Desmantellament o OTAN a dues velocitats
“L’OTAN ha d’entendre que reduïm tropes. Tenim altres obligacions”, aquesta va ser la frase de comiat del secretari d’estat dels EUA, Marco Rubio, a la reunió ministerial de l’aliança atlàntica de Helsingborg, a Suècia. Era una cita clau, preparatòria per a la cimera de Turquia de principis de juliol. Fins al darrer moment es va témer que Donald Trump no hi enviés Rubio, un fet que hauria disparat els rumors de divorci a l’OTAN per part de l’aliat transatlàntic. Ara per ara, Trump és l’amo de l’Aliança, com es reflecteix fins i tot en el llenguatge corporal del seu secretari general, Mark Rutte, acostumat a avalar amb cops de cap afirmatius qualsevol frase de Rubio.
Hi ha mala maror en l’aliança militar més poderosa del món. La possibilitat que la guerra d’Ucraïna afecti directament territori de l’OTAN no és gens remota, com va palesar divendres passat l’impacte, accidental o no, d’un dron rus a Romania. Però en comptes de tancar files entre aliats, es percep una intencionalitat desmantelladora per part de Trump, reflectida recentment en les seves crítiques frontals contra dos socis europeus, representants de famílies polítiques i amb graus de lleialtat transatlàntica diferents. D’una banda, Pedro Sánchez, el socialista que ha materialitzat el “no a la guerra” amb la prohibició de fer servir les bases en territori espanyol als avions dels EUA. De l’altra, el conservador Friedrich Merz, representant de la submissió a Washington de la política exterior alemanya des de temps fundacionals de la República Federal d’Alemanya (RFA).
Sánchez està prou entrenat i ha guanyat perfil internacional com a líder que gosa dir no a Trump. Merz va sorprendre en criticar de cop la manca d’una estratègia en l’ofensiva contra l’Iran. No només perquè va desviar-se de la submissió envers la Casa Blanca, sinó també per la crítica implícita a Israel, que contrasta amb el compromís casi incondicional d’Alemanya amb l’Estat jueu. El detonant va ser la frase de Merz en una visita a una escola, en què assegurava que Teheran ha “humiliat” els Estats Units. Un enfurismat Trump va anunciar tot seguit la retirada de 5.000 soldats de les seves bases a territori alemany.
Berlín va optar per la sang freda. Hi ha uns 36.000 soldats dels EUA a les prop de 40 instal·lacions militars de l’aliat transatlàntic al seu territori. Entre aquestes, Ramstein, la base més gran dels EUA a Europa i la columna vertebral de les operacions nord-americanes a l’Orient Mitjà i de l’anomenat Grup de Contacte per Ucraïna. Ramstein són els ulls i el braç del Pentàgon a Europa. A més, els EUA tenen a Alemanya l’hospital militar més gran fora de les seves fronteres, les centrals del Comandament Europeu i el d’Àfrica (Eucom i Africom, respectivament), un punt d’estacionament dels F-16 i el dipòsit d’armament nuclear de la base de Büchel.
Que els EUA mantinguin aquest contingent a Alemanya no és només en interès del país que els allotja, sinó sobretot de l’estratègia del Pentàgon. Molt més preocupant és, per a Berlín, que Trump s’hagi desdit de desplegar a Alemanya els seus míssils de llarg abast Tomahawk, pactat amb Berlín en temps de Joe Biden a la Casa Blanca. La indústria europea no disposa de míssils equivalents. Per tant, hi ha cert perill d’indefensió davant el que Rússia pot desplegar des de l’enclavament de Kaliningrad.
Al primer anunci de Trump va seguir la desconcertant decisió dels EUA de suspendre el desplegament de 4.000 soldats addicionals a Polònia, un país que des de temps de Barack Obama que somia en veu alta un reforçament de la presència militar dels Estats Units. A aquest desconcert va seguir-ne el següent. De cop, l’imprevisible Trump va fer marxa enrere per anunciar un reforçament del contingent a Polònia amb 5.000 soldats. No ho va justificar en cap interès estratègic, sinó en la seva amistat amb el president polonès, l’ultraconservador Karol Nawrocki, enemic declarat de l’europeista i cap del govern Donald Tusk.
Tot encaixa en la fal·lera euroescèptica de Trump i la tàctica de premiar o castigar entre aliats dòcils i els que no ho són. Més o menys el mateix que fa amb els aranzels com a arma de guerra comercial.
Rubio va insistir a Helsingborg que les decisions no es prenen per castigar ningú, sinó que la reducció de tropes obeeix als “altres compromisos” a altres parts del món. Cal tenir en compte, però, que res no és tan fàcil com vol fer veure Trump. Entre els 80.000 soldats que té els EUA a Europa hi ha diferents categories, com passa també en les seves bases. La de Rota és d’ús compartit; la de Ramstein és sota sobirania dels EUA. El contingent a Polònia és d’uns 8.000 soldats rotatius; a Ramstein n’hi ha 9.000 de manera permanent i sovint acompanyats de les seves famílies.
Les reaccions dels destinataris d’aquests premis o càstigs són diferents, però d’alguna manera marquen l’evolució d’una OTAN que a la pràctica es comporta ja com una aliança a diferents velocitats. A Berlín, de camí cap a Helsingborg, el ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, va presumir de la lleialtat inqüestionable vers l’OTAN. “El govern a què pertanyo ha fet el major increment en despesa militar en democràcia. Hem passat del 0,9% al 2,1%, que no queda tan lluny del 2,8% d’Alemanya”, va afirmar. És, com acostuma a passar en l’àmbit polític, una interpretació de xifres interessada. El govern de Merz exhibeix el seu 2,8% actual com a part del compromís d’arribar al 5% del PIB per al 2035, com exigeix Trump. Aquest percentatge, però, sortirà per a Berlín de la suma de la despesa militar pròpiament dita i de les inversions en defensa.
Com més a prop s’està geogràficament de Rússia, més a la vora s’està de l’objectiu quantificable de Trump. Polònia va arribar ja al 4,3% el 2025, amb perspectives de superar aquest any el percentatge desitjat per Washington. Estònia, Lituània i Letònia estaven entre el 3,5% i el 4% i no esperaran tampoc al 2035 per arribar al 5%. Suècia, Finlàndia i Dinamarca se situen en aquesta línia.
Les diferències en el grau de compromís defensiu del flanc oriental, incloent-hi la extracomunitària Noruega, es tradueixen en com articulen estratègies pròpies, al marge dels estats d’ànim de Trump.
Les pors a un desmantellament de l’OTAN o, si més no, a un afebliment, van créixer per la possibilitat que Trump deixés sola Europa en la defensa d’Ucraïna. S’han agreujat ara amb l’enuig del president per la negativa dels aliats europeus, però també del Canadà, a intervenir contra l’Iran. Ha estat un regal per a Putin que ha obligat els països del flanc oriental a tancar files.
Que la reunió preparatòria per a la propera cimera a Turquia fos a Helsingborg va sevir per accentuar la rellevància adquirida per Suècia. El país nòrdic va ingressar a l’OTAN acceleradament, com Finlàndia, ara fa dos anys i arran de la invasió d’Ucraïna. Amb aquesta incorporació s’ha enfortit també en temps rècord un front defensiu entorn de l’enclavament rus de Kaliningrad.
Només cal mirar el mapa per comprovar que Polònia, els nòrdics i els bàltics concentren els tres punts més vulnerables a una agressió, sigui o no híbrida, procedent de Moscou. Un d’aquests punts és l’arxipèlag noruec de Svalbard, a l’Àrtic; el següent és la ciutat de Narva, a Estònia, fronterera amb Rússia i amb un 90% de la població d’origen rus. El tercer, i el de màxima tensió, és el corredor de Suwalki, que discorre entre Polònia i Lituània i acaba a Kaliningrad. L’enclavament rus, a 1.000 quilòmetres de Moscou, és la base de la flota russa al Bàltic i on ha desplegat Moscou els seus míssils Iskander, amb un radi de 500 kilòmetres. És a dir, amb capacitats d’atacar qualsevol capital d’aquests països.
Una sèrie d’incidents amb drons ucraïnesos que han entrat, caigut o han estat abatuts en territori dels aliats bàltics ha augmentat l’alarma a l’OTAN. Se suposa que han penetrat desviats pels sistemes electrònics russos. En alguns casos, els han fet caure les defenses aliades. Són episodis que han palesat noves contradiccions. La primera ha estat la constatació que els mateixos drons ucraïnesos que admiren el món –i especialment Alemanya, que hi ha invertit en la producció– poden ser un perill per a estats de l’OTAN. La següent, que correspon a les defenses aliades destruir-los, amb la possibilitat que impactin en territori rus.
Brussel·les i Washington insisteixen en la responsabilitat russa sobre aquests incidents. Els drons ucraïnesos existeixen i actuen com a resultat de la guerra d’agressió russa, recorden. I tot indica, diuen, que els causants del desviament són els sistemes electrònics enemics. La realitat, ara per ara, és que la població afectada ha viscut successives alertes. Cadascun d’aquests episodis pot derivar en un incident que vagi més enllà del dany col·lateral. Per a Ucraïna, l’ús de drons és barat i irrenunciable. Per als aliats occidentals, un motiu més per reforçar el front bàltic. Suècia i Finlàndia no actuen amb la timidesa atribuïda a un membre nouvingut. Aporten a l’OTAN uns exèrcits moderns i uns conceptes de protecció civil –incloent-hi la xarxa de búnquers finlandesa– que deixen enrere Alemanya.
A la reunió ministerial de Helsingborg es va accentuar el protagonisme d’aquest front bàltic i nòrdic. Les trobades en diferents formats entre els líders o ministres de defensa dels països implicats se succeeixen gairebé cada setmana, sense esperar les aparatoses cimeres de l’Aliança. La cohesió política i militar de nòrdics i bàltics funciona amb una discreció i velocitat pròpies, al marge del que passa a Washington, Brussel·les o Moscou.
Sis preguntes per entendre la coalició transatlàntica
Què és exactament l’OTAN?
L’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord és una aliança política i militar intergovernamental creada per garantir la defensa col·lectiva dels seus membres. El principi bàsic és senzill i es defineix en l’article 5 del seu tractat fundacional: un atac armat contra un o més dels seus membres serà considerat un atac contra tots. Això habilita la resta d’estats a assistir la part atacada amb les mesures que cregui oportunes, incloent-hi l’ús de la força armada.
Quan es va crear?
El 4 d’abril del 1949, amb la signatura del Tractat de Washington, perquè després de la Segona Guerra Mundial Europa Occidental i els Estats Units volien protegir-se de la influència de la Unió Soviètica. El primer secretari general, el militar britànic Hastings Ismay, ho va definir amb una frase cèlebre: “Mantenir els russos fora, els nord-americans dins i els alemanys sota control.”
Qui integra l’aliança?
L’OTAN té 12 estats fundadors (entre els quals els EUA, el Regne Unit, França, el Canadà i Itàlia), però ha anat creixent fins als 32 membres amb diverses ampliacions, especialment cap a l’Europa de l’est, després de la caiguda del bloc soviètic. Les incorporacions més recents són Finlàndia i Suècia, arran de la invasió russa d’Ucraïna.
Com va entrar-hi l’Estat espanyol?
Va ingressar el 30 de maig del 1982, amb Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) de president, com a 16è estat de la coalició. Va ser un episodi complex de la Transició, perquè hi havia una forta oposició social liderada per l’esquerra. Quan el PSOE de Felipe González va arribar al poder aquell mateix any, va congelar la integració militar i va convocar el famós referèndum del 1986, per al qual va canviar de decisió i va defensar el sí, que acabaria guanyant amb el 52,5% dels vots. A Catalunya, però, va guanyar el no amb 53,7%.
Quines funcions té actualment?
Des del final de la guerra freda, les funcions de l’OTAN s’han ampliat considerablement més enllà de la defensa conjunta davant la nova amenaça que suposa Rússia. Actualment també té un important paper diplomàtic com a espai de coordinació entre els governs aliats per participar en operacions militars i missions internacionals en territoris externs, impulsar la lluita antiterrorista i la ciberseguretat, el control marítim i aeri, el suport i entrenament als exèrcits aliats i la coordinació d’estratègies de defensa conjunta.
S’ha invocat mai, el famós article 5?
Només un cop en tota la història de l’organització: el 12 de setembre del 2001, l’endemà dels atemptats de l’11-S contra els Estats Units.
Gemma Casadevall