Superman anima el triangle de l'horror
berlinés
Gemma C. Serra
Superman, el Capità América i
Sabraman, versió rabínica dels superherois dissenyats per acabar
amb el Doctor Mengele, animen en aquesta primavera berlinesa
l'anomenat triangle de l'horror que formen el Museu Jueu, el monument
a les víctimes de l'Holocaust i la Topografia del Terror, sobre les
ruines dels calabossos nazis. L'heroi amb la “S” al pit desmunta
Josef Goebbels de l'aparell de propaganda, a Radio Berlin; el Capità
América li esclasta un cop de puny a Hitler i Sabraman assetja
Mengele, amb la Creu de David sobre el tòrax de la seva disfressa
blava i blanca, els colors de la bandera d'Israel.
Tot això passa dins l'edifici en
zigzag del Museu Jueu de Daniel Libeskind. En passar els arcs de
seguretat i aparells detectors de metall, idèntics als als controls
de qualsevol aeroport, el visitant té dues opciones: a mà dreta,
escales avall, anirà a parar a l'exposició permanent que el
confronta amb la teoria, la maquinària i la pràctica del programa
d'extermini nazi, culminació de la persecució històrica als jueus;
a mà esquerra, escales amunt, arriba als 500 metres quadrats
d'exposició temporal, centrada en els herois i superherois del
còmic, majoritàriament procedents dels EEUU, que des dels seus
quaderns de paper van esbatussar Hitler i els seus lloctinents.
Una opció bastant més entretinguda
que l'altra, amb què el Museu repassa el arrels jueus de Superman i
alguns els seus companys de lluita, tots ells dotats de cuixes i
bíceps poderosos, embotits en leotardos i capas multicolors.
“Herois, Freaks i Superrabins”, és
el títol de l'exposició, que conté uns 400 objectes, entre còmics
de col.leccionista, alguna pel.lícula primitiva de dibuixos animats
i altres suports audiovisuals. S'hi recorda que els inicis del gènere
arranquen de bastant abans de la persecució nazi, amb l'arribada
d'uns quants emigrants jueus als EEUU, representants de la primera
onada de l'humor característic jueu portat, aleshores, al paper o al
cinema. Gent com Harry Herschfield, qui el 1914 va publicar les
primeres tires del seu “Abbie the Agent”, seguit de Jerry Siegel
i Joe Schuster, els dos nord-americans d'origen jueu creadors de
Superman, el 1938, fins arribar a Uri Fink, el pare de l'inefable
Sabraman, un superhome fruit d'un experiment errat dels serveis
secrets israelians, que converteix un policia supervivent de
l'Holocaust en perseguidor de Mengele.
La primera fornada, a principis del XX,
representa la ironia subtil amb què els jueus es veuen a sí
mateixos, comerciants amb ambicions de petits capitalistes; la
segona, les ànsies de dotar el món -i dotar-se a sí mateixos- dels
superpoders necessaris per acabar amb l'horror nazi; el tercer, un
producte ja dels anys 70, n'és una de les répliques creades per la
imaginació d'un dibuixant arrelat l'Estat d'Israel, quan l'horror
era ja història, però no les ferides deixades ni tampoc la voluntat
d'enxampar i posar davant la justícia els qui havien fugit, com
Mengele.
I enmig de tot això, l'exposició no
oblida tampoc els qui no van ser autors de còmic instal.lats a Nova
York no a Jerusalem, sinó els que van intentar descriure el que
véien, des de l'interior mateix de l'horror, com Horst Rosenthal,
mort a Auschwitz i autor d'una versió de Mickey Mouse traslladada a
un camp de concentració.
Ironia subtil, còmic en estat pur o
realitat terrorífica: aquestes són les tres vessants presents al
Museu Jueu en una exposició que crida l'atenció del visitant amb un
Superman davant la façana metàl.lica de Libeskind, amb el cap
enclotat a terra i sagnant, per recordar-lo allò que també el
super-super-super herois poden tenir el seu mal dia.
La mostra té tots els números per
esdevenir un dels èxits de programació del Museu Jueu, un dels més
visitants de Berlín -amb permís del Pergamon- i que sense haver
arribat encara al decè cumpleanys ha d'ampliar dependències. Encara
que sembli impossible, s'ha quedat petit l'impressionant edifici de
traçat tortuós, com una Estrella de David trencada i travessat
d'escletxes per traspassar a l'interior alguna llum, com els raigs de
sol a les ranures dels vagons que portaven els deportats a Auschwitz.
Per resoldre la manca d'espai, el mateix Libeskind ha dissenyat una
mena de carcassa que disfressarà el que era una nau industrial per a
la venda a l'engrós de flors, a l'acera del davant. Allà s'hi
encabiran els arxius, biblioteca i departament d'investigació del
Museu, amb intenció d'obrir les portes l'any vinent.
Reproduir l'horror nazi necessita espai
i creatividad, com la mostrada per Libeskind, al Museu Jueu, i les
altres dues peces que formen allò que el diari berlinés “Der
Tagesspiegel” anomenava “el triangle dels horrors” en ocasió
de la inauguració del tercer puntal, la Topografia del Terror. Totes
tres construccions són recents -el Museu va ser inaugurat el 2001,
el monument a les víctimes ha complert ara els cinc anys i la
Topografia no té encara ni un mes-. Cadascuna d'aquestes parts ha
estat acompanyada de llargues polèmiques, sobre dimensions, disseny
i oportunitat de recordar el pitjor capítol de la història
alemanya, des del cor del país de què va partir l'Holocaust i la
Segona Guerra Mundial. I cadascuna representa visions
arquitectòniques diferents: el zigzag de Libeskind, el parc de 7.011
blocs de formigó de Peter Eisenmann, que recorda els sis milions de
jueus assassinats, i, ara, l'edifici fred i rectangular de la
Topografia, aixecat sobre les ruïnes del que van ser els calabossos
nazis.
Es tracta, en aquest cas, d'una versió
abaratida del que originàriament havia creat l'arquitecte suís
Peter Zumthor, consistent en dues torres gegantines, que després de
deu anys de discussions va fer enderrocar el mateix Ajuntament
berlinés, vist que no arribava el pressupost. L'edifici finalment
inaugurat es un rectangle d'una planta, amb dos nivells més
subterranis, obra de la berlinesa Ursula Wilms. La tercera pota del
triangle no s'ha encarregat a cap geni de prestigi arribat de
l'estranger, sinó a un talent del país. Les 4,5 hectàrees de sòl
que van ocupar les centrals de la Gestapo i les SS, amb la
cancelleria de Hitler i el ministeri de les forces aèrees de veïns,
té prou pes històric per sí mateix per no necessitar grans noms.
És un edifici fred, molt en la
tradició Bauhaus, complementat per un cantó amb un dels pocs troços
originals del Mur que queden al centre de Berlin, plantat sobre les
restes dels calabossos. Una combinació, testimoni de les dues
dictadures consecutives que va representar Berlín, la nazi i la
comunista, al sector est de la capital. Davant de tant record
històric, no ve malament passar-se per l'exposició dels Superherois
nascuts del sentit de l'humor i de supervivència jueus.
