Un alto, entre Badajoz y Lisboa

Olivença, el pont trencat amb Portugal

Gemma C. Serra

„Jo mateix vaig portar la pedra del monument a l’agermanament de Elvas i Olivença, dues ciutats bessones a banda i banda del riu. L’una portuguesa, l’altra espanyola. O totes dues portugueses, segons es miri“, diu Antonio Joao Machado, un treballador d’Elvas, mentre el seu nét, també Antonio, juga al fútbol al costat de la „seva“ pedra, triangular i banca, plantada enmig d’un descampat al costat d’una església. Des del descampat del monument, plantat a la banda portuguesa, es veu el pont trencat d’Ajuda, construit en 1509 per comunicar Elvas i Olivença i testimoni d’un seguit de guerres entre Portugal i Espanya. Després d’uns quants estralls, el 1709 va quedar definitivament partit a cop de bombes. Així continua, malgrat que al cantó espanyol hi ha un cartell del Ministerio de Fomento que „n’anuncia“ la reconstrucció, d’acord a una llei del patrimoni artístic de 1985. No és que el ministeri espanyol es limités a penjar el cartell i oblidés el cas. Les obres van ser adjudicatdes i van començar, hi ha un bon tram de pont restablert. Però abans d’arribar al mig del Guadiana s’aturen, mentre que per la banda portuguesa tot continua com cinc segles enrera: una ruỉna, sense indicis ni cartells anunciant-ne la restauració.

El vell pont trencat d’Ajuda és un símbol en pedra  de la complexa història d’aquest tram del Guadiana a l’alçada d’Olivença, una ciutat petita i cuidada a uns 24 kilómetres de Badajoz i a set de la frontera amb Portugal.

Antonio no exegera quan diu que Olivença i Elvas són bessones, més que agermanades. Olivença és una ciutat de carrers i parets blancs, amb balconades i escuts d’esperit portugués que remeten el seu origen. El seu principal monument i imàn turístic són les imponents muralles i torres construỉdes al segle XIV pel rei Joan II de Portugal, ara sota la protección de la mateixa llei del patrimoni artístic que va voler aplicar-se al pont d’Ajuda, però que va quedar a mitges.

Olivença va ser portuguesa des de 1297 fins al 1801. Les tropes de Manuel Godoy se la van annexionar en l’anomenada Guerra de les Taronges, aquell any, i després van voler segellar la nova sobirania amb el Tratat de Badajoz. Portugal mai no el va reconéixer, però tampoc no n’ha recuperat la sobirania, malgrat que el 1815, en el congrés de Viena, els mitjancers internacionals van recomanar-ne a Espanya la devolució. De la mateixa manera que Lisboa mai no va reconéixer l’annexió, Espanya va ignorar la recomanació.

Olivença o Olivenza, aquesta és la qüestió. Dels arrels portuguesos no n’hi ha cap dubte, una altra cosa és la sobirania. L’alcalde de la ciutat, Manuel Cayado, manté la mateixa línea que el seu antecessor i correligionari, el socialista Ramón Rocha, que va governar a l’Ajuntament durant 28 anys fins al seu relleu l’any passat. Olivenza va ser portuguesa durant més de 500 anys (del 1298 al 1801) però és espanyola des de fa més de 207 anys. Aquest dos segles llargs han portat a la ciutat prosperitat, recorda l’alcaldia. La reivindicació sobiranista és cosa del passat, ningú no vol espatllar les excel.lents relacions bilaterals amb una qüestió a sobre regulada, de forma natural, pel traçat natural del Guadiana.

El vell pont d’Ajuda continua pendent de reconstrucció. Les obres del Ministerio de Fomento van quedar paralitzades per una demanda  portuguesa que les considerava atemptatori contra les seves pròpies lleis del patrimoni. Dos-cents metres més enllà n’hi ha un de nou, destinat al tràfic rodat, que compleix perfectament la seva funció comunicadora i que, com la resta de la frontera entre els dos paỉsos amics i socis, es traspassa sense cap altre tràmit que donar una ullada al cartell indicador de „Portugal, 1 Km.“, a una banda, o „España, 1 Km.“, a l’altra, sobre la bandera de la UE. El pont nou, de 345 metres i estructura moderna, sense filigranes estètiques ni cap encant, va ser inaugurat el 2000 per iniciativa dels ajuntaments d’Olivença i Elvas, que van optar pel pragmatisme, mentre la reconstrucció del vell continua paralitzada com a testimoni del conflicte mai resolt.

Per al ministeri d’Exteriors espanyol no hi ha cap qüestió territorial a aclarir. Oficialment, Portugal manté la seva reivindicació d’acord a l’article 5-A de la seva Constitució que reconeix com a propi aquest territori. Però Lisboa ho reclama „a la portuguesa“ –és a dir, amb nostàlgia, sense plantejar-ho en termes d’exigència-. I la qüestió ha quedat així adormida a banda i banda del Guadiana.

Portugués, per turistes i immigrants

A Olivença es parlava encara portugués com a llengua autòctona fins al segle passat. Ara només se sent parlar aquesta llengua als turistes que cada cap de setmana arriben en autocar des d’Elvas o als treballadors portuguesos que de forma creixent s’instal.len a la ciutat o creuen cada dia el pont, procedents de la ciutat bessona, per anar a la feina. „Es el mateix fenòmen que es viu a Badajoz o a qualsevol altra ciutat d’Extremadura, no té res a veure amb els orígens o el passat de la ciutat“, defensa Manuel Delgado, de la Casa de Cultura oliventina. El portugués es va deixar d’ensenyar regularment a les escoles fa més de treinta anys, com a efecte tardà de la uniformitat lingüística franquista. Ha estat un procés d’extinció „natural“, diu Delgado, com ho estat també que actualment pocs dels habitants de la ciutat se sentin „portuguesos“.

Les banderes espanyola i extremenya són per tot arreu, sigui a l’alcaldia o a les Bodegues Ajuda, prop del pont. Als treballadors portuguesos no els interessen les reivindicacions anacròniques, sinó que els donin feina, diuen a la seu del PSOE. I evidentment, els qui tenen terres i dominis vinyenters a aquesta regió mimada per a la producció vinícola no volen ni sentir parlar „d’històries passades i enterrades“, expliquen els seus veỉns del PP, a l’altra banda del carrer on també hi ha l’alcaldia socialista.

„A Portugal es pateix més durament la crisi que a Espanya“, explica Maria Costa, una florista d’origen portugués que ha tancat la botigueta a Elvas per instal.lar-se a l’altre cantó del Guadiana. Als carrers només se sent portugués en boca dels cambrers o els treballadors de la construcció, els nanos no l’estudien  a l’escola i els seus pares se senten orgullosos de ser tan espanyols com els habitants de Badajoz.

Un Gaza portugués, segons la CIA

 El cor portugués d’Olivença batega poquíssim i l’únic esment recent d’un conflicte territorial ve de la mà d’un episodi més aviat grotesc: el 2003, un informe de la CIA incloia Olivenza entre les zones del món en situació de „conflicte territorial“ entre Portugal i Espanya, equiparable al que passa a Gaza o Cachemira. Pel que es veu, els informants de la Agència Central d’Intel.ligència dels EEUU no es van mirar prou bé la situació i van recórrer a fitxes del passat. Una ullada als tranquils carrers d’Olivença o als paisatges d’oliveres, toros braus i vinyes al sol dels seus voltants hauria estalviat a la intel.ligència dels EEUU les riallades que la relliscada va provocar a banda i banda del Guadiana, „agermanades“ en els fitxers de la CIA als conflictes fronterers dels territoris palestins. No és l’únic ni el pitjor, entre els errors de la intel.ligència dels EEUU, però sí un dels més pintorescs, que dóna testimoni com el vell pont partit d’un litigi congelat, per a alguns, o enterrat, per a d’altres.

Olivença, una ferida oberta fora de l’agenda bilateral

G.C.Serra

Antonio Marques, fiscal del districte portugués d’Almada, presideix el Grupo dos Amigos de Olivença, una organització amb 700 socis que diu representar els interessos portuguesos i que concentra els defensors de la seva restitució a Portugal. No tenen una seu clara, però celebren les seves reunions quinzenals al cor de Lisboa, a la Casa do Alentejo, la regió portuguesa a la que hauria de pertànyer aquesta ciutat segons els seus criteris. La Casa do Alentejo és un bonic palauet de tres plantes que, com bona part del casc antic de Lisboa, demana la mà urgent d’un restaurador. Allà hi conviuen els socis que dormen la migdiada en els seus sofàs de pell, amb l’enrenou de concerts i actes socials regionals i el tràfec del seu restaurant, una mena d’adreça „secreta“ per a turistes ben informats, més un bar de tapes i copes per al jovent local.

Pregunta.- A la seva organització se la vincula amb movimients nacionalistes arrelats  en la dictadura de Salazar…

Resposta.- Això és del tot fals i lamentable, és una versió difosa per wikipedia i altres pàgines d’internet contra la que no podem lluitar. Es cert que el Grupo es va fundar durant la dictadura, però des de sempre hi hem tingut intel.lectuals i polítics de totes les tendències. Representem a tot Portugal. La causa d’Olivença ha agrupat tant a escriptors com Aquilino Ribeiro, fora de tota sospita, com a generals l’oposició com Humberto Delgado, exiliat i assassinat després precisament prop de Badajoz pels serveis secrets. També hi tenim historiadors com Carlos Luna, que han documentat els fonaments històrics i jurídics de la nostra reivindicació.

P.- I quins son aquests fonaments i per què els defensen avui, en la Europa sense fronteres?

R.- Des de la meva perspectiva, la del jurista, l’annexió espanyola de Godoy va ser aleshores i continua sent il.legal. Hi ha a més un reconeixement internacional de la sobirania portuguesa, de 1815, cosa que ens permet dir que Olivença és un territori ocupat il.legalment. Així ho defensem i així ho veu també la majoria dels partits parlamentaris portuguesos, que el 2005 van recolzar una demanda presentada per nosaltres a l’Assemblea de la República, apuntalada en 8.000 firmes.

P.- I quins efectes pràctics va tenir aquesta demanda?

R.- Des del ministeri d’Exteriors espanyol hi va haver un silenci total. Per part portuguesa, la reacció es podria definir irònicament de serena i minimalista.

P.- Es a dir, que ningú no vol tocar la qüestió. Per què?

R.- Per no complicar les relacions bilaterals. O perquè els propis polítics portuguesos no es volen embolicar a defensar l’articulat de la seva Constitució.

P.- El cert, però, és que el conflicte d’Olivença sembla una cosa més aviat nostàlgica. Als seus carrers no se sent parlar portugués, els joves que estan asseguts aquí, a la Casa do Alentejo, tampoc no saben ben bé per què hi ha aquí una Sala Olivença ni per què hi ha qui reivindica aquesta sobirania.

R.- Per a molts portuguesos, Olivença continua sent una ferida oberta, només que no tenim una forma virulenta d’expressar aquesta defensa de la nostra identitat, com si tindrien potser vostès, els espanyols. Que no es parli portugués vol dir que va triomfar la política espanyolitzadora de Franco, que volia erradicar altres llengües, com va fer amb la catalana, posem per cas.

P.- Resposta minimalista portuguesa, silenci total espanyol… La reivindicació sobiranista té poques perspectives d’èxit. Com veuen la proposta de convertir Olivença en una euroregió de sobirania compartida?

R.- És una proposta que està arrelant en alguns àmbits portuguesos, entre bloggers i iniciatives semblants, també  al propi territori espanyol. Nosaltres defensem una Olivença culturalment, jurídicament i políticament portuguesa. Però si del que es tracta és d’arribar a uns mínims i que això vulgui dir incloure la qüestió d’una vegada a l’agenda diplomàtica bilateral, doncs endavant.