El rebuig alemany, més enllà de l'eix Merkel-Rajoy
Cada cop que s'ha demanat a Angela Merkel –o al seu portaveu, Steffen
Seibert– què en pensa, del referèndum català, la resposta ha estat que això és
un tema intern de l'Estat espanyol. I, en cas d'incidir en com encaixaria una
Catalunya independent en la UE, la resposta ha estat la coneguda fórmula que en
quedaria automàticament fora.
La resposta oficialista s'interpreta inequívocament com un suport a Mariano
Rajoy o una mena de contrapartida al seu aliat més dòcil de la família
conservadora europea. Hi ha, però, un clar rebuig alemany al procés sobiranista
que va més enllà de les servituds polítiques i de la fórmula diplomàtica de no
voler ficar els peus a la galleda en les qüestions “internes” d'un aliat.
L'Alemanya de Merkel assisteix amb tanta incredulitat al procés sobiranista català com ho haurien fet els seus antecessors, fos el socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005) o el conservador Helmut Kohl (1982-1998). És un rebuig en què conflueixen pors històriques amb angúnies actuals.
Alemanya ha estat un país obsessionat per la unitat, com a sinònim de fortalesa, que ha patit al damunt dècades de divisió nacional forçada, des de després de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, ara fa vint-i-cinc anys. Per a l'alemany corrent, la paraula nacionalisme remet al gran monstre polític alemany –el feixisme–, un tabú que només encaixa en el vocabulari de l'ultradreta. Si no n'hi havia poc amb aquest context històric, ara es relaciona qualsevol separatisme actual amb perills desestabilitzadors per a Europa. En el cas espanyol, en un nou maldecap per a la zona euro. “Guerra, crisi i intranquil·litat: el clima polític ha empitjorat notablement en cosa de setmanes”, escrivia uns quants dies enrere Der Spiegel sota el títol “La gran desestabilització”, en què s'esmentava entre els factors de risc els sobiranismes escocès i català.
A aquestes pors històriques o actuals, s'hi suma un factor intern: el del perill de contagi o propagació fins a Baviera. El land més semblant a Catalunya, quant a identitat diferenciada i símbol de prosperitat econòmica
L'Alemanya de Merkel assisteix amb tanta incredulitat al procés sobiranista català com ho haurien fet els seus antecessors, fos el socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005) o el conservador Helmut Kohl (1982-1998). És un rebuig en què conflueixen pors històriques amb angúnies actuals.
Alemanya ha estat un país obsessionat per la unitat, com a sinònim de fortalesa, que ha patit al damunt dècades de divisió nacional forçada, des de després de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, ara fa vint-i-cinc anys. Per a l'alemany corrent, la paraula nacionalisme remet al gran monstre polític alemany –el feixisme–, un tabú que només encaixa en el vocabulari de l'ultradreta. Si no n'hi havia poc amb aquest context històric, ara es relaciona qualsevol separatisme actual amb perills desestabilitzadors per a Europa. En el cas espanyol, en un nou maldecap per a la zona euro. “Guerra, crisi i intranquil·litat: el clima polític ha empitjorat notablement en cosa de setmanes”, escrivia uns quants dies enrere Der Spiegel sota el títol “La gran desestabilització”, en què s'esmentava entre els factors de risc els sobiranismes escocès i català.
A aquestes pors històriques o actuals, s'hi suma un factor intern: el del perill de contagi o propagació fins a Baviera. El land més semblant a Catalunya, quant a identitat diferenciada i símbol de prosperitat econòmica