La versió islamòfoba
Marxa d'ahir a Dresde en contra de la manifestació de Pegida prevista per demà dilluns a la capital de la Saxònia Foto: AFP.
Gent del carrer o neonazis? Aquesta és la qüestió que, des de fa
dotze setmanes, es demana Alemanya mentre veu créixer el moviment
Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident (Pegida). Un grup
que s'autodenomina pacífic i integrat pel ciutadans preocupats per la
pèrdua de les arrels cristianes, però que, segons reflectia ahir el
setmanari Der Spiegel, es belluga entre missatges racistes
difosos per les xarxes socials per un grapat de “impulsors” de
procedència diversa. Als musulmans se'ls retrata com a camellers
merdosos del desert i els kurds que combaten contra l'Estat Islàmic són
un perill per a l'Europa civilitzada, segons els comptes Facebook dels
que mouen els fils de Pegida.
El moviment islamòfob no es nodreix només d'aquest grapat d'individus o de les Camaraderies neonazis” que es belluguen per la regió de Dresde. Al darrera hi ha preocupacions legítimes del ciutadà del carrer davant l'allau de nous asilats arribats a Alemanya, intentaven explicar, setmanes enrere, veus de les files d'Angela Merkel, més o menys posats en cintura a temps per la cancellera, que no vol bromes amb els populismes.
A Alemanya, el concepte de ciutadà del carrer arrossegat per consignes racistes remet a les bases d'Adolf Hitler. El nucli dels milions de militants del partit nazi es veien a sí mateixos així. També els seus jerarques eren “gent com nosaltres”. Així ho va retratar l'escriptora Hanna Arendt, a Eichmann a Jerusalem, el llibre bastit sobre el judici per crims contra la humanitat contra el genocida.
Demà la pregunta sobre què és la gent del carrer i què és xenofòbia ultradretana tornarà a planar sobre Dresde, on com cada dilluns es buscarà un nou rècord d'assistència -la setmana passada eren 18.000 persones-. Aquest cop, es planteja com una marxa silenciosa en record a les víctimes del setmanari Charlie Hebdo.
Els dibuixants morts del setmanari satíric probablement trobarien la manera de donar-li una volta irònica a aquesta versió blasfema de solidaritat cap a les víctimes. Però per a la classe política alemanya és una nova bufetada al combat contra la xenofòbia que Merkel va voler sufocar amb la seva condemna, al missatge de Cap d'Any.
Les marxes de Pegida a la capital de Saxònia s'han envoltat d'un fort dispositiu policial, en previsió de topades amb les contramanifestacions que s'han anat convocant com a rebuig cap a aquest moviment. Ara s'hi ha afegit el perill d'un atac radical.
No és cap misteri que els fanatismes es retroalimenten. Pegida va respondre a l'atemptat contra Charlie Hedbo amb una declaració en què deia sentir-se “reforçada” en els seus advertiments contra l'Islam. El cert és que els atacs de França s'han produït en un moment en què els prejudicis creixen i es palesen no només en concentracions com les de Pegida o en atacs a mesquites com els que s'han registrat a Suècia aquests Nadals.
També es reflecteixen en estudis com el presentat aquests dies per la Fundació Bertelsmann, segons el qual un 57 % dels alemanys percep l'Islam com una amenaça. Aquest estudi no és fruit d'una enquesta ràpida després de l'atemptat de París. Es fonamenta en xifres comparatives del 2012 i el 2013. Aquesta mateixa anàlisi deia que un 90 % dels membres d'aquest col·lectiu, fins i tot els que es declaren molt religiosos, consideren la democràcia com una bona forma de govern. El desfasament entre un i altre percentatge és més que evident. I depriment, per al col·lectiu musulmà.
El moviment islamòfob no es nodreix només d'aquest grapat d'individus o de les Camaraderies neonazis” que es belluguen per la regió de Dresde. Al darrera hi ha preocupacions legítimes del ciutadà del carrer davant l'allau de nous asilats arribats a Alemanya, intentaven explicar, setmanes enrere, veus de les files d'Angela Merkel, més o menys posats en cintura a temps per la cancellera, que no vol bromes amb els populismes.
A Alemanya, el concepte de ciutadà del carrer arrossegat per consignes racistes remet a les bases d'Adolf Hitler. El nucli dels milions de militants del partit nazi es veien a sí mateixos així. També els seus jerarques eren “gent com nosaltres”. Així ho va retratar l'escriptora Hanna Arendt, a Eichmann a Jerusalem, el llibre bastit sobre el judici per crims contra la humanitat contra el genocida.
Demà la pregunta sobre què és la gent del carrer i què és xenofòbia ultradretana tornarà a planar sobre Dresde, on com cada dilluns es buscarà un nou rècord d'assistència -la setmana passada eren 18.000 persones-. Aquest cop, es planteja com una marxa silenciosa en record a les víctimes del setmanari Charlie Hebdo.
Els dibuixants morts del setmanari satíric probablement trobarien la manera de donar-li una volta irònica a aquesta versió blasfema de solidaritat cap a les víctimes. Però per a la classe política alemanya és una nova bufetada al combat contra la xenofòbia que Merkel va voler sufocar amb la seva condemna, al missatge de Cap d'Any.
Les marxes de Pegida a la capital de Saxònia s'han envoltat d'un fort dispositiu policial, en previsió de topades amb les contramanifestacions que s'han anat convocant com a rebuig cap a aquest moviment. Ara s'hi ha afegit el perill d'un atac radical.
No és cap misteri que els fanatismes es retroalimenten. Pegida va respondre a l'atemptat contra Charlie Hedbo amb una declaració en què deia sentir-se “reforçada” en els seus advertiments contra l'Islam. El cert és que els atacs de França s'han produït en un moment en què els prejudicis creixen i es palesen no només en concentracions com les de Pegida o en atacs a mesquites com els que s'han registrat a Suècia aquests Nadals.
També es reflecteixen en estudis com el presentat aquests dies per la Fundació Bertelsmann, segons el qual un 57 % dels alemanys percep l'Islam com una amenaça. Aquest estudi no és fruit d'una enquesta ràpida després de l'atemptat de París. Es fonamenta en xifres comparatives del 2012 i el 2013. Aquesta mateixa anàlisi deia que un 90 % dels membres d'aquest col·lectiu, fins i tot els que es declaren molt religiosos, consideren la democràcia com una bona forma de govern. El desfasament entre un i altre percentatge és més que evident. I depriment, per al col·lectiu musulmà.