lunes, 3 de septiembre de 2012

Esperando a la jefa

 

En “Pepe” Rajoy i ‘Frau' Marshall

 

El president espanyol protagonitza una campanya mediàtica en paral·lel a les trobades entre líders

 

El tema recurrent de la immigració massiva i qualificada contrasta amb unes xifres oficials moderades

 
Mariano Rajoy s'ha preparat bé per a la reunió de dijous amb Angela Merkel. El seu equip li va embolicar la trobada amb una entrevista al dominical del diari més llegit d'Europa, el Bild am Sonntag, feta en paral·lel amb Il Corriere della Sera, Le Journal de Dimanche i l'ABC. El rotatiu alemany en destacava, com és lògic, el que interessa la primera potència europea. Sense Alemanya, ni Europa ni l'euro poden sobreviure, diu Rajoy; la zona euro ha d'avançar cap a una unió fiscal i bancària en tres fases, a completar el 2018 amb una fórmula de “deute comunitari” –és a dir, els eurobons que Merkel rebutja a curt termini– i cal trobar un sistema que impedeixi que uns estats es recapitalitzin a interessos negatius i els altres en paguin d'altíssims.
La campanya mediàtica de Rajoy segueix la que fa una setmana i mitja va protagonitzar Andonis Samaràs, preparatòria a la seva visita a Berlín. Ara no és el líder d'un país amb problemes el que visita la cancelleria, sinó Merkel la que acudeix a Madrid.
Espanya tenia, quan va entrar a la zona euro, 12,5 milions d'aturats. Ara hi ha 17,5 milions de persones sense feina, recorda Rajoy. Als treballadors qualificats desocupats a Espanya se'ls espera teòricament amb els braços oberts al mercat laboral d'Alemanya.
El “Pepe” d'avui no és l'Alfredo Landa dels anys setanta com s'ha repetit des de totes bandes. L'espanyol que ara surt a l'estranger és el més ben preparat de la història; és jove, no viatja amb una cartera de cartró i parla idiomes. Malgrat tot, el paral·lelisme es manté. També la pregunta de si es pot donar una situació com la d'aleshores, amb dos milions d'immigrants espanyols treballant per Europa i si això vol dir despullar Espanya dels millors cervells.
La importància de l'idioma
El tema és recurrent des que el govern de Merkel va anunciar, en ocasió d'una cimera amb l'aleshores president José Luis Rodríguez Zapatero, a principi del 2011, el propòsit de “reclutar” els treballadors qualificats espanyols que Alemanya necessita. L'anunci d'aleshores era agafat pels pèls, perquè Merkel “no contracta” treballadors i, qui vol, pot sortir a buscar feina a la UE sense limitacions, fet que no passava als setanta. Ara bé, també a diferència de llavors, ningú no es pot plantejar de debò treballar a Alemanya sense parlar alemany. Els instituts Goethe, equivalents a l'Institut Cervantes, han vist augmentar la demanda de cursos d'alemany en un 80% des del 2010 i des dels països en situació més crítica –Espanya, Grècia i Itàlia–, segons informa Der Spiegel.
El nombre d'espanyols que treballen i cotitzen a Alemanya s'ha disparat un 11% en un any, segons l'Oficina Federal d'Estadística (Destatis). A Berlín, com a la resta de grans nuclis urbans, ha pujat molt per sobre d'aquesta estadística la presència de “comunitaris espanyols” treballant, estudiant o amb intenció de registrar-se com a “persones que busquen feina”, qüestió que els garanteix un subsidi de 364 euros, entre tres i sis mesos després de fixar la residència al país. Ara per ara, però, el còmput global és baix: Alemanya té oficialment 46.026 treballadors espanyols, en comparació dels 117.744 grecs i dels 232.772 italians. El mercat laboral alemany, amb un 7,1% d'aturats versus el 25,1% de l'espanyol, dóna marge per a un ampli ventall de maniobres.