Empeñándonos en hablar de crisis

 

Merkel, a la recerca del seu rescat

RETROCÉS · La cancellera, immersa en una caiguda lliure de la seva coalició als sondejos, necessita pactar i reeixir en un programa de retallades RIVALS · L'oposició guanya terreny davant l'elecció del nou president del país

Gemma C. Serra

 

La cancellera alemanya, Angela Merkel, ha viscut una septimana horribilis i avui diumenge tampoc no tindrà repòs. Dilluns li va caure al damunt la dimissió intempestiva del president, Horst Köhler, per unes declaracions inoportunes que molts ni havien sentit, i quan encara no havia paït l'ensurt de la dimissió, igualment poc explicada, d'un dels barons regionals de la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU), Roland Koch, cinc dies abans. Dimarts i dimecres semblava que tenia un relleu ideal per a Köhler, la popularíssima ministra de Treball, Ursula von der Leyen, però els barons encara en actiu la van bloquejar. Dijous va presentar un candidat, deia, idoni per a la presidència, l'atractiu primer ministre de Baixa Saxònia, Christian Wulff -un altre baró- , però divendres l'oposició socialdemòcrata i verda es va treure de la màniga un candidat de perfil perfecte que es va guanyar els elogis generalitzats de la premsa més conservadora: Joachim Gauck, teòleg i exdissident a l'Alemanya comunista, a qui Helmut Kohl va encarregar la feina d'obrir les actes de la Stasi, després de la caiguda del Mur, i una autoritat moral valorada per tot el país excepte pels postcomunistes.

A punt de tancar la seva setmana horrible, la coalició va haver de deixar aparcats, abans-d'ahir, per falta d'entesa, la reforma sanitària -la CSU bloqueja els plans del ministre liberal del gremi, Philipp Rösler- i el nou calendari per a l'apagada de les centrals nuclears -per manca d'acord sobre els nous terminis entre el govern de Merkel i els barons dels lands afectats.
Amb aquest bagatge, i unes enquestes en caiguda lliure, Merkel es tancarà avui i demà amb els seus socis, la Unió Social Cristiana de Baviera (CSU) i el Partit Liberal (FDP), per mirar de lligar un paquet de rescat. Es tracta de frenar l'endeutament amb un programa esglaonat fins al 2016, d'acord amb el model imposat per la UE -i indirectament per Alemanya, el primer contribuent- al conjunt de la castigada eurozona. Fins ara, dominen les dissonàncies internes entre el liberal Guido Westerwelle, el bavarès Horst Seehofer i la pròpia Merkel sobre què es pot retallar. A ningú no li estranya, perquè el desacord és l'estat natural de la coalició en aquesta segona legislatura de la cancellera i es preveu que demà reapareguin tots tres líders amb un compromís de mínims.
Als mitjans alemanys s'han estès els comentaris dels qui asseguren -com el Süddeutsche Zeitung- que en set mesos de gestió al govern de Merkel se'l veu més desgastat que al roig-i-verd de Gerhard Schröder, abans d'anar a les eleccions anticipades que va perdre, el 2005.
Les dissonàncies internes s'amunteguen i el missatge de les enquestes no deixa marge d'error: la CDU-CSU de Merkel va caure aquesta setmana al Politbarometer de la televisió pública alemanya al 33%, només dos punts per damunt del Partit Socialdemòcrata (SPD), que en guanya dos i puja al 31%. Si se celebressin eleccions generals avui, la coalició de CDU-CSU més liberal trauria, diu el baròmetre polític més prestigiós del país, un 40%, mentre que un teòric bloc entre SPD, Els Verds i l'Esquerra n'obtindria un 54%.
La hipotètica aliança entre aquestes tres formacions no existeix ni en somnis, l'Esquerra continua descartada com a soci ja que aglutina el postcomunisme i la dissidència socialdemòcrata. Sí que va ser il·lustratiu, però, veure com SPD i Els Verds es presentaven divendres plegats, com no es veia des del temps del govern de Schröder, per tirar endavant la candidatura de Gauck a la presidència.
Matemàticament parlant, Christian Wulff, de 50 anys i baró de la CDU, no pot perdre davant Joachim Gauck, de 70 anys i figura de la reunificació. Les files de Merkel tenen una majoria de 23 vots a l'Assemblea Federal, que escollirà, a tot estirar el 30 de juny, el successor de Köhler. L'Assemblea està formada pels 622 diputats del Bundestag (cambra baixa) més 622 enviats dels Estats federats, siguin polítics o presentadors de televisió.
Teòricament Gauck no pot guanyar, però sí que pot fer molt de mal a Merkel. Que a Wulff se li escapin més o menys vots servirà, però, per mesurar el desgast de poder de Merkel. Socialdemòcrates i ElsVerds ho saben i per això van impulsar una candidatura, la de Gauck, més propera a l'espectre conservador que del propi. Com més s'escolta Gauck, més fàcil és imaginar-se'l com el president perfecte. A Wulff no li va quedar cap més remei que elogiar la talla d'un rival que ha superat dues dictadures -la nazi i la comunista- i que és la imatge de la integritat.