Obama i Merkel, líders d’un món millor
Barack Obama i Angela Merkel, de nou plegats davant la Porta de Brandenburg, entre somriures de complicitat i la barreja de senzillesa i poder que a tots dos els agrada representar. Un expresident sotmès a preguntes crítiques, com ara com es compagina un Nobel de la Pau amb la mort de civils per drons del seu exèrcit. I una cancellera a qui es qüestiona com es pot repatriar a l’Afganistan refugiats que potser tenen la vida amenaçada al país d’origen.
El congrés de l’Església Evangèlica alemanya va triar bé els seus dos convidats “estel·lars”, per a l’arrencada dels cinc dies de jornades de trobades, a tot nivell, en commemoració dels 500 anys de la reforma luterana. També va triar un format de tertúlia sense discursos, en què els moderadors o els estudiants presents van col·locar els dos líders davant preguntes ètiques que preocupen la comunitat religiosa, molt activa en l’acollida de refugiats. “No podem acollir tothom que busca protecció al nostre país. Siguin procedents de Síria, cap a Alemanya, o de Mèxic, cap als Estats Units. Els interessos dels nostres ciutadans també s’han de defensar. Hi tenen dret”, va dir Obama, mentre Merkel insistia en la seva consigna oficial: “Fem tot el possible per acollir tots els que necessiten protecció i tenen dret a rebre-la.”
Un món millor, dins del que és possible, era el missatge de tots dos. Obama va reconèixer que la seva reforma sanitària –“el gran orgull de la meva presidència”– està en perill, sense esmentar el nom de qui l’amenaça, Donald Trump. No calia tampoc que ho fes, perquè tota l’escenografia estava concebuda com una mena de “trobada anti-Trump”.
De la trobada “entre amics” –i, per tant, oberta a la crítica– de l’Església Evangèlica, Merkel va volar directament a Brussel·les, on l’esperaven aliats menys desitjats, com ara Trump, amb qui després anirà al G-7 i a qui al juliol farà d’amfitriona en la cimera del G-20 d’Hamburg.
Poder i crítica
Les explicacions d’Obama i Merkel sobre les limitacions del poder, en una societat democràtica, no tenien to d’excusa de mal complidor, sinó que fins i tot servien per destacar el seu tarannà, com a representants dels ideals de societats obertes, on no hi ha poders absoluts. Un format impensable, amb un Trump o un Erdogan, pel que fa a Turquia. No només perquè aquests sí que són presidents en exercici, i no jubilats com ara Obama, sinó perquè el que els caracteritza és l’ambició d’acaparar poder i rebutjar la crítica.
