Núremberg (II)
Nuremberg, un procés clau per a la justícia internacional
Gemma C. Serra - Berlín
La històrica Sala 600 del Palau de Justícia de Nuremberg, la mateixa ciutat on, entre el 1933 i el 1938, Adolf Hitler va presidir els congressos glorificadors del seu partit nacionalsocialista, rep el visitant amb una simulació virtual dels processos celebrats allà mateix contra el que quedava de la cúpula nazi.
El primer judici es va obrir el 20 de novembre del 1945, sis mesos i escaig després de la capitulació del Tercer Reich. Un tribunal militar format per les quatre potències aliades que havien derrotat el nazisme –els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió Soviètica– feia seure al banc dels acusats 21 jerarques nazis, els de màxim rang entre els supervivents que no havien fugit. Se’ls acusava de crims de guerra, contra la humanitat, contra la pau i d’haver estat part d’una guerra d’agressió. No s’hi va incloure genocidi, ja que aleshores no estava ni tipificat.
El dret internacional es trobava encara en un estat molt inicial. La base jurídica per a Nuremberg havia quedat establerta tot just l’agost passat, en l’anomenat Estatut de Londres. Val a dir, però, que els mateixos aliats havien preparat el terreny des del 1943, quatre anys després de la invasió de Polònia. La comissió United Nations War Crimes havia estat recollint documentació sobre potencials crims de guerra i contra la humanitat. Per a la fi de la Segona Guerra Mundial, faltaven encara dos anys més, els pitjors en el conflicte global més devastador de la història. Un mes després de la capitulació, el 26 de juny del 1945, els aliats i 50 països més van signar la Carta de les Nacions Unides. Era el fonament de l’anomenat “esperit de Nuremberg”: cap responsable de crims de guerra no pot quedar impune. “Nuremberg va incorporar un principi revolucionari, el de la responsabilitat individual”, explica Gurgen Petrossian, jurista de l’Acadèmia Internacional sobre els Principis de Nuremberg. Petrossian, acompanyat de la directora del memorial instal·lat a la planta superior de la Sala 600, Nina Lutz, destaca els trets “específics” d’aquell judici inèdit a un grup de corresponsals estrangers a Alemanya.
Que fossin jutjats per un tribunal militar una vintena d’exnazis, amb posicions clau en l’aparell de Hitler però alguns dels quals civils, va afavorir que part de la societat alemanya ho percebés aleshores com un exponent de “justícia dels vencedors sobre els vençuts”. L’exposició del memorial que dirigeix Lutz també es planteja aquesta pregunta. “La percepció general, a Alemanya i fora d’aquí, és que va ser un procés just, amb sentències equilibrades”, diu la directora. El judici va acabar l’octubre del 1946 amb dotze condemnes a mort, set de presó i tres absolucions. Entre els processats, hi havia Hermann Göring, comandant en cap de les forces aèries nazis; Rudolf Hess, el segon del partit nazi, i Albert Speer, ministre d’Armament i cervell dels deliris arquitectònics de Hitler. Tots els condemnats a mort van ser penjats al mateix recinte, tret de Göring, que s’havia suïcidat amb cianur la vigília de la seva execució.
La simulació virtual recorre tots aquests fets. Reprodueix sobre la Sala 600 les imatges d’uns processats que escolten, sovint amb gest d’arrogància, l’acusació del fiscal principal, el nord-americà Robert H. Jackson. Era un judici no només revolucionari quant als continguts, sinó també per qüestions tècniques, com ara la interpretació simultània en els quatre idiomes dels aliats, més l’alemany i els dels testimonis. El tracte als processats era del tot correcte, tot i la monstruositat dels crims imputats a un règim que va assassinar milions de persones en els seus camps d’extermini.
Göring i la càpsula de cianur
Tot això discorre als ulls dels visitants, a més dels precedents jurídics, documents històrics i imatges dels acusats, fiscals i equip jurídic, testimonis, representants de premsa i alguns observadors, com el polític socialdemòcrata i entre el 1969 i el 1974 canceller alemany Willy Brandt, i l’escriptor nord-americà John Dos Passos.
Els visitants de la Sala 600, uns 160.000 cada any, plantegen als seus guies qüestions com ara com va accedir Göring a una càpsula de cianur –això mai no s’ha aclarit del tot, reconeix Lutz–. O què hi fa el crucifix de dos metres que presideix la sala, però que no consta que hi fos el 1945. La creu la van col·locar les autoritats de l’estat federat de Baviera, el land de Nuremberg, quan es va reformar l’edifici, el 1960. Res del que té al davant el visitant és original, ni els mobles ni l’equipament. La Sala 600 s’ha fet servir fins al 2020 per a judicis ordinaris de l’Audiència de Nuremberg. Aquesta doble funció, com a testimoni històric i per a la justícia actual, explica les discrepàncies respecte a l’original.
No són aquestes, però, les úniques preguntes que plantegen els corresponsals estrangers al jurista de l’Acadèmia. Es pot considerar aquell primer judici o els dotze posteriors que el van seguir, fins al 1949, amb un total de 177 acusats, l’embrió del dret penal internacional modern que s’imparteix ara des de la Haia? Per què Alemanya continua jutjant homes i dones de 90 anys o més per crims del nazisme?
La segona pregunta és la més fàcil de respondre. Alemanya va trigar una dècada i mitja, després del 1945, a obrir el primer procés propi pels crims de guerra nazis. Va ser el 1961, impulsat pel fiscal Fritz Bauer, un socialdemòcrata com Willy Brandt, que s’havia exiliat durant el nazisme. Se’l va anomenar “procés d’Auschwitz” i va ser la primera confrontació de la justícia alemanya amb els crims del nazisme. Alemanya es mirava cara a cara amb altres participants de la maquinària de la mort nazi, molts dels quals, persones que havien refet la seva vida com a ciutadans corrents.
Es calcula que, entre el 1961i el 2000, s’ha processat a Alemanya un miler de persones pels crims del nazisme. El precedent que va possibilitar que encara ara s’obrin processos per crims comesos fa 80 anys o més el va marcar el 2011 la condemna per complicitat en les morts al camp de concentració de Sobibor de l’ucraïnès John Demjanjuk. Va ser un procés complicat, amb un acusat acabat d’extradir dels Estats Units que assistia a les vistes en cadira de rodes o llitera i sense obrir la boca. L’han seguit molts altres judicis contra persones nonagenàries. Des de l’anomenat “comptable d’Auschwitz”, Oskar Gröning, condemnat a presó als 94 anys, fins a la secretària d’un altre camp nazi, jutjada amb 99.
Són judicis tortuosos tant per al processat com per als testimonis, si n’hi ha. Sovint no arriben a oir sentència. En cas que se’n dicti, és simbòlica. Els condemnats tampoc no ingressen a la presó, per qüestions d’edat. Però hi preval el principi que l’assassinat o la complicitat en crims de guerra no prescriu.
Els judicis del Tribunal Militar de Nuremberg van marcar el camí cap al concepte modern de “justícia universal”, explica Petrossius. Se’ls considera l’embrió de la Cort Internacional de Justícia (CIJ), màxim òrgan judicial de l’ONU, o de la Cort Penal Internacional (CPI), la qual jutja individus per crims contra la humanitat o de guerra. Sovint es confonen, perquè totes dues tenen seu a la Haia. Però mentre que el CIJ és d’espectre universal, el CPI es limita als estats subscriptors de l’Estatut de Roma del 1998 (entre els quals no hi ha els EUA, Rússia, la Xina ni Israel, entre d’altres). “La situació mundial és catastròfica. Hi ha estats o potències que ens ignoren. Però el dret internacional hi preval; encara que no s’implementi, no s’extingeix, i marca les pautes del futur”, insisteix el jurista de l’Acadèmia Internacional de Nuremberg.
