, que echa de menos un "sello socialdemócrata" en el preacuerdo, donde la CSU bávara impuso sus principales exigencias. 
A todas las partes les conviene acceder a las esperanzas de mejora, ya que si mañana el congreso de Bonn da luz verde a abrir negociaciones formales, un eventual pacto de coalición será sometido a una consulta entre el casi medio millón de afiliados del SPD. EFE 
gc/cat

miércoles, 17 de enero de 2018

Los Jusos crecen



Les bases socialdemòcrates desafien l’acord amb Merkel


GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Les gestions del líder socialdemòcrata, Martin Schulz, per assegurar-se el suport dels seus al preacord per a una nova gran coalició amb Angela Merkel han posat en evidència el que realment es cou entre les bases del partit més antic d’Alemanya: desconfiança a tornar a governar amb la cancellera i por de perdre per sempre l’anomenat “segell socialdemòcrata”.

Les joventuts socialdemòcrates, els anomenats “Jusos” que lidera Kevin Kühnert, han encomanat el seu rebuig a una nova gran coalició molt més enllà del que la seva posició minoritària dins el Partit Socialdemòcrata (SPD) feia suposar. Són 70.000 membres, del total de 450.000 militants de la formació. Però la seva determinació a bloquejar el preacord en el congrés de l’SPD de diumenge vinent, a Bonn, s’ha estès per les bases amb una força que probablement Schulz no va calibrar.


Des del cap de setmana passat s’ha multiplicat el no a una nova aliança en successives votacions a escala regional, incloent-hi a la capital i ciutat estat, Berlín.

Els 153 diputats socialdemòcrates del Bundestag (Parlament federal, amb un total de 702 escons) sí que donen suport a la línia de Schulz, segons va assegurar la cap del grup parlamentari, Andrea Nahles, després de la reunió mantinguda ahir. Fins i tot els representants de l’ala esquerrana, que dissabte passat exigien “millores” al preacord, ara es pronuncien a favor de donar-li el vistiplau. Consideren que aquesta renegociació es pot fer en les converses formals de coalició, que haurien de començar dilluns vinent si rep el llum verd a Bonn. L’embranzida que ha pres la mobilització dels “Jusos” sembla que ha sorprès aquesta mateixa ala esquerrana, escèptica davant el preacord, però no rupturista.

De la pugna generacional entre les joventuts i la cúpula s’ha passat a una confrontació entre les bases i l’establishment. Fins i tot si diumenge se surt de Bonn amb el vistiplau dels 600 delegats, no hi ha garantia que superi després la consulta entre els gairebé mil milió de militants a què s’haurà de sotmetre, si s’hi arriba, el pacte de coalició.

Des del bloc conservador de Merkel s’ha deixat clar que no es renegociarà res. La mateixa Nahles, en sortir de la reunió amb els seus diputats, va admetre que només es poden plantejar “modificacions puntuals”, però no canvis substancials de cara a un pacte de govern.

Els “Jusos” eren, d’antuvi, enemics declarats d’una altra gran coalició i els termes del preacord pactat, diuen, els han confirmat en aquesta oposició. No hi ha un “segell socialdemòcrata”, sinó “un altre cop el mateix”, diu Kühnert.

El líder de les joventuts del partit argumenta que, si el preacord s’enfonsa, això no dir vol anar directament a noves eleccions –amb previsibles resultats catastròfics per a l’SPD–. Queda oberta la possibilitat d’un govern de minoria de Merkel, amb suports puntuals des de fora, argumenta.

Que la cancellera s’avingués, si tot falla, a intentar governar sense una majoria sòlida és poc probable. El que sembla sentenciat és el lideratge de Schulz, si diumenge no aconsegueix el sí dels seus delegats. Fa menys d’un any que va prendre les regnes de l’SPD amb la missió de derrotar Merkel. En comptes de guanyar les eleccions, va enfonsar el partit en el seu mínim històric –un 20,5%–. Va prometre que mai no negociaria una nova coalició amb Merkel, però va veure’s forçat a accedir a obrir converses per “responsabilitat” vers Alemanya i Europa. La pressió sobre el seu lideratge és gairebé insostenible.

lunes, 15 de enero de 2018

Kevin no está solo

El preacord amb Merkel divideix la socialdemocràcia

 

L’Esquerra busca la dissidència

Oskar Lafontaine, exlíder socialdemòcrata i fundador de L’Esquerra des que va trencar amb la línia dominant al que havia estat el seu partit de tota la vida, vol reforçar-se enmig de la divisió interna a l’SPD. El 1999, quan era cap del partit i ministre de Finances, va dimitir en protesta per la línia centrista de l’aleshores canceller Gerhard Schröder, ara es proposa guanyar per a L’Esquerra tots els sectors descontents: els socialdemòcrates que no volen seguir Schulz i els Verds que s’han cansat de ser un partit massa petit per apuntalar sols una coalició de govern. L’aposta de Lafontaine topa amb els corrents més moderats de L’Esquerra, que es “conformen” amb els diputats que tenen i no volen noves aventures. A les generals van obtenir un 9,2%, més o menys el que tenien. La maniobra de Lafontaine els sembla massa arriscada.