Fritz, de nuevo

Fira de Frànkfurt: sempre ens quedarà el Tirant

Gemma C. Serra

La Fira del Llibre de Frànkfort va tancar les portes diumenge, amb el corresponent record d’expositors, i el desembarcament català se’n va tornar a casa, estressat per la batalla i amb la discussió una mica gastada de si es va fer bé o no de convidar només els autors que escriuen en català. La ressaca durarà uns quants dies per tothom, mentre una figura medieval, el Tirant, va demostrar que, per damunt del negoci, a una fira també hi ha temps de parlar de literatura.

La plana major de la política catalana va desfilar per la Fira de Frànkfurt, Quim Monzó es va posar a la butxaca el públic amb un molt poc protocolari discurs que va divertir com poques vegades passa en una inauguració d’aquesta mena i el centenar llarg d’autor catalans convidats per l’Institut Ramon Llull van anar de lectura en lectura, amb més o menys ressó. Frànkfurt es va omplir de càmares i enviats especials procedents de Catalunya, amb platons improvisats aquí i allà i reporters perseguint José Montilla, Josep Carod-Rovira i resta de representants de la política catalana. I finalment es va pasar el relleu a Turquia, convidat de l’any vinent, que arribarà a la Fira alemanya com a representant d’una literatura també poc coneguda –malgrat excepcions com Orhan Pamuk, Premi Nobel de Literatura 2006-, tot i que hi viuen uns tres milions de persones d’origen turc, la comunitat no alemanya més gran del país.
Aquest seria el balanç, portes endins, del que va ser la presència de la cultura catalana al més gran aparador del món per al sector editorial. Una Fira que, com diuen els alemanys, es caracteritza per una frase que generalment s’aplica al fútbol, però que serveix per moltes altres coses: „Nach dem Spiel ist vor dem Spiel“ –„Després d’un partit comença la preparació per al següent“. Després de mesos de parlar-ne, semblava que el de menys era el que s’anava a fer a Alemanya, perquè tot estava prou dit.
Els medis alemanys tenien els seus espais pre-cuinats sobre què és en realitat la cultura catalana i per què és el convidat d’honor. Un espai no geogràfic, sinó cultural sense un estat clar, sinó repartit en unes quantes regiones –Catalunya nord inclosa-, on de fet no es parla i escriu només en aquest idioma, sinó que hi ha convivència amb la llengua políticament dominant, el castellà –o francès, en el cas de l’encara més minoritària Catalunya francesa-. Més o menys així ho explicaven, de vegades ajudats per algun mapa, per situar el lector o televident, i amb una barreja d’imatges de catalans „universals“, des de Ferran Adrià a Joan Miro o Pau Casals.
„Separatisme lingüístic“ va ser el terme més emprat per molts d’aquests medis, des de la televisió pública ZDF al diari esquerrà „Die Tageszeitung“, per posar dos exemples. Es va insistir i insistir en la qüestió de que a Frànkfurt s’hi portava „una de les dos llengües“ existents –„Berliner Zeitung“-, mentre es reproduỉa una frase de Josep Lluís Carod-Rovira a la ZDF, explicant que portar escriptors castellans hauria estat com si Alemanya en portés de turcs.
Tanta explicacions no van ajudar els pobres autors que volien parlar de la seva obra a la Fira. Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó i tots els seus companys es van veure confrontats amb la qüestió cada cop que se’ls acostava un medi alemany, mentre Josep Bargalló, cap del Ramon Llull i teòric responsable de que no hi hagués convidats castellans, es multiplicava en aparicions aquí i aquí, sempre perseguit per la pregunta.
Es complicat modificar criteris quan les peces periodístiques arriben lligades i ben lligades de fa dies. La majoria dels reportatges emesos per les televisions o diaris del país anfitrió estaven fets a Barcelona, València o Madrid pels corresponsals. Un cop oberta la Fira, l’atenció es va centrar en les superestrelles locals, prioritàriament Joschka Fischer, ex-ministre d’Afers Exteriors alemany, qui presentava el seu llibre sobre els anys de govern roig-verd de què va ser-ne el segon, sota del canceller Gerhard Schröder. El mediàtic ex-ministre anava de plató en plató, assetjat per les càmares, mentre a l’estand català, el de l’exposició „Singular i Universal“, era visitada majoritàriament per medis catalans o espanyols. Les lectures amb autors de la cultura „convidada“ que es presentava tenien com auditori gent que no necessitava presentació, perquè eren „de la terra“. El llenguatge inequívoc dels auricolars per a la traducció simultània mostrava clarament quin era l’idioma que tothom entenia: auriculars fora, quan es parlava en català; auriculars a punt, quan es parlava en alemany.

El cavaller blanc

Un heroi medieval va salvar-se per mèrits propis de l’anonimat: el „Tirant lo Blanc“. No la versió que n’ha fet Calixto Bieito –que també va tenir ressó, però no tant-, sinó la luxosa edició al complert en alemany que n’ha tret ara l’editorial Fischer, obra de l’assagista i traductor Fritz Vogelgsang.

El suplement literari de „Süddeutsche Zeitung“ va obrir les seves 35 pàgines dedicades a la Fira amb aquest llibre, omnipresent en pràcticament tots els altres especials dels gran medis. L’esquerrà „Die Tageszeitung“  es desfeia també en elogis en un llibre que qualificava de divertit, ric, pel d’humor i sobretot actual –„Hollywood fa 500 anys“, ho titulava- i la resta dels medis amb espai generós dedicat a la cultura catalana anaven pel mateix camí. Joanot Martorell no està sol en la seva consideració de „heroi“. Josep Pla, Salvador Espriu –de qui apareixia la obra poètica en català, al complet, també en versió del mestre Vogelgsang- l’acompanyaven.
Cap d’aquests autors podia estar entre els convidats de l’Institut Ramon Llull, evidentment, però la seva presència plenava sobre la Fira, mentre altres s’escarressaven a vendre drets d’autors actuals.
A Fràncfort hi van anar els editors amb la feina feta. Els cinquanta títols catalans traduỉts a l’alemany presentats a la Fira són un rècord històric, darrera el qual hi ha una feina que va arrencar tres anys enrera, quan es va començar a gestionar amb la Fira la „invitació“ a la cultura catalana. Les editorials alemanyes es van posar a buscar i buscar, necessitades de tenir un „autor“ català a punt per aquest cas, no fos cas que a la Fira no tinguéssin cap títol del teòric „país estrella“ –que no és país, sinó cultura, per complicar encara més les coses- i en aquest punt els editors de Fischer van topar amb el „Tirant“, la història del cavaller blanc de qui havien editat només el primer volum, fa 17 anys, i li van encarregar la resta a l’altre heroi, Vogelgsang.
L’edició de Fischer no és precisament de butxaca –surt a la venda per 78 euros, que s’apujaran a 98 a partir de març- i llegir literatura medieval no és precisament fàcil, reconeixia „Süddeutsche Zeitung“.
El ressò aconseguit per l’obra entre els medis alemanys evidencia, però, que per damunt de crítiques, polèmiques, frases poc oportunes o mala intenció de certs medis, entossudits a parlar només del que fa mal, a la Fira del Libre de Frànkfurt hi ha espai també per la bona literatura. Cabré, amb „Les veus del Pamano“, o Maria Barbal, amb „Pedra de Tartera“ –èxit de vendes la primavera passada- portaven la veu cantant, quant a autors actuals, mentre els medis alemanys animaven els lectors a „redescobrir Pla“, Espriu o Martorell.