Un matí traumàtic
“Hi ha països que amaguen el pitjor de la seva història. Alemanya ho mostra. Als ciutadans o a qui ens visiten. El que vol dir, de vegades, el perill d’esdevenir un punt d’atracció o curiositat turística”, explica la historiadora Irmgard Zündorf, del Leibniz Zentrum d’Investigació Històrica de Potsdam, ciutat veïna a Berlín i capital del land de Brandenburg. En l’anomenat pont de Gleinicke, entre el districte berlinès de Wannsee i Potsdam, s’espera avui la visita del candidat a la cancelleria alemanya, Armin Laschet. És un dels punts emblemàtics en aquest 13 d’agost, 60è aniversari de la construcció del mur que, fins al 9 de novembre de 1989, va representar la traumàtica divisió de la capital alemanya per l’anomenada “franja de la mort”. Van ser 10.680 dies en què intentar fugir a l’altre costat, l’occidental, es podia pagar amb la vida.
El pont de Gleinicke va ser un dels punts on es va plasmar la guerra freda o confrontació política entre el bloc occidental i els països de l’òrbita soviètica. Allà van tenir lloc uns quants intercanvis d’espies entre els dos cantons. Ara, fora de l’agenda política en el dia de l’aniversari, és un punt de visita turística de la regió i també un dels escenaris originals escollits pel director Steven Spielberg per a la seva pel·lícula El pont dels espies (2015), sobre l’intercanvi entre l’agent nord-americà Francis Gary Powers i el soviètic Rudolf Abel.
Zündorf, com el seu col·lega Gero Neugebauer, de la Universitat Lliure de Berlín, no veu del tot malament aquestes maneres de difondre la història recent alemanya. “És inevitable una certa trivialització. Però si es fa amb el respecte degut, és una manera de treballar i contribuir a superar les ferides de la història”, explica Neugebauer.
El pont dels espies rebrà la visita de Laschet, el candidat “natural” a succeir Angela Merkel en les eleccions generals del pròxim 26 de setembre, en tant que líder de la Unió Cristianodemòcrata de la cancellera. Al cor de Berlín, el president del país, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier, parlarà en l’acte central de la Bernauerstrasse, el carrer que millor representa el patiment dels ciutadans que, de la nit al dia, van trobar-se que vivien en una ciutat partida.
La construcció del mur va enxampar de ple aquest carrer, de manera que algunes façanes donaven a la part occidental, o l’anomenat Berlín lliure, i la resta de l’edifici era a l’oriental. Va ser el lloc triat per desenes de berlinesos per fugir a l’altre cantó als primers temps del mur, fins que les autoritats de l’Alemanya comunista en van tapar amb ciment les finestres per on saltaven els que volien fugir del règim.
El pont dels espies o la Bernauerstrasse, on ara hi ha el centre de documentació sobre el mur, són exponents d’aquest tractament divulgador i respectuós de la història. El Checkpoint Charlie, antic pas fronterer entre el sector oriental i l’ocupat pels Estats Units, és una mena de fira de souvenirs i un dels punts més visitats pels turistes a la capital alemanya.
El passat més traumàtic és, alhora, una mena de senyal d’identitat que atrau el visitant. El mur va estar dempeus gairebé trenta-dos anys. És a dir, des d’aquell matí d’agost del 1961 en què els ciutadans van veure com de la divisió policial entre les quatre potències aliades –França, el Regne Unit, els EUA i la Unió Soviètica– es passava a un mur, i fins que aquest va caure, el novembre del 1989.
En les setmanes i mesos següents, es va aixecar el que després s’anomenaria “franja de la mort”. No eren només dels quaranta-quatre quilòmetres que travessaven la ciutat, sinó també els 122 que van encerclar el sector occidental. La vida berlinesa va discórrer en aquella situació anòmala fins al 8 de novembre de 1989, la nit de la caiguda del mur. Almenys cent quaranta persones hi van morir en intentar saltar al “Berlín lliure”; però 5.075 van aconseguir passar al cantó occidental. Algunes d’aquestes fugides, principalment les més agosarades, són part del museu privat i botiga de souvenirs del Checkpoint Charlie.