lunes, 22 de marzo de 2010

Günter Grass, un subjecte espiat per la Stasi

Gemma C. Serra

Que a Günther Grass l'espiava la Stasi és una cosa que a una ment intel·ligent com la seva no podia passar desapercebuda. Que ho fes amb la intensitat que s'hi va dedicar depassava la seva imaginació."Tanta passió per seguir-me demostra una histèria només comprensible en un context de sospita generalitzada", va declarar ahir Grass en la presentació de Günther Grass im Visier. Die Stasi-Akte, un resum dels 2.300 fulls que la Stasi va aplegar sobre l'escriptor, des del 18 d'agost de 1961 fins a trenta anys després. La tasca de síntesi l'ha feta el periodista Kai Schlüter.
Per a la RDA, Grass va ser un conspirador des que, l'endemà de la construcció del Mur, va enviar una carta a Anna Seghers, presidenta de l'Associació d'Escriptors de l'Alemanya de l'Est, qualificant Walter Ullbrich de "comandant d'un camp de concentració". Des d'aleshores, va espiar cadascun dels seus viatges a territori comunista com si l'autor que treia els draps bruts de Konrad Adenauer fos el seu enemic número u.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 31. Dilluns, 22 de març del 2010

Adiós al viejo cascarrabias


Falleció Wagner, último patriarca de Bayreuth que fundó su "abuelo" Richard
  
Gemma Casadevall


Berlín, 22 mar (EFE).- Wolfgang Wagner, nieto del compositor Richard Wagner, falleció a los 90 años en su casa de Bayreuth, dos años después de retirarse y tras más de medio siglo al frente del festival fundado por su abuelo unos 130 años atrás y por el que han desfilado las mejores batutas y las voces más hermosas del mundo.
El último patriarca de la saga Wagner falleció "plácidamente" el domingo, informó hoy su hija, Katharina Wagner, co-directora del festival junto a su hermana Eva desde 2008, en que cedió las riendas de un festival consagrado al culto a Richard.
Con la muerte del patriarca se pone fin a una era, marcada por el resurgimiento del festival que Winifred Wagner (la viuda de Siegfried Wagner, hijo del compositor) puso a los pies de Hitler y que, tras la Segunda Guerra Mundial, sus hijos Wolfgang y Wieland reflotaron hasta convertirlo en la cita más codiciada del año para los wagnerianos de todo el mundo.
Nacido en esa misma ciudad bávara, el 30 de agosto de 1919, Wolfgang Wagner dirigió Bayreuth -primero junto a su hermano, hasta la muerte de éste, en 1966- desde 1951 a agosto de 2008.
A lo largo de esta etapa pasaron por la "Verde Colina" batutas como las de Pierre Boulez y Daniel Barenboim y dúos mágicos, como el formado por Plácido Domingo y Waltraud Meier, quienes en 2000 encandilaron al exigente público bayreuthiano con su "Valkiria".
Se pusieron en escena arriesgadas producciones con el mítico "Anillo del Nibelungo" de Boulez y Patrice Chéreau, de 1997, junto a otras que se estrellaron, como el "Parsifal" del "enfant terrible" de la escena alemana, Christoph Schlingensief, en 2004.
El viejo patriarca no dudó en fichar talentos "enemigos, como el provocador dramaturgo de la Alemania comunista Heiner Müller, quien acudió a Bayreuth en 1994 atraído por el morbo de trabajar "en el nido de viejos nazis", como le llamaba, y puso en escena el más bello "Tristán e Isolda" que se recuerda, dirigido por Barenboim.
A Wolfgang, cuyas producciones propias siempre fueron tachadas de conservadoras, se debió la apertura del festival a los renovadores del universo wagneriano, pero también sonoras rupturas con Bayreuth -como la de Waltraud Meier-, tras alguno de sus ataques de ira.
El paso de los años no endulzaron su carácter y ya cumplidos los 80 seguía empecinado en mantener su poder absoluto en la "Colina" pese a las presiones del Patronato de Bayreuth por el relevo.
Finalmente, a Wolfgang se le vino la edad encima en 2007, a la muerte de su segunda esposa, Gudrun, la madre de Katharina.
Hasta entonces, había persistido en que su única sucesora debía ser la que consideraba heredera natural del imperio, Katharina.
Al enviudar accedió a repartir el cometido entre ésta y Eva Wagner-Pasquier, nacida de su primer matrimonio y crecida entre las óperas de Bayreuth, pero con la que llevaba unos treinta años sin apenas hablarse.
Eva, como su hermano Gottfried, habían quedado desterradas de la Colina en una de esas trifulcas familiares de la dinastía.
La fórmula de la dirección colegiada era, en realidad, una reedición del esquema con el que Wolfgang asumió la dirección en 1951, estando el festival bajo la tutela aliada en la posguerra.
Wolfgang y Wieland se repartieron la tarea de reflotar el festival que durante el Tercer Reich fue un apéndice del aparato de propaganda, por obra de su madre, Winifred, inglesa de nacimiento y más nazi que muchos nazis.
Hitler hizo de Bayreuth su segundo hogar y su pieza predilecta. "Los Maestros Cantores", fue el plato fuerte del festival en el Tercer Reich, en que Wolfgang y Wieland pasearon por sus jardines del brazo del dictador.
Wolfgang siguió paseando por los jardines y abriendo todas las temporadas del festival, puntualmente a finales de julio, hasta 2009.
La primera temporada de Katherina y Eva-Pasquier como señoras del lugar se abrió sin la presencia de Wolfgang a la puerta del teatro saludando a los peregrinos de todos los años a Bayreuth -desde la canciller Angela Merkel a la clase política en pleno de Baviera.
El viejo Wolfgang no acudió a la cita por razones de salud y más de uno dio por sellada ya, ese 25 de julio, la era del Bayreuth de los patriarcas, para entrar en una transición de rodaje bajo un nuevo matriarcado. EFE
gc/jcb/cat

martes, 16 de marzo de 2010

Penuria neonazi


Pobrets ultradretans alemanys

Gemma C. Serra

No totes les notícies relacionades amb les paraules crisi i financera són dolentes. L’amenaça d’anar a la insolvència afecta molts, bons i dolents, i en alguns casos excepcionals els efectes poden ser profitosos. La més forta entre les formacions de la ultradreta alemanya, el Partit Nacional Democràtic (NPD) veu en perill la seva subsistència, segons ha admés el seu president, Udo Voigt. La raó són les retallades al fons públics que el partit rebia en virtud de la vintena d’escons que té a dues cambres regionals –Saxònia i Mecklenburg-Antepomerània, totes dues a l’est del país. La seva principal font d’ingressos, ara en situació precària per irregularitats detectades en la seva comptabilitat, que poden comportar-los a més de la suspensió d’algunes partides una multa de 1,9 milions d’euros.
Sense aquests fons públics el partit no podrà subsistir, deia Voigt. I el govern d’Angela Merkel, que ni tan sols no està convençut de si ha d’ajudar consorcis de què depenen milers de llocs de feina, com Opel, no tindrà ni un gest de misericòrdia cap al NPD.
„El millor que li pot passar a la democràcia és que el NPD s’autoliquidi“, comentava l’expert en Interior de la Unió Cristianodemòcrata de Merkel, Wolfgang Bosbach. Cinc anys enrera va fracassar, per problemes formals, la demanda d’il.legalització davant el Tribunal Constitucional presentada pel govern i el Parlament. Ara podria ser que el NPD quedés senzillament neutralitzat per manca de recursos.

Udo Voigt zieht vor den Bundesgerichtshof (Archivbild) Sense els fons públics el partit, la bèstia negra de l’àmbit polític alemany, no pot ni pagar els sous dels seus funcionaris ni tampoc les campanyes de reclutament de militància. I, al damunt, Voigt està a punt de ser defenestrat per un enemic intern, Udo Pastör, un líder més incendiari encara que el president del NPD, que demana el cap de l’amo per mala gestió financera.
Crisi financera, guerra interna i cap perspectiva, diuen els sondeigs, d’aconseguir escons al Parlament a les eleccions generals del 27 de setembre. El NPD mai no ha tingut diputats al Bundestag, la cambra federal. La seva perillositat neix de l’acció a les zones més socialment deprimides del país, sigui a les cambres regionals o als ajuntaments. A escala federal és inexistent. El que no vol dir que no siguin igualment perillosos, com ho demostren les estadístiques del delictes atribuỉts a l’ultradreta, sigui o no organitzada a les files del NPD: l’any passat, entre gener i octubre, la xifra de casos computats va disparar-se fins als 11.928, uns quaranta per dia, el que suposa un augment del 30 per cent respecte a 2007. Res no garanteix que, si realment mor el gos, quedi automàticament erradicada la ràbia.

El comando ejecutor


Cadena perpetua para ex miembro de las SS por ejecuciones a sangría fría

 
Gemma Casadevall

Berlín, 16 mar (EFE).- La justicia alemana condenó hoy a cadena perpetua al ex miembro de las SS Heinrich Boere, de 88 años, confeso de haber asesinado a tres miembros de la resistencia contra Hitler en la Holanda ocupada y que durante décadas vivió sin sobresaltos, pese a haber sido sentenciado a muerte por un tribunal holandés.
Con 64 años de retraso respecto a las ejecuciones imputadas -y en las que él nunca negó haber participado- y 61 respecto a la primera condena a muerte en Amsterdam, Boere escuchó la sentencia en la audiencia de Aquisgrán impasible y desde la silla de ruedas en la que ha seguido todo el juicio.
La cámara consideró probado que Boere, uno de los quince miembros del comando "Feldmeijer" creado para asesinar a miembros de la resistencia, ejecutó a los tres civiles cuyas muertes se le imputan, en 1944 en las ciudades de Breda, Voorschoten y Wassenaar.
El procesado, quien en el juicio se confesó autor de esas muertes, tenía entonces 22 años. Había ingresado en las SS con 18, por "puro fanatismo y convicción", según sus declaraciones. Tras servir en el frente del Este dos años fue destinado a Holanda -país de origen de su padre-, donde se le asignó a ese comando.
El cometido de los miembros de "Feldmeijer", por orden de Hitler, era buscar en sus domicilios y asesinar a sangre fría a civiles sospechosos de pertenecer a la resistencia anti-hitleriana.
Su modo de operar consistía en presentarse ante la puerta de su casa, cerciorarse de su identidad y matarlos a tiros, estuvieran o no en presencia de sus familiares.
Se estima que Boerer participó en 50 ejecuciones, en tres de las cuales se centró el proceso, con tres hijos de dos de sus víctimas como parte de la acusación particular.
Nacido en 1921 en Eschweiler (a 100 kilómetros de la frontera con Holanda), Boerer cayó preso de los aliados antes de terminar la Segunda Guerra Mundial y ya en esos interrogatorios se declaró autor de esas muertes.
En 1947 huyó de su campo de prisioneros, permaneció siete años oculto en Holanda, coincidiendo con el juicio en que se le condenó a muerte en ausencia, sentencia luego conmutada por cadena perpetua.
Tras unos años en la clandestinidad entró en Alemania y desde 1954 vivió sin sobresaltos en su localidad natal, sin esconder, a quien se lo preguntó, que había formado parte del comando de las SS.
Nada le perturbó hasta que en 2000 el fiscal Ulrich Maass, al frente de la Oficina Central sobre los Crímenes del Nazismo, abrió investigaciones sobre su caso y se personó en su residencia de ancianos y le leyó los cargos.
Boere recurrió sin éxito ante el Tribunal Constitucional alegando razones de edad y en octubre de 2009 se abrió su juicio.
Su proceso fue exponente de los obstáculos a que se enfrentan esos casos de justicia tardía, tanto por la avanzada edad de los encausados como de los supervivientes del nazismo.
Paralelamente se desarrolla en Múnich el juicio contra el presunto criminal nazi John Demjanjuk, de 89 años y origen ucraniano, extraditado desde Estados Unidos en mayo de 2009, tras agotar el sospechoso todos los recursos judiciales a su alcance.
El juicio a Demjanjuk, al que se imputa complicidad en la muerte de 27.900 judíos en el campo de exterminio de Sobibor, ha estado marcado por continuas interrupciones alegando razones de salud.
Demjanjuk, como Boere, asiste a las vistas en silla de ruedas. En ambos casos la acusación se sustenta en declaraciones de familiares, por ausencia de supervivientes que puedan identificarlos.
La condena contra Boere fue acogida hoy con alivio por parte de esos familiares, entre ellos el hijo de Teunis de Groot, de 77 años en la actualidad, que conserva la bala que mató a su padre en 1944.
Para los familiares, la sentencia es un acto de justicia reparadora, independientemente de que el condenado acabe sus días en la cárcel.
En agosto de 2009, en la misma Audiencia donde se juzga a Demjanjuk se condenó a cadena perpetua a Josef Scheungraber, de 90 años y ex oficial hitleriano, por el asesinato de civiles en Italia.
Scheungraber no pasó ni un día en la cárcel por razones de edad. El juez de Aquisgrán, Gerd Nohl, expresó hoy sus dudas de que Boere ingrese en prisión, puesto que deberá esperarse al dictamen de los médicos de que está en disposición de hacerlo, a lo que se une el propósito de la defensa de recurrir al Tribunal Europeo.
"La decisión puede tardar años", admitió Nohl. EFE
gc/jcb/jc

sábado, 13 de marzo de 2010

Guido, el problema. Merkel y los hombres (continuará)

Merkel surt al rescat del seu segon, acusat d'amiguisme

| La cancellera alemanya defensa a contracor el ministre que més ha danyat el govern | Acusen Westerwelle de barrejar interessos personals en els viatges oficials
Gemma C. Serra


A la cancellera Angela Merkel li va tocar sortir en defensa del seu soci, vicecanceller i ministre d'Exteriors, Guido Westerwelle, de nou motiu d'escàndol, ara per un parell de noms que han saltat a la vista entre les delegacions que l'acompanyen en els seus viatges: d'una banda, Michael Mronz, el seu company sentimental; de l'altra, un soci del seu germà, Kai Westerwelle.
"La cancellera té l'absoluta confiança que la selecció de persones que acompanyen el ministre s'ajusta als criteris establerts. Cada ministre està facultat per triar sol qui forma part de la seva delegació", va explicar la portaveu de Merkel, Sabine Heimbach.
Guido Westerwelle, vicecanceller i ministre d'Exteriors alemany, ahir en un discurs al Brasil, on està de giraLa defensa de la cancellera tenia un punt de rentada de mans, en un moment en què el seu segon omple capçaleres de diaris pel seu viatge a Llatinoamèrica en què, de nou, l'acompanya Mronz. A mitja setmana, Mronz, organitzador d'esdeveniments esportius, va negar que aprofités els viatges a favor dels seus interessos i va afirmar que es paga els costos de la seva butxaca.
Que el ministre d'Exteriors viatgi amb la seva parella no és nou, tot i que el fet que sigui una persona del mateix sexe desperta, si més no, més curiositat. La qüestió passa a una altra escala si, posats a mirar la llista d'acompanyants d'aquest viatge o d'altres, surt que entre la delegació de la seva anterior gira per Àsia hi havia el gerent d'una empresa on té participació el germà petit del ministre, a més d'un soci en els negocis de Mronz.

Disputes a la coalició

A Westerwelle se'l responsabilitzava, fins ara, de les continues picabaralles a la coalició de Merkel i se li retreia estar més fixat en les promeses de rebaixes fiscals que en la seva feina al ministeri d'Exteriors. Ara la seva missió per Llatinoamèrica ha generat menys notícies que els embolics derivats dels homes que l'acompanyen.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 10. Dissabte, 13 de març del 2010

sábado, 6 de marzo de 2010

La migraña Guido

 

Westerwelle, el maldecap de la cancellera Merkel

DISCÒRDIA · El ministre d'Exteriors alemany agreuja la tensió dins la coalició de govern amb els seus atacs als aturats crònics IMATGE · Els crítics li retreuen tics populistes de dreta a l'estil de l'austríac Jörg Haider LLAST · El culpen del pobre balanç de l'executiu
Gemma C. Serra


Merkel amb Guido Westerwelle, vicecanceller i ministre d'Exteriors alemany, en la cerimònia de presa de possessió del nou govern, el 28 d'octubreTradicionalment, a Alemanya el vicecanceller i ministre d'Exteriors és el polític més popular del país. Així va ser en temps del verd Joschka Fischer (1998-2005) i del seu successor, el socialdemòcrata Frank-Walter Steinmeier (2005- 2009), que, tot i perdre algun puntet, mantenia un bon nivell. Però, de cop, el liberal Guido Westerwelle és vist com un factor distorsionador de la coalició. Segons les enquestes, és el principal responsable de les males notes que treu el govern en aquests tres mesos llargs en què ha actuat de segon de Merkel. Un 64% dels alemanys el veuen com un "alterador de l'ordre", segons una enquesta de l'Institut Emnid. Només un 11% culpen la cancellera del mal balanç de l'executiu, mentre que un 10% en responsabilitzen Horst Seehofer, el líder de la CSU bavaresa, aliada de la CDU de Merkel.
Segons una altra enquesta d'ahir de la cadena pública ARD, tres de cada quatre alemanys es manifesten descontents amb l'equip de Merkel i el 62% creuen que la CDU i el seu soci, l'FDP de Westerwelle, no s'avenen.
Què li passa a en Guido? Merkel, la dona que busca l'entesa amb tothom, capaç de lligar consensos impossibles a la UE i d'apaivagar fins i tot el veí polonès, el president Lech Kaczynski, rebel de mena, no aconsegueix dominar el seu vicecanceller. Els temps de l'harmonia entre la CDU i el soci liberal que va conèixer Helmut Kohl amb els ministres Hans-Dietrich Genscher i Klaus Kinkel han quedat enrere. A Westerwelle se li veu una vena populista de dretes que recorda a l'austríac Jörg Haider, cosa que topa amb la imatge dels liberals alemanys, fins ara identificats amb la dreta civilitzada.
Westerwelle ha convertit en ideari polític la proclama que molts conciutadans consideren, en principi, legítima -"treballar ha de ser rendible; no pot ser que qui no treballa visqui millor que qui ho fa"-, però repetir-la tant té un efecte sospitós, fins i tot per a Merkel. Westerwelle ho diu gairebé cada dia, mentre encara ressonen les seves paraules en què comparava amb una mena de "decadència romana" l'abús que, segons ell, fan de l'Estat social els aturats crònics.
Merkel se n'ha distanciat i ha qualificat aquestes comparacions de "supèrflues", mentre la seva ministra preferida, Ursula von der Leyen (Treball i Afers Socials), defensava la dignitat dels aturats dient que no es pot posar al mateix sac els que busquen feina i no en troben i la minoria de ganduls que no en volen. Amb quatre milions d'aturats, no es pot entrar en generalitzacions perilloses.
Fa una setmana Westerwelle insistia que les relacions amb Merkel són "intenses i regulars". "Ens enviem SMS, i això ens manté al dia", va dir en una conferència de premsa multitudinària en què el gruix de les preguntes s'adreçaven a la mala maror entre els socis de coalició, més que no pas al que acabava d'aprovar el Bundestag -l'ampliació del contingent alemany a l'Afganistan-. Westerwelle va rebatre les comparacions amb Haider i va insistir que té el suport del poble quan parla d'abusos a l'Estat social.
Westerwelle va assumir Exteriors d'acord amb el tradicional repartiment alemany, segons el qual aquest càrrec correspon al líder del soci petit de la coalició. Ja aleshores hi havia cert escepticisme, perquè el seu àmbit sempre havien estat les finances. Fins ara no ha sabut capgirar la situació. És considerat el representant dels lobbies, i corroboren aquesta impressió els donatius al seu partit procedents d'hotelers i els honoraris percebuts com a conferenciant convidat a fòrums dels poderosos.
Merkel ha estat com una tieta per a Westerwelle: la presentació en societat d'ell i el seu company, el 2004, va coincidir amb el 50 aniversari de Merkel, en una mena de sortida de l'armari d'un polític que mai no va amagar, però tampoc va proclamar, la seva homosexualitat.
Angela i Guido eren amics abans que socis, però ara ell no es comporta com un aliat lleial. Les proclames contra els aturats no afectaran la seva clientela liberal -el partit dels sous alts, com l'anomenen-, però sí la credibilitat de la CDU de Merkel. I al maig hi ha eleccions al land de Rin del Nord-Westfàlia, el més poblat del país, on el premier Jürgen Rüttgers, que governa amb els liberals, tremola cada cop que Westerwelle obre la boca. Enmig de tot aquest guirigall, diumenge passat la cancellera va donar un cop de puny a la taula i va cridar a l'ordre la coalició de govern.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 12. Dissabte, 6 de març del 2010