Más de los Wulff

 

L'honor perdut de Bettina Wulff

 

La dona de l'expresident alemany lluita contra el cercador Google perquè l'associa amb el terme prostituta

 

L'escàndol envolta novament l'exprimera dama sis mesos després de la dimissió del seu marit

23/09/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La denúnciacontra l'eina de recerca a internet té lloc justament quan l'al·ludida treu una autobiografia

Entre el 30 de juny del 2010 i el 20 de febrer del 2012 va ser la primera dama alemanya. De Bettina Wulff, de 38 anys i esposa del democratacristià Christian Wulff, el primer terme que surt a la funció de suggeriments quan s'inicia la recerca del seu nom a Google és, però, prostituta. Ni first lady, com amb Michelle Obama, ni, posem per cas, escàndol, relacionat amb les sospites de corrupció que van precipitar la dimissió del seu marit fa sis mesos. A aquesta dona, arquetip d'alemanya ben plantada (rossa i alta), mare de dos fills, el cercador més popular del món la identifica amb una professió que, diu ella, mai no ha exercit.
És just, aquest tractament? Doncs segurament ho és tan poc com que el primer que apareix quan es busca a Google Guido Westerwelle no sigui ministre d'Afers Estrangers alemany, el seu càrrec a l'equip d'Angela Merkel, sinó homosexual, un terme relatiu a la seva privacitat. Amb la diferència que ell sí que és un homosexual declarat, mentre que Bettina Wulff afirma que no ha exercit mai de dama de companyia.

Google no es regeix pel que és just o no, ni tampoc pel que és cert, sinó per la freqüència dels mots amb què s'identifica el personatge. A l'esposa de l'expresident li ha caigut aquest perquè des de fa temps han circulat rumors sobre aquest teòric passat. I Google no investiga, només reprodueix.

Difusors de la història

Bettina Wulff ha denunciat el cercador i el popular presentador Günther Jauch com a difusors d'aquesta història. La veritat, però, és que entre els autors de la campanya difamatòria hi ha hagut polítics del partit del seu marit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix Merkel. Rivals interns que, segons alguns mitjans, no van parar fins a escampar-ho.
El cas no és nou. A Bettina Wulff, que porta un tatuatge al braç, se la va definir sempre com a model de dona moderna, jove i atractiva, representant de l'Alemanya menys encarcarada. Però sempre se la va veure com una dona amb passat, causant del divorci del polític de la seva primera dona, per molt que ara ja ningú no recordi ni com es deia. De fet, la guerra entre els Wulff i Google ha desfermat un cert corrent de simpatia cap a Bettina a Alemanya, un país reticent amb tot el que tingui a veure amb difusió de xafarderies i dades personals.
A ningú no se li escapa, però, el toc d'oportunisme de la denúncia, justament ara, contra Google. Té a veure amb la publicació d'una autobiografia de Bettina, que surt aquests dies, Jenseits des Protokolls (Més enllà del protocol). Al llibre, entre altres coses, s'al·ludeix a aquests rumors, evidentment per negar-los. Més enllà que sigui o no just el funcionament de Google, a Bettina Wulff més d'un li ha vist el llautó. Incloent-hi l'associació de la premsa (DJV), que atribuïa a una “operació de relacions públiques” la presumpta difamació contra l'exprimera dama.

Qué hermoso domingo

Alemanya es regenera des de l'Est amb Gauck a la presidència

La potència europea té, amb la cancellera i el nou president, un nucli dur que ha crescut sota el comunisme

L'elecció és fruit del consens enmig del descrèdit del càrrec

Angela Merkel accepta que l'oposició l'hagués proposat

19/03/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Sis anys i mig després que Angela Merkel, crescuda a l'Alemanya comunista, arribés a la cancelleria, l'Assemblea Federal de Berlín va escollir ahir per 991 vots a favor d'un total de 1.228 vots vàlids Joachim Gauck, exdissident de l'Est, com a president del país. “Quin diumenge més bonic”, van ser les seves primeres paraules després de l'elecció, i tot seguit va recordar que fa 22 anys, un altre 18 de març, va participar, amb 50 anys, en les primeres eleccions lliures de la seva vida. Era el 18 de març de 1990, cinc mesos després de la caiguda del mur de Berlín i ja iniciat el procés de reunificació que va significar la dissolució de la República Democràtica Alemanya (RDA). Gauck hi participava com a votant i com a candidat de la plataforma Aliança 90. “Des d'aleshores, no he deixat passar ni una elecció”, va afegir, després de recordar el significat de la democràcia en un país que ha viscut dues dictadures seguides –la nazi i la comunista.
El seu primer discurs va deixar commogut el ple del Bundestag amplificat quant a escons –l'Assemblea Federal està formada pels seus 620 diputats més el mateix nombre de delegats dels lands– i necessitat d'una figura poderosa per revitalitzar el càrrec. Gauck hi arriba després de dues presidències fallides –la de Horst Köhler, de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que va dimitir el 2010 per defensar la missió a l'Afganistan amb interessos econòmics, i la de Christian Wulff, del mateix partit, que va plegar fa un mes i mig entre escàndols de corrupció.
Gauck, independent, es presentava per segon cop a l'elecció, ara com a candidat consensuat entre socialdemòcrates i Verds i el govern de Merkel. La cancellera se l'ha hagut d'empassar, després del fracàs dels dos presidents seguits que van arribar al càrrec a proposta seva. Ho va fer amb el seu estil característic: com si no hagués ni sentit ni llegit res de tot el que aquests dies s'ha dit i s'ha escrit sobre el dany que Wulff ha causat al càrrec. La presidència alemanya és, sobretot, un càrrec representatiu i actua d'autoritat moral. Köhler, exdirector de l'FMI, no tenia aquest perfil, i Wulff s'ha retirat amb la fiscalia escorcollant-li la casa.
Gauck assumeix el càrrec, a més, en un moment de reestructuració en les forces democràtiques. Els grans partits, la CDU de Merkel i els socialdemòcrates, viuen en situació d'erosió d'electorat; als liberals, els socis de la cancellera, se'ls pronostica que quedaran degradats a extraparlamentaris i, en canvi, el Partit Pirata, representant de la llibertat a internet, ja es veu amb escons al Bundestag.
Diumenge hi ha eleccions al land del Sarre; seguiran, al maig, les de Slesvig-Holstein i Rin del Nord-Westfàlia. En totes es preveu un enfonsament dels liberals i, mentrestant, la pirateria puja. Una mena d'assaig general del que es veurà en les legislatives del 2013.

 

Un lluitador contra la impunitat

Joachim Gauck, nascut a Rostock el gener de 1940, tenia poc més de cinc anys quan el seu pare, capità de la marina, va desaparèixer deportat a un gulag de Sibèria. En va trigar cinc més a tornar-lo a veure. Un fet que va més enllà del detall biogràfic i explica el perquè de la seva lluita contra la impunitat després d'una dictadura. Volia ser periodista, però va acabar com a pastor protestant en territori comunista i, com altres homes d'Església, va passar a la dissidència. Amb la caiguda del mur li va venir l'encàrrec de la seva vida: posar-se al capdavant dels arxius de l'Stasi, la policia política que va martiritzar i espiar la intimitat dels 16 milions de ciutadans de l'Alemanya comunista. Durant deu anys va fer la seva feina, impecablement i amb equilibri. Es tractava d'obrir a la consulta aquells arxius sense entrar en la cacera de bruixes. El seu departament va passar a ser conegut, senzillament, com a “administració Gauck”. I ell va esdevenir una de les personalitats més reconegudes del país. L'únic partit del Bundestag que no li ha donat el vot ha estat l'Esquerra, formació d'arrels postcomunistes que presentava com a alternativa una caçanazis, Beate Klarsfeld, de 73 anys. Una altra lluitadora contra la impunitat, en el seu cas contra els crims del nazisme.

Darrera actualització ( Dilluns, 19 de març del 2012 02:00 )

El hombre perfecto

Studiogast, con Jesús Marín, sobre la elección de Gauck

El ex pastor protestante Joachim Gauck fue elegido nuevo presidente de Alemania al lograr una histórica mayoría del 80 por ciento de los votos en la Asamblea Federal en Berlín.

Símbolo de la lucha por la libertad en la extinta Alemania comunista (RDA), independiente y con amplio apoyo popular, el político de 72 años recibió 991 votos de los 1.232 emitidos.

Gauck concentró el apoyo de la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Angela Merkel, de sus socios liberales (FDP) y de las dos principales fuerzas de la oposición, socialdemócratas (SPD) y Verdes.
Tras recibir una ovación de pie y aceptar oficialmente el cargo, se convirtió en el undécimo presidente alemán desde el fin de la Segunda Guerra. Sucede así a Christian Wulff, forzado a renunciar el mes pasado por un escándalo de presunta corrupción tras sólo 20 meses en la presidencia.

Su primer discurso en calidad de presidente alemán.

"¡Qué hermoso domingo!",

fueron las primeras palabras de Gauck. En un breve y emotivo discurso, el nuevo mandatario recordó la primera vez que votó en unas elecciones libres hace exactamente 22 años, el
18 de marzo de 1990, cuando los 12,4 millones de ciudadanos de la RDA acudieron las urnas tras 26 años de dictadura.
"Nunca olvidaré esa elección", señaló. "Tuve que esperar demasiado tiempo para poder participar. Sentí la felicidad de la liberación, pero también de la responsabilidad".
Gauck admitió que "sin duda" no podrá cumplir "con todas las expectativas" depositadas en él. "Pero puedo prometer una cosa: que digo 'sí' con toda mi fuerza y con todo mi corazón a la responsabilidad que hoy me entregan".

Merkel felicita a Gauck.

Gauck ya había sido candidato del SPD y los Verdes en la elección de 2010, pero perdió entonces contra Wulff, apoyado por Merkel. Con su llegada ahora a la jefatura de Estado, la mayor potencia europea tendrá por primera vez un presidente y una canciller procedentes de la RDA.

Gauck asumirá como primer desafío restaurar la confianza de los ciudadanos en la figura presidencial. El prestigio del cargo, que tiene atribuciones sobre todo protocolares, quedó dañado por las traumáticas renuncias de Wulff y de su antecesor, Horst Köhler.

"Me soprendió la cantidad de gente que me alentó para aceptar este cargo y su diversidad", destacó hoy.
La Asamblea Federal había quedado inaugurada a mediodía por el presidente del Parlamento, Norbert Lammert, que lanzó un claro mensaje de los desafíos que afronta Gauck: "La democracia precisa confianza. Se basa sobre todo en la confianza de sus representantes".

Condenados a entenderse

L'any electoral “sorpresa”

Alemanya tria un nou president després de l'escàndol de Wulff

 

Merkel defensa com a seu l'independent Gauck, consensuat amb l'oposició

 

Les presidencials obren una roda de comicis complexos per a la cancellera

18/03/12 02:00 - Berlin - Gemma C. Serra

L'Assemblea Federal alemanya, un òrgan que teòricament es reuneix cada cinc anys per escollir nou president, té aquest diumenge una elecció fora d'agenda, per tercer cop en tres anys: un mes després de la dimissió enmig d'escàndols de corrupció de Christian Wulff, la cambra formada pels 620 diputats del Bundestag (cambra baixa) més el mateix nombre de representants dels länder, ha de buscar-ne un relleu.

L'home consensuat entre l'oposició socialdemòcrata-verda i el govern d'Angela Merkel és Joachim Gauck, un exdissident de l'Alemanya comunista, independent i de 72 anys. L'elecció es dóna per assegurada, però això no impedeix que es tracti d'una victòria amb trampa. Gauck, pastor protestant com el pare de Merkel i crescut a l'est com ella, va ser derrotat 17 mesos enrere per Wulff. Ara es presenta com a alternativa sòlida als dos homes que Merkel va col·locar a la presidència. D'una banda, Horst Köhler, que va renunciar al càrrec el 2009 per haver relacionat la missió a l'Afganistan amb els interessos econòmics alemanys. De l'altra, Wulff, exrival intern de Merkel a qui la cancellera va col·locar a la presidència per resoldre per la via ràpida la vacant –una mena de “patada cap a amunt”–, enfonsat ara pels escàndols d'amiguisme.

Gauck ha de netejar el Palau de Bellevue, la seva seu, i aportar solidesa al front d'un càrrec més simbòlic que executiu. Es tracta, sobretot, d'encetar el to en els discursos solemnes, siguin actes d'Estat programats o precipitats per situacions d'emergència, a més d'examinar i signar, si correspon, les lleis dictades pel Parlament. Ningú no dubta de la capacitat d'aquest teòleg a qui Helmut Kohl va posar al capdavant de la custòdia dels arxius de la Stasi –la policia política de l'Alemanya comunista– un cop enterrat el règim de l'Est. Gauck és home de gran carisma, a qui només temen certs líders de l'Esquerra –la força política d'arrels postcomunistes– per la feina feta en l'administració dels papers de la Stasi. L'elecció té, però, un caire de capitulació per a Merkel, que s'ha hagut d'empassar Gauck com a home fet a la mida d'un càrrec necessitat d'urgent rehabilitació. Fora d'aquesta votació, en què el poble “mira” però no va a les urnes, a Merkel l'esperen dos mesos de sotragades, aquest cop per elecció directa. La setmana vinent hi ha comicis anticipats al Sarre, un land a tocar de França on fa uns mesos es va trencar l'anomenada “coalició Jamaica” –integrada per la CDU de Merkel, els Verds i els lliberals–. L'exòtic nom li venia dels colors representatius d'aquests partits –negre, verd i groc–, com els de la bandera jamaicana. La ruptura va venir dels lliberals, els socis de Merkel, i han estat també aquests els causants de la fi prematura de la legislatura a Renània del Nord-Westfalia, el land més poblat del país.
Tots dos estats elegiran nova cambra entre el 25 de març i mig maig, mes en què també se celebren comicis a Schleswig-Holstein, fronterer amb Dinamarca, l'única elecció de l'any regular. El denominador comú amb les altres dues és que, segons els pronòstics, totes tres acabaran amb els lliberals degradats a extraparlamentaris –que estaran així fora de 8 dels 16 länder alemanys–. Les enquestes apunten que aquest serà també el seu destí després de les generals del 2013. Si Merkel esgotarà la legislatura amb aquests socis dependrà, pot ser, de la seva reconeguda sang freda.

17

mesos

enrere Joachim Gauck, l'home consensuat ara per govern i oposició per ser el nou president d'Alemanya, va ser derrotat per Christian Wulff per ocupar el càrrec

La inesperada media maratón electoral de Merkel

Gemma Casadevall

Berlín, 16 mar (EFE).- La Asamblea Federal alemana se reúne este domingo para elegir al nuevo presidente, una votación que se prevé ganará cómodamente Joachim Gauck, un carismático ex disidente nacido en la Alemania comunista, que abrirá un año electoral inesperadamente movido para las filas de la canciller Angela Merkel.
Gauck, candidato consensuado de la coalición gubernamental y la oposición socialdemócrata-verde, tiene sobre el papel el respaldo de 1.100 de los 1.240 puestos de la Asamblea, integrada por los 620 diputados del Bundestag (cámara baja), más el mismo número de representantes designados por los "Länder".

La alternativa es Beate Klarsfeld, representante como Gauck de la lucha contra la impunidad, en su caso por su labor como cazanazis -como Klaus Barbie, el Carnicero de Lyon, a cuya captura en Bolivia, en 1983, contribuyó-. La respaldan los 124 puestos de La Izquierda, única formación del Bundestag que no apoya a Gauck.

Hay un tercer candidato, el revisionista de la ultraderecha Olaf Rose, quien entre otras cosas sostiene que Rudolf Hess, lugarteniente de Adolf Hitler, no se suicidó a los 93 años en la cárcel berlinesa de Spandau, sino que fue asesinado por los aliados.

A Rose se le vaticinan los tres votos que tiene la ultraderecha, por sus escaños en cámaras regionales, y su candidatura se encuadra en la norma de ese reducto radical de defender una opción propia.

Todo apunta a un domingo radiante para Gauck, cuyo cometido es regenerar la presidencia, cargo representativo en Alemania con carácter de autoridad moral, ahora en entredicho tras la dimisión bajo sospechas de corrupción de su antecesor, Christian Wulff.

La elección sucede un mes después de la retirada de Wulff, el político cristianodemócrata al que Merkel colocó en la presidencia en junio de 2010, para cubrir la vacante de otro correligionario, Horst Köhler, a su vez dimitido tras justificar la misión en Afganistán con los intereses económicos de Alemania.
Tras dos presidencias fallidas, ambas detentadas por candidatos de Merkel, a la canciller no le quedó otra que aceptar a Gauck, un independiente que ya trató de acceder al cargo en 2010, apoyado por socialdemócratas y verdes, y que fue derrotado por Wulff.
Ya entonces se consideró a Gauck un hombre hecho a la medida para un cargo para el que se requiere cierto talante de "padre de la nación", pero Wulff se impuso con los votos de la coalición.
De 72 años y pastor protestante, Gauck está destinado ahora a convertirse en el primer presidente del país nacido bajo la Alemania comunista, dos décadas largas después de la reunificación (1990).
Fue en ese proceso de unificación cuando saltó a la vanguardia política, al recibir el encargo del canciller Helmut Kohl de dirigir la autoridad destinada a la custodia y apertura a la consulta de las actas de la Stasi, la policía política germano-oriental.
Igual como a Klarsfeld se la conoce como la mujer que en 1968 abofeteó al canciller Kurt Georg Kiesinger, en el Bundestag, al grito de "¡Nazi, nazi!", Gauck debe su reputación a su trabajo al frente de ese departamento, que dirigió diez años.
Hizo su tarea de forma impecable y sin espíritu revanchista, lo que le granjeó una gran popularidad y un único enemigo político conocido -La Izquierda, partido con fuerte presencia poscomunista-.
Su elección corresponde a la Asamblea Federal, a lo que sucederán tres comicios.
El domingo 25 de marzo se celebran elecciones en el "Land" del Sarre (fronterizo con Francia), después de la ruptura de la alianza entre la Unión Cristianodemócrata (CDU), los liberales y los Verdes, conocida como "coalición Jamaica" -por los colores identificativos de los tres partidos, idénticos a la bandera de ese país-.
Ya en mayo se celebrarán comicios anticipados en Renania del Norte-Westfalia, el "Land" más poblado de Alemania, cuya cámara se disolvió esta semana al no lograr su gobierno de minoría socialdemócrata-verde la aprobación de los presupuestos.
También en mayo se celebran regionales en Schleswig-Holstein, fronterizo con Dinamarca y gobernado por una coalición entre CDU y liberales, como la de Merkel a escala federal.
Se prevé que cada uno de esos comicios dé una nueva estocada a los liberales, que se verán degradados a extraparlamentarios.
De ser así, el socio de Merkel quedaría ya fuera de 8 del total de 16 cámaras regionales del país. Algo parecido se le vaticina para las generales, previstas para 2013, lo que deja a la canciller sujeta a un socio agónico. EFE
gc/jcb/pq

El gran momento de la vuvuzela

Wulff se despide perseguido por el escándalo y la vuvuzela

Gemma Casadevall

Berlín, 8 mar (EFE).- El expresidente alemán Christian Wulff se despidió hoy con un toque de retreta militar, salpicado desde la calle por el fragor de atronadoras "vuvuzelas", en protesta por el escándalo de corrupción que persigue al dimitido político y que ha hecho mella en la credibilidad del primer cargo del país.

La marcha nocturna de soldados con antorchas adoptó así perfiles casi humillantes, más que de honor, en la que Wulff se vio arropado por Angela Merkel -la canciller y líder de la Unión Cristianodemócrata (CDU) que lo colocó en la presidencia en junio de 2010- y por unos dos centenares de invitados.

Mientras en el patio del Palacio de Bellevue, la sede presidencial, Wulff y su esposa Bettina aparentaban aplomo, de la calle llegaba el retumbar de las trompetas de plástico arquetípicas del Mundial de Sudáfrica 2010, entre otro tipo de bocinazos, procedentes unos 250 ciudadanos convocados por internet.

Dentro del palacio, en la recepción a puerta cerrada, Wulff agradeció la asistencia de los presentes, admitió que cuando accedió al cargo nunca imaginó que lo dejaría prematuramente "y de esta forma" y dijo que afrontaba la nueva etapa que se abre en su vida "con curiosidad".

La protesta de la calle -ruidosa, pero pacífica- no era el único lamparón a la ceremonia, datada en el siglo XVI y de por sí tradicionalmente odiada por la izquierda y el ecopacifismo alemán.

El ritual venía envuelto en una especie de boicot, no declarado, por parte de los cuatro antecesores vivos de Wulff, todos ellos de las filas de la actual coalición de Merkel.
El ahora expresidente presentó la dimisión el 17 de febrero, tras tres meses salpicados por revelaciones sobre regalos de empresarios "amigos" -siendo jefe de Gobierno del "Land" (estado federado) de Baja Sajonia- más intentos de intimidación de Wulff a los medios para evitar que el caso saliera a la luz.
Lejos de buscar un adiós discreto, Wulff insistió tanto en su derecho a su despedida militar como en una pensión vitalicia -200.000 euros al año- y seguir disfrutando de su automóvil oficial y oficina.
Unos 160 de los 369 invitados declinaron asistir, incluidos los cuatro últimos expresidentes -sus correligionarios Horst Köhler, Roman Herzog y Richard von Weizsäcker, más el liberal Walter Scheel- así como el presidente del Tribunal Constitucional, Andreas Vosskuhle, y algunos representantes del estamento militar.
Tampoco acudieron numerosos embajadores -como el de las vecinas Francia y Polonia- y algún ministro de Merkel, mientras que la oposición boicoteó el acto en bloque.
Las sospechas de corrupción, más el hecho de que Wulff se aferre a privilegios, dominó el ambiente de toque de retreta, reservado a despedir a presidentes, cancilleres y ministros de Defensa.
Wulff hizo asimismo uso del derecho a elegir las piezas a interpretar por la banda militar y optó por el "Himno a la Alegría", de Beethoven, y "Over the Rainbow", del filme "El mago de Oz".
El político, de 52 años, se convirtió en 2010 en el presidente más joven de la historia de la República Federal de Alemania.
Merkel creyó encontrar en él un rápido relevo a Köhler -quien dimitió tras relacionar la misión en Afganistán con los intereses económicos de Alemania- y, además, la oportunidad de "empujar hacia arriba" a quien fue eterno rival interno suyo.
Apenas un 15 % de sus conciudadanos le ven con posibilidades ahora de volver a la palestra política, pasado un tiempo depurador.
Pero más allá del futuro de Wulff, su caso ha hecho mella en la credibilidad del cargo de jefe de Estado, que en Alemania es de carácter representativo, pero que va revestido de autoridad moral.
Un 80 % de los alemanes es partidario de que el presidente sea elegido por sufragio y no por la Asamblea Federal, integrada por los 620 los diputados del Bundestag (cámara baja) y el mismo número de delegados de los "Länder".
Según una encuesta del instituto demoscópico YouGov, un 44 % estima que la actuación de Wulff ha provocado daños irreparables en la figura del presidente de Alemania.
La elección de su sucesor tendrá lugar el 18 de marzo, para lo que se cuenta con una cómoda victoria de Joachim Gauck, disidente en tiempos de la extinta Alemania comunista, rival de Wulff en 2010 y que ahora se presenta como candidato consensuado entre el Gobierno de Merkel y la oposición socialdemócrata-verde.
La única fuerza de la oposición parlamentaria que no le respalda es La Izquierda, que designó para el cargo a Beate Klarsfeld, luchadora antifascista y cazanazis que contribuyó a la captura en Bolivia en 1983 del exjefe de la Gestapo en la Francia ocupada Klaus Barbie, "el carnicero de Lyon". EFE
gc/acm
(foto)

Multiversionada

Relleu a la cúpula de l'Estat

 

Una caçanazis repta Gauck

L'Esquerra presenta Beate Klarsfeld com a candidata a la presidència

 

La presència d'una lluitadora antifeixista anima la cursa a la successió de Wulff, tot i que la nova aspirant té molt poques possibilitats

01/03/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

Quan tot semblava dat i beneït en la cursa cap a la presidència alemanya, l'Esquerra alemanya va recuperar una figura coneguda, sobretot, com la dona que va donar una bufetada el 1968 a l'aleshores canceller, Kurt Georg Kiesinger. Va
ser enmig d'una sessió del Bundestag i entre crits de “nazi, nazi”, en al·lusió al passat del polític.

La dona es diu Beate Klarsfeld. Ara té 73 anys –onze mesos més que el seu rival, Joachim Gauck–, parla amb accent francès perquè viu a París i ha viscut més fora d'Alemanya que al seu país natal. Es defineix com a lluitadora antifeixista –com part de les bases de l'Esquerra– i sap que la seva candidatura contra Gauck, l'aspirant consensuat entre el govern d'Angela Merkel i l'oposició socialdemòcrata-verda, és essencialment simbòlica.

Klarsfeld, a més de la famosa bufetada al canceller, ha fet unes quantes coses més a la seva vida. Va recórrer l'Amèrica Llatina de les dictadures no tan llunyanes a la recerca dels nazis fugits del seu país. La seva peça més destacada va ser Klaus Barbie, el carnisser de Lió, a qui gràcies a la seva feina es va localitzar a Bolívia i extradir a França.

És una “amiga declarada d'Israel”, quant al dret a l'existència com a estat del país nascut després de l'horror de l'Holocaust. I viu a França, amb doble nacionalitat, alemanya i francesa, irrenunciable, segons va dir ahir, en la seva presentació oficial, si és que arriba a la presidència. Les possibilitats són més aviat minses. El candidat de l'oficialisme –és a dir, pactat entre Merkel i l'oposició socialdemòcrata-verda– tindrà teòricament
el suport dels 1.115 vots del total de 1.240 escons de l'Assemblea Federal, que haurà d'escollir el nou president, el dia 18 de març.
Gauck no és exactament el candidat de Merkel, sinó el personatge que s'ha hagut d'empassar la cancellera, després del ridícul de dos presidents seguits dimitits entre escàndols, tots dos presentats per ella. Primer va ser Horst Köhler, que va deixar el càrrec el 2010 per haver relacionat la missió a l'Afganistan amb els interessos alemanys. Ara fa una setmana i mitja va dimitir el seu successor, Christian Wulff, entre sospites
de corrupció i amiguisme.
Merkel s'ha empassat Gauck, un pastor protestant, com el pare de la cancellera, a qui Helmut Kohl va col·locar al front de la custòdia de les actes de l'Stasi el 1991. Tots dos són “talents descoberts” pel patriarca conservador, però Merkel no el volia. Senzillament, perquè dos anys enrere va ser l'home que va designar l'oposició per deixar en evidència que Wulff no era la millor opció.
El temps ha donat la raó als
qui aleshores veien ja Gauck com l'home que necessitava el càrrec, representatiu i amb caire d'autoritat moral. Serà difícil que hi hagi una segona oportunitat per a la caçanazis. A Klarsfeld l'ha designada l'Esquerra, partit encara estigmatitzat per les seves arrels postcomunistes. El règim que va combatre, com a dissident, Gauck.

Impunidad contra impunidad

Una cazanazis reta al ex-disidente Gauck en lucha por la presidencia alemana
　
Gemma Casadevall

Berlín, 29 feb (EFE).- La cazanazis Beate Klarsfeld, que participó en la captura de Klaus Barbie, "El Carnicero de Lyon", se presentó hoy como aspirante de la Izquierda a la presidencia de Alemania frente al candidato de consenso de los partidos mayoritarios, Joachim Gauck, disidente contra el régimen comunista
Klarsfeld, de 73 años y conocida en Alemania por la bofetada que le propinó en 1968 al entonces canciller Kurt Georg Kiesinger, en plena sesión del Bundestag al grito de "nazi, nazi", abrió su campaña a la presidencia definiéndose como "luchadora antifascista" y consciente de que parte como perdedora.
"Siempre defendí posiciones complejas y con pocos recursos. Y pese a todo logré algunos objetivos", apuntó Klarsfeld, quien recordó que su rastreo de antiguos nazis discurrió tanto por su Alemania natal como por algunas dictaduras latinoamericanas -de Bolivia al Uruguay de Alfredo Stroessner o el Chile de Augusto Pinochet-.
Su labor en Bolivia contribuyó a la detención y extradición a Francia de Barbie, "El Carnicero de Lyon", en 1983. Mientras que la bofetada a Kiesinger le costó una condena a cuatro meses de cárcel -luego conmutada por libertad vigilada-, su acción como cazanazis fue reconocida con varias condecoraciones, en Israel y Francia.
Ha vivido media vida entre estos países, actualmente reside en París, tiene doble nacionalidad gala y alemana -"que pienso mantener, si llego a la presidencia"- y habla con un marcado acento francés.
Su presentación, dos días después de ser designada por La Izquierda, estuvo envuelta en un fuerte despliegue mediático, pese a que esa formación cuenta con 125 votos de los 1.240 que tendrá la Asamblea Federal que elegirá al nuevo presidente, el 18 de marzo.
La carrera parece sentenciada a favor de Gauck, el candidato consensuado entre la coalición de la canciller Angela Merkel y las dos principales fuerzas de la oposición, socialdemócratas y verdes.
"Tras dos dimisiones, a Merkel no le ha quedado otra que aceptar al candidato que rechazó", recordó Gysi, la más carismática figura de La Izquierda, respecto a la "singular carrera" que ha llevado a este ex disidente a su designación como candidato de consenso.
Gauck, independiente como Klarsfeld, luchó en junio de 2010 por la presidencia como rival de Christian Wulff, respaldado por Merkel, tras la dimisión de su correligionario Horst Köhler por relacionar la misión en Afganistán con los intereses económicos de Alemania.
Wulff dimitió hace una semana y media, tras dos meses largos de escándalo por sospechas de corrupción, a lo que siguió un duro tira y afloja en la coalición hasta que Merkel aceptó a Gauck.
"Tenemos algunos puntos biográficos en común, es cierto. Los dos hemos luchado contra la impunidad y los crímenes del pasado. Yo, los del fascismo; Gauck, los del comunismo", dijo Klarsfeld respecto a Gauck, once meses más joven que ella.
Ambos representan a la generación de "luchadores" de la posguerra alemana: ella, desenmascarando pasados nazis, dentro y fuera de su país natal; él, como pastor protestante y disidente, en tiempos de la Alemania comunista, y al frente de la custodia de las actas de la policía política de la RDA, la Stasi, tras la caída del Muro (1989).
Gauck es el candidato consensuado entre las principales fuerzas parlamentarias, excepto la Izquierda. Ello remite a los recelos de sus bases poscomunistas y al propio Gysi, quien durante años luchó contra las sospechas de haber sido confidente de la Stasi, fundamentadas en las actas que tutelaba Gauck.
La carrera entre el candidato consensuado y Klarsfeld parece sentenciada por el desequilibrio de fuerzas que apuntalan a uno y otro, a lo que se une el fuerte carisma del primero.
A Gauck, elocuente y popular, se le consideraba ya la figura idónea para el cargo -representativo, pero con áurea de autoridad moral- cuando fue derrotado por Wulff.
Klarsfeld se mostró insegura en su presentación y con claras lagunas de conocimiento respecto a la política actual de Alemania, país donde no vive, incluida la vida interna de La Izquierda, lo que la obligó a buscar con la mirada a Gysi, antes de responder a cualquier pregunta en su primera gran sesión mediática. EFE
gc/jcb/jc
(foto)

La capitulación de Merkel

Merkel avala el candidat presidencial de l'oposició

La designació del pastor protestant Joachim Gauck divideix la coalició de govern a Alemanya

 

La cancellera s'ha hagut d'empassar una doble imposició, dels seus socis i dels socialdemòcrates

21/02/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Aparentment, Angela Merkel hauria d'estar contenta d'haver trobat una solució tan ràpida a la dimissió de Christian Wulff com a president d'Alemanya, divendres passat, després de dos mesos d'escàndol continuat de corrupció. A Joachim Gauck, designat nou cap d'estat, sembla que tothom l'estima. És el preferit del poble, dels socis de coalició –el Partit Liberal– i també de l'oposició.

Tothom sembla entusiasmat que, dos anys després d'haver estat derrotat per Wulff, aquest pastor protestant de 72 anys s'hagi de convertir, en la votació a l'Assemblea Federal del 18 de març, en el nou president, amb el consens de la coalició del govern i dels dos principals partits de l'oposició –socialdemòcrates i verds.

Però Merkel no ho està. La designació, consensuada amb l'oposició aquest diumenge, té uns aires de Waterloo a què la cancellera no està acostumada. En primer lloc, pel fet evident que, malgrat ser independent, arribarà a la presidència perquè dos anys abans els socialdemòcrates el van presentar com a candidat, malgrat no tenir la majoria a l'Assemblea Federal, convençuts que era el “millor home” per al càrrec. El temps i les sospites de corrupció han tret del càrrec Wulff, l'home imposat el juny de 2010 per Merkel amb la força dels seus escons.
La cancellera, pragmàtica, podria passar per alt aquest detall i destacar les moltes coincidències biogràfiques entre ella i Gauck (tots dos crescuts a l'Alemanya comunista, tots dos arribats a la política després de la reunificació, com a fillols de Helmut Kohl). Però, al marge d'aquestes coincidències del passat, hi ha un problema del present que li amarga el somriure: Gauck va prosperar com a candidat de consens perquè els seus socis de govern, els liberals, s'hi van obstinar.
Bona part de la Unió Cristianodemòcrata de Merkel –i la mateixa cancellera– es va passar tot dissabte i pràcticament tot diumenge bloquejant la candidatura de Gauck. No per convicció, sinó pel toc de claudicació que comportava. Els liberals, però, es van entossudir a donar suport a l'excandidat de l'oposició. El resultat va ser, diumenge, la fumata bianca anomenada Joachim Gauck.
És el primer cop de força que ha sortit bé al soci petit de Merkel, condemnat per les enquestes a quedar degradat a l'extraparlamentarisme en les generals de 2013. Mentre a la CDU encara es pensaven alternatives, els liberals es van posar al costat de l'oposició. Des del govern s'insistia ahir que no hi ha crisi de coalició, però l'executiu de Merkel ha estat en crisi des que es va crear i, a més, el líder liberal i vicecanceller, Philipp Rösler, feia ostentació del seu triomf com si Gauck fos el seu militant número u. També es veia la maniobra liberal com un senyal d'acostament a l'oposició, en cas que arribin a obtenir escons en els comicis de l'any vinent.
 

El perfil: un altre talent de la factoria Kohl

Joachim Gauck, teòleg de 72 anys, ni casat ni ajuntat amb la seva actual parella, perquè tots dos defensen la seva independència, segurament mai no hauria entrat en l'alta política si Helmut Kohl no l'hagués posat, el 1991, al capdavant de la tutela de les actes de l'Stasi, la policia política comunista, que va fer la vida impossible a ell –fill d'un dissident– i a mig país. Era i és independent, també quant a filiació política. Nascut a Rostock (est d'Alemanya) i amb el carisma que s'atorga al càrrec de president –una autoritat moral que quan convé estira les orelles als polítics i als conciutadans–, serà el primer home de l'antiga RDA que arriba a la presidència.

Wulff, adéu (bis)

S'accelera el sumari contra l'expresident Wulff per corrupció

 

Aquest cas evidencia l'estira-i-arronsa entre poder polític i justícia     

 

Merkel busca un candidat de “perfil consensuat”

19/02/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La cancellera Angela Merkel es va tancar ahir amb la direcció de la seva coalició, a la recerca d'un candidat a la presidència de perfil consensuat, mentre la justícia accelerava el sumari contra Christian Wulff, vint-i-quatre hores després d'haver anunciat la seva dimissió. La retirada del polític, pressionat pels mitjans de comunicació i per la fiscalia després de dos mesos de sospites de corrupció, ha posat en relleu un estira-i-arronsa entre el poder polític de la primera potència europea i el judicial, fins ara decantat a favor de la justícia.

Merkel, que en dos anys ha hagut de veure com dimitien els dos homes que ella va col·locar a la presidència –Horst Köhler, el 2010, per haver relacionat la missió a l'Afganistan amb interessos econòmics, i Wulff, per sospites d'amiguisme–, està obligada a trobar un candidat que no sembli imposat.

La reunió convocada ahir entre la cancellera, presidenta de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), i els seus homòlegs de la Unió Socialcristiana de Baviera –Horst Seehofer– i del Partit Liberal –Philipp Rösler– tenia caire de gabinet de crisi. Merkel sap que ha d'anar amb peus de plom, perquè no es pot permetre un tercer fracàs. L'elecció de Wulff, el 2010, ja va ser complicada, perquè els socialdemòcrates es van treure de la màniga un rival, independent i creïble, el teòleg i exdissident a l'Alemanya comunista Joachim Gauck, que continua sent el preferit de les enquestes. Accedir ara a Gauck tindria un punt de claudicació que podria passar factura a Merkel. Les apostes s'han disparat, tant en direcció a l'exrival de Wulff com a altres pesos pesants de la política alemanya –com ara el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, malgrat tenir en contra el fet de ser membre del govern–. De la reunió de la coalició no es filtrava ahir gran cosa, més enllà d'una sèrie de teòrics candidats que ja han rebutjat l'oferiment, com ara el president del Parlament, Norbert Lammert. Ningú, ni govern ni oposició socialdemòcrata, no vol estirar el debat, perquè el resultat podria ser que es qüestionés la necessitat d'un president –càrrec representatiu a Alemanya–, que ni tan sols elegeix el poble, sinó l'Assemblea Federal. “Fiscalia contra presidència” és el títol de portada de Der Spiegel, amb relació a les tensions que amaga la dimissió de Wulff. El ja expresident va cometre un greu error enfrontant-se a la justícia, d'una banda, i als mitjans de comunicació, de l'altra, que van treure a la llum les sospites de corrupció –des del popular Bild fins a la premsa seriosa–. Un cop fora del càrrec, Wulff ha perdut la immunitat davant la justícia.

Wulff, adéu. Merkel y los hombres (V)

La corrupció enfonsa Wulff

 

El president alemany, acusat de suborn i tràfic d'influències, dimiteix després de dos mesos d'escàndol permanent

 

La renúncia és un cop per a Merkel, que perd el segon home que ha col·locat a la presidència en dos anys

18/02/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit  

El persegueixen una sèrie d'escàndols des del desembre

Amb dos mesos d'endarreriment, després que esclatés la primera sospita, el president alemany, Christian Wulff, va llançar ahir la tovallola. “Estic convençut que les investigacions en curs ho aclariran tot. Sempre he estat honrat, com a president i com a cap del govern de la Baixa Saxònia”, afirmava el president, quan presentava la dimissió, i va afegir que tot el que s'ha publicat en aquests dos mesos l'ha “ferit”, a ell i a la seva esposa.

Wulff va optar per posar cara de víctima, en la que va ser la seva tercera declaració pública des que va esclatar l'escàndol, el 13 de desembre passat. Immediatament després, la cancellera Angela Merkel, la cap del govern que el va posar a la presidència el juny del 2010, compareixia per anunciar que buscarà un candidat de consens per substituir Wulff.

Amb això, la cancellera Merkel admetia indirectament el que se li ha retret des que va designar Wulff per a la presidència: que no era l'home indicat per ocupar aquest càrrec. Aleshores ja es va dir que no estava a l'atura d'un càrrec eminentment amb aires d'autoritat moral. Ara s'ha constatat que això va més enllà de la percepció subjectiva, per falta d'un perfil adequat, ja que ha quedat immers en un escàndol de corrupció sense precedents en la història del càrrec.

La dimissió de Wulff és l'últim capítol d'una allau de revelacions periodístiques que va arrencar el 13 de desembre, quan el popular diari Bild va treure a la llum el cas d'un préstec privat per mig milió d'euros per comprar-se una casa unifamiliar. Això va anar seguit d'una llista de totes les vacances passades pel polític a Itàlia, l'Estat espanyol i altres llocs, convidat per empresaris amics, entre els quals el matrimoni que li havia fet aquell préstec. Tot això, entre els anys 2007 i 2010, en els seus temps com a baró a la Baixa Saxònia, el land on té la seu el consorci Volkswagen. Ja aleshores va cridar l'atenció que la qüestió sortís per la via del Bild, diari proper a la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que presideix Merkel. A les revelacions sorgides d'aquest diari, el més llegit d'Europa i el més semblant a Alemanya a la premsa groga britànica, s'hi van afegir el seguit d'informacions aportades pels mitjans seriosos –del Süddeutsche Zeitung fins al Der Spiegel, passant pel Frankfurter Allgemeine, el diari conservador de referència del país.

Merkel continuava expressant el seu suport a Wulff, que enmig de l'escàndol, a punt de marxar de vacances de Nadal, compareixia per primer cop públicament per demanar disculpes per no haver explicat la qüestió del préstec a la cambra de la Baixa Saxònia, i va ser requerit a explicar

les seves relacions amb el matrimoni d'empresaris en qüestió.

Christian Wulff va tenir una “treva nadalenca”, però amb l'arrencada d'any va arribar una altra tanda d'acusacions: Süddeutsche informava dels intents del president d'intimidar Bild, amb la intenció d'impedir la difusió d'aquella primera sospita.

Merkel va continuar expressant el seu suport al president, malgrat que ja no es tractava de sospites de pecats passats, sinó d'un intent d'intimidació a la premsa lliure des del càrrec presidencial. No, evidentment Wulff no estava a l'altura de les circumstàncies. La pressió mediàtica contra Wulff es va accentuar en els últims dies. També les noves revelacions, ara amb relació a unes altres vacances pagades per un altre empresari amic, amb interessos a Hannover, la capital de la Baixa Saxònia. Amiguisme, per una banda, i atac a la llibertat de premsa, per l'altra.

A Berlín pocs s'explicaven com podia Angela Merkel mantenir Christian Wulff en el càrrec. Les explicacions se centraven en la inoportunitat de provocar una crisi política, en moments en què la cancellera hauria d'estar concentrada a resoldre la crisi de l'eurozona. També en el fet que és el segon president de la Unió Cristianodemòcrata que deixaria el càrrec, amb Merkel en la cancelleria, després de la dimissió del seu antecessor, Horst Köhler, per unes polèmiques declaracions en què relacionava la missió militar a l'Afganistan amb els interessos econòmics alemanys. La gota final va ser, dijous passat, la petició de la fiscalia de Hannover de retirar la immunitat a Wulff per investigar el cas.

El Personatge: L'etern aspirant a la cancelleria

Christian Wulff –a la foto amb la seva esposa, Bettina–, nascut el juny de 1957, es va convertir el 2010 en el president més jove de la història de la República Federal d'Alemanya. Era aleshores cap del govern de la Baixa Saxònia i se'l considerava l'etern aspirant a convertir-se en candidat a la cancelleria. És a dir, un rival intern d'Angela Merkel. La seva elecció es va entendre com un intent de la cancellera de treure-se'l de sobre, per la via de l'empenta cap amunt a un càrrec sense pes polític.

Merkel, a la recerca d'un consens tardà

Alemanya necessita ara un president que tingui el suport “no d'una majoria, sinó d'una majoria àmplia”, va admetre ahir la cancellera alemanya, Angela Merkel. L'elecció del primer càrrec del país –de caire representatiu– no correspon al poble, sinó a l'Assemblea Federal. És a dir,
una cambra que es reuneix cada cinc anys per escollir president. El mes de juny
del 2010, quan va sortir-ne elegit Christian Wulff, el seu adversari era Joachim Gauck, un independent proposat pels socialdemòcrates. Donava millor el perfil per ser la nova “autoritat moral” del país –pastor protestant, dissident a l'Alemanya, comunista i administrador de les actes de l'Stasi, amb la caiguda del mur de Berlín–. Angela Merkel no va recular i Wulff va ser escollit, amb la força de la seva majoria.

Un xàfec per a una cancellera amb goteres

18/02/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

Sang freda o incapacitat per resoldre els problemes a temps? Aquesta és una de les qüestions que es fan aquests dies els comentaristes alemanys respecte al paper d'Angela Merkel en l'escàndol continuat que ha envoltat Christian Wulff des de mitjan desembre. Un cas que ha recordat la dimissió, també tardana, del ministre de Defensa Karl-Theodor zu Guttenberg, el març del 2011. Aleshores era el polític estel·lar del seu equip, a qui la cancellera va donar suport repetidament en sortir a la llum que havia plagiat el seu doctorat, fins que el polític va acabar dimitint. Totes dues renúncies tenen prou paral·lelismes i contrasten amb el que va ser un cas invers, el de Gerhard Schröder, l'antecessor de Merkel. A Schröder no li va tremolar el pols a l'hora de fer dimitir ministres, de la nit al dia. El canceller socialdemòcrata va ser, també, l'impulsor de les reformes laborals que el van dur a la derrota electoral, però que han permès que Merkel tingui unes xifres d'atur que provoquen l'enveja de mig Europa.
La lentitud de Merkel a reaccionar en l'escàndol ha fet qüestionar la seva capacitat de resoldre els problemes –domèstics o globals–, mentre es qüestiona el sentit mateix del càrrec presidencial. ¿Qui necessita un president merament representatiu si, al damunt, ni tan sols té el caire d'autoritat moral amb què se l'havia identificat? O potser és, senzillament, que Merkel no sap triar els seus “homes” per a la presidència, sigui Wulff o el seu antecessor, Köhler. Dos presidents seguits imposats per la cancellera, dos fracassos, enmig d'una crisi institucional alemanya que és, alhora, l'últim que pot necessitar Europa. La dona més poderosa del món té goteres a casa, es diria. I, al damunt, plou sobre mullat.

Conferencia de Wansee (II)

Gemma Casadevall

Berlín, 20 ene (EFE).- El presidente alemán, Christian Wulff, recordó el genocidio planificado por la tecnocracia nazi en la Conferencia celebrada hace hoy 70 años a orillas del lago Wannsee, el idílico lugar que unos años antes cautivó a un cineasta judío llamado Billy Wilder.
Wannsee fue el lugar donde el alto funcionariado nazi, con Adolf Eichmann a la cabeza, puso en marcha "el exterminio organizado de los judíos europeos", apuntó Wulff, en el aniversario del 20 de enero de 1942 en que se celebró esa conferencia.
El hermoso lago de las afueras de Berlín quedó así envuelto para siempre en una "extraña atmósfera" a la que nadie queda ajeno, siguió el presidente.
Ello no quita que hubiera sido también el lugar al que acudían a bañarse, navegar y disfrutar de la vida "judíos y cristianos, ricos o pobres", como refleja la película "Menschen am Sonntag" -"Gente en domingo"- rodada en 1930, con un tal Samuel Wilder como guionista.
Samuel Wilder entraría en la historia del cine como Billy Wilder, el nombre que adoptó tras exiliarse a EEUU con la llegada de Adolf Hitler al poder (1933), y con el que filmó clásicos como "Un, dos, tres", la genial comedia rodada en el Berlín de la Guerra Fría.
El "objetivo común", dijo Wulff, es la Alemania "abierta y libre", donde todo el mundo pueda "reír y ser feliz", en Wannsee o cualquier otro lado, lo que implica combatir a la ultraderecha hoy.
"Sentimos rabia y vergüenza", afirmó el presidente, quien ratificó su compromiso con el esclarecimiento de los asesinatos en serie de inmigrantes, cometidos por la célula neonazi descubierta casi casualmente el pasado noviembre y que llevaba desde los años 90 actuando impunemente.
Con el contraste entre el Wannsee idílico y el peligro que sigue entrañando la ultraderecha alemana en el país que perpetró el Holocausto, Wulff abrió el seminario internacional organizado a propósito del aniversario de la Conferencia de 1942.
En las sesiones académicas participan el historiador británico Peter Longerich, el alemán Eckard Conze y el estadounidense Mark Roseman, centrados en el tema común de lo que fue una operación de exterminio sistemático sin precedentes históricos.
La Conferencia de Wannsee, de apenas 90 minutos de duración, había sido convocada como un "desayuno de trabajo" por el jefe de Seguridad del Reich, Reinhard Heydrich, con asistencia de Eichmann y los secretarios de Estado de los principales ministerios.
Su único tema era la planificación de la "solución final", cuyo protocolo redactó Eichmann, máximo responsable y coordinador de las deportaciones, aunque la responsabilidad última correspondía a Heinrich Himmler, jefe de las SS.
Eichmann -ejecutado en Israel en 1962- fue el artífice de la operación, mientras que los restantes 14 asistentes eran tecnócratas de los ministerios implicados en la logística del genocidio.
El Holocausto funcionaba ya a pleno rendimiento en el Báltico, Bielorrusia y Ucrania, pero el Tercer Reich pretendía sistematizarlo hasta exterminar a los once millones de judíos de todo el mundo.
Los resultados de la conferencia quedaron plasmados en quince páginas, suficientemente explícitas respecto a los objetivos.
Se trazó así un organigrama con planes de deportaciones masivas en trenes, que dirigirían a los judíos a campos de exterminio o de trabajo, en función de sus condiciones físicas. El destino que les esperaba sería "trabajar hasta morir" o la "eliminación inmediata".
El documento no lleva la firma de Hitler, puesto que -según la opinión más extendida entre los historiadores- era un mero trámite burocrático para un exterminio decidido de antemano por el "Führer".
Más allá de la trascendencia histórica, el discurso de Wannsee estaba enmarcado en la voluntad de Wulff de reanudar su agenda política, en medio del escándalo por presunto amiguismo que desde seis semanas rodea al presidente.
El caso de un controvertido crédito privado aceptado en 2008 por Wulff, siendo primer ministro de Baja Sajonia, persigue al político desde que el popular "Bild" sacó a relucir la primera sospecha.
Al asuntos del préstamo ha seguido un reguero de otros presuntos casos de amiguismo y presiones también desde su partido, la Unión Cristianodemócrata (CDU) que preside Angela Merkel.
Wulff llegó a la presidencia en junio de 2010 a propuesta de la canciller, tras la dimisión de Horst Köhler por relacionar la misión en Afganistán con los intereses económicos de Alemania. EFE
gc/jcb/mcd

Merkel defiende a Wulff (continuará)

Gemma Casadevall

Berlín, 19 dic (EFE).- La canciller alemana, Angela Merkel, salió hoy en defensa de su correligionario y presidente del país, Christian Wulff, bajo sospecha por haber aceptado un crédito privado y vacaciones en casas de empresarios amigos, en España e Italia, en sus tiempos como "barón" del "Land" de Baja Sajonia.
"Wulff tiene mi total confianza, como persona y en el desempeño de su cargo como presidente", afirmó Merkel, desde Kosovo y en pleno revuelo por los presuntos "tratos de amigo" del político al que la jefa del Gobierno colocó en la presidencia, en junio de 2010.
Mientras la canciller hacía estas declaraciones en una visita de trabajo a Pristina, en Berlín los abogados de Wulff se apresuraban a mostrar transparencia sobre el controvertido crédito y las vacaciones en casa de hombres de negocios de su "Land".
Los detalles del crédito por cerca de medio millón de euros con el que Wulff adquirió en 2008 su casa unifamiliar de Hannover (capital de Baja Sajonia) quedaron este lunes a disposición de los medios en el despacho de los abogados.
La lista de cada una de las vacaciones de Wulff y su familia entre 2003 y 2010 en distintos lugares de España, Italia, Florida (Estados Unidos) y también Alemania fue difundida el domingo, con detalle de los anfitriones que le invitaron, todos ellos hombres de negocios.
La serie de esas invitaciones empieza con dos estancias en España, en 2003 y 2004, en casa del matrimonio formado por Edith y Egon Geerkens; sigue en 2008 con unas vacaciones en Italia con otro anfitrión, Wolf-Dieter Baumgart, a lo que suceden dos ocasiones más, ese mismo año y al siguiente, en una isla alemana.
La serie de invitaciones se cierra el Fin de Año de 2010, que Wulff y su esposa Bettina pasaron en Florida con los Geerkens, a lo que sigue, ya como presidente, otras vacaciones en Mallorca, en casa de otro empresario, esta vez sí en régimen de alquiler.
De la nómina de empresarios y amigos salta a la vista el apellido Geerkens, por ser el más frecuente y el que levantó el escándalo del crédito privado aceptado por el "barón" para comprar su casa.
En el momento en que recibió el crédito, los intereses a cinco años eran del 5,43 % anual, mientras que él lo pagó al 4,0 % y no se le exigieron garantías.
Wulff pidió la semana pasada disculpas por no haber mencionado ese crédito al ser requerido en 2008 por la cámara regional de Baja Sajonia para explicar sus contactos con Geerkens.
Según explicó ahora Wulff, a modo de justificación, el dinero no se lo prestó el empresario, sino su esposa, Edith. Tal extremo quedó de nuevo en entredicho al aclarar Geerkens al semanario "Der Spiegel" que él mismo había negociado los términos del crédito.
El revuelo por el presunto trato de favor del entonces "barón" de la Unión Cristianodemócrata (CDU), el partido que lidera Merkel, aumentó con estas declaraciones al semanario, que ilustra su portada con el título "El falso presidente".
La publicación alude tanto a una presunta falsedad de las explicaciones tardías de Wulff como a su elección, en 2010.
El cargo de presidente es en Alemania representativo, y a quien lo detenta se le identifica como una autoridad moral del país, para lo que ya entonces se consideraba más idóneo al aspirante presentado por el Partido Socialdemócrata, Joachim Gauck, ex luchador por los derechos cívicos en la extinta Alemania comunista.
Wulff se impuso en la votación de la Asamblea Federal gracias a la mayoría de las filas de Merkel, pero Gauck fue el vencedor moral.
Merkel trató así de resolver por la vía rápida el vacío dejado por su correligionario Horst Köhler, quien abandonó el cargo tras unas polémicas declaraciones en las que relacionó la participación del Ejército alemán en misiones internacionales con intereses económicos.
De paso, la canciller "empujó hacia arriba" a Wulff, durante años eterno aspirante a candidato a canciller y rival interno de Merkel. EFE
gc/jpm/si

Wansee (I)

Gemma Casadevall

Berlín, 19 ene (EFE).- Alemania recuerda mañana el 70 aniversario de la Conferencia de Wannsee, la cita que reunió a orillas de un idílico lago a las afueras de Berlín a 15 altos funcionarios nazis para trazar con mentalidad burocrática la "solución final", el plan de exterminio de 11 millones de judíos de todo el mundo.

Al presidente Christian Wulff le corresponderá la tarea de evocar este oscuro capítulo de la historia alemana, que definió en apenas 90 minutos de reunión la maquinaria de exterminio del Holocausto.

Lo hará en la misma hermosa villa a orillas del Wannsee en que tuvo lugar la conferencia el 20 de enero de 1942, convocada por el jefe de Seguridad del Reich, Reinhard Heydrich, con asistencia de los secretarios de Estado de los principales ministerios y Adolf Eichmann, artífice del plan.

La convocatoria era a una "reunión de trabajo con desayuno", en el número 56-58 de la calle que discurre junto al Wannsee. El tema a debatir era la "solución final", cuyo protocolo dirigiría Eichmann, por entonces máximo responsable y coordinador de las deportaciones.
La cita era a escala de secretarios de Estado y altos funcionarios, pero su responsabilidad última correspondía a Heinrich Himmler, jefe de las SS.
Adolf Hitler llevaba casi nueve años en el poder y la Segunda Guerra Mundial se había extendido al Atlántico con la declaración de guerra a EEUU, en diciembre de 1941.
El Holocausto era ya una realidad plasmada en masacres en el Báltico, Bielorrusia y Ucrania desde junio de ese mismo año, con más de medio millón de judíos asesinados.
Se trataba de optimizar la coordinación entre los estamentos del aparato nazi para sistematizar el exterminio de los judíos.
De la conferencia de Wannsee saldría un documento de quince páginas, donde se explicitaba, a modo de protocolo, las cifras de judíos repartidos en otras partes del mundo, así como el plan minucioso para exterminarlos.
Se detallaba el organigrama de las deportaciones en trenes, que dirigirían a los judíos a campos de exterminio o de trabajo, para ser utilizados como esclavos del nazismo. En función de sus condiciones físicas serían destinados a "trabajar hasta la muerte" o, directamente, a "la eliminación inmediata".

Que el documento no lleve la firma de Hitler ha dividido las opiniones de historiadores entre quienes consideran que la cuestión fue liquidada sin conocimiento directo del "Führer" y quienes apuntan a que no estampó su signatura porque era mera burocracia.

Para entonces, el exterminio judío era objetivo más que decidido por el dictador, quien del antisemitismo depredador teórico del "Mein Kampf" -el doctrinario escrito desde una cárcel bávara en 1924- pasó a la práctica en cuanto llegó al poder en 1933.

La villa de Wannsee en que se celebró la conferencia es hoy un centro de documentación donde se conservan esos protocolos.

Ahí pronunciará mañana su discurso Wulff, bajo presión desde hace seis semanas por un crédito privado y otros presuntos "favores" -incluidas vacaciones- aceptados de empresarios amigos.

Será su primer acto de relevancia nacional, tras seis semanas de polémica continuada que ha hecho que se cuestione incluso hasta qué punto es necesario hoy día mantener el cargo presidencial, siendo que en Alemania es representativo y sin peso político real.

Juristas como Dieter Grimm e historiadores como Heinrich August Winckler han recordado que el hecho de que no se otorguen más que esas funciones al presidente es fruto de la historia reciente alemana.

Los "padres" de la Constitución, redactada tras la Capitulación del Tercer Reich, se preocuparon de desposeer al cargo de poder real, vista la experiencia de la República de Weimar (1919-1933).

La frágil democracia de entreguerras desapareció engullida por el nazismo. Fue una extinción por capítulos, precipitada por el nombramiento de Hitler como canciller del Reich por el entonces presidente Paul von Hindenburg, en enero de 1933.

Un mes después, el mismo Hindenburg firmó el decreto para la "Protección del Pueblo y el Estado" que dio plenos poderes a Hitler y encarriló la dictadura nacionalsocialista. EFE

Los medios declaran la guerra a Wulff

 

Guerra entre la premsa i el president alemany

 

Wulff va pressionar el diari ‘Bild' perquè no publiqués una trucada compromesa

06/01/12 02:00 - berlín - Gemma C. Serra email protegit

1

L'home escàndol a Alemanya és, alhora, el seu president, Christian Wulff. L'home que Angela Merkel va col·locar el juny de 2010 a la presidència per tapar el forat de Horst Köhler, que va dinitir per haver vinculat la missió a l'Afganistan amb els interessos econòmics, omple dia a dia les portades dels diaris alemanys pel crèdit acceptat d'un matrimoni d'empresaris amics. Del presumpte amiguisme s'ha passat a una guerra oberta amb el rotatiu Bild, el més llegit d'Europa i, fins ara, proper a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel.

No només va destapar el cas, el 13 de desembre, sinó que també vol difondre ara el missatge que Wulff va deixar a la bústia de veu al seu director, Kai Dieckman, per intentar impedir que publiqués la història.

L'assumpte del crèdit, de les vacances de Wulff i la seva esposa convidats per uns i altres empresaris, en els seus temps com a baró del land de Baixa Saxònia, no és ja exclusiva del sensacionalista Bild, Hi han anat aportant el seu granet de sorra des del Süddeutsche Zeitung fins a Der Spiegel. I tot el gremi periodístic ha respost com un sol home a l'atac al sector que representa un president esbroncant per telèfon el director d'un diari.

“Error greu”

La guerra de Wulff contra el Bild ha esdevingut una guerra contra la premsa, en què no se sap qui té més poder: si un president que, per molt que ho sigui de la primera potència europea, té un estatus purament representatiu, o una aliança de la premsa sensacionalista i la seriosa, en contra del cap d'Estat.

Wulff va intentar arreglar les coses en reconèixer com a “error greu” la trucada en una entrevista amb les televisions públiques, dimecres. No només no ho va aconseguir, sinó que damunt se li va criticar que no hagués decidit trencar el silenci en una conferència de premsa, sinó en el format d'una entrevista amb dos periodistes de l'ens públic. Per acabar-ho d'adobar, dijous va prohibir que es difongués el missatge clarament intimidatori –segons Dieckmann–, que per Wulff era només un intent d'ajornar la primícia per preparar la seva defensa.
Enmig de tot l'escàndol, Merkel ha deixat d'expressar el seu suport a Wulff. Senzillament, calla.

Con la prensa hemos topado

Studiogast, sobre Wulff, en guerra abierta conta el cuarto poder

El presidente alemán, Christian Wulff, amenazó a un diario con represalias si publicaba un informe revelando el polémico crédito inmobiliario particular que tomó cuando era primer ministro de Baja Sajonia.

Según el diario "Süddeutsche Zeitung" y el semanario "Der Spiegel", entre otros, el 12 de diciembre Wulff llamó a Kai Diekmann, redactor jefe del periódico de masas "Bild", el más leído del país, para convencerlo de que no publicara un artículo con el resultado de las investigaciones periodísticas en torno a un crédito particular que había tomado años atrás. Dado que no pudo comunicarse directamente con él, dejó un mensaje en el contestador telefónico. El jefe de Estado lo amenazó con presentar una querella y con una "ruptura definitiva" con el grupo editorial Axel Springer. El periódico Bild confirmó la información, agregando que dos días más tarde Wulff se disculpó personalmente con Diekmann por el tono y contenido del mensaje.

En el informe, "Bild" denunciaba el crédito privado por medio millón de euros que un empresario amigo le otorgó en 2008 para que financiara una casa. Y también las vacaciones de Wulff y su esposa en domicilios lujosos de otros acaudalados amigos.

Defensa de la libertad de prensa

El presidente reaccionó este lunes con una defensa a ultranza de la libertad de prensa. "La libertad de prensa es un bien muy valioso para el presidente. Por ello demostró transparencia con el crédito para financiar sus propiedades y con sus vacaciones, hizo declaraciones y respondió a cientos de preguntas de periodistas", indicó su oficina.

Antes de Navidad, Wulff rompió su silencio para admitir falta de transparencia y pedir perdón públicamente. Pero el escándalo no cesó con ello. De hecho, el tema sigue muy presente en los medios y amenaza con costarle el cargo.

Nuevas especulaciones

Tregua navideña para Wulff

 

La CDU demana una treva en els atacs al cap d'estat alemany

 

Wulff rep noves crítiques per l'afer del crèdit de mig milió d'euros que li van concedir uns empresaris “amics”

24/12/11 02:00 - BERLÍN - Gemma C.Serra email protegit

.

Demanar perdó no és garantia de treva nadalenca en la crisi immobiliària que viu el president alemany, Christian Wulff. Els quatre minuts comptats emprats dijous pel polític per admetre que no va actuar “amb rectitud” no han aturat l'allau de crítiques i noves revelacions amb relació al crèdit de mig milió d'euros rebut el 2008 de mans d'una família d'empresaris “amiga”.
És a dir, en els seus temps com a baró de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d'Angela Merkel a la Baixa Saxònia. La mateixa època en què acostumava a passar les vacances convidat per aquests empresaris amics o per uns altres, que a més li pagaven de la seva butxaca les despeses publicitàries d'una biografia titulada Millor, la veritat, que es repartia en plena campanya electoral.

Wulff va trigar deu dies a explicar-se, mentre l'escàndol creixia dia a dia amb nous detalls sobre les relacions del baró amb els amics empresaris de la Baixa Saxònia. En la declaració last-minute de Wulff –com se l'anomenava a Berlín–, va seguir la pau nadalenca que demanaven les files de Merkel. “Ja ha lamentat el que va passar, ara hauria de baixar la pressió, si més no en aquestes festes”, deia el secretari del grup parlamentari conservador, Peter Altmaier.

L'oposició socialdemòcrata, per la seva banda, considera que queden moltes coses per explicar amb relació al crèdit a baix interès del polític local, les vacances a Itàlia, a l'Estat espanyol i a altres llocs, i els còctels i festes “entre amics” del president i la seva esposa, Bettina.

Suport de Merkel

Merkel, fins ara, li ha donat suport. Primer, perquè es va convertir en president a proposta seva, el juny del 2010, i amb això va “empènyer cap amunt” el que havia estat el seu rival intern a la CDU. Segon, perquè va succeir Horst Köhler –també “home Merkel”–, que va deixar el càrrec arran d'unes declaracions en què vinculava la participació a l'Afganistan, on moren tants soldats, amb els interessos econòmics alemanys.

Wulff, el barón domado

Les angúnies de Merkel

Gemma C. Serra

Les angúnies de la cancellera Angela Merkel per fer prosperar l'elecció del seu candidat a la presidència, el baró regional Christian Wulff, van traslladar a xifres les escissions a les seves files i la poqueta vida que li queda, diuen, a la coalició de govern amb els lliberals. Wulff va necessitar tres votacions i un grapat de crides dramàtiques -de la pròpia Merkel, entre d'altres- fins ser elegit per a un càrrec eminentment representatiu. A la primera volta se li van escapar 44 vots dissidents a l'Assemblea Federal, a la segona Merkel va aconseguir que la xifra baixés a 19 i a la tercera, quan només li calia la majoria simple, a .

Wulff, de 51 anys i fins aquesta setmana primer ministre de Baixa Saxònia, va esdevenir així el president més jove de la història de la República Federal Alemanya (RFA) però això no vol dir, ni de lluny, que a la coalició de Merkel se li hagi aplicat cap bàlsam rejovenidor. Fins ara, Merkel podia fer veure que ignorava les apostes que circulen a Berlin de quanta vida li queda a la seva coalició, ara les esquerdes són massa evidents com que una dona intel.ligent com ho és ella faci com que no sàdona de res.

El Partit Lliberal es troba, diuen els sondeigs, per sota de la barrera del cinc per cent i en perill, per tant d'esdevenir extraparlamentari, si se celebressin eleccions ara mateix. Es això motiu suficient perquè Merkel temi unes eleccions anticipades, recurs que aquesta setmana passada es veia com a possible, de fracassar l'elecció de Wulff? Doncs segurament no sigui tant la por a la caiguda del seu soci, i especialment el líder lliberal i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, principal responsable de la caiguda de popularitat del govern de Merkel, sinó la por a que tampoc no podria recórrer als vells i armoniosos temps en gran coalició amb els socialdemòcrates.

El Partit Socialdemòcrata d'ara, presidit per Sigmar Gabriel, no es troba en la situació desesperada de quan Gerhard Schröder va caure derrotat per Merkel, el 2005. Per primer cop en anys, sembla haver retrobat la via ascendent i fins i tot haver perdut hagut complexe a l'hora d'acostar-se al bloc dissident de l'Esquerra. Merkel, en canvi, sembla abocada a la soledat. O a provar aventures noves amb els Verds, si és que aquests mantenen la seva consigna del „L'Esquerra? No, gràcies“, que els impossibilita per a un tripartit amb socialdemòcrates i el partit d'arrels poscomunistes.