Panorámica: de los 400.000 casos de abusos en España a Ratzinger, el encubridor

Alemania

En Alemania, el primer análisis con datos exhaustivos sobre la dimensión de los abusos sexuales de menores en la iglesia católica procedió de la Conferencia Episcopal, que encargó un estudio independiente ante el goteo de escándalos en diferentes diócesis. Ese informe, publicado en 2019, cifró en 1.670 el número de religiosos que desde 1946 habían abusado sexualmente de unos 3.677 menores. Posteriormente se han abierto las actas de sucesivas diócesis y salieron a relucir casos de encubrimiento o ocultación de pruebas por parte de obispos como el de Colonia, Rainer Maria Woelki.

El escándalo alcanzó la gestión de Joseph Ratzinger en sus tiempos de arzobispo de Múnich-Freising, décadas antes de ponerse al frente de la Congregación de la Fe y convertirse luego en papa Benedicto XVI. Se reveló el caso del capellán Peter H, quien fue trasladado a su diócesis en 1980, tras haber abusado de una treintena de menores. Ratzinger aprobó el traslado sin informar al Vaticano. Al capellán se le confiaron tareas de asesor espiritual de menores, donde presuntamente hubo nuevos abusos.

La sospecha de encubrimiento persiguió a Benedicto XVI hasta su muerte, como papa emérito, en 2022. Recientes revelaciones atestiguan que supo de esos abusos. Uno de los afectados reclama 350.000 euros de indemnización a los herederos legales de papa alemán. Gemma Casadevall

Adiós a Ratzinger

 Alemanya recorda un intel·lectual admirat que va decebre el reformisme

Retrat de Benet XVI a l’església de Sant Osvald, a Marktl (Baviera), el seu poble natal EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


El 16 d’abril del 2005, el dia en què la fumata bianca va aparèixer per Joseph Rat­zin­ger, el sen­sa­ci­o­na­lista diari Bild dedi­cava a Benet XVI un titu­lar d’abast naci­o­nal: “Wir sind Papst”, ‘Som papa’. No era només una por­tada més o menys tri­om­fa­lista, sinó que es va con­ver­tir també en una pan­carta gegan­tina sobre la façana del seu poderós grup edi­to­rial, Sprin­ger.
El titu­lar volia ser expressió d’una mena d’orgull naci­o­nal. Per pri­mer cop en 500 anys d’història, el Vaticà tin­dria un papa ale­many. Havia nas­cut a Bavi­era, el més catòlic i tra­di­ci­o­na­lista dels lands ale­manys, i repre­sen­tava l’ortodòxia, en un país on el cato­li­cisme i el pro­tes­tan­tisme estan equi­pa­rats en uns 21 mili­ons de fidels per a cadas­cun.
Rere l’eufòria reflec­tida en aque­lla por­tada, hi havia certa decepció. Rat­zin­ger havia estat nome­nat arque­bisbe de Múnic i Frei­sing el 1977 pel papa Pau VI. Però, des del 1981, era el cap de la Con­gre­gació per a la Doc­trina de la Fe per designi de Joan Pau II. Feia temps que era al Vaticà i repre­sen­tava la via con­ser­va­dora.
Més d’un hau­ria desit­jat que, posats a ser ale­ma­nya la fumata, l’ele­git hagués estat Karl Leh­mann, pre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Ale­ma­nya des del 1987. Leh­mann no només era més pro­per i carismàtic que Rat­zin­ger, sinó que, a més, per­ta­nyia a la via que podia impul­sar el movi­ment ecumènic.
Rat­zin­ger, nas­cut en un poblet bavarès ano­me­nat Marktl, era reco­ne­gut sobre­tot com un intel·lec­tual i un teòleg que havia estat en la pri­mera for­nada dels moder­nit­za­dors del Con­cili Vaticà II, però que se’n va apar­tar. Repre­sen­tava exac­ta­ment el con­trari no només de Leh­mann, sinó sobre­tot del gran teòleg suís Hans Küng, amb qui de l’afi­ni­tat pri­mera va pas­sar a la riva­li­tat oberta.

Apòstol del dog­ma­tisme

Rat­zin­ger va esde­ve­nir l’apòstol del dog­ma­tisme, men­tre que Küng va arri­bar a qüesti­o­nar la infal·libi­li­tat papal, fet per què se li va reti­rar la llicència com a docent de teo­lo­gia. Les rela­ci­ons entre Rat­zin­ger i la Con­ferència Epis­co­pal Ale­ma­nya van ser ten­ses. Una part dels bis­bes volia obrir-se a tendències actu­als quant a sexu­a­li­tat i per­me­tre l’accés als sagra­ments als divor­ci­ats. Benet XVI els va blo­que­jar repe­ti­da­ment. A aques­tes ten­si­ons amb l’Església del seu país, s’hi va afe­gir l’escàndol dels abu­sos sexu­als a menors en ins­ti­tu­ci­ons catòliques men­tre era arque­bisbe de Múnic. L’última etapa del seu pon­ti­fi­cat va que­dar mar­cada per aques­tes reve­la­ci­ons. L’anunci de la renúncia, el 2013, es va inter­pre­tar a Ale­ma­nya com el reco­nei­xe­ment de la seva feblesa por com­ba­tre el dia­ble intern. L’ombra d’aques­tes reve­la­ci­ons el va per­se­guir ja com a emèrit.

Queda el dubte

Una inves­ti­gació recent va pale­sar que almenys dos sacer­dots prèvia­ment con­dem­nats per abu­sos van con­ti­nuar a la seva diòcesi men­tre n’estava al càrrec Rat­zin­ger. El ja papa emèrit va reconèixer la seva ver­go­nya. Però no es va arri­bar a acla­rir si n’estava o no al cor­rent.

La piulada de Scholz i la crítica dels bisbes

El canceller Olaf Scholz va dedicar una piulada en el seu compte de Twitter per a acomiadar el papa alemany: “El món ha perdut una figura destacada de l’Rsglésia catòlica, una personalitat polèmica i un teòleg intel·ligent.” Hores després de la notícia de la mort, es va emetre, d’acord al previst, el seu discurs de Cap d’Any, gravat la vigília i, per tant, sense cap esment a Ratzinger. La guerra d’Ucraïna i la condemna a Vladímir Putin n’eren el tema dominant.

El president del país, Frank-Walter Steinmeier, tampoc no s’hi va escarrassar gaire: “El seu intel·lecte i humilitat em van impactar”, deia un comunicat emès per la seva oficina. “Va demanar perdó als afectats. Però va deixar preguntes obertes”, deia, per la seva banda, el comunicat de la Conferència Episcopal Alemanya, en al·lusió als escàndols de pederàstia a Múnic i després d’expressar el respecte i retre homenatge a la figura del papa Benet XVI.

El otro emérito

 L’escàndol de la pederàstia esquitxa Ratzinger

Missa solemne oficiada pel papa Francesc a la basílica de Sant Pere, al Vaticà GIUSEPPE LAMI / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

El terme més emprat per l’equip d’advo­cats que ha inves­ti­gat els casos de pederàstia a l’Església catòlica bava­resa és el d’“abu­sos i mal­trac­ta­ments sistèmics” des del 1945 al 2019. El següent terme esfereïdor és de “balanç dels hor­rors”, com a resum dels resul­tats de la seva tasca. Qua­tre d’aquests casos afec­ten direc­ta­ment l’ara papa emèrit, Benet XVI, en els seus temps com a car­de­nal Joseph Rat­zin­ger a l’arxidiòcesi de Munic, entre el 1977 i el 1982.

L’informe li atri­bu­eix “inacció” en aquests casos de pederàstia, el més des­ta­cat del qual –reve­lat per la premsa ale­ma­nya uns dies abans de la publi­cació de l’informe– és el d’un rec­tor iden­ti­fi­cat com a Peter H., a qui van tras­lla­dar de la diòcesi d’Essen, a l’oest, a la seva el 1980, per sos­pi­tes de pederàstia. Va con­ti­nuar exer­cint i come­tent el mateix delicte des de Munic, sense con­seqüències pel que fa a l’àmbit eclesiàstic, tot i que poste­ri­or­ment va ser con­dem­nat.

Les sos­pi­tes sobre Rat­zin­ger venen d’abans de la pre­sen­tació d’aquest informe. En mit­jans ale­manys s’havia par­lat d’enco­bri­ment de casos de pederàstia i fins i tot atribuït a la seva “feblesa” davant d’aquests abu­sos la seva decisió de reti­rar-se com a papa el 2013, vuit anys després de ser ele­git suc­ces­sor de Joan Pau II.

L’informe no només car­rega con­tra Rat­zin­ger. Els mals com­por­ta­ments “sistèmics” s’este­nen als seus pre­de­ces­sors i també suc­ces­sors a Munic, inclòs el car­de­nal Rein­hard Marx, l’actual titu­lar. Marx, que havia encar­re­gat la inves­ti­gació a l’equip d’advo­cats, va ofe­rir la seva dimissió l’any pas­sat al papa Fran­cesc com a gest davant de l’abast de l’escàndol pale­sat en un informe pre­li­mi­nar. Fran­cesc va rebut­jar la petició de Marx, con­si­de­rat un reno­va­dor entre l’Església catòlica ale­ma­nya.

Ara la qüestió ha tor­nat a la teu­lada de l’arxidiòcesi de la capi­tal de Bavi­era. És el land més catòlic en un país on el pes entre les dues reli­gi­ons domi­nants està molt equi­li­brat –uns 22 mili­ons de catòlics per 20 mili­ons de pro­tes­tants–, però on els escàndols de pederàstia han pre­ci­pi­tat una cai­guda de cre­ients entre les prin­ci­pals famílies cris­ti­a­nes.
Els qua­tre casos sota la jerar­quia de Rat­zin­ger s’inclo­uen entre els de les 497 vícti­mes docu­men­ta­des per l’informe, amb un total de 235 pre­sump­tes autors de dife­rents graus de pederàstia o mal­trac­ta­ments físics.

Els seus autors par­tei­xen de la base que n’hi ha mol­tes més, algu­nes de rela­ti­va­ment recents. “Són casos que sur­ten a la llum molts anys després, quan les vícti­mes es deci­dei­xen a par­lar, de vega­des per superar la ver­go­nya i el trauma”, segons Mar­tin Pusch, un dels advo­cats de l’equip inves­ti­ga­dor. Molts casos són impos­si­bles de por­tar davant la justícia. Almenys 42 d’aquests pre­sump­tes pede­ras­tes podrien aca­bar pro­ces­sats, ja que l’equip de Pusch ha tras­lla­dat a la fis­ca­lia la docu­men­tació rela­tiva a aquests reli­gi­o­sos, tots ells vius i encara en actiu.

És un escàndol d’abu­sos “sistèmics”, que esquitxa mol­tes jerar­quies de l’Església catòlica bava­resa. Però només un té rellevància inter­na­ci­o­nal i aquest porta el cognom de Rat­zin­ger. El papa Benet XVI va ser ele­git el 2005 enmig d’una forta dis­cussió interna. Dins de la santa seu se’l veia com un repre­sen­tant de l’ortodòxia, repre­sen­tant de la Con­gre­gació de la Fe. De defen­sor de la mora­li­tat ha pas­sat a que­dar sota la sos­pita de l’enco­bri­ment davant dels abu­sos sexu­als a nens o ado­les­cents.

Punto muerto

El cardenal Marx ofereix la dimissió al papa per la

inacció contra la pederàstia

El cardenal Reinhard Marx en una reunió de religiosos a la localitat de Fulda el setembre passat RONALD WITTEK / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

L’Església està en un punt mort davant l’escàndol dels abu­sos sexu­als a menors, va dir el car­de­nal Rein­hard Marx, expre­si­dent de la Con­ferència Epis­co­pal Ale­ma­nya, en anun­ciar la seva ines­pe­rada decisió. Als 67 anys, i orde­nat sacer­dot als 25, Marx va ofe­rir la seva dimissió al papa Fran­cesc en con­si­de­rar que l’Església es troba en un “punt mort” pel que fa als abu­sos sexu­als a menors come­sos durant dècades.

Marx, arque­bisbe de Munic i Frei­sing, repre­senta la via més libe­ral dins l’Església catòlica ale­ma­nya. És un ros­tre mediàtic i una per­sona que acos­tuma a inci­dir en els debats públics del seu país. La seva renúncia es pro­du­eix quan s’espe­rava a Colònia l’arri­bada d’una missió del Vaticà per inves­ti­gar l’enco­bri­ment dels més de tres-cents casos d’abu­sos sexu­als detec­tats entre el 1970 i el 2018 en aquesta diòcesi, la més gran d’Ale­ma­nya.

El cas no afecta direc­ta­ment Marx, sinó que apunta a l’arque­bisbe de Colònia, Rai­ner Maria Woelki. Un informe recent l’excul­pava d’una res­pon­sa­bi­li­tat directa en aquests casos, ja que serien com­petència dels seus ante­ces­sors. Sí que ho ha estat, però, la decisió de rete­nir tan­ca­des fins al límit les infor­ma­ci­ons que apun­ta­ven a “abu­sos sistèmics”. Woelki ha admès i lamen­tat l’existència d’un “sis­tema de silenci i des­con­trol” que afa­vo­ria aques­tes pràcti­ques. Però con­si­dera que la inves­ti­gació vati­cana és un “suport” a la seva gestió, no un toc d’alerta.

La renúncia de Marx es pot inter­pre­tar com una “invi­tació” a Woelki a dimi­tir. Fins ara, l’arque­bisbe de Colònia s’ha negat a fer-ho. “Les vícti­mes espe­ren que algú n’assu­meixi la res­pon­sa­bi­li­tat”, deia ahir Marx, en una con­ferència de premsa, després d’anun­ciar, a través d’un comu­ni­cat, la petició de renúncia al papa. Marx forma part del Con­sell de Car­de­nals creat per Fran­cesc per asses­so­rar-lo en les refor­mes de l’Església. A més de la sac­se­jada a escala ale­ma­nya, la seva carta afecta tot el Vaticà.

Tot això passa, a més, en un moment d’alerta a l’Església catòlica ale­ma­nya per l’allau d’aban­do­na­ments dels seus fidels, sigui per qüesti­ons econòmiques –qui no per­tany a cap església no paga impost religiós– o pel descrèdit de la ins­ti­tució. Té 22,5 mili­ons de fidels –més o menys els matei­xos que la pro­tes­tant–. Però només el 2019 se’n va donar de baixa 270.000. Colònia, epi­cen­tre de l’escàndol, cada mes perd prop de mil fidels.

Cinco siglos reformando

Luter: la raó no es retracta

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“No sabem si els fets són com van passar a la història. Però sí que sabem que Martí Luter va engegar un diàleg que va canviar el món”, va sentenciar ahir Angela Merkel en l’acte central del 500 aniversari del 31 d’octubre del 1517, el dia en què se suposa que aquell frare de l’orde de Sant Agustí va clavar a la porta de l’església de Wittenberg les famoses 95 tesis que van sacsejar la dominant Església catòlica. La imatge de Martí Luter enutjat i decidit a denunciar la corrupció eclesiàstica tot clavant a cop de martell aquelles 95 tesis ha estat el referent més repetit sobre el personatge històric, tot i que hi ha dubtes sobre la fidelitat històrica de l’escena. Merkel va al·ludir als qüestionaments entorn de la veracitat d’aquella escena –difosos aquests dies, entre altres, pel setmanari Der Spiegel–. Més enllà de les recreacions literàries o cinematogràfiques del personatge, és clar que Martí Luter va obrir un corrent nou en el pensament cristià del qual no es va voler retractar mai, malgrat totes les pressions eclesiàstiques i polítiques. El resultat va ser l’Església evangèlica, un corrent sense jerarquia centralitzada i amb capacitat per adaptar-se als llenguatges i realitats d’arreu del món, en múltiples variants.

Angela Merkel durant l’acte d’ahir per celebrar el 500 aniversari de la reforma luterana Foto: REUTERS.

Merkel, filla d’un pastor protestant esquerrà que als anys cinquanta va decidir exercir a l’Alemanya comunista, va recordar així la pervivència d’aquell esperit reformista, en l’acte amb què es va tancar l’anomenat Any Luter. Al llarg d’aquests dotze mesos no només s’ha rellançat la figura d’aquest frare, sinó que també s’ha reflexionat sobre punts menys positius del seu pensament –com ara el seu antisemitisme, un factor també prou arrelat en les societats centreeuropees, amb efectes molt més devastadors que el cisma protagonitzat pel frare.

L’Any Luter ha estat ric en exposicions, actes commemoratius i conferències, en què s’ha recollit també l’experiència de l’ecumenisme, el moviment que pretén reagrupar –però sense unificacions forçoses– cristianisme i protestantisme, impulsat pel Vaticà des de mitjan segle passat i que encara té uns quants detalls per ajustar.

L’Alemanya actual veu Luter com una de les seves figures decisives, per l’impacte que van tenir les seves tesis. L’eix era la denúncia de les indulgències –que l’Església catòlica “venia” a qui s’ho podia permetre, a canvi de “rebaixar” als pecadors l’estada al purgatori–. Luter sostenia que la salvació s’obté per la fe, no amb operacions de compravenda, i denunciava una església tan poderosa com corrupta.

En comptes de retractar-se, va refugiar-se en un castell d’Eisenach, prop de Wittenberg, on va consumar la següent provocació: traduir a l’alemany el Nou Testament, per possibilitar l’accés de qualsevol ciutadà als textos bíblics originals, sense filtres eclesiàstics. El text no només va ser un factor essencial per a la difusió del protestantisme, coincidint amb l’invent de la impremta, sinó també per a la sistematització de l’idioma alemany com a llengua vehicular.

El discurs a Wittenberg va ser una mena de pausa enmig de les negociacions del bloc conservador de la cancellera amb Els Verds i els liberals, per aconseguir formar un tripartit que li garanteixi una majoria estable, vist que els socialdemòcrates descarten reeditar la gran coalició amb què Merkel va governar tant en la seva primera legislatura com en la tercera. En aquesta ciutat de l’est d’Alemanya hi van coincidir ahir representants de la plana major política alemanya. A més d’evocar-se la reforma luterana, la cita tenia un aire d’aperitiu per a la tercera setmana de tandes de negociació entre tres formacions que necessiten superar les seves diferències ideològiques.

Buenos Aires no descansa

El jesuita secuestrado por la dictadura le desea buen pontificado a Jorge Mario Bergoglio

Gemma Casadevall

Berlín, 15 mar (EFE).- La orden jesuita en Alemania salió hoy al paso a la polémica por la presunta colaboración de Jorge Mario Bergoglio con la dictadura argentina y afirmó que el sacerdote secuestrado por la Junta está "en paz" con el Papa, al que desea un buen pontificado.
Franz Jalics, secuestrado en 1976 cuando Bergoglio era Provincial de Buenos Aires y actualmente retirado en la pequeña localidad bávara de Wilhelmsthal, junto a Kronach, "está en paz" con el papa, ya que "aclaró en su momento esa cuestión" indicó a Efe Thomas Busch, portavoz de la orden jesuita en Alemania.
"Hizo las paces, están en paz", insistió esa fuente, quien confirmó que el sacerdote está en Hungría -su país natal- y no prevé regresar a Alemania hasta el 10 de mayo, para remitirse luego a la declaración del propio Jalics, difundida este viernes en la página de internet de la orden.
"Deseo al papa Francisco la bendición de Dios en su pontificado", expresa el sacerdote en ese comunicado, que empieza recordando la época en que ejerció en una villa miseria bonaerense, donde fue secuestrado en 1976 y torturado durante meses por la dictadura.

 

"Desde 1957 vivía en Buenos Aires", empieza el sacerdote, nacido en 1927 en Budapest, para explicar a continuación que en 1974, "por voluntad interna", decidió ejercer su tarea evangélica en medio de "la horrible miseria", en ese barrio bonaerense y con permiso de Bergoglio.
Jalics recuerda que la Junta argentina desató una situación "similar a una guerra civil", que en dos años asesinó a 30.000 personas, incluidos "inocentes", y afirma que en su villa miseria no tuvieron contacto "ni con la guerrilla" ni con los militares.
La Junta cayó sobre ellos tras la desaparición de uno de sus colaboradores durante nueve meses, sí vinculado con la guerrilla, que probablemente bajo tortura puso a los sacerdotes en situación comprometida por sus declaraciones.
Ahí se produjo su detención, un interrogatorio durante cinco días, en el que aparentemente sus torturadores admitieron su declaración de inocencia, pese a lo cual, según su relato, siguieron cinco meses más de secuestro, "con los ojos vendados y atados".
Jalics afirma no poder hacer "declaración alguna" sobre el papel que Bergoglio pudo haber desempeñado en ese periodo, explica que tras su liberación dejó Argentina y añade que años después, siendo este arzobispo de Buenos Aires, pudieron hablar "de lo ocurrido".
El jesuita se refiere ahí al viaje realizado por invitación del arzobispado bonaerense a la capital argentina, donde se produjo esa larga conversación a la que aludía el portavoz alemán de la orden, cuyo contenido no revela.
"Me concilié con todo lo ocurrido y lo di por cerrado", apunta al respecto el religioso, quien fue secuestrado junto con el también jesuita Orlando Yorio, de la misma villa miseria.
Yorio falleció en 2000 en Uruguay, mientras que Jalics se trasladó a vivir a Alemania en 1978 y ahí escribió un libro sobre meditación desde su retiro espiritual, situación en la que sigue.
La cuestión de la presunta colaboración del papa Francisco con la Junta fue abordada ya abordada años atrás por el periodista argentino Horacio Verbistky y ahora resurgió tras la elección del pontífice.
El propio Bergoglio contestó a las acusaciones en 2010, en el libro "El jesuita" y rechazó tal colaboración.
El activista de derechos humanos y Premio Nobel de la Paz argentino Adolfo Pérez Esquivel rechazó estos días esas acusaciones desde la televisión británica BBC, donde dijo que "hubo obispos que fueron cómplices de la dictadura argentina, pero Bergoglio no".
La declaración escrita de Jalics se produce en medio del cierto revuelo mediático, en Alemania y en Argentina, por tratar de localizar al sacerdote, de 85 años.
Según explicaba la radio pública bávara Bayerische Rundfunk (BR), Jalics lleva una existencia de retiro en la mencionada población bávara y su viaje a Hungría había sido planeado tiempo atrás.
El portavoz de la orden insistió que el jesuita no se ha "escondido" para evitar el revuelo mediático y que su viaje no tiene nada que ver con la elección del papa. EFE
gc/cmm

Ratzinger nos visita

El Berlín antidogma coreó a Ratzinger que no es bienvenido en Alemania de hoy
　
Gemma Casadevall

Berlín, 22 sep (EFE).- Diputados de la oposición, homosexuales, víctimas de abusos sexuales en escuelas religiosas y católicos críticos desfilaron hoy por Berlín bajo la consigna del "Keine Macht den Dogmen" -"Ningún poder a los dogmas"-, con ocasión de la primera visita de Joseph Ratzinger, como papa, a la capital de su país natal.
Un camión con remolque equipado con potente megafonía abrió paso a la marcha, la mayor de las seis convocadas contra el discurso en el Parlamento (Bundestag) de Benedicto XVI, primer papa de la historia que hablaba ante ese hemiciclo.
Una veintena de diputados -entre el centenar de parlamentarios socialdemócratas, verdes y de la Izquierda que boicoteó el discurso por considerar que rompe el principio de neutralidad religiosa- se mezcló con la festiva marcha multicolor, integrada por unos 15.000 manifestantes de toda edad y motivación.
"Estamos contra la falsa moral sexual vaticana", comentó a Efe Wiltrud Schenk, de 65 años y disfrazada de preservativo color lila.
"Las disculpas protocolarias no borrarán los 14 años de abusos sexuales sufridos como monaguillo", apuntaba Eckhard O., de 62 años, junto a una pancarta denunciando las violaciones en orfanatos.
"¿A quién cree que le está hablando Ratzinger en el Bundestag?", preguntaba, a gritos, Markus, estudiante de teología en la Universidad Humbolt, de 25 años, tratando de hacerse entender entre la megafonía y las distintas proclamas de los manifestantes.
"Pocos entre los de por sí minoritarios diputados católicos que tiene delante podrían comulgar de sus manos, porque el vaticanismo radical los excluye del sacramento", argumentaba el joven.
Las reivindicaciones no se limitaron a la calle de un Berlín cuyo porcentaje de católicos es del 9,3 % y cuya "religión" mayoritaria es la aconfesionalidad.
El primero de los anfitriones de Ratzinger, el presidente Christian Wulff, católico casado en segundas nupcias y, por tanto, excluido de los sacramentos, había reclamado en su discurso ante el papa el fin de esa disciplina excluyente.
Otro anfitrión, el alcalde-gobernador de Berlín, Klaus Wowereit, socialdemócrata, católico y homosexual, habría estado entre los manifestantes, según sus propias palabras, de no habérselo impedido los deberes de su cargo.
La canciller Angela Merkel, hija de un pastor protestante, había lanzado una llamada, el día anterior, en un acto de la Unión Cristianodemócrata (CDU), a la apertura religiosa.
Mientras Merkel, Wulff y Wowereit escuchaban a Ratzinger en el Bundestag, la marcha en la calle se movía a ritmo de una gran muñeca de cartón-piedra, representando una tiránica monja abusadora.
Al final de la manifestación, dos religiosas -de seglar- del movimiento católico "Wir sind die Kirche" -"Nosotros somos la Iglesia"- expresaban su decepción por la falta de avances en el movimiento ecuménico, seis años después de la elección de Ratzinger.
"No debería extrañarnos que haya más apóstatas que bautismos", argumentaba Christa Eichinger, algo apabullada por el bullicio, pero decidida a seguir entre la amalgama de colectivos.
Casi 500 años después de que otro alemán, Lutero, clavara en la iglesia de Wittenberg, el 31 de octubre de 1517, sus tesis, origen de la reforma protestante, los católicos críticos exigen "menos contactos rituales con el protestantismo" y un mayor impulso al ecumenismo.
"Ich bin katholisch, Und das ist gut so" -"Soy católico. Y está bien así"-, rezaba la camiseta de un muchacho, homosexual, jugando con la frase "Ich bin schwul und das ist gut so" que catapultó a Wowereit, en 2001, aún como candidato, a la alcaldía.
"El papa llegó quejándose de la creciente indiferencia religiosa. No es justo. Debería interpretar esta manifestación como prueba de respeto, al menos nosotros no le ignoramos", decía James, un transexual americano maquillado hasta las cejas a lo Freddy Mercury.
Menos respetuosa y con semblantes agresivos avanzaba una columna del llamado "Bloque negro" berlinés -izquierda radical violenta-, ante la mirada nerviosa de un poderoso contingente policial.
La marcha discurrió por un Berlín convertido en un fenomenal atasco, también por barrios algo alejados como Kreuzberg y Neuköln, de abultada población inmigrante musulmana, donde está la nunciatura en la que pernoctará hoy el papa, para seguir mañana a Erfurt (este).
"No tengo absolutamente nada contra vuestro papa. Pero podría al menos romper ese precepto y dormir en el (hotel) Adlon, como toda visita de Estado", lamentaba Ahmed, vecino del barrio, las escuelas de cuyos hijos cerraron hoy por razones de seguridad papal. EFE
gc/jcb/si
(foto) (vídeo)

"Bild" sí espera al Papa

Berlín espera a Ratzinger con gestos de protesta, también del ámbito católico
　

Gemma Casadevall

Berlín, 21 sep (EFE).- El Berlín católico y el aconfesional aguardan la primera visita de Joseph Ratzinger como papa a la capital alemana con gestos de protesta, desde la manifestación contra su discurso ante el Bundestag (Parlamento) a la convocatoria de oficios paralelos por parte del sector crítico del catolicismo.

Una reproducción de la portada del 20 de abril de 2005 del diario "Bild" con la frase "Wir sind Papst" -"Nosotros somos papa"-, estampada en formato gigante en la fachada del rotativo más leído de Europa saluda la visita de Benedicto XVI a su país natal.

El mensaje eufórico, que retoma el titular del día siguiente de su elección como sucesor de Karol Wojtyla, contrasta con las críticas previstas al discurso que pronunciará en el Parlamento, por considerarse que rompe el principio de neutralidad religiosa de la casa.

Ya en 2005, su proclamación fue recibida con decepción por parte del ámbito católico germano, que hubiera preferido que la "fumata bianca" hubiera anunciado como nuevo papa a un representante de su ala modernizadora, como el entonces presidente de la Conferencia Episcopal, el cardenal Karl Lehmann.

"Millones de católicos separados y casados de nuevo, así como millones de personas de otros grupos, esperan del papa un mensaje liberador", afirmaba al semanario "Die Zeit", el presidente alemán, Christian Wulff, católico practicante casado en segundas nupcias.

Wulff será el encargado de recibir mañana a Ratzinger, como ocurre en cualquier otro jefe de Estado de visita oficial en la capital alemana. Otro católico, el recién reelegido alcalde-gobernador de Berlín, Klaus Wowereit, socialdemócrata homosexual declarado, actuará asimismo de anfitrión de Benedicto XVI en la alcaldía.

El presidente alemán aludía en sus declaraciones a "Die Zeit" al hecho de que la Iglesia católica sigue negando la comunión -y el resto de sacramentos- a los divorciados que se vuelven a casar.
Wowereit, por su parte, ha expresado estos días sus simpatías por la manifestación de mañana y lamentado no poder participar, debido a sus obligaciones de anfitrión. Sí estarán en la marcha algunos del centenar de diputados de la oposición socialdemócrata, verdes y La Izquierda que boicotearán la sesión del Bundestag.
La concentración, convocada por colectivos homosexuales y movimientos laicistas y a la que se esperan unos 15.000 asistentes, es uno de los actos de protesta que salpicarán la visita del papa, junto con otros de la izquierda radical y diversos grupos.
Asimismo celebrarán oficios religiosos paralelos movimientos católicos críticos como -"Wir sind die Kirche" (Nosotros somos Iglesia)-, mientras que una parroquia evangélica ha anunciado su disposición a "prestar" su templo a dos párrocos homosexuales católicos suspendidos de servicio por el Vaticano.
Dicha parroquia evangélica, St. Thomas, está justamente en Kreuzberg, el barrio multiétnico por excelencia de la capital, donde Benedicto XVI pernoctará por estar en él la nunciatura berlinesa.
Entre el vecindario de Kreuzberg, con alta concentración de población inmigrante y donde encuentra la mayor mezquita de Berlín, se ha acogido como una afrenta los cortes de tráfico y restricciones derivadas de los dispositivos de seguridad del papa.
Fuera de las especificidades de ese distrito, en Berlín la población católica es minoría -un 9,3 %, sólo levemente superior al 9 % de la musulmana y muy por debajo del 30,18 % de media del país.
La Iglesia dominante es, desde tiempos de la Reforma, la evangélica, a lo que se une el periodo de aconfesionalidad que practicó la República Democrática Alemana (RDA) en el este del país.
Ratzinger tiene ante sí una compleja misión pastoral en su tercera visita a Alemania, tras el multitudinario recibimiento que tuvo en Colonia, unos meses después de suceder a Wojtyla y en ocasión del Congreso Mundial de la Juventud, o un año después, al visitar su Baviera natal, el "Land" (estado federado) más católico de Alemania. EFE
gc/rz/jac
(foto) (vídeo)

De Wojtyla a Ratzinger

Polònia, la reserva del conservadurisme

Gemma C. Serra

Polònia és, respecte a Europa, la reserva o „bossa“ del catolicisme més conservador i, respecte a la resta del món, la representant de l’Església menys evolucionada. Durant dècades, el carisma de Karol Wojtyla va oferir l’aspecte més positiu del tradicionalisme catòlic, apuntalat en el paper desenvolupat pel Papa en el procés democràtic del país. Amb la mort de Joan Pau II s’ha difuminat aquesta vessant positiva per deixar sortir a la llum els draps bruts d’una Església sense la qual és difícil imaginar la Polònia actual.

Més d’un noranta per cent dels polonesos són catòlics, entre un 60 i 70 per cent dels quals practicants. La influència de l’Església catòlica a la vida política, social i cultural del país no és comparable a la de cap veí –no diguen ja a l’Alemanya de Joseph Ratzinger- i les seves ramificacions al Vaticà hi perviuen més enllà de la mort de Joan Pau II.

Wojtyla, en els seus més de 26 anys de pontificat (de l’octubre de 1978 a la seva mort, l’abril de 2005), va donar un pes i una rellevància a la seva església com cap altra Papa ha fet entre els seus compatriotes.
A ell s’atribueix un paper molt important en la revolució que va encapçalar el sindicat Solidarnosc, des de les drassanes de Gdansk, i també a la fi de la dictadura comunista. La passió que entre el poble polonès va despertar la figura del Papa només era comparable a l’aversió, por o antipatia envers el règim comunista. El seu grau de simpatia personal, més enllà de les fronteres de Polònia, feien fins i tot oblidar la línea conservadora que menava el seu concepte de fidelitat al dogma o la persecució a què va sotmetre els representants de la modernització de la església, com ara el brasiler Leonardo Boff. La feina més dura la duia endavant el seu aleshores cardenal de ferro, Ratzinger, l’anomenat Gran Inquisidor.
El nomenament de Ratzinger com a successor de Wojtyla va fe témer el pitjor. La pròpia Església alemanya coneixia –i havia patit- prou bé la seva línea dogmàtica, allunyada dels representants de la seva fracció més aperturista i propera al moviment ecumènic, com ara el cap de la Conferència Episcopal alemanya, Karl Lehmann.
Ratzinger es va estrenar amb una moderació que feia pensar a rectificar alguns dels esquemes o recances amb què es va saludar la seva elecció. Dos anys després hi ha quin veu arribat el moment d’oblidar-se d’aquells efectes òptics o il.lusions. A Polònia, en canvi, es veu la línea vaticana com la confirmació del „com ha de ser“. Sembla com si de cop s’hagués acceptat el papa alemany –i, per tant, no gaire de fiar, per la històrica antipatia veỉnal- com un „autèntic polonès“ o el fidel successor de la línea que fins i tot Wojtyla va mirar de suavitjar. Es a dir, si els polonesos són més papistes que el Papa, Ratzinger sembla ser més polonès que ho va ser el seu predecessor, en el sentit del conservadurisme.
Ratzinger, „segon“ de Wojtyla durant bona part del seu pontificat, va adoptar com a propis alguns dels col.laboradors i assessors de Joan Pau II en vida. Aquest va ser el cas del seu secretari personal, Mieczyslaw Mokrzycki, que va passar per línea directa d’un a l’altre, fins que fa uns mesos va ser nomenat arquebisbe de Lvinv, a Ucraỉna, amb la intenció de consolidar més enllà de Polònia les posicions vaticanes.

Polònia, òrfena de Wojtyla, apadrinada pels Kaczynski

La mort de Wojtyla va deixar Polònia enfonsada en una tristesa com pocs europeus es poden imaginar, en el cas que el Papa hagués estat compatriota seu. Durant dies, el país sencer va ser una processó d’ànimes en pena, de santuari en santuari, entre ofrenes i càntics, entre lloances tant per part del món eclesiàstic com dels herois de Solidarnosc. Polònia havia quedat òrfena i perdut, de passada, el seu ciutadà més universal.
Dos anys després, un altre cognom polonès dóna la volta al món: Kaczynski. En aquest cas, però, amb més titulars negatius que positius. Els bessons Lech i Jaroslaw, president i primer ministre, són el maldecap europeu constant, amb les seves sortides de to respecte als socis de la UE, i també un factor d’inestabilitat interna. Representen no ja l’anticomunisme alliberador i democratitzador, sinó el més recalcitrant. Un dels seus puntals cap al poder va ser, també, la representant del catolicisme més reaccionari, l’emissora de ràdio Maryja, dirigida pel redentorista Tadeusz Rydzyk.
Des d’aquesta emissora es va fer campanya electoral clara pel Partit Llei i Justícia dels Kaczynski i també per l’encara més conservadora Lliga de les Famílies Poloneses. Al marge del discurs polític, conservador i populista, aquesta emissora de ràdio s’ha desfermat en els últims temps amb agressives campanyes xenòfobes i antisemites fins la viscelaritat absoluta. Rydzyk, envalentonat per l’èxit electorat dels seus protegits, ha anat tan lluny que fins i tot ha rebut amonestacions del Vaticà, espantat pel que s’arriba a dir des de les ones de Maryja. Una mica com el que passa amb les sortides de mare de la COPE.
El poder de ràdio Maryja no és ilimitat, com tampoc no és el dels Kaczynski. Hi ha qui apunta a què la radicalització dretana i ultraconservadora d’aquesta fracció eclesiática i política pot esdevenir la principi de la fi del catolicisme menys crític, fins i tot a un país on teòricament fins ara no s’havia qüestionat l’Església i on el catolisme és sinònim d’identitat nacional.

La cacera de bruixes i el cas Wielgus

I, per si un cas mancaven elements corrosius en l’evolució post-Wojtyla, a principi d’any va esclatar l’escándol Stanislaw Wielgus. L’arquebisbe de Varsòvia va haver de renunciar des de la catedral de la capital polonesa i pràcticament el mateix dia, el 7 de gener passat, en què havia de ser investit per al càrrec, després d’una intensa nit de consultes amb el Vaticà.
En qüestió d’hores, es va convertir en escàndol el que des de setmanes enrera venia explicant la premsa. Que Wielgus, home de l’església, havia treballat per a la policia secreta comunista. Es a dir, que havia estat confident i agent del règim contra el que Wojtyla, Walesa i tants d’altres havien combatut, des de la parròquia o des de la movilització sindical, fins conduir Polònia a la democràcia.
El Vaticà de Ratzinger havia badat. Potser per la seva condició de polonès i „hereu“ de la tradició de Wojtyla, potser per algun forat no aclarit en les estructures de la Santa Seu. El cas és que ningú, o si més no ningú rellevant en l’organigrama del Papa, havia esbrinat en el passat de Wielgus, a qui Ratzinger havia nomenat per ocupar la plaça més buscada –després de Cracòvia- de l’església polonesa.
El Vaticà va quedar en evidència i els Kaczynki, novament més papistes que el Papa, es van fregar les mans. Tenien amb l’escándol de Wielgus una eina més per afavorir la seva falera anticomunista.
L’Institut de la Memòria Nacional havia tret a la llum el passat no només de Wielgus, sinó de decenes de capellans i noms importants de l’Església que també havien col.laborat amb el règim. El pla dels Kaczyski de „revisar“ les biografies no només dels homes de l’església, sino de la resta del país, tenia un argument de pes. El Vaticà va ensopegar en el cas Wielgus, els Kaczynski van veure obrir-se el camí cap a una llei verificació que pot afectar el destí d’un milió de persones. El mes de març va entrar en vigor aquesta normativa, que obliga a aquestes persones a declarar si van ser o no confidents de la policia comunista, sota l’amenaça de perdre la seva feina actual i de quedar inhabilitats professionalment. Més enllà dels problemes de credibilitat sorgits al si de la fins ara inqüestionable Església catòlica, els Kaczynski es van dotar d’un instrument polític destinat a impulsar la cacera de bruixes anticomunista.