Alias modélicos

Wirecard, un problema para la credibilidad de la supervisión alemana y para su Ejecutivo

Gemma Casadevall

Berlín, 25 jul (EFE).- El caso de manipulación sistemática de balances de Wirecard salpica a las autoridades de supervisión alemanas y, por extensión, al Gobierno de Berlín, mientras crece el escándalo en torno a una compañía de pagos electrónicos que se suponía modélica.
Dos ministros, el de Finanzas y el de Economía, el socialdemócrata Olaf Scholz y el conservador Peter Altmaier, comparecerán la próxima semana ante la Comisión de Finanzas del Parlamento (Bundestag) para dar explicaciones sobre el caso.
Sobre un tercero, el de la Cancillería, Helge Braun, considerado persona de confianza de la canciller Angela Merkel, planea la pregunta de por qué su departamento no actuó antes, visto que a más tardar en 2019 tenía información sobre indicios de irregularidades.
A pesar de esas sospechas o, como mínimo, dudas, Merkel, abordó la entrada de Wirecard en el mercado chino con las autoridades del país asiático en una visita oficial a China en septiembre de 2019. La canciller suele dejarse acompañar en estos viajes por una delegación de empresarios destacados, lo que incluía a esa compañía.
Scholz es hasta ahora el que puede acabar más desacreditado por el asunto, desde el punto de vista político. Tiene rango de vicecanciller en la gran coalición; un sector de su Partido Socialdemócrata (SPD) le ve como un posible aspirante a la Cancillería, en las generales previstas para 2021.
Desde su departamento se ha elaborado un plan para permitir una intervención más directa del Estado sobre la autoridad de supervisión BaFin. La Fiscalía de Múnich lleva la investigación principal sobre Wirecard y sus diligencias apuntan a que la compañía manipuló datos y balances sistemáticamente desde 2015.
Scholz debe actuar con celeridad para lograr una estructura convincente, que permita una intervención rápida y eficaz ante indicios de irregularidades en compañías, bancos, aseguradoras y empresas de servicios financieros.
La BaFin es un organismo independiente, pero bajo supervisión de Finanzas. Desde su Ministerio se ha admitido la necesidad de "mejorar" los mecanismos de supervisión y su objetivo es dotarse de un sistema más transparente y efectivo.
La fiabilidad de la BaFin está en entredicho, pero no es ésa la única sombra sobre Scholz. Al margen de las explicaciones que den los ministros la próxima semana, desde la oposición se apremia para que se cree una comisión parlamentaria que investigue el asunto en profundidad. De ser así, el asunto se alargaría durante meses, con las consecuencias previsibles sobre la campaña electoral de 2021.
DOS FISCALÍAS, TRES DETENIDOS Y UN FUGADO
Desde el punto de vista judicial, la investigación principal contra Wirecard la dirige la Fiscalía de Múnich. Pero este viernes, un bufete de abogados de Fráncfort formalizó otra demanda contra la BaFin, a la que reclaman daños y perjuicios por la insolvencia y caída en bolsa de la compañía.
Los demandantes consideran que actuó en contra de los intereses de periodistas e inversores ante una irregularidades que eran ya conocidas.
La Fiscalía de Múnich, por su parte, sospecha que Wirecard, con pérdidas desde 2015, infló deliberadamente sus resultados y que estaba diseñado para la manipulación sistemática de datos y balances desde entonces.
El pasado junio, en que se declaró insolvente, se reveló un agujero contable de 1.900 millones de euros, hasta ahora literalmente "desaparecido".
Las acciones, que llegaron a costar 192 euros a comienzos de septiembre de 2018, se pagan hoy a 1,59 euro. Los daños para los bancos acreedores e inversores se estiman en 3.200 millones de euros, a juicio del bufete de Fráncfort demandante.
Tres exdirectivos de Wirecard, incluido su ex consejero delegado Markus Braun, ingresaron esta semana en prisión preventiva por orden de la Fiscalía de Múnich. Un cuarto, considerado la pieza esencial en el engranaje, está en paradero desconocido desde mediados de junio.
Se trata de quien fue el número dos de la compañía, Jan Marsalek. La última vez que se le vio en Alemania fue el 18 de junio. Medios alemanes le situaron primero huido en Filipinas, luego en Bielorrusia y más recientemente en Rusia, donde habría llegado a través de una república báltica. EFE
gc-aia/ig

Guillotina banquera

Els inversors foragiten la cúpula del Deutsche Bank

08/06/15 02:00 - GEMMA C. SERRA

El Deutsche Bank, líder bancari continental i exponent del poder financer alemany, va fer un pas endavant enmig de l'escàndol continuat, entre processos judicials, sancions multimilionàries i neguit de l'accionariat: els seus dos copresidents, l'alemany Jürgen Fitschen i l'indobritànic Anshu Jain,  al capdavant de l'entitat des de fa tres anys, van dimitir ahir.

Jain deixarà el seu càrrec el 30 de juny i serà substituït pel britànic John Cryan, de 54 anys, que després de la sortida de Fitschen –prevista per després de la junta general d'accionistes el maig del 2016–, assumirà en solitari la direcció de l'entitat més gran d'Alemanya. El nou president va ser director financer del banc suïs UBS entre 2008 i 2011 i és membre del Consell de Supervisió del Deutsche Bank des del 2013.

El duet de copresidents ha estat exponent d'una gestió convulsa, en part heretada dels seus antecessors, com són alguns dels processos més sonats dels últims anys del Deutsche Bank. Així, han hagut de fer front a demandes dels EUA per crèdits hipotecaris precipitats en esclatar la bombolla del 2008, així com el judici amb els hereus de l'exmagnat dels mitjans de comunicació Leo Kirch, un cas que deixa cua des dels anys noranta. També van haver d'assumir les demandes de la justícia nord-americana per manipulació dels tipus d'interès de referència, els Libor, i per frau fiscal en la negociació de certificats de drets d'emissió de CO².

Un cúmul de daltabaixos que van posar a prova la paciència de l'accionariat durant la junta d'accionistes del maig, quan se'ls va comunicar que quedava afectat el pagament de dividends
.

Draghi, el Big Brother de la Big Banca

El BCE examina setze bancs espanyols

24/10/13 02:00 - BERLÍN - GEMMA C. SERRA

Mario Draghi, president del BCE, en la reunió del G-20 celebrada l'abril passat a Washington Foto: YURI GRIPAS / REUTERS.

1

Una banca fora de tota sospita: aquest és el propòsit declarat del Banc Central Europeu (BCE), en una operació d'ampli abast que començarà aquest mateix novembre i que durarà dotze mesos. Tindrà com a objectiu 124 bancs de tota la zona euro, entre els quals, 16 d'espanyols, 24 d'alemanys, 13 de francesos, 15 d'italians, quatre de grecs i quatre de portuguesos. És a dir, n'hi haurà per a tothom, els països en crisi i els poderosos, en una mena de test de resistència com els portats a terme en els darrers anys, però amplificats tant en el període d'execució com en l'objectiu final.

Ja no es tracta d'una avaluació exprés, sinó d'un examen previ que definirà qui entra i qui no sota el paraigua de la supervisió del BCE, el gran jutge futur de la situació de la banca de la zona euro, estigui o no en situació de crisi declarada.

La recerca d'aquesta transparència absoluta implicarà tant una avaluació de la liquiditat d'aquests bancs com de l'anomenat efecte palanca i del capital de les entitats, per tal de calcular els riscos reals en cas de nous escenaris de crisi –o “tensions”, en la terminologia del BCE–. L'elecció dels bancs que entraran en l'operació s'ajusta, segons el BCE, a regles objectives: són tots aquells amb actius superiors als 30.000 milions d'euros o al 20% del PIB del país. En el cas de la banca espanyola, això implica el BBVA, el Santander, Caixa Bank, el Sabadell, el Popular, Bankia i Catalunya Banc, entre d'altres.

Pel que fa a la poderosa banca alemanya, s'hi ha inclòs des del líder absolut –Deutsche Bank– fins a l'eternfill problemàtic del sector –Commerzbank–, així com entitats regionals, els anomenats landesbank.

L'anunci del BCE va provocar una caiguda generalitzada de les cotitzacions dels valors bancaris de tota la zona euro, cosa que en el cas espanyol va suposar una davallada de l'Íbex de l'1,8%. A la borsa de Frankfurt, el resultat d'aquest anunci d'inspecció global va ser una reculada del 0,4 % –un 2,5% pel que fa al Deutsche Bank.

Límits a la liquidació d'entitats

El govern d'Angela Merkel funciona només a mig gas –ningú no espera que la gran coalició que negocien els conservadors de la cancellera i els socialdemòcrates sigui un fet, amb sort, abans de Nadal–. Però tot i això Berlín continua dient-hi la seva en l'àmbit de la UE. Després d'aconseguir que la supervisió del BCE i la futura unió bancària afectés “només” uns 130 del total de 6.000 bancs de la zona euro, ara vol impedir que prosperi el model proposat per la Comissió Europea.

L'equip de Merkel defensarà avui en la cimera informal de la UE una limitació dels mecanismes de liquidació d'entitats, inclosa la creació d'un fons comú per fer-la efectiva en els bancs amb problemes. Només està disposat a acceptar que aquest fons actuï per als bancs inclosos en aquests tests de resistència, no en la resta.

Mentre Merkel vol marcar pautes fins i tot en aquest període de transició, Draghi deixava clar, en una entrevista amb l'agència Bloomberg, que els tests de resistència no són una operació de maquillatge. Qui no els superi, quedarà fora, assegurava.

A doble página

El ‘nein' a la unió bancària

29/07/13 02:00 - BERLÍN - G.C. SERRA

Els més maliciosos diuen que Angela Merkel no vol “regalar” la sobirania nacional sobre els bancs per por que Brussel·les premi el botó de desactivació sobre la banca alemanya malalta. D'altres llegeixen la negativa del seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, a la proposta de la Comissió Europea en clau electoral, amb vista a les generals previstes per al 22 de setembre.

El primer diagnòstic voldria dir que hi ha més bancs alemanys –probablement, la banca pública regional– amenaçats de ser degradats a zombis. El segon, que a la tardor, si Merkel aconsegueix la reelecció que sembla tenir assegurada, rebaixarà el rebuig a la proposta de Brussel·les i buscarà un d'aquells consensos tan europeus en què tothom salva la cara. Si una cosa no vol Merkel, ara per ara, és molestar l'electorat amb cessions de sobirania a la Comissió, que es poden entendre com un risc que Alemanya continuï com a principal contribuent als rescats europeus, però sense tenir ni tan sols el control sobre el botó per activar-los. El cas és que Berlín s'oposa fins a la confrontació pública a la proposta de la Comissió de José Manuel Durão Barroso per tirar endavant la unió bancària.

És una confrontació, en realitat, a tres bandes –el Banc Central Europeu actua d'aliat de Brussel·les– i amb França com a segona columna del bloc de reticents. El non francès és menys virulent que el nein alemany, potser perquè François Hollande no té eleccions en menys de dos mesos. Si més no, serveix a Schäuble per recordar que hi ha una posició consensuada per l'eix francoalemany i que sense el vistiplau de Berlín i París no hi ha projecte europeu que prosperi.

Problema larvat

La confrontació oberta entre Alemanya i Brussel·les es cou des de fa mesos i va tenir la seva màxima expressió quan l'eurocomissari Michel Barnier va posar damunt la taula la seva proposta: una fórmula que combina la supervisió estatal i la comunitària, però que deixa la capacitat de prémer el botó vermell per liquidar els bancs fallits o zombis a Brussel·les. Evidentment que els ministres de Finances dels estats membres tenen dret a dir-hi la seva. Al capdavall, el pot del qual han de sortir els fons per liquidar aquests bancs és comunitari.

El pla de Barnier consisteix a crear una autoritat i un fons únic per desmantellar els zombis, d'acord amb un sistema en què la Comissió té la responsabilitat de prémer el botó. Les regles per ser o no comptabilitzat entre els zombis serien unitàries, per als 6.000 bancs i entitats financeres de la zona euro. I el fons, també unitari, s'alimentaria d'aportacions procedents del sector financer que arribarien a un volum dels 55.000 milions d'euros l'any 2025.

Per Schäuble, una proposta com la que defensa Barnier implica canviar els tractats europeus i els conceptes de sobirania. I això vol dir temps. Un temps indefinit, que deixa també sine die la unió bancària que teòricament hauria d'estar preparada per actuar a partir del 2014.

Crida al diàleg

La Comissió es protegeix l'esquena amb les garanties del dret a veu i vot dels ministres de Finances, i assegura que tota decisió serà “conjunta” i implicarà també el BCE –on alhora hi ha representats tots els membres–. També insisteix en el fet que es parla d'aportacions del sector financer. Indirectament, però, això implica també el contribuent, sobretot quan es parla de banca pública o rescats.

Darrere el rebuig de Berlín hi ha un tercer diagnòstic: es tracta de guanyar temps i endarrerir el projecte. Un bloqueig formalment parcial de la unió bancària vol dir incapacitar-la per engegar a mitjan 2014. És una mena d'ara o mai, ja que es dóna per sabut que, si no entra en funcionament, aleshores ja no hi serem a temps per aturar ni la crisi present ni les següents que s'esdevinguin. El nein d'ara té, doncs, un vessant d'estratègia, com a continuïtat al retret més comú contra la línia de Merkel: frenar, primer, i acabar donant el vistiplau quan ja no hi ha remei.

El Bundesbank, l'altre rebel

El govern d'Angela Merkel no està sol en el rebuig a les propostes de la Comissió Europea. Té com a aliat el gran rebel en qüestions de dissidència dins del Banc Central Europeu (BCE) que dirigeix Mario Draghi, i que és el Bundesbank o banc central alemany. En el seu últim informe mensual, corresponent al juliol, donava suport clarament a la línia de l'equip de Merkel, segons la qual no hi pot haver aquesta supervisió comuna sense canviar els tractats de la UE. És a dir, sense un procés costós i llarg que converteix en gairebé impossible ajustar-se al calendari previst.
El BCE no pot ser alhora la directriu en política monetària, en supervisió bancària, i a més articular tot aquest nou organigrama de la unió bancària, advertia el Bundesbank. Tornem, doncs, al peix que es mossega la cua, atrapat entre el que diuen els tractats i el que mana el calendari.

Els zombis del sector financer alemany

Gemma C. Serra

Un total de 425 caixes d'estalvis alemanyes –Sparkassen–, amb prop d'un bilió d'euros d'actius, fora del radi de la supervisió bancària única: aquesta és la sospita principal que recau sobre Alemanya, des que a finals de l'any passat la cancellera Angela Merkel va arrencar dels seus socis un acord per a la futura unió bancària. Segons aquest, el Banc Central Europeu (BCE) “vigilarà” totes les entitats a partir dels 30.000 milions en actius. Només una Sparkasse entraria en aquest pot que cal controlar.

Alemanya té un sistema bancari fonamentat en un grapat de bancs privats –amb Deutsche Bank i Commerzbank a la capçalera–, una xarxa de bancs públics regionals lligats als länder i aquesta xarxa multiplicada de les Sparkassen, dipositària dels diners dels estalviadors locals. És la caixeta d'estalvis que cada alemany té a la cantonada de casa, que funciona de forma prou autònoma, fins al punt que el client de la de Berlín, per exemple, ha de pagar comissió si treu diners d'un caixer automàtic a 40 quilòmetres de casa.

Les sospites damunt d'aquestes Sparkassen van ser l'aspecte més comentat en les negociacions europees, per la discreció que Berlín imposa als seus socis respecte a les seves entitats mentre alhora exigeix a canvi transparència als col·laboradors oficialment amb problemes, com ara l'Estat espanyol. No és, però, l'única sospita, si tenim en compte el que va ser el llistat de bancs i entitats d'estalvis alemanys inclosos als famosos tests de solvència, amb què es van voler tapar forats enmig de la crisi de credibilitat bancària. Com es recordarà, l'any 2011 hi va haver un d'aquests grans càstings a la banca del Vell Continent. Va ser al juliol i els12 bancs alemanys inclosos a la llista van aprovar, segons el dictamen de la Autoritat Bancària Europea. L'aprovat general va ser possible, entre d'altres coses, perquè el banc número 13, Helaba, es va retirar del grup analitzat, quan es va veure que anava de pet al suspens.

Uns mesos més tard, el Bundesbank va emetre un dictamen més acurat, d'acord amb els nous requeriments europeus, segons el qual sis d'aquests dotze bancs aprovats tenien una necessitat addicional de capital de l'ordre dels 13.100 milions d'euros. Entre els “necessitats” estaven Deutsche Bank i Commerzbank, el líder i el seu directe perseguidor. Aquesta quantitat doblava el que s'havia calculat sis mesos enrere. El Deutsche Bank sembla el gran intocable de l'organigrama alemany, mentre que el Commerzbank està embolicat en una mena de via crucis declarat, des que l'estat va haver d'assumir una participació del seu 25 % per evitar-ne l'enfonsament, el 2008.

El Commerzbank no només és el segon banc d'Alemanya, sinó també el número dos en el llistat de destinataris dels 18.200 milions d'euros amb què el fons d'estabilització bancària alemany –Soffin– ha eixugat les necessitats de rescats domèstics del país. El primer lloc, segons les dades del juliol, l'ocupa el clàssic entre els bancs trontolladissos de la primera economia europea, l'Hypo Real Estate, amb 9.800 milions d'euros. Al Commerzbank li corresponen 5.100 milions i la resta es reparteix entre altres entitats menys conegudes. “Quo Vadis, Commerzbank?”, es demanava recentment Die Welt i l'edició alemanya delWall Street Journal, en sortir a la llum els esforços del ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, per trobar un comprador per a la participació de l'estat en aquest gegant de la banca alemanya.

Alegrías preelectorales

 

Alemanya pretén imposar penes de presó per als banquers “imprudents”

 

06/02/13 02:00 - Berlín - Gemma C.Serra email protegit

 

Sona a projecte de llei de caire oportunista –a Alemanya hi ha comicis generals el pròxim 22 de setembre– però, electoralista o no, està clar que el govern d'Angela Merkel ha decidit actuar amb contundència contra els banquers “imprudents”. El seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, l'home de més pes del seu equip, presentarà avui mateix a discussió al Consell de Ministres una regulació que preveu penes de fins a cinc anys de presó per als responsables d'operacions de risc que acabin malament.

L'objectiu és evitar situacions especulatives com les que van precipitar la crisi financera global del 2008, especialment en el sector hipotecari, segons avançaven ahir mitjans de comunicació alemanys. Així, s'imposarà l'obligatorietat de separar els negocis inversors de l'apartat comercial –és a dir, el client privat–, en un intent de preservar els diners del ciutadà comú en cas de moviments de risc que no acabin bé.

En el cas de les grans entitats –amb actius per damunt dels 100.000 milions– s'obligarà, a més, a establir un tallafocs per garantir la integritat del departament comercial. L'equip de Merkel es limita amb aquest concepte a les propostes per a la regulació de la banca de la Unió Europea. A més de comportar-se com un alumne exemplar a escala comunitària, la cancellera envia un senyal clar a l'elector comú. El seu principal rival als comicis del setembre, el socialdemòcrata Peer Steinbrück –ministre de Finances a la seva primera legislatura en gran coalició–, ja havia anunciat que la regulació de la banca seria un dels cavalls de batalla en la campanya electoral. La cancellera no vol quedar enrere en la defensa dels interessos del client privat davant la gran banca.

El oro del Bundesbank

 

S'escampa per Alemanya la sospita que el valor del tresor del seu Banc Federal no es correspon amb la quantitat que situa les reserves del país com les segones més importants del món

Per calmar les pors, el regulador decideix recuperar 150 de les 2.360 tones del metall noble, que té repartides entre els EUA, França i Anglaterra

29/10/12 02:00 - Berlín - Gemma c. Serra email protegit

 

 1

En terra alemanyaes guarden només 1.036 tones d'or del total de 3.396 de la reserva oficial del país

Imaginem-nos que, ofegats per la crisi, ens decidim a anar a una botiga de les de “Compro oro” amb les joies de la família. Un recurs que fins fa poc sonava a temps una mica remots, perquè per sortir del pas hi havia possibilitats gairebé il·limitades de demanar crèdit sobre crèdit, però que de cop ha pres nova actualitat. I imaginem-nos que el senyor de la botiga ens diu que allò que creiem que era or pur, o gairebé –el de 24 quirats–, no arriba ni als 18 i que el seu valor no és el que mentalment havien taxat. Aquesta és la sospita que de cop s'ha escampat a Alemanya sobre les seves grans reserves d'or. Fins ara, gairebé ningú no tenia clar quin abast tenien les reserves d'or del Bundesbank –el Banc Central d'Alemanya–, però més o menys tothom havia sentit a dir en algun lloc que les reserves alemanyes eren les segones del món. És a dir, després dels Estats Units.
Aquesta sospita més aviat s'ha confirmat i quantificat. Fonts del Bundesbank van informar aquesta mateixa setmana que el volum total d'or alemany és de 3.396 tones i que per tant Alemanya defensa la seva posició de subcampiona del món. L'equivalent a 133.000 milions d'euros, suficients per treure el cap en cas d'emergència.
El problema, però, és que el mateix Banc Central va confirmar, també, que aquest tresor no és en territori nacional. Gairebé la meitat –1.536 tones– estan dipositades a la Reserva Federal dels Estats Units. Unes altres 450 tones són al Banc d'Anglaterra i 374 tones més, al Banc de França. És a dir, que realment en territori alemany i a l'abast de la mà, en cas de necessitat, hi ha aproximadament un terç del total. Una situació que no és nova, segons ha explicat aquests dies el membre de la presidència del Bundesbank, Carl-Ludwig Thiele. Les reserves d'or alemanyes han estat repartides entre les tres expotències aliades des de la postguerra alemanya, per raons de seguretat. És a dir, per diversificar-les entre tres socis fiables. Una part del tresor ni tan sols ha estat mai a Alemanya, sinó que es va acumular als Estats Units, en funció del superàvit comercial de la potència exportadora.
Ningú no havia arrufat el nas, fins ara. La setmana passada, però, el dubte es va disparar impulsat pel Tribunal de Comptes. El gran auditor dels fons públics alemanys va “recomanar”, en un informe transmès a la comissió pressupostària del Parlament, que es “comprovés” la qualitat i solidesa d'aquestes reserves d'or dipositades des de fa tants anys a l'estranger. No sigui cosa que les barres a l'estranger no tinguin la puresa que ens pensàvem. Thiele va voler respondre a aquesta sospita en assegurar que no hi havia cap dubte sobre la integritat de l'or que es guarda a la Reserva Federal i que cap de les revisions periòdiques dels últims anys no havia donat mai una “sorpresa” desagradable. No té sentit sospitar dels garants del tresor del Bundesbank, va insistir el seu representant, que a més va recordar que els guardians de l'or alemany no cobren per fer-los de magatzem. Tant els Estats Units com els francesos ofereixen aquest “servei” gratuïtament. El Banc d'Anglaterra sí que cobra –mig milió d'euros l'any–, però això és el que li costaria també al Bundesbank en cas de custodiar-lo ell.

Solució de compromís

Les explicacions no han tranquil·litzat l'enrenou d'aquests dies al voltant d'unes reserves d'or que durant dècades sembla que no havien preocupat ningú. El Bundesbank ha intentat calmar aquestes pors amb una solució de compromís: en els pròxims tres anys tornaran cap a Alemanya 150 tones d'or. Serà una operació controlada, amb la qual s'espera apaivagar les desconfiances. No cal anar més enllà, assegura el Bundesbank, perquè tenir les joies de la família repartides en dipòsits fiables és garantia que sempre quedarà un altre raconet al qual recórrer. “L'or que vostè guarda a casa no pot donar-se com a fiança, per exemple, per obtenir divises”, és l'argument de Thiele.

133.000 milions d'euros en el seu equivalent en lingots d'or és la quantitat que té Alemanya com a reserva oficial per utilitzar en cas d'emergència.

1.536 tones d'or de la Reserva Federal Alemanya estan dipositades als Estats Units, 450 són al Banc d'Anglaterra i 374 més, al Banc de França.

Burbujeo

La por a la bombolla

 

Els tipus d'interès baixos i les injeccions de liquiditat alimenten el fantasma de l'especulació immobiliària a Alemanya 

 

Els alemanys prefereixen llogar a comprar el seu habitatge, però creix el percentatge de propietaris i el preu dels pisos.

 

Les ofertes bancàries i el mateix esperit luterà frenen el canvi de tendència

15/04/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra

És possible que Alemanya caigui en el parany de la bombolla immobiliària? Els indicadors objectius apunten en sentit contrari. L'augment inusual del preu de l'habitatge de propietat, paral·lelament al nombre d'alemanys disposats a deixar el pis de lloguer pel de compra, han aixecat les primeres veus d'alerta. El Bundesbank, exgarant de l'estabilitat monetària a la primera potència –és a dir, abans de l'era BCE–, va donar un toc d'avís. En un any, el preu de l'habitatge de compra s'havia disparat un 5,6 %, el doble de l'IPC.

S'és lluny, per ara, d'una situació com la viscuda als EUA, detonant de la crisi global actual, o a Espanya, l'equivalent en format domèstic al que va ser l'esclat de la bombolla americana. A Alemanya, però, s'estén la desconfiança vers un mercat immobiliari inflat gràcies als crèdits a tipus baix, per l'actual política del BCE de mantenir el diner barat mentre injecta liquiditat a la banca.

En els últims quinze anys, el ciutadà alemany, amb fama merescuda d'estalviador i de tímid a l'hora de demanar diners als bancs, havia començat a encomanar-se de la passió dels veïns del sud pel pis de propietat. Si el 1998 només un 10 % de les llars alemanyes vivia “en pis de compra”, el 2008 el percentatge s'havia elevat al 15 % i en els dos darrers anys la tendència ha continuat, impulsada pels tipus d'interès baixos.

Un 41% de la població continua vivint de lloguer, en xifres de 2011, però el percentatge dels propietaris s'ha disparat al 59%. La part dominant d'aquest percentatge no és, per ara, la de pis urbà d'adquisició recent, sinó que un 45% correspon als qui tenen casa pròpia, generalment del patrimoni familiar, i al camp.

Un 5,6% d'augment del preu del pis de propietat no faria tremolar la potència europea. El problema és el repartiment d'aquest percentatge: mentre en àrees rurals el preu s'ha mantingut estable, a les grans capitals s'han registrat encariments més “mediterranis”: a Munic, el preu de l'habitatge en propietat ha pujat un 23% en tres anys, mentre que a Hamburg s'arriba al 26%. Totes dues ciutats eren, d'entrada, les més cares del país, ja que concentren el poder industrial i mediàtic i, per tant, la ciutadania més rica. Berlín era una mena de germana pobra, amb els lloguers i els pisos de compra més baixos del conjunt de grans capitals de la UE. També aquí, però, els preus han començat a disparar-se per damunt de la mitjana del país, fins a un 18% en tres anys. Ara falta veure si es tracta d'una equiparació a l'alça o del temut efecte de l'especulació.

El tallafocs bancari i el luterà

Una manera de saber si hi ha perill de bombolla o no és l'indicador “Bubble” d'Immobilienscout-24, el gran portal per a la compra i venda o lloguer de pisos d'Alemanya, recordava aquests dies el Frankfurter Allgemeine Zeitung. Aquest indicador oficiós reflecteix la relació de preus entre compra i lloguer. Si la compra puja desmesuradament, vol dir que hi ha un encariment “exagerat”. I, fins ara, apunta aquest diari, que aposta pel no a la bombolla, res no indica que s'hagi produït aquesta perillosa inflada artificial de preus. Senzillament, l'habitatge ja no és comparativament tan barat a Alemanya com ho havia estat fins ara.

Dos poderosos tallafocs actuen contra la bombolla: la banca, d'una banda, i la tradició luterana, de l'altra. A Alemanya, els bancs no financen l'adquisició d'una casa o un pis fins al 100% o el 120% del seu preu, com als Estats Units. En general, es mouen entre el 60% i el 80%. Sense capital propi, i una bona nòmina, no es pot caure en la temptació de convertir-se en propietari.

L'alemany no es deixa portar per la il·lusió de la hipoteca que ja pagarà com sigui i si Déu ho vol. El país de la reforma luterana és auster. Fins i tot regions catòliques, com ara Baviera, comparteixen aquest esperit. L'alemany gira dues vegades cada moneda, abans de decidir-se a gastar-la, se sol dir. I si la por d'endeutar-se ja era tradicionalment alta, les bombolles veïnes han enfortit aquest tallafoc cultural germànic.

Realitats

Sigui perquè hi ha realment una bombolla, sigui perquè Alemanya segueix l'estela inflacionària de l'Europa mediterrània, el cas és que el preu dels pisos s'ha disparat en els últims temps. A Berlín, on fins fa poc el preu estava contingut, el cost de l'habitatge ha pujat un 18% en els tres últims anys. Altres ciutats, com ara Hamburg, s'han encarit un 26%.

Los bancos perdonan a Grecia, la inflación no perdona a nadie

 

Grècia aconsegueix que prop del 80% dels bancs li perdonin part del deute

Els ministres de Finances de l'Eurogrup es reuniran avui per aprovar el segon rescat hel·lè

Les pèrdues de la banca espanyola podrien ser de 329 milions

09/03/12 02:00 - brussel·les / berlín - A.S. / G.C.S

Grècia ha esquivat un cop més la fallida aconseguint que prop del 80% dels seus creditors acceptin perdonar-li part del seu deute. El govern hel·lè va confirmar ahir que aquesta amplíssima majoria dels bancs privats que tenen bons grecs ja els han bescanviat per uns altres de nous amb una quitació del 53,5%: es tractaria d'una condonació de, com a mínim, 143.000 milions d'euros del total de 177.400 a reestructurar. Atenes supera, així, el mínim del 66,7% necessari perquè el seu segon rescat tiri endavant. Avui mateix, els ministres de Finances de l'Eurogrup es reuniran via teleconferència per aprovar per fi el nou paquet d'ajudes, de 130.000 milions.
Els bancs i asseguradores que més deute hel·lè tenien, sobretot els de França (Société Générale, BNP Paribas i Axa) i els d'Alemanya (Deutsche Bank, Commerzbank, Allianz i Munich Re), han participat en aquest bescanvi de bons, així com l'espanyol BBVA, els italians Intesa San Paolo i Unicredit, i els britànics HSBC i Royal Bank of Scotland. Aquest suport generalitzat al pla de reestructuració permetrà a Atenes activar les clàusules d'acció col·lectiva i obligar per llei els creditors que no han acceptat la pèrdua de valor dels seus títols a cedir i assumir les noves condicions.
A l'Estat espanyol, les pèrdues de la banca en aquesta operació podrien pujar fins a 329,8 milions, segons fonts financeres. Mapfre té una exposició al deute hel·lè de 251,6 milions; el BBVA, de 100; el Santander, de 84, i Caixa Bank, de 4,2. Aquesta quitació del 53,5%, acceptada pel director gerent de l'Institut de Finances Internacionals, Charles Dallara, suposarà assumir unes pèrdues del valor real del deute hel·lè d'entre el 73% i el 74%.
El govern de Lukàs Papadimos s'havia fixat l'objectiu de convèncer el 90% dels banquers, però el fet de no haver-hi arribat no li impedirà avui obtenir el vistiplau definitiu dels seus socis de l'euro, que es reuniran aquesta tarda per examinar aquest bescanvi de bons. Això, però, no vol dir que signin a Atenes un xec de 130.000 milions d'euros, sinó que dipositaran aquesta ajuda en un compte especial bloquejat per garantir que el govern grec prioritza el pagament del seu deute.
L'aprovació d'aquest segon rescat s'ha de fer abans del 20 de març, quan vencen 14.400 milions d'euros de bons hel·lens. També el Fons Monetari Internacional –un cop l'Eurogrup hi hagi donat llum verd, s'hagi complert el bescanvi de bons i Atenes hagi complert tots els requisits– es reunirà el 15 de març per activar la seva part del rescat.

El BCE tem la inflació i allunya una baixada de tipus

La por d'una pujada de la inflació i les minses previsions de creixement van fer decantar el president del Banc Central Europeu (BCE), l'italià Mario Draghi, per no tocar de moment el preu del diner i per esperar esdeveniments abans de decidir noves injeccions de liquiditat als bancs. O, si més no, deixar en l'aire si hi ha plans d'aquestes característiques.
El preu del petroli, principalment, va justificar la correcció a l'alça de les previsions de la inflació, que se situen ara en el 2,4% per a aquest 2012, un 0,4% més que el que va preveure el desembre passat. La situació no es normalitzarà fins a principi de l'any que ve, quan la inflació podria baixar a l'1,6%.
Mentre l'evolució del preu del diner es manté en l'1%, el BCE ha corregit a la baixa les seves previsions per a l'economia de l'eurozona per a aquest any. Aposta ara per una contracció modesta, del 0,1%, però en qualsevol cas un encongiment econòmic, va admetre Draghi. Per al 2013 es percep un inici de recuperació, amb un creixement pronosticat d'un 1,1%. Arribats a aquest punt, el BCE va optar per deixar al mateix nivell el tipus d'interès guia, i va deixar en l'aire si hi haurà, i quan, noves injeccions de diner a tres anys per a la banca. “Hi ha indicis que l'eurozona està recuperant la confiança dels mercats”, va dir Draghi. Cal esperar, però, a veure si aquests indicis es concreten abans de prendre noves decisions. Sobretot, per parlar d'injeccions de liquiditat. “Hem de veure exactament com evoluciona el panorama econòmic i financer”, va afegir, en relació amb les dues operacions recents de finançament a llarg termini.

Ackermann y el anarquismo italiano

 

Un grup anarquista italià reivindica l'atemptat contra el president del Deutsche Bank

La policia intercepta una carta bomba dirigida al màxim dirigent del poderós banc alemany

Temen que hi hagi dos explosius més que encara no s'han trobat

09/12/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La carta bomba enviada a Josef Ackermann, president del Deutsche Bank, ha estat reivindicada per una organització anarquista italiana d'extrema esquerra, la FAI (Federació Anarquista Informal), segons va informar la policia alemanya, que la va qualificar d'organització “terrorista i anarquista” i que, a més, tem que el grup hagi enviat més artefactes explosius. La primera aparició d'aquest grup es va produir el 2003, quan van enviar un paquet bomba al polític italià Romano Prodi.

Ackermann, arquetip de la prepotència banquera i president del colós entre la banca privada europea, el Deutsche Bank, sap que hi ha algú disposat a anar més enllà de les accions simbòliques de protesta. Això és el que es desprèn, si més no, de l'intent d'atemptat amb carta bomba, interceptada dimecres al vespre per experts de la policia d'investigacions criminals (BKA). L'explosiu, que la policia ha qualificat de “molt perillós”, anava dins un sobre DIN A5, adreçat personalment a Ackermann i que no va arribar al seu destinatari –o a la seva secretària– perquè va cridar l'atenció del personal de correus del Deutsche Bank, a Frankfurt.

Ackermann, de 63 anys, no era al seu despatx i en cap moment va estar en perill, van aclarir fonts policials. D'enemics Ackermann en té molts i de tots colors. No només pel seu estatus d'home poderós, sinó per la seva pròpia personalitat controvertida, que l'ha convertit en l'arquetipus del banquer arrogant, que presumeix de no estar entre els qui necessiten ni necessitaran mai un rescat –com altres col·legues–, que tan aviat critica els aturats com els polítics –sigui la cancellera Angela Merkel o l'oposició– i a qui s'ha caricaturitzat en obres de teatre rupturistes com la quinta essència del poder de la banca.

 

Guerra asimétrica

La mediàtica razzia antimilionaris

Gemma C. Serra

Alemanya, amb 81 milions d’habitants, ha declarat la guerra a Liechtenstein, amb 35.000 selectes residents. La superpotència d’Angela Merkel no vol tolerar que el microestat actuï com a paradís fiscal on se li escapen milers de milions d’euros. Mentre tota Europa tractava de calmar els ànims encesos als Balcans, la canceller va obrir un nou focus de tensió al cor del continent. Un principat de 164 kilòmetres quadrats que fa la guitxa a la Hisenda alemanya. „No vull fer un ultimàtum, perquè tots volem un diàleg constructiu“, va dir Merkel. Però Liechtenstein ha de canviar i els temps corre, va afegir.

Tot va començar amb un CD que els serveis secrets de Merkel van comprar per cinc milions d’euros a un informant. Dins hi havia, amb noms i cognoms, informació comprometedora per a un miler de ciutadans alemanys, tots clients del LGT, el banc de Liechtenstein propietat de la família del príncep Alois. Immediatament després va començar a tota Alemanya l’anomenada razzia contra els milionaris. Es a dir, els empresaris, artistes, esportistes o senzillament rics que formen la clientela del banc d’un príncep discret, a qui no coneixia ni la premsa del cor.

Poques vegades s’havia vist tan enfadat l’hereu del Principat. El que fa Alemanya és una vergonya, impròpia d’un estat civilitzat, va dir l’aristòcrata. Com s’atreveix Alemanya a fer servir el seu espionatge per pagar lladres que han robat informació a un altre Estat de dret estranger.

Merkel va perdre el seu aire conciliador de sempre i es va animar: el que ha de fer Liechtenstein és adequar les seves lleis als estandarts europeus i impedir que els seus bancs „animin“ la clientela a l’evasió fiscal. Prou d’hermetisme bancari, prou de blanqueig de diner.

Merkel no es va tallar davant el seu homòleg de Liechstentein, Otmar Hasler, un polític de qui tampoc ningú coneixia fins aquesta setmana, però que justament en ple escàndol per l’afer del CD tenia una cita a Berlín amb la canceller. El que no hauria passat d’una reunió amb foto de família va esdevenir el gran imàn mediàtic de la setmana. Mentre la resta del món es mirava Cuba o el Kosovo, a Alemanya els informatius només tenien ulls per a Hasler. La retirada de Fidel passava a segon terme, mentre el Príncep Alois i el seu emissari Hasler es menjaven les portades. I, de passada, continuaven les razzies antimilionaris per les ciutats amb més acumulació de rics del país: Hamburg, Múnich i Frànkfurt.