Una Alianza entre desiguales

 Desmantellament o OTAN a dues velocitats

Gemma C. Serra - Berlín

“L’OTAN ha d’enten­dre que reduïm tro­pes. Tenim altres obli­ga­ci­ons”, aquesta va ser la frase de comiat del secre­tari d’estat dels EUA, Marco Rubio, a la reunió minis­te­rial de l’aliança atlàntica de Hel­sing­borg, a Suècia. Era una cita clau, pre­pa­ratòria per a la cimera de Tur­quia de prin­ci­pis de juliol. Fins al dar­rer moment es va témer que Donald Trump no hi enviés Rubio, un fet que hau­ria dis­pa­rat els rumors de divorci a l’OTAN per part de l’aliat transatlàntic. Ara per ara, Trump és l’amo de l’Aliança, com es reflec­teix fins i tot en el llen­guatge cor­po­ral del seu secre­tari gene­ral, Mark Rutte, acos­tu­mat a ava­lar amb cops de cap afir­ma­tius qual­se­vol frase de Rubio.

Hi ha mala maror en l’aliança mili­tar més pode­rosa del món. La pos­si­bi­li­tat que la guerra d’Ucraïna afecti direc­ta­ment ter­ri­tori de l’OTAN no és gens remota, com va pale­sar diven­dres pas­sat l’impacte, acci­den­tal o no, d’un dron rus a Roma­nia. Però en comp­tes de tan­car files entre ali­ats, es per­cep una inten­ci­o­na­li­tat des­man­te­lla­dora per part de Trump, reflec­tida recent­ment en les seves crítiques fron­tals con­tra dos socis euro­peus, repre­sen­tants de famílies polítiques i amb graus de lle­ial­tat transatlàntica dife­rents. D’una banda, Pedro Sánchez, el soci­a­lista que ha mate­ri­a­lit­zat el “no a la guerra” amb la pro­hi­bició de fer ser­vir les bases en ter­ri­tori espa­nyol als avi­ons dels EUA. De l’altra, el con­ser­va­dor Fri­e­drich Merz, repre­sen­tant de la sub­missió a Was­hing­ton de la política exte­rior ale­ma­nya des de temps fun­da­ci­o­nals de la República Fede­ral d’Ale­ma­nya (RFA).

Sánchez està prou entre­nat i ha gua­nyat per­fil inter­na­ci­o­nal com a líder que gosa dir no a Trump. Merz va sor­pren­dre en cri­ti­car de cop la manca d’una estratègia en l’ofen­siva con­tra l’Iran. No només perquè va des­viar-se de la sub­missió envers la Casa Blanca, sinó també per la crítica implícita a Israel, que con­trasta amb el com­promís casi incon­di­ci­o­nal d’Ale­ma­nya amb l’Estat jueu. El deto­nant va ser la frase de Merz en una visita a una escola, en què asse­gu­rava que Tehe­ran ha “humi­liat” els Estats Units. Un enfu­ris­mat Trump va anun­ciar tot seguit la reti­rada de 5.000 sol­dats de les seves bases a ter­ri­tori ale­many.

Berlín va optar per la sang freda. Hi ha uns 36.000 sol­dats dels EUA a les prop de 40 ins­tal·laci­ons mili­tars de l’aliat transatlàntic al seu ter­ri­tori. Entre aques­tes, Rams­tein, la base més gran dels EUA a Europa i la columna ver­te­bral de les ope­ra­ci­ons nord-ame­ri­ca­nes a l’Ori­ent Mitjà i de l’ano­me­nat Grup de Con­tacte per Ucraïna. Rams­tein són els ulls i el braç del Pentàgon a Europa. A més, els EUA tenen a Ale­ma­nya l’hos­pi­tal mili­tar més gran fora de les seves fron­te­res, les cen­trals del Coman­da­ment Euro­peu i el d’Àfrica (Eucom i Afri­com, res­pec­ti­va­ment), un punt d’esta­ci­o­na­ment dels F-16 i el dipòsit d’arma­ment nuclear de la base de Büchel.

Que els EUA man­tin­guin aquest con­tin­gent a Ale­ma­nya no és només en interès del país que els allotja, sinó sobre­tot de l’estratègia del Pentàgon. Molt més pre­o­cu­pant és, per a Berlín, que Trump s’hagi des­dit de des­ple­gar a Ale­ma­nya els seus míssils de llarg abast Toma­hawk, pac­tat amb Berlín en temps de Joe Biden a la Casa Blanca. La indústria euro­pea no dis­posa de míssils equi­va­lents. Per tant, hi ha cert perill d’inde­fensió davant el que Rússia pot des­ple­gar des de l’encla­va­ment de Kali­nin­grad.

Al pri­mer anunci de Trump va seguir la des­con­cer­tant decisió dels EUA de sus­pen­dre el des­ple­ga­ment de 4.000 sol­dats addi­ci­o­nals a Polònia, un país que des de temps de Barack Obama que somia en veu alta un reforçament de la presència mili­tar dels Estats Units. A aquest des­con­cert va seguir-ne el següent. De cop, l’impre­vi­si­ble Trump va fer marxa enrere per anun­ciar un reforçament del con­tin­gent a Polònia amb 5.000 sol­dats. No ho va jus­ti­fi­car en cap interès estratègic, sinó en la seva amis­tat amb el pre­si­dent polonès, l’ultra­con­ser­va­dor Karol Naw­rocki, ene­mic decla­rat de l’euro­pe­ista i cap del govern Donald Tusk.

Tot encaixa en la fal·lera euro­escèptica de Trump i la tàctica de pre­miar o cas­ti­gar entre ali­ats dòcils i els que no ho són. Més o menys el mateix que fa amb els aran­zels com a arma de guerra comer­cial.

Rubio va insis­tir a Hel­sing­borg que les deci­si­ons no es pre­nen per cas­ti­gar ningú, sinó que la reducció de tro­pes obe­eix als “altres com­pro­mi­sos” a altres parts del món. Cal tenir en compte, però, que res no és tan fàcil com vol fer veure Trump. Entre els 80.000 sol­dats que té els EUA a Europa hi ha dife­rents cate­go­ries, com passa també en les seves bases. La de Rota és d’ús com­par­tit; la de Rams­tein és sota sobi­ra­nia dels EUA. El con­tin­gent a Polònia és d’uns 8.000 sol­dats rota­tius; a Rams­tein n’hi ha 9.000 de manera per­ma­nent i sovint acom­pa­nyats de les seves famílies.

Les reac­ci­ons dels des­ti­na­ta­ris d’aquests pre­mis o càstigs són dife­rents, però d’alguna manera mar­quen l’evo­lució d’una OTAN que a la pràctica es com­porta ja com una aliança a dife­rents velo­ci­tats. A Berlín, de camí cap a Hel­sing­borg, el minis­tre espa­nyol d’Afers Estran­gers, José Manuel Alba­res, va pre­su­mir de la lle­ial­tat inqüesti­o­na­ble vers l’OTAN. “El govern a què per­ta­nyo ha fet el major incre­ment en des­pesa mili­tar en democràcia. Hem pas­sat del 0,9% al 2,1%, que no queda tan lluny del 2,8% d’Ale­ma­nya”, va afir­mar. És, com acos­tuma a pas­sar en l’àmbit polític, una inter­pre­tació de xifres interes­sada. El govern de Merz exhi­beix el seu 2,8% actual com a part del com­promís d’arri­bar al 5% del PIB per al 2035, com exi­geix Trump. Aquest per­cen­tatge, però, sor­tirà per a Berlín de la suma de la des­pesa mili­tar pròpia­ment dita i de les inver­si­ons en defensa.

Com més a prop s’està geogràfica­ment de Rússia, més a la vora s’està de l’objec­tiu quan­ti­fi­ca­ble de Trump. Polònia va arri­bar ja al 4,3% el 2025, amb pers­pec­ti­ves de superar aquest any el per­cen­tatge desit­jat per Was­hing­ton. Estònia, Lituània i Letònia esta­ven entre el 3,5% i el 4% i no espe­ra­ran tam­poc al 2035 per arri­bar al 5%. Suècia, Finlàndia i Dina­marca se situen en aquesta línia.

Les diferències en el grau de com­promís defen­siu del flanc ori­en­tal, inclo­ent-hi la extra­co­mu­nitària Noru­ega, es tra­du­ei­xen en com arti­cu­len estratègies pròpies, al marge dels estats d’ànim de Trump.

Les pors a un des­man­te­lla­ment de l’OTAN o, si més no, a un afe­bli­ment, van créixer per la pos­si­bi­li­tat que Trump deixés sola Europa en la defensa d’Ucraïna. S’han agreu­jat ara amb l’enuig del pre­si­dent per la nega­tiva dels ali­ats euro­peus, però també del Canadà, a inter­ve­nir con­tra l’Iran. Ha estat un regal per a Putin que ha obli­gat els països del flanc ori­en­tal a tan­car files.

Que la reunió pre­pa­ratòria per a la pro­pera cimera a Tur­quia fos a Hel­sing­borg va sevir per accen­tuar la rellevància adqui­rida per Suècia. El país nòrdic va ingres­sar a l’OTAN acce­le­ra­da­ment, com Finlàndia, ara fa dos anys i arran de la invasió d’Ucraïna. Amb aquesta incor­po­ració s’ha enfor­tit també en temps rècord un front defen­siu entorn de l’encla­va­ment rus de Kali­nin­grad.

Només cal mirar el mapa per com­pro­var que Polònia, els nòrdics i els bàltics con­cen­tren els tres punts més vul­ne­ra­bles a una agressió, sigui o no híbrida, pro­ce­dent de Mos­cou. Un d’aquests punts és l’arxipèlag noruec de Sval­bard, a l’Àrtic; el següent és la ciu­tat de Narva, a Estònia, fron­te­rera amb Rússia i amb un 90% de la població d’ori­gen rus. El ter­cer, i el de màxima tensió, és el cor­re­dor de Suwalki, que dis­corre entre Polònia i Lituània i acaba a Kali­nin­grad. L’encla­va­ment rus, a 1.000 quilòmetres de Mos­cou, és la base de la flota russa al Bàltic i on ha des­ple­gat Mos­cou els seus míssils Iskan­der, amb un radi de 500 kilòmetres. És a dir, amb capa­ci­tats d’ata­car qual­se­vol capi­tal d’aquests països.

Una sèrie d’inci­dents amb drons ucraïnesos que han entrat, cai­gut o han estat aba­tuts en ter­ri­tori dels ali­ats bàltics ha aug­men­tat l’alarma a l’OTAN. Se suposa que han pene­trat des­vi­ats pels sis­te­mes electrònics rus­sos. En alguns casos, els han fet caure les defen­ses ali­a­des. Són epi­so­dis que han pale­sat noves con­tra­dic­ci­ons. La pri­mera ha estat la cons­ta­tació que els matei­xos drons ucraïnesos que admi­ren el món –i espe­ci­al­ment Ale­ma­nya, que hi ha inver­tit en la pro­ducció– poden ser un perill per a estats de l’OTAN. La següent, que cor­res­pon a les defen­ses ali­a­des des­truir-los, amb la pos­si­bi­li­tat que impac­tin en ter­ri­tori rus.

Brus­sel·les i Was­hing­ton insis­tei­xen en la res­pon­sa­bi­li­tat russa sobre aquests inci­dents. Els drons ucraïnesos exis­tei­xen i actuen com a resul­tat de la guerra d’agressió russa, recor­den. I tot indica, diuen, que els cau­sants del des­vi­a­ment són els sis­te­mes electrònics ene­mics. La rea­li­tat, ara per ara, és que la població afec­tada ha vis­cut suc­ces­si­ves aler­tes. Cadas­cun d’aquests epi­so­dis pot deri­var en un inci­dent que vagi més enllà del dany col·late­ral. Per a Ucraïna, l’ús de drons és barat i irre­nun­ci­a­ble. Per als ali­ats occi­den­tals, un motiu més per reforçar el front bàltic. Suècia i Finlàndia no actuen amb la timi­desa atribuïda a un mem­bre nou­vin­gut. Apor­ten a l’OTAN uns exèrcits moderns i uns con­cep­tes de pro­tecció civil –inclo­ent-hi la xarxa de búnquers fin­lan­desa– que dei­xen enrere Ale­ma­nya.

A la reunió minis­te­rial de Hel­sing­borg es va accen­tuar el pro­ta­go­nisme d’aquest front bàltic i nòrdic. Les tro­ba­des en dife­rents for­mats entre els líders o minis­tres de defensa dels països impli­cats se suc­ce­ei­xen gai­rebé cada set­mana, sense espe­rar les apa­ra­to­ses cime­res de l’Aliança. La cohesió política i mili­tar de nòrdics i bàltics fun­ci­ona amb una dis­creció i velo­ci­tat pròpies, al marge del que passa a Was­hing­ton, Brus­sel·les o Mos­cou.

32

estats

configuren actualment l’OTAN. Es tracta, per ordre alfabètic, d’Albània, Alemanya, Bèlgica, Bulgària, Canadà, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estats Units, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Montenegro, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Suècia, Turquia i Txèquia.

Sis preguntes per entendre la coalició transatlàntica

Què és exactament l’OTAN?

L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord és una aliança política i militar intergovernamental creada per garantir la defensa col·lectiva dels seus membres. El principi bàsic és senzill i es defineix en l’article 5 del seu tractat fundacional: un atac armat contra un o més dels seus membres serà considerat un atac contra tots. Això habilita la resta d’estats a assistir la part atacada amb les mesures que cregui oportunes, incloent-hi l’ús de la força armada.

Quan es va crear?

El 4 d’abril del 1949, amb la signatura del Tractat de Washington, perquè després de la Segona Guerra Mundial Europa Occidental i els Estats Units volien protegir-se de la influència de la Unió Soviètica. El primer secretari general, el militar britànic Hastings Ismay, ho va definir amb una frase cèlebre: “Mantenir els russos fora, els nord-americans dins i els alemanys sota control.”

Qui integra l’aliança?

L’OTAN té 12 estats fundadors (entre els quals els EUA, el Regne Unit, França, el Canadà i Itàlia), però ha anat creixent fins als 32 membres amb diverses ampliacions, especialment cap a l’Europa de l’est, després de la caiguda del bloc soviètic. Les incorporacions més recents són Finlàndia i Suècia, arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Com va entrar-hi l’Estat espanyol?

Va ingressar el 30 de maig del 1982, amb Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) de president, com a 16è estat de la coalició. Va ser un episodi complex de la Transició, perquè hi havia una forta oposició social liderada per l’esquerra. Quan el PSOE de Felipe González va arribar al poder aquell mateix any, va congelar la integració militar i va convocar el famós referèndum del 1986, per al qual va canviar de decisió i va defensar el sí, que acabaria guanyant amb el 52,5% dels vots. A Catalunya, però, va guanyar el no amb 53,7%.

Quines funcions té actualment?

Des del final de la guerra freda, les funcions de l’OTAN s’han ampliat considerablement més enllà de la defensa conjunta davant la nova amenaça que suposa Rússia. Actualment també té un important paper diplomàtic com a espai de coordinació entre els governs aliats per participar en operacions militars i missions internacionals en territoris externs, impulsar la lluita antiterrorista i la ciberseguretat, el control marítim i aeri, el suport i entrenament als exèrcits aliats i la coordinació d’estratègies de defensa conjunta.

S’ha invocat mai, el famós article 5?

Només un cop en tota la història de l’organització: el 12 de setembre del 2001, l’endemà dels atemptats de l’11-S contra els Estats Units.

Hilo directo con Budapest

Zsolt Boda 

Director del Centre de Recerca en Ciències Socials de Budapest

"Els hongaresos estem vivint una revolució suau" 

Gemma C. Serra - Berlín

Hon­gria ha vis­cut en qüestió d’unes poques set­ma­nes dues nits màgiques: la del 12 d’abril, quan les urnes van ender­ro­car l’ultra­na­ci­o­na­lista Vik­tor Orbán, després de 16 anys al poder mar­cats per la con­fron­tació sis­temàtica amb Brus­sel·les, i la del 9 de maig, unes hores després que Péter Magyar jurés com a nou pri­mer minis­tre, amb una majo­ria de dos terços de la cam­bra que li dona la capa­ci­tat per enge­gar la rege­ne­ració democràtica.

L’històric Par­la­ment de Buda­pest va esde­ve­nir així l’esce­nari d’una ale­gria col·lec­tiva, com­par­tida per la gran majo­ria dels hon­ga­re­sos que van votar Magyar, però també per una Europa neces­si­tada de treure’s del damunt Orbán, que ha exer­cit d’aliat poderós tant de Vladímir Putin com de Donald Trump. La ultra­dreta euro­pea ha per­dut, de pas­sada, una figura de referència.

Són mol­tes, però, les incògni­tes que envol­ten Magyar, un líder de 44 anys i de car­rera meteòrica. Fins fa dos anys, mili­tava a Fidesz, el par­tit d’Orbán. Des de la posició de qui coneix les inte­ri­o­ri­tats d’un sis­tema cor­rupte va pas­sar a com­ba­tre’l amb Tisza, com s’ano­mena la seva for­mació. La victòria poste­rior s’explica per la seva capa­ci­tat d’atreure un elec­to­rat d’ampli espec­tre, de l’esquerra mode­rada a l’eco­lo­gisme, el cen­tre i la dreta no popu­lista, explica Zsolt Boda, direc­tor del Cen­tre de Ciències Soci­als de Buda­pest. Boda va estar entre els hon­ga­re­sos que va viure la nit del 12 d’abril entre abraçades d’emoció. Unes set­ma­nes després, explica que, a més dels rep­tes reco­ne­guts per Magyar, com el retro­ba­ment amb Europa, són mol­tes les incògni­tes que envol­ten aquest “moment màgic” d’Hon­gria.

Els euro­peus hem assis­tit a una tran­sició exprés al seu país. Els 141 escons que té Tisza, del total de 199 de la cam­bra, donen a Magyar un gran marge de mani­o­bra. Con­ti­nuen els hon­ga­re­sos en l’estat d’eufòria del 12 d’abril o ja hem anat rebai­xant expec­ta­ti­ves?

Crec que hi ha una gran eufòria, un ambi­ent fantàstic. No només pel que veiem en les imat­ges de festa, sinó pel que diuen les enques­tes. Ara ens indi­quen que el suport a Tisza ha arri­bat al 70%. Sem­bla que només un 22% vota­ria per Fidesz si hi hagués ara elec­ci­ons. A l’abril, el par­tit de Magyar va treure un 53% dels vots. És impor­tant cons­ta­tar aquest opti­misme, perquè això és nou al meu país. Fins ara, l’ambi­ent polític domi­nant era el pes­si­misme. Que després de l’elecció de Magyar hi hagués una festa com la que vam veure, orga­nit­zada pel Par­la­ment, és excep­ci­o­nal. Mai no havia pas­sat. Està clar que Magyar vol man­te­nir el bon ànim, però també ho és que la gent s’hi apunta. Magyar, d’alguna manera, demos­tra el seu agraïment als joves, que van ser molt actius a les elec­ci­ons i van mobi­lit­zar el vot.

Sí, va ser la victòria de l’Hon­gria jove. Els qui érem al seu país aquells dies vam res­pi­rar aquest ambi­ent a la gran festa de la plaça dels Herois, el diven­dres abans de les elec­ci­ons. Eren dese­nes de milers de joves o no tan joves amb crits d’“Europa, Europa”. També ho vam viure a la nit elec­to­ral, amb la gent ballant davant el Par­la­ment. Magyar havia acon­se­guit allò que sem­blava impos­si­ble. Orbán havia anat dis­se­nyant una llei elec­to­ral que l’afa­vo­ria, però al final aquest avan­tatge es va girar en con­tra seu.

El sis­tema elec­to­ral d’Hon­gria té una sèrie de pecu­li­a­ri­tats i afa­vo­reix el par­tit més gran. Men­tre ho va ser Fidesz, sor­tia gua­nyant Orbán. Ara se li ha girat en con­tra el sis­tema creat per ell mateix. Tisza, el par­tit de Magyar, va obte­nir el 53% dels vots, però al Par­la­ment això es tra­du­eix en un 70% dels escons. Això és l’efecte de la pecu­li­a­ri­tat elec­to­ral d’Hon­gria.

Amb aquesta força en té prou Magyar per tirar enda­vant la rege­ne­ració democràtica?

Abso­lu­ta­ment. Es una majo­ria cons­ti­tu­ci­o­nal i això vol dir que Magyar pot esme­nar la Cons­ti­tució i les lleis fetes per Orbán des del poder. És molt impor­tant, no haurà d’afron­tar els pro­ble­mes que té [el pri­mer minis­tre Donald] Tusk a Polònia. La seva acció de govern es veu con­ti­nu­a­ment boque­jada pel vet del pre­si­dent [l’ultra­con­ser­va­dor Karol Naw­rocki]. El que ha pas­sat a Hon­gria és espec­ta­cu­lar, la majo­ria de Magyar és enorme. I això fa que els hon­ga­re­sos esti­guem vivint una revo­lució suau. El règim d’Orbán va crear una estruc­tura legal i cons­ti­tu­ci­o­nal a la seva mida. Les per­so­nes ele­gi­des pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal són encara lle­ials a Orbán. Però Magyar pot can­viar-ho. Té una legi­ti­mi­tat molt més àmplia que Tusk a Polònia. Aquesta legi­ti­mi­tat és molt necessària per a Magyar, perquè a sobre la situ­ació econòmica d’Hon­gria és molt difícil. Neces­sita l’opti­misme de la soci­e­tat per tirar enda­vant les seves refor­mes, com neces­sita també els fons euro­peus.

El par­tit d’Orbán con­trola ara només 52 escons par­la­men­ta­ris. La supe­ri­o­ri­tat de Magyar és evi­dent, però serà sufi­ci­ent per posar fi a la cor­rupció gene­rada durant l’etapa d’Orbán? O està massa arre­lada a la soci­e­tat per rever­tir-ho? Segons Trans­parència Inter­na­ci­o­nal, Hon­gria és el país més cor­rupte de la UE.

Això caldrà espe­rar per veure-ho. Hi ha infor­ma­ci­ons sobre per­so­nes de l’entorn d’Orbán, pro­ta­go­nis­tes de les xar­xes de cor­rupció, que han començat a enviar els seus fons a l’estran­ger. Hi ha inves­ti­ga­ci­ons ober­tes sobre fugues de capi­tals, milers de mili­ons d’euros cap a l’estran­ger. Estem entrant en un procés molt interes­sant. Però em temo que la tasca de la justícia serà molt difícil i cos­tarà por­tar-los davant dels tri­bu­nals.

Veu­rem Orbán o la gent del seu entorn asse­guts davant un tri­bu­nal?

Jo no soc jurista, però tinc amics i col·legues que sí que ho són i adver­tei­xen que serà molt difícil. La majo­ria cons­ti­tu­ci­o­nal de Magyar és molt útil per can­viar lleis, però la tasca de la justícia anirà molt més lenta; cal donar-li temps.

Orbán va adme­tre imme­di­a­ta­ment la seva der­rota. No té escó. Pràcti­ca­ment ha des­a­pa­re­gut de la vida pública. Pot ser que pre­fe­reixi la dis­creció, espe­rar que la situ­ació es tran­quil·litzi?

El futur d’Orbán és una incògnita. Pot­ser s’espera a veure com dis­cor­ren els esde­ve­ni­ments. Una gran qüestió és què pas­sarà amb el seu par­tit, si con­ti­nuarà Orbán com a líder del Fidesz. La seva influència en la política hon­ga­resa sem­blava inqüesti­o­na­ble. Però la pos­si­bi­li­tat de por­tar-lo davant de la justícia és la gran incògnita.

La cai­guda d’Orbán va ser rebuda com un cop per als Patri­o­tes per Europa, el grup de l’Euro­cam­bra que va fun­dar Orbán i on hi ha la ultra­dreta de la fran­cesa Marine Le Pen, del neer­landès Geert Wil­ders o de l’espa­nyol San­ti­ago Abas­cal. Però després hem vist la victòria a Bulgària del prorús Rumen Radev, la cai­guda del govern romanès per un vot de soci­al­demòcra­tes i ultra­dreta, al Regne Unit ha pujat Nigel Farange... Els ultres resis­tei­xen bé els cops de les urnes.

Abso­lu­ta­ment. La ultra­dreta té una gran capa­ci­tat per rege­ne­rar-se. Però això no treu que la cai­guda d’Orbán sigui molt impor­tant a escala inter­na­ci­o­nal. Sem­blava un règim molt sòlid, que a més empe­nyia altres ultra­dre­tes euro­pees. Però de cop s’ha enfon­sat. Orbán ja no és la figura de referència del movi­ment inter­na­ci­o­nal ultra­dretà. La cai­guda demos­tra que gover­nar com ell ho ha fet, amb la seva agenda popu­lista i il·libe­ral, no sem­pre dona victòries. Si les polítiques públi­ques no fun­ci­o­nen, des­a­pa­reix la legi­ti­mi­tat i les urnes en donen la res­posta. La cai­guda d’Orbán és molt impor­tant per a nosal­tres, els hon­ga­re­sos, però inclou un mis­satge clar per als altres líders il·libe­rals o popu­lis­tes. Ara bé, les coses com siguin: els ris­cos d’aquest moment màgic hon­garès estan aquí, no es poden negli­gir.

Quin paper que­darà per a la mino­ria hon­ga­resa a l’estran­ger? És a dir, els que després de la Pri­mera Guerra Mun­dial, quan Hon­gria va per­dre part del ter­ri­tori pel Trac­tat de Tri­a­non, el gran trauma naci­o­nal, van que­dar a Roma­nia o Sèrbia. Orbán els va pro­te­gir i se’ls atri­bu­eix una gran lle­ial­tat a Fidesz.

Aquí hem de tenir en compte el que repre­senta Magyar. El seu govern es molt hete­ro­geni ideològica­ment. Hi ha minis­tres que s’iden­ti­fi­quen amb la dreta, d’altres sem­blen més tecnòcra­tes, sense un per­fil ideològic clar i n’hi ha de més esquer­rans. Magyar és con­ser­va­dor, dretà. Les mino­ries hon­ga­re­ses són impor­tants per a ell. Orbán les va aju­dar perquè per a ell eren un elec­to­rat impor­tant, no perquè real­ment patís per la sort d’aques­tes per­so­nes. Totes les orga­nit­za­ci­ons d’hon­ga­re­sos a l’exte­rior esta­ven molt poli­tit­za­des i depe­nien dels ajuts d’Orbán. Magyar pot ser encara més útil per a aques­tes mino­ries.

Hi ha dues qüesti­ons que pre­o­cu­pen Europa: Ucraïna i la política migratòria. Sota Orbán, aliat de Putin, Hon­gria va blo­que­jar san­ci­ons con­tra Mos­cou i es va rebut­jar l’ajut mili­tar. També va tan­car l’aixeta a l’aco­llida de refu­gi­ats i l’arri­bada d’immi­gració. Can­viarà aquesta dinàmica amb Magyar?

Magyar serà molt pru­dent amb totes dues qüesti­ons, perquè són molt sen­si­bles entre els hon­ga­re­sos. Orbán va cen­trar la seva cam­pa­nya en l’hos­ti­li­tat con­tra Volodímir Zelenski. Cal tenir en compte que una part dels hon­ga­re­sos, malau­ra­da­ment, no són gens empàtics envers Ucraïna. Hi ha sen­si­bi­li­tats i raons històriques en tot això. Magyar serà més cons­truc­tiu amb Europa. Adop­tarà un per­fil més coo­pe­ra­tiu amb Ucraïna, això està clar. Però anirà amb compte amb les sen­si­bi­li­tats dels hon­ga­re­sos. El mateix es pot apli­car a la immi­gració. Hon­gria ha estat san­ci­o­nada per la Unió Euro­pea per la seva política res­tric­tiva migratòria. Magyar vol resol­dre aquest pro­blema, però això no vol que dir Hon­gria obri les por­tes a la migració.

És a dir, serà més cons­truc­tiu perquè li interessa fer les paus amb Europa. D’això depèn el des­blo­queig del 18.000 mili­ons d’euros con­ge­lats per Brus­sel·les pels atacs de l’era Orbán als prin­ci­pis euro­peus. Però no farà un gir de 180 graus perquè es deu al man­dat dels elec­tors hon­ga­re­sos. És així?

Magyar no obrirà les fron­te­res d’Hon­gria als immi­grants, això és segur.

El perfil

Estudiós del populisme

Zsolt Boda (Budapest, 1969) té molt clar a qui deu Hongria el relleu en el poder: als joves. És a dir, al vot dels qui probablement només havien conegut activament un cap del govern, l’ultranacionalista Víktor Orbán, representant de l’Hongria rància, homòfoba i euroescèptica. Péter Magyar n’era la única alternativa. I van tirar pel dret, convençuts que les urnes podien posar fi no només a un govern determinat, sinó sobretot al “sistema Orbán”. Boda, politòleg i director general del Centre de Recerca en Ciències Socials de Budapest, estudiós dels moviments populistes i de l’anomenada “agenda il·liberal” que Orbán va convertir en plataforma ideològica, ens explica que aquests joves no estaven sols. Tenien la complicitat d’una sèrie de partits de centre, esquerra moderada o ecologistes que van renunciar a presentar-se a les eleccions per no treure vots a Magyar. El preu és un Parlament limitat a tres opcions dretanes: Tisza, el partit de Magyar; Fidesz, el d’Orbán, i la ultradretana La Nostra Pàtria. “Era el sí o el no a l’adeu a un règim. I va guanyar el sí”, diu Boda, professor i coordinador a la capital hongaresa de projectes europeus relacionats amb ecologia, drets civils i política.

De librería en librería

Manuel Silva-Ferrer

Investigador en ciències polítiques i energia

"Ormuz ens ha agafat pel coll, ens ha dut a un escanyament global"

Gemma C. Serra - Berlín

Acce­le­rarà la crisi de l’estret d’Ormuz l’adeu al petroli? L’esca­lada dels preus dels com­bus­ti­bles fòssils ha dis­pa­rat la demanda dels cot­xes elèctrics. La Comissió Euro­pea busca con­tra rellotge un rellançament de la tran­sició cap a una eco­no­mia verda. Ho fa, però, pocs mesos després d’haver escan­da­lit­zat els qui aspi­ra­ven a un relleu ràpid cap a les ener­gies netes, en aigua­lir el pla de posar fi a la venda de motors de com­bustió el 2035. Va ser, és clar, sota la pressió del sec­tor de l’auto­moció, espe­ci­al­ment l’ale­many.

L’agenda glo­bal ha fet un gir radi­cal arran del tan­ca­ment d’Ormuz. De cop, s’ha fet palesa la gran dependència del petroli i, al damunt, no es per­cep una solució ràpida al des­fici pro­vo­cat per la guerra llançada per Donald Trump i Ben­ja­min Neta­nyahu con­tra l’Iran.

Una cosa és bus­car la fi a l’era del petroli en ter­mes energètics i una altra, ima­gi­nar-se que, si és que s’acon­se­gueix, impli­carà també l’adeu al que Manuel Silva-Fer­rer ano­mena “la petro­cul­tura”. És a dir, la dependència del nos­tre dia a dia de l’excre­ment del dia­ble, terme per al petroli que remet als indígenes de Veneçuela, el país d’ori­gen d’aquest pro­fes­sor de filo­so­fia i expert en estu­dis de l’ener­gia, esta­blert a Berlín des de fa més de vint anys. El petroli és l’oxi­gen i la sang de països pro­duc­tors i expor­ta­dors, com ara Veneçuela, ens explica. Però el grau d’addicció glo­bal als seus deri­vats no per­met pen­sar en una fi d’aquesta era, sinó en la seva per­petuïtat.

Hem pas­sat en temps rècord de par­lar d’una tran­sició verda a haver d’assu­mir la nos­tra addició al petroli o als seus deri­vats. El deto­nant ha estat el tan­ca­ment d’Ormuz, que ens ha dei­xat tena­llats, amb les com­pa­nyies aèries supri­mint vols perquè pot­ser d’aquí a uns mesos no tin­drem que­rosè i el ciu­tadà patint, no només pel preu de la ben­zina, sinó fins i tot per les vacan­ces. No érem cons­ci­ents del nos­tre grau de dependència?

La majo­ria de gent no ho és. O no ho era. Ten­deix a iden­ti­fi­car el petroli amb el com­bus­ti­ble o l’ener­gia que pot gene­rar. De cop hem entès tots ple­gats que si ens tan­quen l’aixeta d’Ormuz, el que s’esca­nya va molt més enllà. En tan­car Ormuz ens van aga­far pel coll i la con­seqüència n’és l’esca­nya­ment glo­bal. Ens crèiem que estàvem aban­do­nant el petroli perquè vèiem cada cop més cot­xes elèctrics i pla­ques solars. El per­cen­tatge d’ener­gia pro­ce­dent de les reno­va­bles s’ha acos­tat en alguns països al que pro­du­ei­xen els com­bus­ti­bles fòssils o ho ha superat. Però, a la pràctica, no estem aban­do­nant res. El con­sum de petroli con­ti­nua crei­xent i la indústria del petroli insis­teix que cal inver­tir-hi per garan­tir el que neces­sita el pla­neta. Si parem el petroli, ens morim de gana, és l’advertència pro­ce­dent del tan­ca­ment d’Ormuz. No és que no puguem car­re­gar el cotxe a la gaso­li­nera. És que ens que­dem sense el fer­ti­lit­zant per al cafè de cada matí.

Sense el cafè, sense la roba que por­tem, sense el munt de reci­pi­ents de plàstic que porta cadas­cuna de les ama­ni­des pre­pa­ra­des que com­prem al súper. Estem embo­li­cats de cap a peus en petroli.

El com­bus­ti­ble és, per des­comp­tat, el lloc comú més fort quant a iden­ti­fi­cació social amb el petroli. Però el con­junt de la nos­tra vida social quo­ti­di­ana és total­ment depen­dent del petroli. Al segle ante­rior vam sal­tar d’un dia a dia vin­cu­lat a mate­ri­als que sem­bla­ven més rudi­men­ta­ris, com les fus­tes imper­fec­tes i les teles tei­xi­des a mà, a aquest món pre­sump­ta­ment net del plàstic, del metall polit, de la pin­tura, dels pig­ments i del lacat per­fecte. Tot això només és pos­si­ble amb el petroli. La pro­ducció en sèrie de pro­duc­tes idèntics ha estat pos­si­bi­li­tada per l’ener­gia barata del petroli i els seus deri­vats.

La cadira on estic asse­guda, el tint dels meus cabells, les meves saba­tes, la meva mot­xi­lla, la cre­ma­llera de la meva jaqueta...

…la tinta d’aquest lli­bre que tinc a la mà, l’ener­gia que s’ha uti­lit­zat per a la impressió. També els medi­ca­ments, no ho obli­dem. La petroquímica ali­menta bona part de la indústria far­macèutica.

És a dir, que la petro­cul­tura no està en perill d’extinció.

Ara per ara, no. És una font d’ener­gia, fins ara, barata, que ha estat lli­gada a l’expansió indus­trial des del segle pas­sat. Si com­pa­rem l’expansió indus­trial que ha vis­cut el món en els dar­rers cent anys amb el que van ser els 5.000 anys ante­ri­ors ens ado­nem de les seves dimen­si­ons i de com aquest desen­vo­lu­pa­ment a escala pla­netària està vin­cu­lat a la petro­cul­tura.

D’on ve el terme ‘excre­ment del dia­ble’?

Bé, és un terme iden­ti­fi­cat amb la lle­genda negra que va envol­tar el petroli en els seus orígens. Ara, els aspec­tes nega­tius es rela­ci­o­nen amb estralls ecològics. Molt abans, va reco­llir el terme excre­ment del dia­ble un inves­ti­ga­dor i polític veneçolà, Juan Pablo Pérez Alfonzo, ano­me­nat “el pare de la OPEP”, en un tre­ball titu­lat Hundiéndo­nos en el excre­mento del dia­blo (1976). L’ori­gen n’és la paraula mene, amb què indígenes de l’ori­ent veneçolà par­la­ven d’una substància negra, lle­fis­cosa i pudenta que allà no s’extreia del subsòl, sinó que bro­llava a la superfície. Pérez Alfonzo va aler­tar de les con­seqüències nega­ti­ves del petroli en la soci­e­tat, no en ter­mes ecològics, sinó de dependència. El pre­o­cu­pa­ven les con­seqüències nega­ti­ves en països que basen tota la seva eco­no­mia en el petroli, com hem vist dècades després a Veneçuela. En aquest cas, accen­tu­ada per la cor­rupció i per un règim nefast, no només en ter­mes ideològics, sinó de gestió. Si col·lapsa el petroli, col·lapsa el país sen­cer.

Tot i aques­tes imat­ges nega­ti­ves, el petroli ha gene­rat una cul­tura popu­lar afa­vo­ri­dora. Hem cres­cut veient pel·lícules i sèries de tele­visió on els camps de petroli són sinònim de pros­pe­ri­tat. Sor­geix el petroli, tot­hom queda empas­ti­fat d’aquesta substància negra, lle­fis­cosa i pudenta. Però és el moment de feli­ci­tat. Amb les reno­va­bles això no passa. Sem­bla que no ens molesta tant tenir una gaso­li­nera davant de casa, que també és prou lletja, com les pla­ques foto­vol­tai­ques al balcó del veí.

És un pro­blema d’iden­ti­fi­cació amb el que ens sem­bla còmode. La tran­sició energètica és per­ce­buda per molts ciu­ta­dans com un des­man­te­lla­ment del nos­tre món còmode. No et pre­o­cu­pis per la llum, que sem­pre n’hi haurà. No et pre­o­cu­pis pel cotxe, que segur que engega men­tre hi hagi gaso­lina. Les reno­va­bles impli­quen un cost, un esforç, el repte d’adap­tar-s’hi, l’aven­tura de la inno­vació tec­nològica. Des­ca­val­car del món de l’ener­gia fòssil s’iden­ti­fica, en l’ima­gi­nari d’una part encara impor­tant de la població, amb renun­ciar a qua­li­tat de vida.

Vol dir que som massa còmodes o que estem mal­cri­ats pel petroli?

Una mica de tot ple­gat. Por­tem més de cent anys vivint d’aquesta manera. No és fàcil convèncer tot­hom de no fer ser­vir el cotxe, d’aga­far el metro, de no iden­ti­fi­car el fet de tenir un o més cot­xes a cada família amb bon nivell de vida. Costa convèncer un euro­peu de classe mit­jana. Ha estat com­pli­cat implan­tar l’ús de la bici­cleta en ciu­tats com París. Ha cal­gut una pandèmia per començar a fer a ser­vir la bici per a la mobi­li­tat urbana diària.

Curi­o­sa­ment, con­ti­nua més estès l’ús de la bici­cleta als països d’hiverns llargs, on la gent està acos­tu­mada a afron­tar les inclemències del temps, com al nord d’Europa, que a la Medi­terrània, on teòrica­ment s’hi podria anar tot l’any.

Bé, no vol­dria asse­nya­lar ningú. Però no és només la bici­cleta. Explica-li a un medi­ter­rani que apa­gui o si més no abaixi l’aire con­di­ci­o­nat a l’estiu. O a un ale­many, que fins fa poc feia ser­vir el carbó, que redu­eixi a la mei­tat la cale­facció a l’hivern. Són hàbits, for­mes de vida molt con­so­li­da­des. Com des­mun­tes aques­tes addic­ci­ons?

Al marge d’aquests com­por­ta­ments soci­als tan arre­lats hi ha el fac­tor ecològic. L’argu­ment de la neu­tra­li­tat en emis­si­ons hau­ria de ser irre­fu­ta­ble per convèncer-nos d’accep­tar cer­tes renúncies.

Teòrica­ment, ho és. I també és el fac­tor que impulsa, ni que sigui a poc a poc, la tran­sició verda. Però aquí hem de reconèixer també que la migració cap a les ener­gies netes està gene­rant altres for­mes de mala gestió o d’extrac­ti­visme per­ju­di­cial. Pre­te­nem aban­do­nar el petroli a favor del cotxe elèctric però al mateix temps ens ado­nem que neces­si­tem les bate­ries de liti, i no només per als cot­xes, sinó també per als telèfons mòbils, l’ús dels quals, ja posats a par­lar-ne, és alta­ment con­ta­mi­nant en ter­mes d’emis­si­ons. També cal fora­dar la terra per extreure aquests mate­ri­als que ali­men­ten les nos­tres bate­ries. I tot això té un cost ecològic bru­tal. Un vehi­cle elèctric no genera emis­si­ons, però la seva pro­ducció i després el seu ús dei­xen pet­jada.

D’acord, assu­mim que no podem, de moment, pres­cin­dir del petroli. Però si més no tenim l’exem­ple de Noru­ega, un país que inver­teix els ingres­sos gene­rats per les expor­ta­ci­ons del gas i petroli en el benes­tar de la població, en forma del seu fons sobirà, i en el desen­vo­lu­pa­ment de les reno­va­bles per al con­sum intern d’ener­gia. És una excepció, quant a bona gestió del petroli?

Hi ha altres exem­ples de bona gestió. Fins i tot al món àrab. Qatar també inver­teix en reno­va­bles, però en par­lem poc en ter­mes afa­vo­ri­dors perquè els seus dèficits en drets fona­men­tals en tapen la part posi­tiva. Veneçuela podria haver estat també un exem­ple posi­tiu. Quan van començar les extrac­ci­ons vam tenir mig segle de gestió econòmica­ment avan­tat­josa, en el sen­tit que vam viure un crei­xe­ment econòmic i en qua­li­tat de vida que no havíem vis­cut en cinc-cents anys. Part del desen­vo­lu­pa­ment econòmic dels Estats Units es deu també al petroli. Cal anar amb compte, quan diem que el petroli és, alhora, l’oxi­gen i la sang de la nació. Veneçuela n’és un para­digma. El pro­blema de Veneçuela no és el petroli, sinó la mala gestió que se n’ha fet. Con­ti­nua gene­rant riquesa, però és un país mono­pro­duc­tor que ha basat tota la seva eco­no­mia en el petroli, fins que ha petat.

Veneçuela va obrir l’any amb la cap­tura de Nicolás Maduro pels Estats Units, els esforços de l’opo­si­tora i premi Nobel de la pau María Corina Mac­hado per gua­nyar-se Donald Trump i l’ascensió beneïda per la Casa Blanca de la cha­vista Delcy Rodríguez a la pre­sidència del país. De qui és ara mateix el petroli de Veneçuela?

Vivim en un règim tute­lat, ple de para­do­xes. Hi ha un règim tute­lat que aquests dies sor­tia a recla­mar una limi­tació de les san­ci­ons a l’Iran al país que el tutela. Tenim el mateix règim que durant vint-i-cinc anys ens ha des­tros­sat Veneçuela i que con­ti­nua saque­jant-la. La diferència és que ara ho fa amb la com­pli­ci­tat dels Estats Units, que actua com en temps dels vir­reis espa­nyols a l’Amèrica Lla­tina. Hi havia un vir­rei, la missió del qual era, sobre­tot, fer que els tri­buts arri­bes­sin a la corona.

Es pot rever­tir aquesta situ­ació?

A Trump, afor­tu­na­da­ment i per una qüestió d’edat, no li que­den dècades al poder. Els Estats Units, amb totes les seves imper­fec­ci­ons, són encara una democràcia. Fins i tot dins del Par­tit Repu­blicà hi ha una enorme resistència i grups forts inten­tant bre­gar per a una tran­sició democràtica a Veneçuela. Ara no s’entre­veu el final de tot ple­gat, però cada dia es debat sobre aquesta tran­sició, no només entre els demòcra­tes sinó també entre els repu­bli­cans. Jo soc molt cau­telós amb la situ­ació actual. Penso, però, que mal­grat tot estem millor que com estàvem el 2 de gener (el dia abans de la cap­tura de Maduro). Con­ti­nuem vivint sota un règim auto­ri­tari, ara tute­lat. Però s’han obert cer­tes com­por­tes i s’estan rellançant ini­ci­a­ti­ves.

Perfil

Parlant de “petrocultura”

Parlar de petroli amb Manuel Silva-Ferrer és fer-ho de llibres, de cinema i de tot allò que remet a la “petrocultura”. També de política, tot i que prefereix no fer pronòstics agosarats “vista la imprevisibilitat que ens envolta”. La conversa arrenca a Andenbuch, la llibreria pionera a Berlín per a títols en castellà al barri multiètnic de Kreuzberg, i acaba en una altra llibreria, la Bücherbogen de la benestant Savignyplatz. Nascut a Caracas i resident a Berlín des de fa més de dues dècades, Silva-Ferrer és llicenciat en ciències de la comunicació a la Universitat Central de Veneçuela i doctorat en filosofia i estudis d’Amèrica Llatina a la Freie Universität de Berlín. Dirigeix la revista Trópico Absoluto, centrada en la cultura i la política veneçolanes. A Andenbuch va presentar Paisajes del subsuelo. Mapas y pliegues de las culturas de petróleo en la Venezuela del siglo XX, una obra col·lectiva de 400 pàgines de la qual és l’editor i que li ha costat sis anys veure publicada. “Els autors són part de la diàspora acadèmica. Gent com jo, que vam marxar fa dècades, i d’altres que ho han fet més recentment, quan la crisi es va posar més i més dura. Alguns, quan ja no els quedava res, no van sortir de manera organitzada o en avió, sinó caminant”, explica. Trobar un editor no va ser fàcil, fins que va topar amb l’editorial berlinesa De Gruyter, que l’ha publicat a la col·lecció Subatlantic. Latin American, Caribbean and Luso-African Ecologies. “És un bon moment per parlar de Veneçuela, i de petroli”, diu.

Magyar, el nuevo abanderado húngaro

Magyar enterra l'Hongria titella de Trump i Putin 

Gemma C. Serra, Budapest

Mort el gos, morta la ràbia? És arris­cat avançar-ho. El món ha donat unes quan­tes pro­ves de trum­pis­tes apar­tats del poder per les urnes però que tor­nen en la següent opor­tu­ni­tat com ha fet el mateix Donald Trump. Els 16 anys al poder a Hon­gria de Vik­tor Orbán no s’esbor­ra­ran tan ràpid. Els ha apro­fi­tat per con­tro­lar el poder judi­cial, el pano­rama mediàtic i apro­var una Cons­ti­tució basada en el seu con­cepte de “democràcia il·libe­ral” i impo­sar una forma retrògrada d’enten­dre els valors cris­ti­ans. Ha col·locat amics, ali­ats i parents en llocs estratègics de la vida pública. I ha des­ple­gat uns ten­ta­cles de cor­rupció molt arre­lats en el dia a dia, el món empre­sa­rial i l’àmbit polític hon­garès.

Però, si més no, Buda­pest va enco­ma­nar diu­menge bona part de la Unió Euro­pea de l’espe­rit de l’alli­be­ració que envolta la victòria de l’opo­si­tor Péter Magyar. Els exclo­sos d’aquesta eufòria són la fran­cesa Marine Le Pen, el txec Andrej Babis i el con­junt de l’uni­vers ultra­dretà euro­peu. Pri­mer van haver de cons­ta­tar a la cam­pa­nya que el trum­pisme ja no omple esta­dis. Després, que bus­car una altra ree­lecció des de la posició d’aliat de Donald Trump o de Vladímir Putin pot ser fins i tot con­tra­pro­du­ent.

Magyar era el ros­tre de l’espe­rança. És un polític con­ser­va­dor capaç de con­cen­trar tot l’espec­tre d’elec­tors que volen girar el full del nega­ti­visme ultra. “Estem orgu­llo­sos de pertànyer a les dues grans ali­an­ces, l’OTAN i la UE. No volem ser els tite­lles de Mos­cou”, va dir, davant la premsa inter­na­ci­o­nal, l’endemà de la victòria.

Brus­sel·les, que en cam­pa­nya va optar estratègica­ment per no donar un suport explícit al can­di­dat opo­si­tor, no cal que tre­gui d’algun calaix el pla B que segu­ra­ment tenia pre­pa­rat per si gua­nyava de nou Orbán. A Buda­pest, els esca­ra­falls euròfobs que han mar­cat la cam­pa­nya del pri­mer minis­tre van que­dar subs­tituïts pel clam mul­ti­tu­di­nari d’“Europa, Europa” a la vora del Danubi. És un nou euro­pe­isme que s’ha estès més enllà de la capi­tal per arri­bar al món rural, on Orbán creia tenir les claus per impo­sar-se gràcies a un sis­tema elec­to­ral que fins ara l’ha afa­vo­rit. Orbán es va com­por­tar. Va reconèixer la der­rota “clara i dolo­rosa” dues hores després d’obrir-se les urnes. Pot­ser perquè va ser tan rotunda i amb una par­ti­ci­pació rècord, gai­rebé el 80%. No era via­ble recórrer a les teo­ries cons­pi­ra­noi­ques con­tra Brus­sel·les o con­tra Ucraïna.

Tisza, un par­tit que fins ara no era al Par­la­ment, tindrà 138 escons dels 199 de la cam­bra. Al Fidesz, el par­tit d’Orbán, n’hi que­da­ran 54. La resta de la cam­bra, amb set escons, serà per a un altre par­tit ultra­dretà, la Nos­tra Pàtria. El cen­tre­es­querra queda fora del pastís par­la­men­tari. És el preu del suport donat per molts d’aquests par­tits a un líder con­ser­va­dor, l’únic capaç d’impo­sar-se a Orbán. Magyar, de 44 anys, va dei­xar Fidesz fa dos anys amb la lluita con­tra la cor­rupció com a ban­dera. El fet d’haver estat dins l’apa­rell dona cre­di­bi­li­tat a la seva capa­ci­tat per des­man­te­llar-lo. La seva victòria és un bufe­tada per al trum­pisme euro­peu, per a una Casa Blanca que no sap com sor­tir-se’n de la guerra con­tra l’Iran i per a un Krem­lin que es queda sense el gran aliat o espia dins els Vint-i-Set. Brus­sel·les pot des­con­ge­lar els milers de mili­ons dels fons des­ti­nats a Buda­pest, retin­guts pels atacs d’Orbán als valors euro­peus. I Ucraïna, des­blo­que­jar els 90.000 mili­ons en préstecs de la UE pen­dents del sí de Buda­pest.

Caldrà espe­rar per saber com reac­ci­ona la ràbia der­ro­tada. Dar­rere els 54 escons de Fidesz hi ha un 38% dels vots, con­tra el 53,3% de Tisza. Que aquest per­cen­tatge de vots a Orbán es tra­du­eixi en només un 27% dels escons és el resul­tat d’un sis­tema tru­cat pel fins ara home fort del país. Ara rep el càstig d’una der­rota matemàtica­ment des­pro­por­ci­o­nada, com ho ha estat la seva obsessió per con­tro­lar-ho tot.

Dilemas húngaros

El trumpisme europeu davant les urnes 

Gemma C. Serra - Berlín

Alli­be­rarà Hon­gria els 90.000 mili­ons d’euros en préstecs pro­me­sos per la Comissió Euro­pea a Ucraïna? Des­blo­que­jarà Brus­sel·les els fons des­ti­nats a Buda­pest, retin­guts per incom­pli­ment de drets fona­men­tals de la UE? Aques­tes són dues de les pre­gun­tes que pla­nen sobre les elec­ci­ons par­la­mentàries del pro­per 12 d’abril a Hon­gria. Recor­den, sobre­tot pel que fa al blo­queig dels fons euro­peus, el debat públic que va cen­trar els comi­cis del 2023 a Polònia i que van por­tar al poder el libe­ral Donald Tusk. També ales­ho­res s’espe­rava que una victòria de l’euro­pe­isme des­blo­que­ja­ria les par­ti­des a Varsòvia. Hi ha, però, unes quan­tes diferències res­pecte al pano­rama hon­garès: Tusk va der­ro­tar l’ultra­con­ser­va­do­risme repre­sen­tat pel par­tit Llei i Justícia (PiS) de Jaros­law Kaczynski. Però, a diferència del Fidesz hon­garès, el PiS no és un par­tit antiu­craïnès o pro Krem­lin. Com­par­teix amb Tusk la màxima pre­venció con­tra Mos­cou, per raons històriques i pre­sents.

A Hon­gria està en joc la ree­lecció de Vik­tor Orbán, al poder des de fa 16 anys, o el relleu a favor de Péter Magyar, el líder de l’opo­si­tora Tisza. Tusk va gua­nyar les elec­ci­ons polo­ne­ses gràcies a una coa­lició que aglu­ti­nava for­ces diver­gents però uni­des pel propòsit comú d’aca­bar amb el domini ultra­con­ser­va­dor. Magyar repre­senta més o menys el mateix: les ànsies d’un munt de for­ces, de l’esquerra mode­rada i els eco­lo­gis­tes al cen­trisme libe­ral i con­ser­va­dor, de girar full en el domini de l’ultra­na­ci­o­na­lista Fidez.

Les elec­ci­ons hon­ga­re­ses són de gran rellevància no només per a aquest país, sinó per al con­junt de la UE i l’OTAN. Orbán és, ara per ara, l’aliat més poderós del bloc comu­ni­tari tant de Vladímir Putin com de Donald Trump. La llista dels seus amics inclou el con­junt de líders interes­sats a enter­rar l’ordre inter­na­ci­o­nal i des­truir la UE. Hi ha, a més dels pre­si­dents dels EUA i de Rússia, el pri­mer minis­tre isra­elià, Ben­ja­min Neta­nyahu, i fins i tot el líder xinès, Xi Jin­ping, en aquest cas des d’una dis­creta distància. També en for­men part els ano­me­nats Patri­o­tes per Europa, el grup de l’Euro­cam­bra fun­dat pel mateix Orbán, on hi ha des de la fran­cesa Marine Le Pen a l’italià Mat­teo Sal­vini, el neer­landès Geert Wil­ders, l’austríac Her­bert Kickl, el txec Andrej Babis o l’espa­nyol San­ti­ago Abas­cal. Uns són pro­rus­sos, els altres repre­sen­ten el trum­pisme. En Orbán con­vi­uen tots dos cor­rents.

Tant els Patri­o­tes euro­peus com l’entorn de Trump han fet cam­pa­nya a favor d’Orbán, el líder euro­peu que pre­su­meix de ser ben rebut al Krem­lin i que ha des­a­fiat l’ordre de detenció de la Cort Penal Inter­na­ci­o­nal de la Haia con­tra Neta­nyahu, que va visi­tar l’any pas­sat Buda­pest.

Sorprèn una mica que tant la Casa Blanca com el Krem­lin s’arris­quin a fer cos­tat al líder d’un país rela­ti­va­ment petit, amb deu mili­ons d’habi­tants, que segons els son­de­jos perdrà les elec­ci­ons. Pot­ser con­fien en una llei elec­to­ral que bene­fi­cia el seu aliat.

Orbán, de 63 anys, vol un sisè man­dat; Magyar, gai­rebé 20 anys més jove, té al seu cos­tat la força d’un elec­to­rat fart d’Orbán. Hon­gria ocupa el pri­mer lloc dins el bloc comu­ni­tari en l’índex de cor­rupció de Trans­parència Inter­na­ci­o­nal. Orbán, que governa amb majo­ria abso­luta des del 2010, prac­tica la tena­lla ins­ti­tu­ci­o­nal con­tra els mit­jans de comu­ni­cació crítics, con­tra els col·lec­tius LGT­BIQ+, i ha refor­mat els sis­te­mes elec­to­ral i judi­cial fins a con­ver­tir-los en ins­tru­ments al seu ser­vei. És la mateixa dinàmica de Polònia sota el domini del PiS. Val a dir que Tusk no ha acon­se­guit rever­tir aquesta situ­ació. A la seva victòria del 2023 la va seguir, dos anys després, l’arri­bada a la pre­sidència de Karol Naw­rocki, un can­di­dat tele­di­ri­git pel PiS que blo­queja sis­temàtica­ment les refor­mes del govern.

Els son­de­jos donen un avan­tatge de més de deu punts a Magyar. Es cal­cula que neces­si­tarà uns cinc punts per damunt de Fidesz per asse­gu­rar-se una majo­ria par­la­mentària. El sis­tema hon­garès no és pro­por­ci­o­nal, sinó que afa­vo­reix el par­tit fins ara majo­ri­tari, és a dir, el Fidesz. Uns pocs milers de vots en deter­mi­na­des cir­cums­crip­ci­ons poden donar-li la majo­ria a Orbán.

Seria un regal per a la ultra­dreta, que, mal­grat la seva empenta, ha tin­gut un parell de sotra­ga­des a escala euro­pea. Als Països Bai­xos, Wil­ders va ser der­ro­tat pel libe­ral Rob Jet­ten; la ita­li­ana Meloni ha vist caure en referèndum la seva reforma judi­cial, i a Dina­marca es manté com a pri­mera força la soci­al­de­mocràcia de Mette Fre­de­rik­sen, tot i que amb un rècord a la baixa de vots. En aquest con­text, una victòria de Magyar seria una cla­te­llada per als auto­pro­cla­mats Patri­o­tes. Coin­ci­di­ria amb els movi­ments d’una part de la ultra­dreta que comença a mar­car distàncies res­pecte a Trump, espan­tada pels efec­tes en el ciu­tadà d’una guerra con­tra l’Iran a la qual no donen suport ni els ali­ats més obe­di­ents a Was­hing­ton, com Ale­ma­nya o el Regne Unit.

Res no ha estat tan pre­sent en la cam­pa­nya d’Orbán com l’hos­ti­li­tat amb Volodímir Zelenski. El pre­si­dent ucraïnès va per­dre els ner­vis i va amenaçar el pri­mer minis­tre hon­garès d’enviar-li “els nos­tres nois” de les for­ces arma­des, arran de la detenció a Hon­gria de set ciu­ta­dans ucraïnesos que trans­por­ta­ven 75 mili­ons d’euros en efec­tiu i nou lin­gots d’or. Teòrica­ment, era un trans­port legal entre el banc austríac Raif­fei­sen Inter­na­ti­o­nal i l’ucraïnès Osc­had­bank. Un cop més van esca­lar les ten­si­ons entre dos líders que prac­ti­quen l’anti­pa­tia recíproca més pro­funda, agreu­jada ara pel con­tenciós a l’entorn de l’ole­o­ducte Druzhba, en ter­ri­tori ucraïnès i des­tros­sat per un atac rus. Hon­gria, que depèn dels sub­mi­nis­tra­ments rus­sos, exi­geix que se’n res­ta­bleixi el ser­vei. Fona­menta en la manca d’interès ucraïnès a arre­glar-ho el blo­queig dels 90.000 mili­ons d’euros que Kíiv neces­sita des­es­pe­ra­da­ment.

La dependència energètica de Rússia és un dels vin­cles gens secrets entre el Krem­lin i Buda­pest. Però l’ajut rus en la cam­pa­nya d’Orbán dis­corre per vies molt més obs­cu­res. El diari The Was­hing­ton Post asse­gu­rava recent­ment que des de Mos­cou s’havia pla­ne­jat un atemp­tat esce­ni­fi­cat con­tra Orbán, ins­pi­rat en l’intent d’assas­si­nat que hi va haver con­tra Trump el juliol del 2024 i que, segons les enques­tes, va influir al seu favor en la cursa cap a la Casa Blanca. Aquest mateix rota­tiu va treure a la llum també el cas del minis­tre d’Afers Estran­gers hon­garès, Péter Szijjártó, que supo­sa­da­ment ha estat infor­mant en temps real el seu col·lega rus, Ser­guei Lav­rov, de tot allò que es dis­cu­teix als con­sells de la UE. Han apa­re­gut en paral·lel àudios com­pro­me­te­dors per a Szijjárto, en què es posa “al ser­vei” de Lav­rov per esbor­rar deter­mi­nats noms de les san­ci­ons euro­pees.

El clam euro­peu con­tra aques­tes pràcti­ques des­lle­ials s’ha estès als seus líders, del polonès Tusk a l’ale­many Fri­e­drich Merz, el francès Emma­nuel Macron o el suec Ulf Kris­ters­son. A Orbán, però, les crítiques dels euro­peus no el pre­o­cu­pen. Hi està acos­tu­mat i pre­su­meix de fide­li­tat a Trump, a Putin i a la resta dels seus amics.

De Mos­cou ha rebut un altre tipus d’ajut: la cam­pa­nya de desin­for­mació denun­ci­ada pel peri­o­dista crític Sza­bolcs Panyi, a través del por­tal VSquare. Un grup d’agents del Krem­lin, encapçalats per l’ex pri­mer minis­tre rus Ser­guei Kiri­enko, ha assu­mit la missió de des­qua­li­fi­car Magyar com a “tite­lla de Brus­sel·les”. L’eina al seu ser­vei són fakes gene­rats per IA i mul­ti­pli­cats mas­si­va­ment a les xar­xes.

A Magyar, de 44 anys, l’empeny el vot urbà, però la victòria pot depen­dre del camp i de cir­cums­crip­ci­ons “dis­se­nya­des” a gust d’Orbán en els seus 16 anys inin­ter­rom­puts al poder. En cas de victòria, li cos­tarà impo­sar una línia pròpia, al cap­da­vant d’un par­tit, Tisza, que lidera des de fa dos anys i el nom del qual va “adop­tar” d’una for­mació agònica per esqui­var obs­ta­cles admi­nis­tra­tius com a nova for­mació. El seu cavall de bata­lla, a més de la seva imatge de líder dinàmic i jove, ha estat la lluita con­tra la cor­rupció, un mis­satge que ha arre­lat entre l’elec­to­rat perquè es tra­du­eix, segons Magyar, en el dete­ri­o­ra­ment dels ser­veis públics essen­ci­als, com ara la sani­tat, el que afecta el dia a dia dels hon­ga­re­sos.

Amb un relleu al poder espera Brus­sel·les la fi de la con­fron­tació amb Buda­pest. Però tam­poc no hi haurà un xec en blanc cap a Ucraïna. Magyar no repre­senta la xenofòbia ni l’homofòbia d’Orbán, però sí un con­ser­va­do­risme naci­o­na­lista que busca noves pau­tes en la relació amb Brus­sel·les. El més pro­ba­ble és que Hon­gria man­tin­gui la línia més res­tric­tiva en matèria d’immi­gració. És, des de fa anys, el país que menys immi­grants acull, gràcies a una sèrie d’obs­ta­cles legals o físics, inclo­ses les tan­ques a les fron­te­res del sud.

Tam­poc no es pot espe­rar un gir radi­cal envers Kíiv. Buda­pest pro­ba­ble­ment aixe­carà el blo­queig als ajuts a Ucraïna, però no es plan­teja con­tri­buir a la seva defensa o enviar-hi tro­pes.

Alemania y su crisis ferroviaria

La Bahn: retards crònics i crispació 

Gemma C. Serra - Berlín

Si de res s’aver­go­nyei­xen els ale­manys és de la seva com­pa­nyia de trens, la Deutsche Bahn (DB). L’estadística de pun­tu­a­li­tat és baixa –només del 60% en els trens de llarg recor­re­gut– i tam­poc no són entre els més ràpids: la mit­jana dels ICE, equi­va­lent a l’AVE, és de 250 km/h. Els ale­manys s’ho pre­nen amb resig­nació o iro­nia, com fa sovint el per­so­nal de la com­pa­nyia quan informa per mega­fo­nia d’incidències, amb les més vari­a­des for­mu­la­ci­ons, o des­ta­cant quan arri­ben pun­tu­als. Les indem­nit­za­ci­ons tam­poc no són per tirar coets: es retorna el 25% del preu del bit­llet a par­tir de dues hores de retard. I res no fa pen­sar en una millora ràpida. L’any pas­sat es va enge­gar un pla de sane­ja­ment per als 39.200 kilòmetres de la xarxa ale­ma­nya. Entre enguany i l’any vinent hi ha pro­gra­ma­des 28.000 obres, el que vol dir més incidències i trams alter­na­tius més llargs. Per les vies de la Deutsche Bahn cir­cu­len cada dia uns 7,6 mili­ons de pas­sat­gers, sigui entre els trens de la mateixa com­pa­nyia o d’alter­na­ti­ves pri­va­des, trens regi­o­nals o roda­lies. I les con­seqüències del mal ser­vei no només reper­cu­tei­xen en els viat­gers, sinó també en els 200.000 tre­ba­lla­dors de la DB. La cris­pació dels usu­a­ris ha fet créixer l’estadística d’insults o agres­si­ons fins a una mit­jana de cinc atacs físics dia­ris a revi­sors o per­so­nal d’estació. L’any pas­sat hi va haver més de 3.000 delic­tes con­tra tre­ba­lla­dors de la DB, 324 dels quals van ser agres­si­ons greus.

La bahn nórdica

 Noruega: alta gamma i preus de luxe

Gemma C. Serra 

Anar en tren des de l’aero­port d’Oslo a la capi­tal és sub­mer­gir-se en allò que s’entén per con­fort nòrdic. Un endoll per cada seient, un wif que, a diferència del que passa a Ale­ma­nya, França o Espa­nya, sí que fun­ci­ona, pun­tu­a­li­tat gai­rebé impe­ca­ble i una freqüència pròpia del metro urbà. Cada 10 minuts surt un tren, que et deixa al cen­tre d’Oslo, a 50 kilòmetres, en 20 minuts. Tot ple­gat, és clar, té un preu: 22,5 euros per tra­jecte. Uns qua­tre cops més del que costa anar en tren a l’aero­port des del cen­tre de Berlín o de Bar­ce­lona.

Noru­ega pot pre­su­mir, a més, de tenir els tra­jec­tes més espec­ta­cu­lars d’Europa pel que fa a vis­tes panoràmiques, sobre­tot si se surt d’Oslo i s’enfila cap al nord, a Trond­heim, cap als fiords de Ber­gen o fins al cer­cle polar àrtic. A par­tir de mit­jan 2026 entra­ran en ser­vei a la com­pa­nyia esta­tal VY un trens d’alta gama i última gene­ració, amb buta­ques incli­na­bles a l’estil dels de classe busi­ness als avi­ons, vagons amb guar­de­ria i tot tipus de como­di­tats per a per­so­nes amb mobi­li­tat reduïda.

Val a dir que Noru­ega ha tre­ba­llat de valent fins a arri­bar a dis­po­sar de la xarxa actual, d’uns 4.090 kilòmetres. L’oro­gra­fia del país nòrdic és espec­ta­cu­lar, però també com­plexa. La den­si­tat de població és molt baixa, 15 habi­tants per kilòmetre qua­drat. I inver­tir en xarxa fer­roviària fora dels grans nuclis urbans és un repte que només s’ho poden per­me­tre països amb con­cep­tes de benes­tar com el noruec, on la riquesa gene­rada pel petroli nodreix el fons sobirà més gran del món. I, men­tre els noru­ecs gau­dei­xen dels trens més con­for­ta­bles i fia­bles de la regió nòrdica, els veïns fin­lan­de­sos s’han de con­for­mar amb nivells de fia­bi­li­tat i eficiència més sem­blants als polo­ne­sos.

Anar en tren des de l’aeroport d’Oslo a la capital és submergir-se en allò que s’entén per confort nòrdic. Un endoll per cada seient, un wifi que, a diferència del que passa a Alemanya, França o Espanya, sí que funciona, puntualitat gairebé impecable i una freqüència pròpia del metro urbà. Cada 10 minuts surt un tren, que et deixa al centre d’Oslo, a 50 kilòmetres, en 20 minuts. Tot plegat, és clar, té un preu: 22,5 euros per trajecte. Uns quatre cops més del que costa anar en tren a l’aeroport des del centre de Berlín o de Barcelona.

Noruega pot presumir, a més, de tenir els trajectes més espectaculars d’Europa pel que fa a vistes panoràmiques, sobretot si se surt d’Oslo i s’enfila cap al nord, a Trondheim, cap als fiords de Bergen o fins al cercle polar àrtic. A partir de mitjan 2026 entraran en servei a la companyia estatal VY un trens d’alta gama i última generació, amb butaques inclinables a l’estil dels de classe business als avions, vagons amb guarderia i tot tipus de comoditats per a persones amb mobilitat reduïda.

Val a dir que Noruega ha treballat de valent fins a arribar a disposar de la xarxa actual, d’uns 4.090 kilòmetres. L’orografia del país nòrdic és espectacular, però també complexa. La densitat de població és molt baixa, 15 habitants per kilòmetre quadrat. I invertir en xarxa ferroviària fora dels grans nuclis urbans és un repte que només s’ho poden permetre països amb conceptes de benestar com el noruec, on la riquesa generada pel petroli nodreix el fons sobirà més gran del món. I, mentre els noruecs gaudeixen dels trens més confortables i fiables de la regió nòrdica, els veïns finlandesos s’han de conformar amb nivells de fiabilitat i eficiència més semblants als polonesos.

Rasmussen, el salchichero de la estación

Dinamarca vota, aliena al 'factor Trump'

El futur de l’illa no ha estat un tema dominant en la campanya de Frederiksen cap a la reelecció per a un tercer mandat. Fa set anys que és al càrrec. En la primera legislatura va governar al capdavant d’un bloc esquerrà per passar al segon període a fer-ho amb partits centristes. Els seus socis actuals són els moderats del ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen, i el liberal Troels Lund Poulsen, ministre de Defensa. Han estat tots tres uns rostres ben presents durant tota la crisi amb els Estats Units. Rasmussen, com a negociador amb Washington; Poulsen, com a cap de Defensa; Frederiksen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Mentre que la líder socialdemòcrata invertia el darrer dia de campanya amb més i més entrevistes a la televisió, el carismàtic Rasmussen repartia salsitxes entre adolescents davant l’estació central de Copenhaguen, amb el seu equip de campanya i un fort desplegament mediàtic.

Els socialdemòcrates arriben a la cita amb les urnes en primera posició, amb una intenció de vot estimada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Partit Socialista Popular (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels liberals de Poulsen. L’espectre parlamentari danès és molt fragmentat i hi ha una dotzena de partits que potencialment tindran representació al Folketing.La presència de Groenlàndia i les illes Fèroe al Folketing, el Parlament danès, és més aviat simbòlica. Dos diputats tenen cadascun d’aquests territoris autònoms del Regne de Dinamarca, entre el total de 179 escons de la cambra nacional danesa. El seu pes demogràfic és mínim –uns 56.000 habitants tant de les Fèroe com de Groenlàndia– i, fins fa poc, els seus diputats no acostumaven a incidir en la política nacional danesa.

Gemma C. Serra

La presència de Gro­enlàndia i les illes Fèroe al Folke­ting, el Par­la­ment danès, és més aviat simbòlica. Dos dipu­tats tenen cadas­cun d’aquests ter­ri­to­ris autònoms del Regne de Dina­marca, entre el total de 179 escons de la cam­bra naci­o­nal danesa. El seu pes demogràfic és mínim –uns 56.000 habi­tants tant de les Fèroe com de Gro­enlàndia– i, fins fa poc, els seus dipu­tats no acos­tu­ma­ven a inci­dir en la política naci­o­nal danesa.

En el cas de Gro­enlàndia, cap dels seus escons al Folke­ting cor­res­pon al par­tit del seu pre­si­dent autonòmic, el cen­trista Jens-Fre­de­rik Niel­sen. L’un per­tany al soci­a­lista Inuit Ataqa­ti­giit i l’altre a l’inde­pen­den­tisme rup­tu­rista de Nale­raq. Niel­sen va pujar al poder el 2025, després d’una victòria elec­to­ral con­tra pronòstic i mar­cada per la por als plans anne­xi­o­nis­tes de Donald Trump, obses­si­o­nat a pren­dre el con­trol sobre Gro­enlàndia. El par­tit de Niel­sen, Demok­ra­a­tit, aspira ara a obte­nir un dels escons a les elec­ci­ons par­la­mentàries d’avui a Dina­marca.

Gro­enlàndia, com les Fèroe, havia tin­gut fins ara poca rellevància tant en la política com en la vida pública danesa. A Copen­ha­guen, tots dos ter­ri­to­ris autonòmics com­par­tei­xen repre­sen­tació amb Islàndia dins l’ano­me­nat Nor­dat­lan­tens Brygge . És un espai de luxe, però silenciós, en un antic magat­zem por­tu­ari con­ver­tit en repre­sen­tació ins­ti­tu­ci­o­nal i sala d’expo­si­ci­ons. La seva acti­vi­tat és dis­creta, con­sa­grada a la pro­gra­mació de cicles cul­tu­rals entorn d’aques­tes anti­gues colònies dane­ses àrti­ques. Islàndia és com­ple­ta­ment inde­pen­dent, men­tre que Gro­enlàndia i les Fèroe són auto­no­mies amb una forta dependència econòmica del govern de Copen­ha­guen.

D’aquesta presència més aviat simbòlica en el dia a dia danès, Gro­enlàndia va pas­sar a ocu­par un lloc des­ta­cat a l’agenda glo­bal amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. Les seves ame­na­ces de pren­dre per la força mili­tar un ter­ri­tori que és part del Regne de Dina­marca i, per tant, de l’OTAN, impli­ca­ven el perill d’una agressió entre mem­bres de l’Aliança Atlàntica. Una opció a pri­ori impen­sa­ble, si no fos que amb Trump ni la idea més foras­se­nyada queda del tot des­car­tada.

Aquest con­text és el que ha pre­ci­pi­tat la con­vo­catòria d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des, per decisió de la pri­mera minis­tra, la soci­al­demòcrata Mette Fre­de­rik­sen. És un avançament de pocs mesos, ja que es pre­ve­ien per a la tar­dor. Però la cap del govern, amb com­petències per con­vo­car elec­ci­ons, va con­si­de­rar oportú cele­brar-les ara. El seu par­tit soci­al­demòcrata havia tin­gut una forta cai­guda de vots en les últi­mes elec­ci­ons euro­pees. Al novem­bre va tenir un toc d’advertència encara més fort en per­dre l’alcal­dia de Copen­ha­guen, després de prop d’un segle de domini a la capi­tal.

A prin­ci­pis d’any els son­de­jos van reflec­tir una remun­tada, atribuïda a com Fre­de­rik­sen ha sabut plan­tar cara a Trump sense per­dre un dels senyals d’iden­ti­tat de Dina­marca com és la fe en l’atlan­tisme. Fre­de­rik­sen, que en política migratòria defensa línies com­pa­ra­bles a les del popu­lisme dretà de Gior­gia Meloni, està fer­ma­ment com­pro­mesa amb el rear­ma­ment euro­peu i l’aug­ment de la des­pesa en defensa que reclama Trump.

L’enfron­ta­ment amb el pre­si­dent dels Estats Units no és nou. Ja el 2019, en el pri­mer man­dat del repu­blicà a la Casa Blanca, Fre­de­rik­sen va res­pon­dre amb un no rotund als propòsits de Trump de com­prar Gro­enlàndia. D’aque­lla topada amb el líder de la super­potència ali­ada ha pas­sat aquest 2026, com a cap del govern d’un país de sis mili­ons d’habi­tants, a mobi­lit­zar socis euro­peus com Ale­ma­nya o els seus veïns nòrdics, a més del Canadà, fins a mate­ri­a­lit­zar un des­ple­ga­ment mili­tar a Gro­enlàndia coor­di­nat per Copen­ha­guen. Teòrica­ment era una missió explo­ratòria. Segons s’ha sabut aquests dies, va incloure el trans­port d’explo­sius per poder res­pon­dre, en cas de con­fron­tació amb l’exèrcit més poderós del món. Sem­bla que Copen­ha­guen, com els ser­veis secrets dels seus ali­ats, es van pren­dre seri­o­sa­ment l’amenaça de Trump d’obte­nir el con­trol de Gro­enlàndia com fos, amb l’argu­ment que Dina­marca n’ha negli­git la defensa i això afecta la segu­re­tat del EUA.

La situ­ació sem­blava indo­mi­na­ble a prin­ci­pis d’any. De sobte, al Fòrum Inter­na­ci­o­nal de Davos, Trump va desac­ti­var les aler­tes, en des­car­tar una ope­ració mili­tar i obrir la porta a nego­ci­a­ci­ons sobre el futur de l’illa entre les tres parts, Estats Units, Dina­marca i Gro­enlàndia, l’esta­tut d’auto­no­mia de la qual pre­veu des del 2009 el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Les ten­si­ons amb Was­hing­ton han aflui­xat i Gro­enlàndia torna a ocu­par un espai dis­cret en el dia a dia danès.

El futur de l’illa no ha estat un tema domi­nant en la cam­pa­nya de Fre­de­rik­sen cap a la ree­lecció per a un ter­cer man­dat. Fa set anys que és al càrrec. En la pri­mera legis­la­tura va gover­nar al cap­da­vant d’un bloc esquerrà per pas­sar al segon període a fer-ho amb par­tits cen­tris­tes. Els seus socis actu­als són els mode­rats del minis­tre d’Exte­ri­ors, Lars Lokke Ras­mus­sen, i el libe­ral Tro­els Lund Poul­sen, minis­tre de Defensa. Han estat tots tres uns ros­tres ben pre­sents durant tota la crisi amb els Estats Units. Ras­mus­sen, com a nego­ci­a­dor amb Was­hing­ton; Poul­sen, com a cap de Defensa; Fre­de­rik­sen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Men­tre que la líder soci­al­demòcrata inver­tia el dar­rer dia de cam­pa­nya amb més i més entre­vis­tes a la tele­visió, el carismàtic Ras­mus­sen repar­tia sal­sit­xes entre ado­les­cents davant l’estació cen­tral de Copen­ha­guen, amb el seu equip de cam­pa­nya i un fort des­ple­ga­ment mediàtic.

Els soci­al­demòcra­tes arri­ben a la cita amb les urnes en pri­mera posició, amb una intenció de vot esti­mada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Par­tit Soci­a­lista Popu­lar (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels libe­rals de Poul­sen. L’espec­tre par­la­men­tari danès és molt frag­men­tat i hi ha una dot­zena de par­tits que poten­ci­al­ment tin­dran repre­sen­tació al Folke­ting.

Les cons­tel·laci­ons pos­si­bles són múlti­ples i Fre­de­rik­sen té les millors car­tes per sor­tir-se amb la seva. Però no està clar si ree­di­tarà el bloc d’esquer­res del seu pri­mer man­dat o bus­carà de nou ali­ats cen­tris­tes. En tots dos casos, la figura clau és Ras­mus­sen, un polític amb molt de rodatge, ante­ces­sor de Fre­de­rik­sen com a cap de govern i, segons els son­deigs, el polític que pot decan­tar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran impres­cin­di­bles per a la for­mació del pro­per govern. A Poul­sen no se’l des­carta, però és molt impro­ba­ble que acon­se­gueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanops­lagh, líder ultra­li­be­ral molt actiu a les xar­xes.

La cam­pa­nya no ha estat domi­nada per Gro­enlàndia ni per la con­fron­tació amb Trump, sinó per la pro­mesa de Fre­de­rik­sen de reim­plan­tar l’impost sobre el patri­moni, supri­mit fa més de trenta anys. La fina­li­tat no seria com­prar més arma­ment, mal­grat la devoció de Fre­de­rik­sen per la des­pesa en defensa, sinó que es des­ti­na­ria a millo­res soci­als, com l’escola pública. En aquesta pro­mesa es per­cep un intent de la pri­mera minis­tra per atreure’s el bloc d’esquer­res, mal­grat que al mateix temps deixa clar que man­tindrà una política migratòria molt res­tric­tiva.

Els qua­tre escons dels ter­ri­to­ris autònoms poden aca­bar sent deci­sius per des­fer un hipotètic empat. En aquest cas, el cen­tre d’atenció tor­na­ria no només cap a Gro­enlàndia, una mica més acos­tu­mada als impac­tes mediàtics glo­bals, sinó fins i tot a les molt més dis­cre­tes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més pro­per a Escòcia que no pas a Dina­marca, té aquesta set­mana dues cites elec­to­rals: a les par­la­men­ta­ries dane­ses d’aquest dimarts segui­ran, dijous vinent, les seves elec­ci­ons autonòmiques.

En el cas de Groenlàndia, cap dels seus escons al Folketing correspon al partit del seu president autonòmic, el centrista Jens-Frederik Nielsen. L’un pertany al socialista Inuit Ataqatigiit i l’altre a l’independentisme rupturista de Naleraq. Nielsen va pujar al poder el 2025, després d’una victòria electoral contra pronòstic i marcada per la por als plans annexionistes de Donald Trump, obsessionat a prendre el control sobre Groenlàndia. El partit de Nielsen, Demokraatit, aspira ara a obtenir un dels escons a les eleccions parlamentàries d’avui a Dinamarca.

Groenlàndia, com les Fèroe, havia tingut fins ara poca rellevància tant en la política com en la vida pública danesa. A Copenhaguen, tots dos territoris autonòmics comparteixen representació amb Islàndia dins l’anomenat Nordatlantens Brygge . És un espai de luxe, però silenciós, en un antic magatzem portuari convertit en representació institucional i sala d’exposicions. La seva activitat és discreta, consagrada a la programació de cicles culturals entorn d’aquestes antigues colònies daneses àrtiques. Islàndia és completament independent, mentre que Groenlàndia i les Fèroe són autonomies amb una forta dependència econòmica del govern de Copenhaguen.

D’aquesta presència més aviat simbòlica en el dia a dia danès, Groenlàndia va passar a ocupar un lloc destacat a l’agenda global amb el retorn de Trump a la Casa Blanca. Les seves amenaces de prendre per la força militar un territori que és part del Regne de Dinamarca i, per tant, de l’OTAN, implicaven el perill d’una agressió entre membres de l’Aliança Atlàntica. Una opció a priori impensable, si no fos que amb Trump ni la idea més forassenyada queda del tot descartada.

Aquest context és el que ha precipitat la convocatòria d’eleccions anticipades, per decisió de la primera ministra, la socialdemòcrata Mette Frederiksen. És un avançament de pocs mesos, ja que es preveien per a la tardor. Però la cap del govern, amb competències per convocar eleccions, va considerar oportú celebrar-les ara. El seu partit socialdemòcrata havia tingut una forta caiguda de vots en les últimes eleccions europees. Al novembre va tenir un toc d’advertència encara més fort en perdre l’alcaldia de Copenhaguen, després de prop d’un segle de domini a la capital.

A principis d’any els sondejos van reflectir una remuntada, atribuïda a com Frederiksen ha sabut plantar cara a Trump sense perdre un dels senyals d’identitat de Dinamarca com és la fe en l’atlantisme. Frederiksen, que en política migratòria defensa línies comparables a les del populisme dretà de Giorgia Meloni, està fermament compromesa amb el rearmament europeu i l’augment de la despesa en defensa que reclama Trump.

L’enfrontament amb el president dels Estats Units no és nou. Ja el 2019, en el primer mandat del republicà a la Casa Blanca, Frederiksen va respondre amb un no rotund als propòsits de Trump de comprar Groenlàndia. D’aquella topada amb el líder de la superpotència aliada ha passat aquest 2026, com a cap del govern d’un país de sis milions d’habitants, a mobilitzar socis europeus com Alemanya o els seus veïns nòrdics, a més del Canadà, fins a materialitzar un desplegament militar a Groenlàndia coordinat per Copenhaguen. Teòricament era una missió exploratòria. Segons s’ha sabut aquests dies, va incloure el transport d’explosius per poder respondre, en cas de confrontació amb l’exèrcit més poderós del món. Sembla que Copenhaguen, com els serveis secrets dels seus aliats, es van prendre seriosament l’amenaça de Trump d’obtenir el control de Groenlàndia com fos, amb l’argument que Dinamarca n’ha negligit la defensa i això afecta la seguretat del EUA.

La situació semblava indominable a principis d’any. De sobte, al Fòrum Internacional de Davos, Trump va desactivar les alertes, en descartar una operació militar i obrir la porta a negociacions sobre el futur de l’illa entre les tres parts, Estats Units, Dinamarca i Groenlàndia, l’estatut d’autonomia de la qual preveu des del 2009 el dret a l’autodeterminació. Les tensions amb Washington han afluixat i Groenlàndia torna a ocupar un espai discret en el dia a dia danès.

El futur de l’illa no ha estat un tema dominant en la campanya de Frederiksen cap a la reelecció per a un tercer mandat. Fa set anys que és al càrrec. En la primera legislatura va governar al capdavant d’un bloc esquerrà per passar al segon període a fer-ho amb partits centristes. Els seus socis actuals són els moderats del ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen, i el liberal Troels Lund Poulsen, ministre de Defensa. Han estat tots tres uns rostres ben presents durant tota la crisi amb els Estats Units. Rasmussen, com a negociador amb Washington; Poulsen, com a cap de Defensa; Frederiksen, com la dona forta que no recula ni davant Trump. Mentre que la líder socialdemòcrata invertia el darrer dia de campanya amb més i més entrevistes a la televisió, el carismàtic Rasmussen repartia salsitxes entre adolescents davant l’estació central de Copenhaguen, amb el seu equip de campanya i un fort desplegament mediàtic.

Els socialdemòcrates arriben a la cita amb les urnes en primera posició, amb una intenció de vot estimada en el 21%. Com a segona força es col·loca el Partit Socialista Popular (SF), amb un 13% dels vots, seguit dels liberals de Poulsen. L’espectre parlamentari danès és molt fragmentat i hi ha una dotzena de partits que potencialment tindran representació al Folketing.

Les constel·lacions possibles són múltiples i Frederiksen té les millors cartes per sortir-se amb la seva. Però no està clar si reeditarà el bloc d’esquerres del seu primer mandat o buscarà de nou aliats centristes. En tots dos casos, la figura clau és Rasmussen, un polític amb molt de rodatge, antecessor de Frederiksen com a cap de govern i, segons els sondeigs, el polític que pot decantar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran imprescindibles per a la formació del proper govern. A Poulsen no se’l descarta, però és molt improbable que aconsegueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanopslagh, líder ultraliberal molt actiu a les xarxes.

La campanya no ha estat dominada per Groenlàndia ni per la confrontació amb Trump, sinó per la promesa de Frederiksen de reimplantar l’impost sobre el patrimoni, suprimit fa més de trenta anys. La finalitat no seria comprar més armament, malgrat la devoció de Frederiksen per la despesa en defensa, sinó que es destinaria a millores socials, com l’escola pública. En aquesta promesa es percep un intent de la primera ministra per atreure’s el bloc d’esquerres, malgrat que al mateix temps deixa clar que mantindrà una política migratòria molt restrictiva.

Els quatre escons dels territoris autònoms poden acabar sent decisius per desfer un hipotètic empat. En aquest cas, el centre d’atenció tornaria no només cap a Groenlàndia, una mica més acostumada als impactes mediàtics globals, sinó fins i tot a les molt més discretes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més proper a Escòcia que no pas a Dinamarca, té aquesta setmana dues cites electorals: a les parlamentaries daneses d’aquest dimarts seguiran, dijous vinent, les seves eleccions autonòmiques.

Les constel·lacions possibles són múltiples i Frederiksen té les millors cartes per sortir-se amb la seva. Però no està clar si reeditarà el bloc d’esquerres del seu primer mandat o buscarà de nou aliats centristes. En tots dos casos, la figura clau és Rasmussen, un polític amb molt de rodatge, antecessor de Frederiksen com a cap de govern i, segons els sondeigs, el polític que pot decantar la balança cap a una o altra opció. Els seus escons seran imprescindibles per a la formació del proper govern. A Poulsen no se’l descarta, però és molt improbable que aconsegueixi un relleu al poder. Té un rival en el seu mateix bloc, Alex Vanopslagh, líder ultraliberal molt actiu a les xarxes.

La campanya no ha estat dominada per Groenlàndia ni per la confrontació amb Trump, sinó per la promesa de Frederiksen de reimplantar l’impost sobre el patrimoni, suprimit fa més de trenta anys. La finalitat no seria comprar més armament, malgrat la devoció de Frederiksen per la despesa en defensa, sinó que es destinaria a millores socials, com l’escola pública. En aquesta promesa es percep un intent de la primera ministra per atreure’s el bloc d’esquerres, malgrat que al mateix temps deixa clar que mantindrà una política migratòria molt restrictiva.

Els quatre escons dels territoris autònoms poden acabar sent decisius per desfer un hipotètic empat. En aquest cas, el centre d’atenció tornaria no només cap a Groenlàndia, una mica més acostumada als impactes mediàtics globals, sinó fins i tot a les molt més discretes illes Fèroe. Aquest arxipèlag, més proper a Escòcia que no pas a Dinamarca, té aquesta setmana dues cites electorals: a les parlamentaries daneses d’aquest dimarts seguiran, dijous vinent, les seves eleccions autonòmiques.