El duel Merkel-Draghi
La visita de la cancellera i les decisions del BCE marquen la fi de les minivacances de la crisi
Rajoy, Samaràs, Monti i Hollande esperen els fruits dels ‘tours' per captar suports
El BCE concretarà dijous si reobreel programa de compra de deute
Al ciutadà comú potser li sembla que ja n'hi ha prou de “setmanes clau” per al futur de l'euro. En els últims dos anys i mig s'ha col·locat aquesta etiqueta repetidament a cadascuna de les rondes qualificades de “decisives” per donar resposta a la crisi del deute, de moment sense resultats visibles. Aquest cop, si més no, sembla que l'etiquetatge està més que justificat. L'agost va deixar penjades les decisions importants respecte a la zona euro. Amb l'entrada al setembre es posa fi a unes minivacances en què s'han intentat tapar forats, en espera del gran anunci de Mario Draghi.
Després de dues setmanes de trobades bilaterals, entre l'alemanya Angela Merkel, l'espanyol Mariano Rajoy, l'italià Mario Monti, el francès François Hollande i el grec Andonis Samaràs, ha arribat el moment de destapar l'olla. És a dir, de veure en què queden les “mesures extraordinàries” anunciades pel president del Banc Central Europeu (BCE) per posar fi d'una vegada a les primes de risc disparades –i immunes a qualsevol retallada de despesa, per dràstica que sigui.
Rajoy diu que vol veure “la lletra petita”, abans de decidir res sobre el gran rescat que tothom li pronostica. També en això entra en joc la veu de Draghi, amb permís del que vulgui la cancellera. A escala de tota la zona euro s'escampa la consigna que no hi pot haver solució mentre els més endeutats –com ara Espanya i Itàlia– paguin interessos per sobre del 6% per refinançar-se, mentre els socis més pròspers –Alemanya– ho fan a nivells neutres o mínims.Draghi ha de concretar dijous si reobre el programa de compra massiva de deute o, fins i tot, si està disposat a anar més enllà de les mesures “convencionals”. Aquest mateix dia, Rajoy rebrà la patrona Merkel al capdavant d'una delegació d'empresaris i sindicalistes.
La cancellera representa la línia dura d'oposició, tancada a tot el que sembli un ajut directe als estats des del BCE, però també la mà oberta al sanejat mercat laboral alemany per als aturats espanyols.
Pendents de la reacció
La trobada de Merkel i Rajoy a Madrid serà l'escenari on càmeres de televisió i fotògrafs voldran captar l'expressió de disgust, resignació o victòria de la cap del govern de la primera potència europea. Tot pot dependre de quin sigui l'anunci, en paral·lel, de Draghi. El suposat duel Merkel-Draghi té, però, un rostre menys conegut per al ciutadà, cansat de sentir a parlar de setmanes clau. Es tracta del president del Bundesbank, el banc central alemany, Jens Weidmann. Exassessor econòmic de Merkel i ara màxim responsable de l'entitat en què tradicionalment més confien els alemanys, Weidmann s'ha convertit en l'autèntic maldecap per a Draghi.
El Bundesbank ja no és el que era en temps del marc alemany, en l'apreciació del ciutadà corrent, des que va quedar destronat pel BCE. Amb Weidmann al capdavant, el banc central alemany ha recuperat perfil, però, com a contrapoder real, tant a Alemanya com en el context de la zona euro.
La cara de bon noi de Weidmann amaga un temperament amb què es veu que no comptava ni la mateixa Merkel, quan el va proposar per al càrrec que va deixar, intempestivament, Axel Weber. Weidmann es va convertir en president del Bundesbank el maig del 2011 amb 43 anys –el més jove de la història d'aquest banc central–, i des d'aleshores ha topat amb el BCE reiteradament. Frankfurt, seu de tots dos bancs, és una setmana sí i l'altra setmana també escenari dels estirabots entre Draghi i Weidmann.
Divendres, els portaveus de Merkel van haver d'expressar repetidament el suport de la cancellera a Weidmann, que segons el diari Bild ha estat a punt de dimitir, atesa la possibilitat que el BCE reobri el programa de compra de deute, és a dir, si Draghi fa allò que esperen amb candeletes Madrid, Roma, París i per descomptat Atenes. Mentre que Merkel ha anat mostrant símptomes de predisposició a cedir, Weidmann s'ha envalentit i reclama, com a representant del primer contribuent al BCE, més poder real a casa de Draghi.
El Bundesbank ja no és el que era en temps del marc alemany, en l'apreciació del ciutadà corrent, des que va quedar destronat pel BCE. Amb Weidmann al capdavant, el banc central alemany ha recuperat perfil, però, com a contrapoder real, tant a Alemanya com en el context de la zona euro.
La cara de bon noi de Weidmann amaga un temperament amb què es veu que no comptava ni la mateixa Merkel, quan el va proposar per al càrrec que va deixar, intempestivament, Axel Weber. Weidmann es va convertir en president del Bundesbank el maig del 2011 amb 43 anys –el més jove de la història d'aquest banc central–, i des d'aleshores ha topat amb el BCE reiteradament. Frankfurt, seu de tots dos bancs, és una setmana sí i l'altra setmana també escenari dels estirabots entre Draghi i Weidmann.
Divendres, els portaveus de Merkel van haver d'expressar repetidament el suport de la cancellera a Weidmann, que segons el diari Bild ha estat a punt de dimitir, atesa la possibilitat que el BCE reobri el programa de compra de deute, és a dir, si Draghi fa allò que esperen amb candeletes Madrid, Roma, París i per descomptat Atenes. Mentre que Merkel ha anat mostrant símptomes de predisposició a cedir, Weidmann s'ha envalentit i reclama, com a representant del primer contribuent al BCE, més poder real a casa de Draghi.
.
La següent setmana clau
A aquesta setmana clau per a l'euro que s'obre avui la seguirà la vinent. És a dir, la del 12 de setembre, que és quan Alemanya realment veurà si es pot continuar amb el full de ruta marcat o si cal inventar un altre truc per dissimular l'enfonsament del que es donava per fet. El Tribunal Constitucional alemany ha de decidir si dóna llum verd o no al pacte fiscal i al Mecanisme Europeu d'Estabilitat –el Mede o fons de rescat permanent–. Els jutges de Karlsruhe, la ciutat on té la seu el TC, tenen damunt la taula un seguit de demandes –des del partit opositor de l'Esquerra fins a un diputat bavarès conservador i euroescèptic, Peter Gauweiler.
Entre els seus arguments, n'hi ha de formals i de contingut. No hi ha, que de moment es conegui, un pla B en el cas que el Constitucional doni la raó a algun dels demandants.