Los bloggers de la primavera árabe a la gran pantalla

Gemma Casadevall

Berlín, 15 feb (EFE).- La Berlinale brindó hoy su plataforma a "bloggers" y activistas de la primavera árabe, eje temático del festival, con el objetivo de trasladar a la gran pantalla a los "captadores espontáneos" de esas revoluciones.
"Las revueltas árabes son la máxima expresión de un ansia colectiva de cambio. De ahí surgió mucho material audiovisual, tomado por gente real y que muestra a gente real. El desafío ahora es trasladarlo al cine", afirmó el director de la Berlinale, Dieter Kosslick, al presentar el "Foro de la Primavera Árabe".
Internet es ahora mismo el "más importante canal de difusión" para la revueltas contra el régimen de Siria, afirmó la directora y activista siria Hala Al Alabdallah, presente asimismo en el foro.
"Hay toda una nueva generación de cineastas surgidos de (el portal de vídeo) YouTube, cuyas imágenes, captadas con el celular, son armas en la lucha por la libertad", añadió la cineasta, quien recordó que tomar y difundir esas imágenes, en buena parte del mundo, solo es posible "arriesgando la propia vida".
"Tal vez no sea el medio más profesional, pero es el único existente en situaciones de dictadura y represión como la que vive Siria", añadió su compatriota y reportero gráfico Mohamed Ali Attasi.
Koslick hizo hincapié en la necesidad de dar al término primavera árabe "su sentido más amplio".
Es decir, tanto los países del norte de África donde surgieron las revueltas como sus orígenes, desde el colonialismo a hoy, así como aquellos lugares en situación de "conflicto latente", como el Sahara Occidental.
Más allá de los debate, hoy y mañana, organizadas por regiones y problemáticas -desde Siria a Túnez, Egipto y Libia, entre otras-, la Berlinale ha incluido unos cincuenta filmes, en todas sus secciones, alrededor de ese eje temático.
"Tenemos interlocutores en todas las secciones. También entre el jurado que repartirá los Osos", indicó Kosslick, respecto al escritor argelino Bouamel Sansal, incluido en ese gremio, junto al director iraní Asghar Farhadi, Oso de Oro 2011 con "A Separation".
Sansal compartirá debates con colegas como el marroquí Tahar Ben Jelloun. El español Javier Bardem hablará de la problemática del Sahara con el público presente, mañana, en la presentación del documental "Hijos de las nubes. La última colonia", dirigido por Álvaro Longoira y producida por el actor.
Se trata del segundo título sobre el Sahara en ese festival, tras la proyección, el lunes, de "Wilaya", del asimismo español Pedro Pérez Rosado, en la sección Panorama.
Al margen de los debates y la proyección de filmes ya existentes, Kosslick pretende canalizar todo ese material "precioso, directo y espontáneo, inimaginable en otros tiempos" hacia la gran pantalla.
"Hasta ahora, presentamos mayoritariamente documentales. Hay que dar tiempo a que surja títulos de ficción. Pero están ahí, aguardando. Y reclamando ayuda. También financiera", dijo Kosslick.
El eje temático de esta 62 edición de la Berlinale es, así, el foco prioritario de atención del World Cinema Fund, un fondo de ayuda al cine, creado por el festival a principios de los 2000 y que hasta ahora se concentró en Latinoamérica, Asia y Oriente Medio.
El WCF apoyó en los años pasados filmes posteriormente proyectados en la Berlinale, algunos de ellos en la sección a competición, como fue el caso de "La teta asustada", de la peruana Claudia Llosa, Oso de Oro en 2009.
Las últimas ediciones han sido ricas en otros ejemplos de cine latinoamericano salido de la factoría WCF y que acabaron premiados, como "El otro", del argentino Ariel Rotter; "El custodio", de su compatriota Rodrigo Moreno y "El abrazo partido", de Daniel Burman. EFE
gc/jpm

Paz, en femenino

La pau té nom de dona

Oslo reparteix el Nobel de la Pau entre tres lluitadores del Tercer Món, les liberianes Johnson Sirleaf i Gbowee i la iemenita Karman

El comitè recorda que no hi ha pau ni democràcia sense igualtat de drets per a la dona

08/10/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

El Comitè Nobel d'Oslo va llançar aquest 2011 un missatge clar, des del cor de Noruega, a la resta del món: la pau i la democràcia duradores no són viables si no hi ha una igualtat de drets per a la dona, i és la dona qui representa el màxim potencial per a la resolució pacífica de conflictes. El Nobel de la Pau va repartir-se així, per primer cop en la història, entre tres dones, representants de l'activisme pacifista femení: la presidenta de Libèria, Ellen Johnson Sirleaf; la seva compatriota Leymah Gbowee i la iemenita Tawakkul Karman.

Les dues primeres, com a rostres d'una Àfrica nova, que combat i s'imposa a les dictadures del passat; la tercera, com a emblema de les revoltes àrabs que teòricament s'havien d'endur el Nobel, si no fos que el comitè es va prendre al peu de la lletra que la recepció de les candidatures es tanca al febrer i que aleshores el moviment en el món àrab es movia en el terreny de la incògnita. Les eines de Karman, de 32 anys, per fer arribar al món la seva revolta són Twitter i Facebook, un altre missatge clar del comitè a favor d'aquests instruments allà on no hi ha cap més manera d'expressar-se lliurement.

Johnson Sirleaf, de 72 anys, també és la veu d'una dona lliure, que lluita i venç el tirà. En aquest cas, el dèspota Charles Taylor. Johnson Sirleaf va convertir-se el 2005 en la primera dona presidenta d'un país africà, qüestió que la feia més que idònia per representar aquesta nova Àfrica superadora de les monstruoses dictadures precedents.

Posats a compartir, el comitè va optar per un altre nom de dona, Gbowee, de 39 anys i líder del moviment multiètnic Acció Massiva de les Dones de Libèria per la Pau. Tots tres rostres femenins tenen prou mèrits per al Nobel. I el secretari del comitè, Thorbjørn Jagland, no va veure's confrontat a reaccions incòmodes. L'única pregunta a l'aire era per què aquest cop s'havien pres al preu de la lletra que no es podia premiar, sense embuts, les revoltes àrabs, i en canvi dos anys enrere sí que es va fer amb un Barack Obama que, en tancar-se les candidatures, tot just s'havia començat a estrenar en el poder.

La dona que va desa- fiar Charles Taylor

Ellen Johnson Sirleaf (1938) és la presidenta de Libèria, encarna la història d'una dona que mai es va donar per vençuda en reclamar el paper de les liberianes en la política. El 2006, amb Taylor als tribunals per crims contra la humanitat, es va convertir en la primera cap d'estat africana. Té quatre fills.

Activista per la pau

Leymah Gbowee va dur la pau a Libèria. És advocada i promotora de “la vaga del sexe”, que va obligar el règim de Taylor a admetre-la a la mesa per la pau. La seva autobiografia mostra com el poder de les dones va acabar enviant a l'exili Taylor. Porta la Xarxa Africana per la Pau i Seguretat per a les Dones.

La ‘primavera àrab'

Aquesta jove de 32 anys ha estat durant anys una de les dones que han dut la veu cantant contra el règim d'Ali Abdul·là Saleh al Iemen, però les revoltes a Tunis i Egipte la van dur a liderar una protesta que té el règim contra les cordes. Mare de tres fills, és periodista i milita en el partit opositor Al Islah.

Empezando a matar a Muamar

L'OTAN promet eliminar Gaddafi malgrat la divisió

Els socis de l'Aliança combinen un altre ultimàtum al règim de Líbia amb un escenari de divergències impossibles de dissimular

Alemanya es comporta com un amfitrió ambigu i faltat d'esperit de lideratge

15/04/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

1

L'OTAN va repetir a Berlín la promesa de fer fora del poder Muammar al-Gaddafi, acompanyada d'un ultimàtum perquè retiri les tropes, enmig d'unes divergències internes entre els socis impossibles de dissimular quan, damunt, estan asseguts entorn d'una taula l'amfitrió de la qual, Alemanya, no es defineix.

El secretari general de l'Aliança, Anders Fogh Rasmussen, va ser l'encarregat de posar rostre i veu al compromís internacional de “caçar” el tirà de Trípoli, i Hillary Clinton va afirmar davant de la, oficialment, dona més poderosa del món –la cancellera Angela Merkel– que no deixaran d'atacar fins fer fora el líder libi.

Rasmussen, molt en el seu paper de secretari al servei de tots els socis, va posar tot l'èmfasi possible en la determinació de destinar “tots els recursos possibles” –és a dir, atacs aeris– a la missió, però al mateix temps va admetre que no disposa dels avions que necessitaria.

Oficialment, la missió internacional impulsada per París i Londres –amb Washington en l'anòmala posició de “comparsa”– disposa de 200 avions i 18 vaixells de guerra. El problema, però, no és tant el nombre d'efectius, sinó la falta de determinació. Una qüestió, un cop més, palesa en la reunió de ministres d'Afers Estrangers de l'OTAN de Berlín, que si no hi ha cap sorpresa d'última hora s'acabarà avui com va començar: amb Rasmussen en conferència de premsa, mentre els ministres donen el seu missatge unilateral als seus països respectius.

Així, mentre ahir el francès Alain Juppé insistia en els missatges de fermesa contra Gaddafi, amb el suport del britànic William Hague, l'alemany Guido Westerwelle tirava pilotes fora i deia que, malgrat les diferències, el propòsit és comú: ajudar el poble libi. Merkel, per la seva banda, rebia Clinton al seu castell, la Cancelleria, des de la posició de dona forta, ara entre parèntesi, vist que la salut del govern alemany no és tan bona com sembla –aquest any ha estat derrotat tres vegades en eleccions regionals.
Westerwelle s'ha encarregat en les darreres setmanes d'afegir ambigüitat al discurs alemany. Primer, es va abstenir en la votació de l'ONU en la qual es va aprovar la resolució en què s'empara la missió internacional. Després, va decidir no contribuir amb soldats a una tropa internacional en què participen disset estats. I, quan ja semblava que no es podia comptar amb Berlín, surt de cop explicant que soldats no, però sí que està disposat a prestar auxili sanitari.
La cita dels ministres a Berlín era oficiosa, però en un moment tan complex de la guerra contra Gaddafi no hi ha cita innòcua. No es pot fer anar a Berlín aquest desplegament de caps de la diplomàcia per passejar sota la Porta de Brandenburg. És a dir, alguna cosa ha de sortir de la reunió, més enllà de la veu de Rasmussen fent promeses. O, de nou, quedarà en evidència que l'OTAN comença a comportar-se amb la mateixa inconnexió interna que la UE, l'altre òrgan que cada cop que diu que parla amb una sola veu demostra el contrari.

Trípoli, bombardejada

Ahir, mentre l'OTAN estava reunida a Berlín, avions de la coalició internacional bombardejaven diverses ciutats líbies, entre les quals Trípoli, segons va informar la televisió estatal líbia, que va assegurar que hi havia hagut víctimes civils. Prèviament, diversos testimonis havien indicat que s'havien produït almenys quatre explosions coincidint amb la presència sobre la capital dels avions aliats.

Petició unànime d'alto el foc

Els dirigents de l'ONU, la Unió Europea, la Lliga Àrab, la Unió Africana i l'Organització per a la Conferència Islàmica reunits ahir al Caire van remarcar la necessitat d'aconseguir un alto el foc a Líbia i començar un procés de diàleg. “Estem preocupats per l'escalada de violència i les víctimes civils a Líbia”, va dir el secretari general de l'ONU, Ban Ki-Moon, que va presidir la reunió celebrada a la seu de la Lliga Àrab, al Caire.
“El règim libi ha perdut la seva legitimitat”, va assegurar la cap de la diplomàcia de la UE, Catherine Ashton, que va remarcar que s'ha de posar fi a la violència contra els ciutadans i respectar els drets humans. Ashton també va resumir les prioritats de la comunitat internacional en l'alto el foc, la protecció dels civils, l'ajuda humanitària i una transició política cap a la democràcia dirigida pel poble libi.
Des de l'inici de la revolta popular a Líbia, el 17 de febrer passat, que ha acabat derivant en un conflicte armat, unes 10.000 persones han mort i moltes estan atrapades enmig dels combats, sobretot a la ciutat de Misrata.
Els participants en la reunió van destacar que aquesta havia estat una demostració que la comunitat internacional “treballa junta per una causa comuna i amb una sola veu per al poble de Líbia”.

Rasmussen pide más aviones

LA VANGUARDIA                  INTERNACIONAL                      VIERNES, 15 ABRIL 2011     


La OTAN pone en evidencia en Berlín su desunión ante la campaña libia 

Joana Serra, Servicio especial

Presionar sobre Muamar en Gadafi y, en paralelo, exhibir disgregación interna no parece el camino más sensato para dar credibilidad al pretendido ultimátum. Eso es, sin embargo, lo que ayer hizo la OTAN, desde Berlín, en la apertura de una reunión de sus ministros de Asuntos Exteriores bautizada como "oficiosa" de la que, pese a todo, debía salir un mensaje contundente.

La escenografía habría sido propicia -Angela Merkel recibiendo en su Cancillería a Hillary Clinton-, de no ser que ni la canciller responde ahora a la imagen de dama de hierro con que se la identificó y, encima, la secretaria de Estado de EEUU tampoco acudía liderando una iniciativa internacional, sino acompañándola. Washington cedió el papel rector a Europa frente a Libia y a esa función quedó sujeta Clinton, puesto que lo contrario habría significado agrietar aún más una OTAN con síntomas de requebrajamiento.

A Anders Fogh Rasmussen, el secretario general de la Alianza, le correspondió abrir la ronda, ayer, redoblando la promesa de no cejar hasta que Gadafi retire a sus tropas hasta los cuarteles. También será él quien deberá cerrar la reunión este viernes, tras una serie de reuniones a puerta cerrada donde probablemente se escuchen aún más mensajes disonantes que lo que trasciende al exterior.

Rasmussen hizo lo que pudo. Presionó ante los socios más reacios a contribuir con más efectivos, al admitir que no dispone de los aviones que precisaría para proteger como es debido a la población civil. Y se comprometió, aparentemente también en el nombre de esos socios que no están dispuestos a nada -o casi nada-, a mantener la operación el tiempo que sea preciso en defensa de esa población y hasta que caiga el dictador.

Con ello siguió las reclamaciones de Londres y París, cuyos titulares de Exteriores -Alain Juppé y Wiliam Hague- esperan de sus teóricos aliados más compromiso. Especialmente delicada era la posición del alemán Guido Westerwelle, anfitrión de una cita que se produce en su momento de máxima debilidad política.

A escala doméstica, porque acaba de sentenciarse su degradación del cargo de vicecanciller y su renuncia al liderazgo del Partido Liberal, en plena crisis interna. A escala internacional, porque cada vez que habla de Libia evidencia su propia ambigüedad.

Westerwelle dejará la presidencia de los liberales y la vicecancillería en mayo, tras año y medio de ser el rostro de todos los disensos en la coalición de Merkel. Por si ello fuera poco, es también la imagen de una Alemania de pronto poco fiable, que deja en la estacada a sus aliados entre críticas y extrañeza, incluso, de los estandartes del ecopacifismo alemán, los Verdes. Un anfitrión que poco podía aportar, en suma, a la necesidad de revestir con algo de credibilidad el ultimátum a Gadafi.

La OTAN precisa refuerzos para atacar las posiciones terrestres del dictador libio y forzarlas, como se pretende, a retirarse a sus cuarteles, en lugar recuperar posiciones conquistadas por los rebeldes.

Necesita más aviones, según ha admitido el general estadounidense James Stavridis, ya que los 200 oficialmente ofrecidos por los aliados no bastan.

Este es el objetivo más o menos declarado de la reunión de Berlín, ansiosa de lanzar una señal más concreta que una foto de familia bajo la fría y lluviosa Puerta de Brandeburgo.

Italia parece proclive a ceder en la dirección de Rasmussen, España no tiene intención de reforzar su presencia -como declaró Trinidad Jiménez, quien no estará ya hoy en la reunión de cierre- y Alemania sigue con su lenguaje ambivalente.

"La confianza no se ha roto. Un problema serio habría sido si Guido Westerwelle hubiera dicho que Gadafi debe mantenerse en el poder", declaraba, no se sabe si irónicamente, Juppé, tratando de quitar hierro a las disonancias en el eje París-Berlín.

Alemania se abstuvo ante la ONU a la hora de votar la resolución contra Gadafi, luego insistió en que no entrará en misiones de combate y, como para aliviar el enfado de sus socios, matizó finalmente su disposición a contribuir en acciones humanitarias.

Merkel, contagiada de la debilidad de su socio liberal, no ha salido bien parada de las ambigüedades ante sus aliados. No logró dar a su encuentro con Clinton el aplomo que se le atribuye, a lo que se sumó que la secretaria de Estado, por encima de sus palabras de firmeza, tampoco prometió un aporte de efectivos.

Londres y París apremian, mientras desde la cúpula militar de la OTAN, se recuerda que no se podrá mantener el ritmo actual de acoso si no hay tal refuerzo.

Hasta ahora, de la cita en Berlín emanó un comunicado suscrito por los socios insistiendo en que a Gadafi no le asiste la menor legitimidad. Mientras tanto, desde Sania, en China, los emergentes BRIC -Brasil, Rusia, India y China- criticaban el uso de la fuerza militar contra Gadafi.

Libyen? Nein, Danke

 

Merkel es desmarca oportunament dels aliats

25/03/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La cancellera Angela Merkel es va desmarcar ahir de la línia de fermesa dels seus aliats en abstenir-se en la votació del Consell de Seguretat sobre les accions contra Líbia. Després va decidir “compensar” la seva absència en les intervencions dels socis i amics contra Trípoli reforçant el contingent a l'Afganistan amb 300 efectius més.

Paral·lelament, però, va ordenar la retirada de les dues fragates i dos vaixells més de la marina alemanya del Mediterrani per segellar la no-participació del seu exèrcit en cap acció militar de l'OTAN contra Líbia. A més, va ordenar la retirada dels setanta militars alemanys que formaven part de la tripulació dels avions AWACS de l'OTAN. Això sí, ahir mateix, des del Bundestag parlava d'enfortir les sancions contra Trípoli, incloent-hi l'embargament del petroli.
Tanta ambigüitat ha posat nervioses les files de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), que temen una pèrdua de credibilitat, i ha desfermat crítiques de l'oposició –socialdemòcrates, verds i Esquerra–, que ho veu com una maniobra electoralista.
Diumenge se celebren eleccions a Baden-Württemberg i Renània-Palatinat, i els sondejos indiquen un daltabaix per a Merkel. Baden-Württemberg podria caure a mans de l'oposició, després de seixanta anys de domini conservador, i a Alemanya es parla ja d'un “principi de la fi” de l'era Merkel.
Les intervencions militars no són sant de la devoció de l'electorat i no és moment d'entrar en noves aventures bèl·liques. Merkel està actuant per por de les urnes –era fins ahir la impressió generalitzada–, després de decidir tancar algunes centrals nuclears sota l'impacte dels efectes del terratrèmol japonès.
El ministre d'Economia, Rainer Brüderle, va admetre en una trobada amb la indústria que la moratòria nuclear era una qüestió derivada de la pressió electoral. Brüderle va desmentir després que hagués parlat de “maniobra electoral”, però el mal estava fet.

La tormenta americana

Clinton alerta contra un futur apocalíptic al Pròxim Orient

La secretària d'Estat dels EUA veu una “tempesta perfecta” per a la implantació d'un “nou autoritarisme” al Caire si no s'encarrila bé la transició

Plega la cúpula del partit al poder a Egipte, però Mubàrak en reté la direcció

06/02/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

La secretària d'Estat dels EUA, Hillary Clinton, va desfermar ahir la por a la “tempesta perfecta” a tot el Pròxim Orient com a conseqüència de les revoltes al món àrab, davant la Conferència de Seguretat de Munic, que va aplegar la plana major d'una diplomàcia internacional sobrepassada pels esdeveniments.
Mentre Clinton dibuixava el seu paisatge apocalíptic del que pot passar si no s'aconsegueix reconduir la situació –caos, inestabilitat i, finalment, més autoritarisme, que en termes de Washington vol dir amenaça d'islamització–, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va intentar capgirar el tremendisme explicant el que vol dir revolució ben encarrilada: la fi del totalitarisme, com ella mateixa i tots els ciutadans que van créixer a l'altre cantó del teló d'acer van viure amb la revolució pacífica del 1989.
“La regió sencera es troba en una situació de tempesta perfecta que no se sap on conduirà”, va insistir Clinton, ja que el resultat pot ser aquest “nou autoritarisme” que tem el món occidental.

Evitar la precipitació

Merkel, mentrestant, abandonava el seu paper de dona freda per posar-se del costat “dels que protesten” i ratificava el seu compromís –personal, com a cap del govern i en nom de la UE– amb tots aquells que lluiten “per la llibertat i pels drets cívics més fonamentals”. Ningú no té dret a donar lliçons sobre quin és el camí cap a la democràcia, van coincidir les dues dones més poderoses del planeta, sinó que correspon als egipcis fer-ho. “Unes eleccions precipitades són un enfocament erroni per al desenvolupament futur”, va afegir, però, Merkel. Per damunt de les paraules de Clinton, Merkel i la resta dels ponents concentrats a la capital bavaresa –el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, el premier britànic, David Cameron, la cap d'Exteriors de la UE, Catherine Ashton, i el seu homòleg rus, Sergei Lavrov–, sobre la conferència planava la sensació d'impotència mentre des d'Egipte arribaven notícies com ara la dimissió en bloc del buró polític del Partit Nacional Democràtic (PND), al poder, del qual formava part encara el fill de Mubàrak, Gamal. “Com a cap del PND, el president Mubàrak ha nomenat Hossam Badrawi secretari general del partit”, explicava la televisió estatal egípcia descartant així els rumors que el mateix rais Mubàrak havia abandonat la presidència del partit.
Mubàrak es va reunir ahir per primer cop amb el seu nou govern, mentre milers de manifestants li reclamaven per dotzè dia consecutiu la dimissió.

LA FRASE

Mubàrak ha de seguir al càrrec per dirigir el canvi

Frank Wisner

ENVIAT ESPECIAL DELS EUA A EGIPTE

LA XIFRA

60

periodistes han estat atacats a Egipte des l'inici de la revolta, segons Reporters Sense Fronteres.