martes, 11 de septiembre de 2007

El vecino Fritz

Vollbild anzeigen
L’islamista Fritz

Gemma C. Serra
 
Si una cosa ha quedat marcada al cap al ciutadà alemany aquests dies ha estat el nom de Fritz, aplicat al terror islàmic. Si els atemptats de l’11 de setembre de 2001 portaven un segell encara „identificable“ com a sospitós –Mohamed Atta, el coordinador dels atacs suỉcides, estudiant a Hamburg-, ara es veu que qui tenia pensat provocar una masacre, potser en el dia de l’aniversari d’aquells atacs, potser contra una base dels EEUU o potser contra l’aeroport de Frànkfurt, era un tal Fritz, de 28 anys i ciutadà d’Ulm, a Bavièra.
Fritz va ser detingut juntament amb un altre alemany, de nom Daniel, i un turc. Tots tres tenian guardats 730 kilos de material explosiu i estaven preparats per passar a l’acció de manera imminent.
Els experts parlen d’una „nova dimensió del terror“. El perill islàmic ha depassat els límits dels noms i els cognoms que, d’entrada, identificables com d’individus que potser caldria observar. El teòric nou coordinador dels atemptats que podrien haver inclós Alemanya en el llistats del terror, després de Nova York, Madrid o Londres, era Fritz, convertit a l’Islam als anys 90 i entrenat a un camp de Al Qaeda de Paquistà.
La troballa dels més de 700 kilos d’explosius en una caseta adosada de Renània del Nord Westfàlia, dimarts passat, va evitar que Fritz i els seus –fins a deu persones, sembla ser- arribéssin a provocar una nova catàstrofe. „Això ens demostra que el perill no és abstracte, sinó real“, va dir la canceller Angela Merkel.
Fritz i els seus dos companys van ser detinguts aquell dia, en una operació coordinada amb els serveis secrets dels EEUU, i el país va respirar més o menys tranquil. Més o menys, perquè a ningú no escapa que no es pot estar del cert segur que no hagin quedat fora els més llestos i només hagin caigut els inexperts.
Mentrestant, però, la classe política alemanya busca remeis. El ministre de l’Interior, Wolfgang Schäuble, va trobar nous arguments en favor del seu apostolat per una observació efectiva de les xarxes d’internet, vehicle de comunicació de la xarxa de Fritz. El seu col.lega de Bavièra, el també conservador Günter Beckstein,  va sortir amb la proposta de „vigilar“ els qui es converteixin a l’Islam.  Canviar de religió, sobretot si és cap a la islàmica, esdevindria així en fi de la presumpció d’innocència, advertien juristes, representants de la comunitat musulmana i de l’oposició. Per a Beckstein, però, és important esbrinar si qui es converteix a l’Islam es decanta per la via moderada o per la radical. I això només es pot saber si s’observa el convers.


martes, 4 de septiembre de 2007

La sinagoga, degradada a establo


Vollbild anzeigen
La millor venjança contra Hitler


Gemma C. Serra

„La millor venjança contra Hitler és reconstruir la vida jueva a Alemanya“, deia aquests dies Yehuda Teichtal, el rabí responsable del Centre Cultural de l’organització ortodoxa Chabad Lubawitsch obert aquest cap de setmana a Berlín. No tots els jueus comparteixen amb Teichtal la pràctica estricta de la religió, però probablement la majoria dels 100.000 membres d’aquesta confesió que viuen ara a Alemanya subscriurien la frase.
Un 80 per cent d’aquests jueus han tornat al país de l’Holocaust en les últimes dècades, principalment després de la caiguda del Teló d’Acer i procedents de l’est d’Europa.  A Berlín, on abans de l’arribada de Hitler al poder hi vivien 177.000 jueus, n’hi ha ara 12.000. Es la més gran comunitat d’aquesta religió a Alemanya.
Els jueus i no jueus berlinesos van tenir ocasió aquesta setmana de reflexionar sobre la frase de Teichtal gràcies a dues inauguracions: la del centre ortodoxe, al barri de Wilmersdorf, a l’antic sector occidental; la de la sinagoga de la Rykestrasse, a Prenzlauerberg, el barri de la modernor al que va ser sector oriental.
Es tracta de la sinagoga més gran d’Alemanya, restaurada ara i inaugurada divendres, amb ample representació institucional. Construỉda l’any 1904, va ser un dels temples jueus que no va ser cremat la „nit dels miralls trencats“, el 9 de novembre de 1938, quan van cremar les sinagogues de tot el país. Es van limitar a saquejar-la i destrossar-ne l’interior, per por que el foc pogués afectar també les cases del cantó, propietats „àries“.
La sinagoga de la Rykestrasse va quedar en peu, però degradada a magatzem. La reconstrucció ha costat cinc milions d’euros i ha estat feta a partir d’un parell de fotografies que se’n van conservar.  Berlín torna a tenir així la sinagoga més gran del país.
A l’altre cantó de la ciutat, el minoritari col.lectiu ortodoxe va celebrar diumenge l’apertura del seu propi centre, que inclou una rèplica de 30 metres del Mur de les Lamentacions feta de pedra transportada des de Jerusalem.
Tots dos edificis representen d’alguna manera la venjança a la „solució final“ planejada pels ideòlegs de Hitler. A la Rykestrasse, el temple obert a tota la comunitat; a Wilmersdorf un centre destinat als ortodoxes. Un punt deixa clar, però, que encara no es pot parlar de normalització de la vida jueva: com la resta dels centres, temples, cementeris jueus o representacions d’Israel a Alemanya, estaran sota vigilància policial nit i dia.

De Stammheim a Somalia


"Otoño de 1977", herida sin cerrar para la fiscalía y las víctimas de la RAF
 
Gemma Casadevall

Berlín, 4 sep (EFE).- El denominado "otoño alemán" de 1977, la etapa más mortífera de la Fracción del Ejército Rojo (RAF) de la que se cumplen ahora 30 años, es una herida sin cerrar tanto para la Justicia como para las víctimas de la extinta banda terrorista.
"Nunca asumí que el Estado sacrificase a mi marido", afirmaba estos días Waltrude Schleyer, viuda del presidente de la patronal alemana, Hanns Martin Schleyer, secuestrado el 5 de septiembre de 1977 por la RAF y asesinado cinco semanas más tarde.
Schleyer fue hallado el 19 de octubre en el maletero de un coche con varios disparos en la cabeza, después de que un comando de elite asaltase el avión de Lufthansa "Landshut", secuestrado por un grupo palestino afín a la RAF para forzar la liberación de sus presos.
Pocas horas después del asalto del avión en Somalia, habían aparecido muertos en sus celdas de la cárcel de alta seguridad de Stammheim dos de los fundadores de la banda, Andreas Baader y Gudrun Ensslin, junto a un tercer miembro de su generación, Jan Carl-Raspe.
Fue el capítulo más duro de los ocho años en la Cancillería del socialdemócrata Helmut Schmidt, quien a su vez admitía hace unos días, en una entrevista con el semanario "Die Zeit", que se sentía "hundido en la culpa" ante la viuda de esa víctima de la RAF.
El Estado no cede ante el chantaje terrorista, fue entonces el principio rector de Schmidt. Para la viuda del presidente de la patronal se trató de una decisión que "debí aceptar, pero que nunca llegaré a entender", explica ahora, a sus 91 años.
Más allá del respeto a la razón de Estado, para la viuda Schleyer hay aún otra herida abierta: los asesinos de su esposo jamás pidieron perdón.
"Hasta hoy, los asesinos no se dirigieron ni a mi, ni a mi hijo con una palabra de perdón. No dejéis en libertad a los asesinos de su marido", reclamó la viuda Schleyer.
La banda fundada en 1970 por Ulricke Meinhof, Andreas Baader y la novia de éste, Gudrun Ensslin, se disolvió en 1998 con un lacónico comunicado tras dejar un cómputo de 34 víctimas mortales en dos décadas y media de actividad.
Este año fueron puestas en libertad dos de sus últimas presas, la primera de ellas la cabecilla en el "otoño de 1977", Brigitte Mohnhaupt, de 57 años, condenada a cadena perpetua quíntuple por su participación en el caso de Schleyer y otras acciones de la RAF.
A su liberación, en marzo, siguió este verano la de Eva Sybille Haule, de 53 años, quien tomó el relevo generacional a Mohnhaupt hasta que cayó detenida y fue condenada en 1988 a 15 años de cárcel por un frustrado atentado con bomba en 1984 contra el centro de formación de la OTAN en Oberammergau.
Sigue en prisión Christian Klar, de 54 años, compañero generacional de Mohnhaupt a quien el presidente del país, Horst Koehler, negó la petición de indulto.
También cumple condena Birgit Hogefeld, de 51 años, detenida en 1993 en la localidad germano oriental de Bad Kleinen, tras un tiroteo en la estación de ferrocarril en el que fallecieron su compañero Wolfgang Grams y un agente de la fuerza antiterrorista GSG-9, la última víctima mortal de la RAF.
El agente del GSG-9 cerró la lista de los 34 muertos por la banda Baader-Meinhof, pero el sumario sobre algunos de los casos, incluidos algunos asesinatos que precedieron al "otoño de 1977", no se ha cerrado aún para la justicia.
El pasado abril la fiscalía federal reabrió el caso del fiscal Siegfried Buback, asesinado treinta años atrás, por sospechar que su autor material está en libertad.
Un ex miembro de la RAF, Peter Jürgen Boock, desmanteló ante la revista "Der Spiegel" la teoría de que su ex compañero de armas Stefan Wisniewski fue quien asesinó a Buback.
Wisniewski cumplió ya veinte años de prisión por su participación en el secuestro de Schleyer, pero hasta entonces no se le había implicado en el caso de Buback.
Este lunes mismo, la Justicia amplió el nuevo sumario contra este ex miembro de la RAF, de 54 años, por sospecha de participación en un atentado fallido contra la fiscalía federal, también en el mortífero año de 1977, un asunto que desveló en su último numero el semanario "Der Spiegel".
La historia de la banda terrorista sigue abierta para las víctimas, para la Justicia y, más intermitentemente, para los medios. EFE gc/jcb/mcd