Özdemir: „Els islamistes d’Erdogan han reformat més el país que tots els governs anteriors“
Gemma C. Serra
Cem Özdemir, eurodiputat dels Verds alemanys, representa el pont entre la Turquia moderna i la Unió Europea. Nascut l’any 1965 al sud d’Alemanya, fill d’immigrants turcs, es va convertir l’any 1994 en el primer diputat del Bundestag (cambra baixa del Parlament de Berlín) d’ascendència turca en un país on aquest és el col.lectiu més nombrós entre la població no alemanya. Està convençut que aturar el procés d’incorporació de Turquia a la UE seria una doble bufetada. Per als reformistes turcs i per a la pròpia UE, que veuria com se li escapa un soci estratègic. I adverteix que, en el cas de Turquia, no tot és el que sembla als ulls occidentals. Un partit islamista pot ser reformista. I un exèrcit dit defensor del laỉcisme pot ser un perill per a la democràcia.
Resposta.- Que guanyin les forces pro-europees, els partits que avalen les reformes. No els nacionalistes, un perill que existeix, ara per ara, donada la crispació general i el fet que no tot a Turquia és el que sembla. Darrera les manifestacions suposadament de l’esquerra contra el primer ministre (Recip Tayyip) Erdogan hi ha molt nacionalisme camuflat. A Brussel.les es necessitem polítics amb visió àmplia de la política exterior i que reflexionin una mica des de la perspectiva geoestratègica. Que vegin que hi ha un país de majoria de població musulmana que pot anar en dirección democràcia, en direcció a Occident, o en direcció Irán i república islàmica. Hem de tenir clar que el plan B per a Turquia, si fracassa el procés d’integració, no és una associació privilegiada, com diu la canceller Angela Merkel i d’altres, sino una aliança amb Rússia i en direcció a Irán. Per a Europa no seria una bona notícia. Potser Nicolas Sarzozy i els democristians alemanys haurien de pensar una mica en què podria significar això en matèria de política energética, de lluita contra el terrorisme, d’integració.
P.- Els sondeigs apunten a una victòria d’Erdogan, que malgrat tot podria perdre escons en funció del complexe sistema electoral de Turquia.
R.- Efectivament, sembla clar que Erdogan serà reelegit, però no si tindrà més o menys escons. Dependrà molt de quants partits entrin al Parlament. Actualment hi ha la regla del 10 per cent, per sota del qual no hi ha representació parlamentària, cosa que vol dir que els petits es queden fora. Alguns partits han agrupat forces, altres presenten els seus candidats com a independents, que sí tenen opció a escó. Poden sortir noves constel.lacions i aliances polítiques que donin suport al AKP.
P.- Erdogan i el seu Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) representen el procés de reformes que vostè diu, però és una força islamista, encara que moderada. L’oposició assegura que una combinació Ergodan al cap de govern i Abdullá Gül a la presidència, com vol el AKP, comportaria una islamització del país. Que hi ha una mena d’agenda secreta per tirar endavant aquesta islamització.
R.- Si això no ha passat en els darrers tres o quatre anys no veig perquè hauria de passar ara. El problema que té el AKP és que part de les seves bases és molt conservadora i religiosa, és veritat. Però la cúpula no ho és. Creu en les reformes i veu que el futur està a la UE. La situació és paradoxal. Els qui aparentement són pro-occidentals, els qui anaven a les grans manifestacions, en realitat són moguts per forts sentiments nacionalistes. En canvi, els qui de portes enfora no semblen tan occidentalistes, els islamistes, en el fons ho són més.
R.- Per a molts occidentals és complicat d’entendre el papel de l’exèrcit, que s’erigeix en defensor de l’Estat laic, de la separació entre Església i Estat, com a garant d’un estat no islàmic, i per l’altra suposa un perill constant de cop d’Estat, com ho demostren els nombrosos precedents de la història recent.
P- Sí, ja li dic, tot és una mica més complicat del que sembla. Representen la defensa de l’estat laic, però això no és necessàriament equivalent a democràtic. El laỉcisme, la secularització no és possible sense democràcia. La qüestió en tot això és qui està per la democràcia, per l’occidentalització del país, per una sèrie de valors reformistes. L’exèrcit i algunes forces polítiques volen defensar els principis republicans, de l’estat laic, amb mètodes que no són democràtiques. Les coses no funcionen així. República, laỉcisme només tenen sentit en combinació amb democràcia, en el sentit d’una democràcia d’un Estat de dret. No es poden separar. Hem de tenir en compte que, en els quatre anys i mig de govern islàmic d’Erdogan s’han donat més passos en direcció a reformes que en els governs anteriors, mai no s’havia avançat tant en aquesta direcció.
P.- Erdogan no va conseguir imposar Gül com a president pel boicot de l’oposició. Com a resposta ha posat en marxa una reforma constitucional que permeti l’elecció directa del president…
R.- En realitat no hi ha cap altra opció que l’elecció directa, és l’única solució al cul-de-sac creat. No es pot mantenir la situació actual, perquè significa que el govern está sempre en posicio de ser sotmés a un xantatge. L’elecció de Gül va ser fallida perquè l’oposició ho va boicotejar en fer que no hi ha hagués el quorum necessari a la cambra. Si l’oposició no va a la cambra no hi ha president. Si el AKP presenta un candidat, els altres no hi van, no hi ha quorum i es reventa l’elecció. Això té poc a veure amb les regles de la democràcia. Democràcia vol dir acceptar la majoria.
P.- Erdogan ha representat fins ara la línea d’apropament a Europa. Després de la victòria a França de Sarkozy, que vol bloquejar l’ingrés, queda alguna possibilitat real per a Turquia?
R.- S’ha d’admetre que és prou difícil como a conseqüència de la pròpia situació interna a Turquia. El fort nacionalisme turc ajuda a posicions com a Sarkozy, reforça els arguments dels qui, com Sarzoky, de per sí estan en contra de l’ingrés turc. Sembla com si els nacionalistes turcs i Sarkozy fossin grans amics que s’escolten i recolzen.
P.- Si més no Sarkozy diu el que pensa. Altres, com el govern de l’Angela Merkel, no ho dónen per trencat, malgrat que el partit conservador de Merkel, com ella mateixa, estan a favor del que anomen associació privilegiada amb Turquía, no l’ingrés com a membre de ple dret.
R.- Merkel pot dir el que vulgui, però té uns socis, el Partit Socialdemòcrata, que la frenen. I hi ha tambié un acords amb la UE que són vinculants, unes negociacions i un procés que no es pot trencar així com així. Si Turquia compleix, no es podrà tirar enrera. La senyora Merkel, a més, no està en campanya electoral, mentre que Sarkozy sembla que no la dóna per acabada i continua per la via del bloqueig.
P.- Sigui com sigui, els defensors de l’ingrés turc s’estan quedant una mica sols. Com encaixa la gent a Turquia aquest estira i arronsa amb la UE, què en pensen, creuen que se’ls pren el pel, que en realitat mai no se’ls va voler dins, estan decebuts…
R.- La gent no está en contra de la UE, continua volent l’ingrés, però la majoria no creu que Turquia arribi a ingressar. Hi ha un gran escepticisme. Turquia se sent mal tractada, estafada i no oblidem també que hi ha un sentit d’orgull nacional. Si no ens volen, nosaltres no els voldrem a ells. Els senyals que arriben de Brussel.les són negatius, el vincle és cada cop més difús. Com més febles son els senyals que envia Brussel.les en direcció a la incorporació, més feble la resposta dels ciutadans turcs a Brussel.les. Fa un parell d’anys, qualsevol declaració de l’eurocomissari per a l’Ampliació, Günter Verheugen o del seu succesor, Olli Reh, anaven a primera pàgina. Ara van a la cinquena, o més enrera. I qui recull els fruits d’aquesta decepció son els nacionalistes, les forces retrògrades.