Paz, en femenino

La pau té nom de dona

Oslo reparteix el Nobel de la Pau entre tres lluitadores del Tercer Món, les liberianes Johnson Sirleaf i Gbowee i la iemenita Karman

El comitè recorda que no hi ha pau ni democràcia sense igualtat de drets per a la dona

08/10/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

El Comitè Nobel d'Oslo va llançar aquest 2011 un missatge clar, des del cor de Noruega, a la resta del món: la pau i la democràcia duradores no són viables si no hi ha una igualtat de drets per a la dona, i és la dona qui representa el màxim potencial per a la resolució pacífica de conflictes. El Nobel de la Pau va repartir-se així, per primer cop en la història, entre tres dones, representants de l'activisme pacifista femení: la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf; la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakkul Karman.

Les dues primeres, com a rostres d'una Àfrica nova, que combat i s'imposa a les dictadures del passat; la tercera, com a emblema de les revoltes àrabs que teòricament s'havien d'endur el Nobel, si no fos que el comitè es va prendre al peu de la lletra que la recepció de les candidatures es tanca al febrer i que aleshores el moviment en el món àrab es movia en el terreny de la incògnita. Les eines de Karman, de 32 anys, per fer arribar al món la seva revolta són Twitter i Facebook, un altre missatge clar del comitè a favor d'aquests instruments allà on no hi ha cap més manera d'expressar-se lliurement.

Johnson Sirleaf, de 72 anys, també és la veu d'una dona lliure, que lluita i venç el tirà. En aquest cas, el dèspota Charles Taylor. Johnson Sirleaf va convertir-se el 2005 en la primera dona presidenta d'un país africà, qüestió que la feia més que idònia per representar aquesta nova Àfrica superadora de les monstruoses dictadures precedents.

Posats a compartir, el comitè va optar per un altre nom de dona, Gbowee, de 39 anys i líder del moviment multiètnic Acció Massiva de les Dones de Libèria per la Pau. Tots tres rostres femenins tenen prou mèrits per al Nobel. I el secretari del comitè, Thorbjørn Jagland, no va veure's confrontat a reaccions incòmodes. L'única pregunta a l'aire era per què aquest cop s'havien pres al preu de la lletra que no es podia premiar, sense embuts, les revoltes àrabs, i en canvi dos anys enrere sí que es va fer amb un Barack Obama que, en tancar-se les candidatures, tot just s'havia començat a estrenar en el poder.

La dona que va desa- fiar Charles Taylor

Ellen Johnson Sirleaf (1938) és la presidenta de Libèria, encarna la història d'una dona que mai es va donar per vençuda en reclamar el paper de les liberianes en la política. El 2006, amb Taylor als tribunals per crims contra la humanitat, es va convertir en la primera cap d'estat africana. Té quatre fills.

Activista per la pau

Leymah Gbowee va dur la pau a Libèria. És advocada i promotora de “la vaga del sexe”, que va obligar el règim de Taylor a admetre-la a la mesa per la pau. La seva autobiografia mostra com el poder de les dones va acabar enviant a l'exili Taylor. Porta la Xarxa Africana per la Pau i Seguretat per a les Dones.

La ‘primavera àrab'

Aquesta jove de 32 anys ha estat durant anys una de les dones que han dut la veu cantant contra el règim d'Ali Abdul·là Saleh al Iemen, però les revoltes a Tunis i Egipte la van dur a liderar una protesta que té el règim contra les cordes. Mare de tres fills, és periodista i milita en el partit opositor Al Islah.

El Nobel de la Paz es de las mujeres

 

Maathai ja té hereves

08/10/11 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

Tres dones que no són a la llista ‘Forbes' de les més poderoses del món

La nòmina dels Nobel de la Pau es va quedar òrfena fa quinze dies de l'única dona africana que fins ara havia rebut el premi, Wangari Maathai. L'activista i ecologista kenyana, guanyadora del premi el 2004, va morir el passat dia 26. Una dona a qui s'havia anomenat El somriure de l'Àfrica i un icona de la lluita ecologista.
Dues setmanes després dels missatges de condol de tot el món, Oslo torna a tenir dos somriures vius, africans i de dona. Com per deixar clar que amb aquell guardó no s'acaba el reconeixement al paper de les lluitadores del continent negre. La presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf, i la seva compatriota, Leymah Gbowee, en són les hereves, en aquest premi compartit amb el tercer nom de dona arrencat del Tercer Món, la iemenita Tawakkul Karman. Dones potents, malgrat que no són ni seran a la llista Forbes de les més poderoses del món (que encapçala la cancellera alemanya Angela Merkel), senzillament perquè no pertanyen a l'àmbit en què es mesuren aquests rànquings, les potències econòmiques. Negres, com Obama, i amb càrrec presidencial, en el cas de Johnson Sirleaf, però igualment molt lluny de les coordenades on es mouen els fils del poder global i les decisions que afecten el planeta.
Són tres noms difícils de retenir –encara més de transcriure–, que probablement només acapararan portades ara, amb l'anunci, i probablement el 10 de desembre, a la cerimònia d'entrega dels Nobel a Oslo. Només la presidenta liberiana té possibilitats reals de tornar als titulars, per algun fet polític relacionat amb el seu país. Les altres dues quedaran en la línea d'anonimat discret que va tenir Maathai, fora del moment de glòria del Nobel o amb la notícia de la seva mort.
Això no treu rotunditat ni perspectives a l'homenatge d'Oslo. Al contrari, aquest anonimat discret pot fins i tot ajudar tant la seva lluita com la de tants d'altres que, des de Twitter i Facebook, com Karman, o al capdavant de moviments pacifistes, com Gbowee, necessiten impulsos positius, per no decaure enmig d'unes condicions de vida que els habitants del món civilitzat no ens arribem ni a imaginar.
En aquests temps en què Occident veu amenaçat el seu model de benestar per una crisi econòmica global, convé llegir-se les biografies de dones com les premiades per saber on és cadascú.

De igual a igual, dicen, con África

Studiogast, sobre Merkel y la relativa igualdad africana. Tema del Día del Journal.

Nuevos intereses: Merkel en África

Con una visita a Kenia la canciller Angela Merkel inicia su gira por África. Otras escalas serán Angola y Nigeria. Alemania busca prestarle nueva atención al continente africano.

Por primera vez, el Gobierno ha aprobado una estrategia para África. En ella, Alemania ofrece una "cooperación al mismo nivel" y quiere que la política hacia el continente sea más eficiente.

La nueva política hacia África se basa en una evaluación realista del continente, dijo el ministro de Exteriores, Guido Westerwelle, en su presentación de la estrategia a mediados de junio. Estaría basada en los valores universales, y al mismo tiempo, guiada por intereses. Sus críticos opinan que la nueva estategia está demaisado dirigida hacia los intereses y consideran que se trata del esfuerzo de Alemania de reunir el suficiente apoyo para el tan anhelado puesto permanente en el Consejo de Seguridad de la ONU. La cooperación al desarrollo habría pasado a un segundo plano, en beneficio de temas económicos y de seguridad energética. Las tres estaciones de la gira de Merkel avivarían esta crítica. Se trata de países con ricos yacimientos de materias primas.

• Fecha 12.07.11 | 22:00 - 22:30 UTC

Desmenuzando África

125 Años de la Conferencia de Congo, la cumbre de Bismarck que parceló África
　
Gemma Casadevall

Berlín, 14 nov (EFE).- A invitación del canciller Otto von Bismarck, el 15 de noviembre de 1884 se abrió en Berlín la Conferencia del Congo, que consumó el reparto de África entre las potencias coloniales y la convirtieron en un continente de fronteras trazadas con regla.
Que el mapa de África no responde a una evolución política similar a otros continentes salta a la vista a cualquier escolar: sus fronteras apenas atienden a barreras naturales o étnicas, sino que domina la línea recta.
El origen del trazado arranca del proceso iniciado en el siglo XV por el afán descubridor de España y sobre todo Portugal y desatado luego con la trata de esclavos, en que cada colonizador se adentró en el continente según sus intereses.
La mano pragmática del canciller del Reich ejerció de árbitro en la Conferencia de Berlín, que se cerró el 24 de febrero de 1885 con un acuerdo entre las catorce potencias coloniales.
Las ambiciones del Reich eran modestas, comparadas con las de Francia e Inglaterra, en primera línea, seguidas de las de Bélgica, Italia, Holanda, de nuevo Portugal y España, así como EEUU.
Alemania había llegado con retraso a la carrera colonial y además no quería comprometer su poderío militar en aventuras, apenas completada la unificación del Reich por Guillermo II. Pero tampoco quería quedar ajeno del reparto de las materias primas africanas.
De Berlín salió el Acuerdo del Congo, que selló el reparto del continente en 38 artículos. El Congo (actual República Democrática) quedaba como estado libre, aunque en la práctica funcionó como una propiedad de Leopoldo II de Bélgica. El resto quedó a merced de aquella potencia que tuviera un control efectivo de su litoral (principio de efectividad). Y sus ríos principales, Níger y Congo, eran de libre circulación.
Se sentaron las bases de una división territorial contranatura, por supuesto sin contar con la población africana. En un apartado se recordaba, eso sí, el "deber moral" de las potencias de "mejorar las condiciones de vida de la población autóctona e incidir en la represión de la esclavitud y el tráfico de negros".
La solución de Bismack precipitó la carrera por el control del máximo territorio. Francia se hizo con buena parte del Sahara; Inglaterra con regiones del sur y este, Ghana y Nigeria; Portugal conservó buena parte del territorio que tenía, Angola y Mozambique.
El Kaiser "se conformó" con Togo, Camerún, Nueva Guinea y las llamadas África Alemana del Este -Tanzania- y África Alemana del Suroeste -Namibia-.
El alemán fue un sueño colonial efímero que se desplomó con la Capitulación del Tercer Reich, en 1945. El traspaso de las antiguas colonias entre potencias vencedoras a vencidas ilustra de por sí hasta qué punto la población africana quedó ajena a todo reparto.
Pese a su brevedad, el poderío colonial del Reich perpetró el genocidio de la población herero, una tribu nómada de lo que ahora es Namibia, considerado precedente de otras limpiezas étnicas.
Ocurrió tres décadas antes de la llegada de Adolf Hitler al poder. Fue entre 1904 y 1907 y se calcula que los soldados del Kaiser exterminaron a 65.000 del total de 90.000 hereros.
El 12 de enero de 1904 hubo un primer levantamiento herero contra el robo de sus tierras. Los soldados del Kaiser les acorralaron y dejaron un teórico pasillo de escape hacia el desierto de Kalahari.
El general Lothar von Trotta convirtió ese corredor en una trampa mortal y ordenó exterminar de raíz la rebelión. Guillermo II instó a Bismack detener la masacre, a las denuncias de misioneros alemanes.
Von Trotta obedeció más o menos: cesó la matanza, pero en su lugar aparecieron unos primitivos campos de concentración.
Alemania tardó un siglo en indemnizar a ese colectivo, que tras un largo tira y afloja percibió, en 2007, 20 millones de euros.
La organización "125 aniversario de la Conferencia de África" ha convocado una concentración mañana en el lugar donde se celebró la cumbre -la antigua Cancillería del Reich, hoy un edificio de bloques prefabricados, arquetípico de la arquitectura del Berlín oriental-.
Su propósito es denunciar las consecuencias de la colonización sobre los africanos a los que se "arrebató la dignidad, las tierra y la vida". El organizador, el historiador Christian Kopp, no espera más que un acto "mínimo", en el aniversario de una conferencia que, dice, "desmenuzó" África y la entregó a la expoliación. EFE
gc/agf

La enviada especial a Tsevié

Togo, la Cuba africana

Gemma C. Serra

Mentre Fidel Castro defensa el récord mundial de permanença en el poder de la mà del seu germà Raúl, a Togo hi ha un cas semblant amb el clan de Gnassingbé Eyadéma. Va arribar a la presidència per un cop d’estat, l’any 1967. Fa dos anys va morir el dinosauri africà i els militars van passar el càrrec al seu fill, Faure Gnassingbé. L’hereu s’ha compromés a consultar les urnes. Primer va convocar el poble el 24 de juni, després ho va ajornar al 5 d’agost i ara ho ha tornat a deixar per a la tardor. Sense procés democràtic no hi ha ajut, diuen el G-8 i la UE. I la població espera, exhausta.

Organitzar unes eleccions netes, transparents i pacífiques no és fàcil en un país que dos anys enrera va viure dies i dies d’aldarulls i violència, amb més d’un centenar de morts, en voler  impugnar l’oposició, per fraudulentes, unes presidencials en què Faure Gnassingbé es donava per guanyador, immediatament després de mort el pare. Les imatges de barricades incendiàries i dels enfrontaments entre els opositors i els acòlits del president armats amb matxets són, probablement, les últimes que les agències internacionals han difós d’aquest país de poc més de sis milions d’habitants, veí de Ghana, Benin i Burkina Faso. Al marge de que Togo va estar al Mundial de Fútbol 2006 i que la nòvia d’Albert de Mònaco, Nicole Coste, és togolesa, és dífícil trobar altres informacions recents relacionades amb aquest país africà.

Togo és una dictadura africana, mentre que Cuba és el que és, un cas únic en el món. Al marge dels récords de permanència dels respectius clans, hi ha però altres similituds. Principalment, el cansament d’una població que s’ha d’inventar el dia a dia del no res i que espera la sortida democràtica per trencar el cercle viciós de l’aỉllament.

Lomé, la capital togolesa, és una ciutat lletja, bruta i caòtica, com aconstumen a ser-ho els globus urbans africans. Hi viuen uns 700.000 habitants, la majoria d’ells en barriades perifèriques i slams amb greus problemes de salubritat. Aquests dies, els anuncis de Faure presentant-se com a „l’home nou“ a l’electorat s’alternen amb els més comuns i també institucionals de la lluita contra la malària i el SIDA, mentre es reforça la presència de l’exèrcit cada cop que l’oposició convoca una manifestació.

Aparentement, Togo és un exemple de convivència pacífica multiètnica dins el context de conflictes i genocidis del continent. Hi conviuen quaranta ètnies –les principales, l’ewé i la kabiyé- i una vintena de religions –des de la catòlica, protestant o musulmana a les autòctones animistes, en tota la seva varietat-. Passejar un diumenge per Kpalimé, Tsevié o alguna altra ciutat de províncies, molt més „humanes“ que la capital, és assistir a una esplèndida desfilada de colors i càntics als voltants de les esglésies, mentre una mica més amagats se celebren rites vudús. Tothom hi és benvingut –„bien arribée“, és la frase amb que es rep el visitant-, la convivència és aparentment armònica.

„Ebayéma va sobreviure a conspiracions internes i atemptats i fins i tot a l’accident d’avió que va patir el 1974 i del que ell va ser-ne l’únic supervivent. Això seria cosa del destí, la resta és una barreja de complicitat entre l’antic poder colonial francès i la repressió actual“, explica un periodista de „letogolais.com“, un dels òrgans de l’oposició. L’ètnia kabiyé ho controla tot: des de l’administració a la policia, els serveis secrets, els mitjans de comunicació i l’exèrcit, omnipresent a tot el país.  Les denúncies de les ONG sobre tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans trenquen aquesta imatge d’aparent harmonia a l’Africa més oblidada.

Mentre la veỉna Ghana viu una certa prosperitat econòmica i Benin es consolida com un dels paỉsos més mimats de la zona pel Fons Monetari Internacional, Togo continua esperant la seva oportunitat. „Tot això canviarà aviat. La comunitat internacional vol creure en els avenços de Togo i a Faure representa un estil nou de fer política“, explica Philippe Perdrix, periodista de „Le Jeune Afrique“. Faure ha fet carrera universitària entre Paris i Washington i en dos anys ha aconseguit llimar una mica els durs perfils de la dictadura heredada del pare.

L’exèrcit es va encarregar d’ofegar les manifestacions d’abril de 2005 després de les eleccions presidencials amb què Faure volia la legitimitat democràtica. Part de l’oposició va tornar-se a l’exili, barrejada amb els prop de 40.000 de togolesos que van fugir de la violència en direcció als paỉsos veỉns.  Les manifestacions d’aleshores van ser una batalla campal, desfermada per la ira de l’oposició que no volia veure com el president d’afermava al càrrec que li van donar els militars, mort el febrer d’aquell mateix any.

Exigien eleccions nétes, cosa que Togo no ha tingut encara malgrat que va deixar de ser una colònia francesa l’any 1960. Set anys després de la independència va passar a mans de Gnassingbé Eyadéma i aquest va restar al poder fins la seva mort, 38 anys després. El va succeir Fauré, perquè així ho va decidir l’exèrcit i el seu clan. I el nou president va convocar aquell simulacre eleccions en un intent d’obrir-se a l’exterior i convèncer la Unió Europea, que des del 1993 mantenia suspesa la cooperació amb aquest país decidida el 1993. No ho va aconseguir.

„L’home nou“ togolés vol ara, per segona vegada, la benedicció democràtica internacional emparat en els passos fets després de l’esclat de violència del 2005. Pressionat per la Unió Africana, que va qualificar el relleu presidencial de „cop d’estat“, va  crear un govern d’unitat. A més de la seva Unió del Poble Togolès (APT), hi va posar com a primer ministre Yaowi Agbohibo, ex-opositor. D’altres, però, van rebutjar participar-hi, com ara el principal líder de l’oposició radical, Gilchrist Olympio, etern enemic del clan.

La UE vigila

La UE ha donat un vot de confiança a Faure i ha destinat 13,6 milions d’euros a la preparació de les eleccions, on enviarà un centenar d’observadors. „Amb aquesta operació, formalitzem el desplegament a Togo d’una missió internacional i independent d’observació, primer pas cap a la normalització de les nostres relacions“, explicava Joao Melo de Sampaio, encarregat d’aquesta missió. Faure, per la seva banda, va crear la Comissió Electoral Nacional Independent (CENI) per a preparar els primers comicis „néts“ de la història de Togo.

La necessitat d’actualitzar el cens ha estat el motiu donat pel CENI per ajornar per dos cops consecutius en menys de vuit setmanes la convocatòria electoral. Han estat necessaris dos recomptes successis, pel darrer dels quals es va marcar la data límit del 17 d’agost.

L’oposició diu que el CENI està controlat pel clan de Faure. I els togolesos van començar a perdre les esperances dissabte 4 d’agost, després que es prohibís una manifestació organitzada en memòria del qui va ser líder del Partit Socialista Panafricà, Tavio Amorin, assassinat quinze anys enrera. L’exèrcit es va escampar per tot Lomé per impedir concentracions il.legals, amb imatges de setge policial que recordaven el que va passar el 2005. L’oposició intentava organitzar una altra manifestació „contra la impunitat“ d’aquest i altres assassinats. Faure, d’acord amb els seus intents de presentar-se com un polític nou malgrat pertànyer al clan, iniciava així mateix una campanya contra la violència i apel.lava els togolesos a no caure en „temptacions desestabilitzadores“ del passat.     

Ni democràcia ni fútbol

Deixar en suspens les eleccions és dur, però encara més ho és deixar el país sense fútbol. Togo, com la resta d’Africa, viu amb passió tot allò que té a veure amb aquest esport, especialment després d’haver estat als Mundials de Fútbol 2006, a Alemanya, i també de cara als propers Mundials, a Sudàfrica, el 2010.

A qualsevol poble de Togo es passen retransmissions en viu de totes les lligues europees, tots els caps de setmana, i quan no n’hi ha es recorre a les repeticions en diferit. El futbol és una finestra a l’exterior, per a molts l’única possibilitat de veure món.

Aquesta finestra va quedar tancada, de cop, el passat juliol, en suspendre el govern les activitats de la Federació Togolesa. El motiu: la corrupció generalitzada a aquest estament i especialment del seu president, Tata Adagio Avlessi, que ha quedat inhabilitat per vuit anys.

Avlesi havia assumit el càrrec el gener, en substitució de Rock Gnassinbé, el germà del president. 

Les eleccions han quedat ajornades dues vegades, el fútbol ha tornat a Togo. Un mes després de la suspensió, la Federació autorizava a principi d’agost la represa del campionat nacional de lliga. Ni les dictadures africanes gosen apretar tant el poble.

Cuando la denuncia rechina

Verdad o mentira de niños soldados en festival saturado de dramas infantiles
　　
Gemma Casadevall

Berlín, 14 feb (EFE).- La película alemana "Feuerherz", centrada en una niña soldado de Eritrea y envuelta en la polémica sobre la veracidad de lo que se cuenta, centró la jornada de una Berlinale que entra en la recta final algo saturada de dramas infantiles.
La historia de una niña de diez años a la que su padre entrega al Movimiento de Liberación de Eritrea compartió jornada con el drama de una mujer, Kristin Scott Thomas, que pasó 15 años en la cárcel por el asesinato de su hijo y el film israelí "Restless", sobre una tormentosa relación paterno-filial entre Manhattan y Oriente Medio.
El director de la Berlinale, Dieter Kosslick, había anunciado que el destino de los niños soldados y otros dramas de la infancia o sus secuelas serían tema preferente de esta Berlinale. Así fue.
El festival llegó a su penúltima jornada con cierta sobredosis de secuestros infantiles, pederastia, padres que no quieren o no saben querer a sus hijos y, ahora, niños soldado. Un tema demasiado serio como para lanzarse con verdades a medias o mediocridades.
"Feuerherz" -"Heart of fire"-, dirigida por Luigi Falorni, está basada en el best-seller autobiográfico del mismo título de Senait Mehari, una eritrea-alemana que sostiene haber sufrido ese destino.
El personaje del film es una niña, en los 80, que pasa de la seguridad de una escuela de misioneras en Asmara a un campo de entrenamiento del movimiento de liberación.
Sus dedos de niña no son capaces de recargar siquiera de munición las pesadas armas que se le entregan, pero ella se entrega a ello con pasión, decidida a ser como la jefa del grupo, Ma'azaa.
La niña a la que un padre prácticamente desconocido entregó a los soldados, acaba cruzando el desierto de Eritrea en dirección a Sudán, con el mismo vestido rosa con que dejó la escuela de la Misión.
"Es un tema tabú en Eritrea, pero es cierto: el movimiento de liberación empleó a niños soldados, está documentado", explicó Falorni, defendiendo la veracidad de lo que cuenta y distanciándose, como viene haciendo desde hace semanas, de las presuntas falsedades del libro, con el argumento de que lo tomó de base, nada más.
Mientras Falorni sostenía esto en la conferencia de prensa, ante el Berlinale Palast Abraham Mehrteab, portavoz de la escuela Tseba, repartía octavillas contra el film y el libro.
"Fui a la misma escuela que la autora y sé que la historia es falsa. Miente en todo, es una historia de las Mil y Una Noches para vender el libro. Eritrea no es Sierra Leona. Ahí no hubo niños soldado de diez años, menos en los 80", explicó a EFE Mehrteab.
Contra Mehari hay varias denuncias aún en curso, pero de momento la Justicia berlinesa le ha impuesto una multa de 9.000 euros.
Que Mehari mienta o no es materia de la Justicia. La veracidad de la existencia de niños soldados en esa época y en ese país sí es más problemático para Falorni. Como lo es asimismo el resultado del film.
Verdad o mentira en lo que respecta a la historia de Mehari, lo cierto es que cinematográficamente el film tampoco funciona.
Falorni, co-director con Byambasuren Davaa del documental "La historia del camello que llora", recurre a la frialdad, sin cargar tintas. La apuesta por el desapasionamiento es de agradecer, pero el resultado es que sus niños soldados parecen estar participando más en unas colonias de vacaciones que en una guerra.
La Berlinale recibió con frialdad a la segunda producción alemana a competición, tras "Kirschblüten" de Doris Dörrie.
Kristin Scott Thomas sí logró conmover con "Il y a longtemps que je t'aime", una película de Philippe Claudel, donde borda el papel de una mujer acabada de salir de la cárcel que nunca contó a nadie por qué mató a su hijo de seis años.
Scott Thomas soporta todo el peso de la película, de desarrollo intenso e impecable en todo momento, menos cuando llega la hora de revelar al espectador el secreto de la infanticida. Ni siquiera el talento de la protagonista logra salvar el film del hundimiento.
"Restless", de Amos Kollek, jugó la baza del desengaño israelí desde una doble perspectiva.
Por un lado, la de un judío de Manhattan, predicador ácrata y poeta de club nocturno, que fascina a su auditorio con recitales que oscilan de lo patriótico al antisemitimso. Por el otro, su hijo, un francotirador del ejército israelí al que sus superiores apartan del servicio porque consideran que entró en crisis. EFE gc/jcb/dm