Animalitos

 

Dinamarca: de la crisis de los visones a las urnas

Joana Serra

La familia de las socialdemocracias nórdicas tiene ante sí otro posible abismo: el eventual relevo en el poder, ahora en Dinamarca, en unas elecciones precipitadas por la llamada "crisis de los visones" de octubre de 2020. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, defendió entonces el sacrificio de más de 15 millones de ejemplares, ante una alerta sanitaria derivada de la covid-19, pero sin la debida cobertura legal.

Dos años después, Dinamarca vuelve a las urnas en unos comicios anticipados, convocados tras varias oleadas de críticas a esa decisión de su jefa de Gobierno, una socialdemócrata de línea atípica en esa familia política.

Frederiken no dimitió tras revelarse que dicho sacrificio masivo se hizo sin respaldo legal en un país cuya industria peletera es líder mundial en ese sector. Sí lo hizo su ministro de Agricultura, Mogen Jensen, quien renunció un mes después de dar la orden, en noviembre de 2020.

El reino de Dinamarca, con 5,4 millones de habitantes incluidos los de dos territorios autónomos, la inmensa Groenlandia y las islas Feroe, volverá a las urnas en unos comicios repartidos entre lunes y martes.

Será siete semanas después del vuelco experimentado por Suecia, donde pese a mantenerse la socialdemocracia como fuerza más votada se dio un enrevesado relevo en el poder: la ya ex primera ministra Magdalena Andersson quedó apeada por el conservador Ulf Kristersson, al frente de una coalición del centro moderado, pero con la ultraderechista Demócratas de Suecia (DS) como aliado externo.

El caso sueco fue un ejemplo de parlamentarismo nórdico en estado puro. Andersson pasó a la oposición, tras haber defendido el primer puesto e incluso haber crecido en votos; Kristersson se convirtió en primer ministro, pese a la "humillación" de ver cómo los radicales de DS le arrebataban su tradicional segundo puesto; y Jimmie Äkesson, líder de la derecha radical triunfante, se resignó a no entrar en el gobierno, a cambio de poder marcar desde fuera la agenda del ejecutivo.

En Dinamarca no se pronostica un vuelco tan aparatoso, pero hay por lo menos cuatro candidatos con posibilidades de alcanzar la jefatura del gobierno. La propia Frederiksen, quien llegó al poder en 2019, cuatro años después de suceder al frente de los socialdemócratas a Helle Thorning-Schmidt; ante sí tiene a tres líderes del bloque centrista-derechista: el liberal Jakob Ellemann-Jensen, el conservador Søøren Pape Poulsen y el exprimer ministro Lars Løøkke Rasmussen, cuyas opciones han crecido en los últimos sondeos.

Son catorce los partidos que concurren a las urnas y, como se ha visto en Suecia, no tiene por qué ser el primero, ni siquiera el segundo, quien acabe al frente al siguiente gobierno. Determinante para el futuro de Frederiksen es si el bloque derechista suma o no la mayoría suficiente para volver al poder.

El caso de los visones -o "minkgate"- es la piedra en el zapato de esa socialdemócrata, algo arrogante y autoritaria, que gestionó con éxito y pocas restricciones en la vida pública durante la crisis de la pandemia.

Optó por la vía directa, ante una alerta sanitaria que apuntaba a una posible mutación en el virus que habría cuestionado la efectividad de la vacuna. Pero ignoró que la ley solo permitía el sacrificio de los animales de granjas con casos verificados. A las presiones de la oposición siguió el dictamen de una comisión parlamentaria según el cual la actuación del gobierno fue "criticable". De ahí se pasó a las elecciones anticipadas.

Frederiksen, de 41 años, ha orientado su campaña por la reelección con su imagen de mujer fuerte, en un país pequeño, pero capaz de rechazar o hasta reírse, en 2019, del propósito del entonces presidente de Estados Unidos, Donald Trump, de "comprar" Groenlandia.

A diferencia de lo ocurrido en Suecia, en Dinamarca ha habido escasa presencia de la cuestión migratoria en el debate preelectoral. Al fin y al cabo, la socialdemocracia que representa Frederiksen puede ser tan dura y restrictiva en esa materia como las propuestas de la derecha.

Bajo su gobierno se ha llegado a discutir la posibilidad de crear centros de acogida en Ruanda, de acuerdo al modelo barajado en Reino Unido bajo el liderazgo del ex premier Boris Johnson.

Éramos tan jóvenes

 

El cannabis, un debate para aliviar penas en Alemania

Joana Serra

Hace ahora aproximadamente un año, tras la victoria electoral de Olaf Scholz sobre el bloque conservador, Alemania asistía a la formación de un tripartito inédito a escala federal entre los socialdemócratas del futuro canciller, los verdes y los liberales.

Se respiraba aire de liberación, tras los 16 años en el poder de la conservadora Angela Merkel. Los verdes Robert Habeck y Annalena Baerbock -ahora ministros de Economía y de Exteriores, respectivamente- representaban ese aire nuevo; el liberal Christian Lindner parecía feliz de colocarse al frente de Finanzas, y Scholz representaba, de alguna manera, un continuismo tranquilizador, tras haber sido vicecanciller en la última gran coalición liderada por Merkel.

El pacto de coalición que acabaron suscribiendo los tres socios, el 7 de diciembre de 2021, incluía la legalización del cannabis. Al frente de Sanidad colocó Scholz a un doctor en Medicina, Karl Lauterbach, una de las opiniones más escuchadas en los momentos álgidos de la covid y defensor de la línea de la máxima cautela. En el pasado había sido contrario a legalizar el cannabis y alertado de los males que puede ocasionar su consumo en adolescentes, incluso niños. Con el tiempo había cambiado de opinión.

Poco se respira ahora de ese aire liberador, dinamismo o alivio. La guerra de Ucrania cayó sobre Europa hace ya ocho meses. La crisis energética se hizo realidad en un país que ha tenido que reducir aceleradamente su altísima dependencia de Rusia, al ciudadano le preocupa si tendrá gas suficiente para el invierno, los pedidos industriales caen, la recesión asoma y el canciller Scholz parece emprender la vía del aislamiento respecto a Francia. En lugar de cohesión, rechina el eje franco-alemán, puntal europeo.

En ese contexto de pesimismo, inimaginable hacer un año, el médico y ministro de Sanidad Lauterbach recuperó el capítulo del pacto de coalición relativo al cannabis.

"La dosis es lo que le convierte en veneno", aseveró al presentar las líneas maestras de lo que, si logra el consentimiento previo de Bruselas, será el proyecto de ley más "liberalizador" de Europa. Más que el de Países Bajos, basado más en la tolerancia o despenalización. Más que en España, que se apresta a legalizar el cannabis con fines medicinales (lo que en Alemania ya es una realidad).

Quedará autorizado el consumo y posesión de hasta 30 gramos, el cultivo asimismo privado de unas tres plantas y la venta en establecimientos autorizados a ello. El término empleado por el ministro no es "despenalizar", sino "regularizar" su consumo, venta y cultivo para ahogar el mercado negro, la fuente suministradora actual para esos niños o adolescentes a los que Lauterbach dice querer preservar de la adicción.

El conservador y católico estado de Baviera se ha echado las manos a la cabeza y recordado los argumentos que Lauterbach, como médico, defendió en contra de esa legalización. El gremio de farmacéuticos protesta con argumentos parecidos y argumenta que el alcohol y el tabaco ya entrañan suficientes problemas en la salud de los menores.

"Una legalización completa vulnerará las normativas europeas", advertía desde el semanario "Der Spiegel" Milena Hassenkamp, experta jurista. Lauterbach advirtió precisamente al presentar sus líneas maestras -ya aprobadas por el Consejo de Ministros- de que no llevará al trámite parlamentario un proyecto de ley que no tenga una "recepción positiva" previa en la Comisión Europea (CE).

En enero entablará negociaciones "intensas" con Bruselas; si recibe el visto bueno, habrá proyecto de ley a lo largo del primer trimestre de 2023 habrá proyecto de ley. No hay un Plan B a ese proceso, insistió el ministro.

Que nadie se precipite: la legalización, de producirse, será en 2024. Deberá haber superado primero un proceso regulador largo y complejo.

Hasta entonces, la Alemania que apunta a la recesión y que ya no ve ni Scholz ni a su ilusionado tripartito como hace un año tendrá abierto un debate no relacionado con el gas, con la guerra ni con la inflación.

La minicumbre de Scholz

 

Pla Marshall per a Ucraïna abans del final de la guerra

El primer ministre ucraïnès, Denís Xmihal, parla al costat de la presidenta de la CE, Ursula von der Leyen, i el canceller alemany, Olaf Scholz, ahir a Berlín CLEMENS BILAN / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Entre Brus­sel·les, Berlín, l’FMI i Kíiv, hi ha com a mínim coin­cidència en un punt: la guerra pro­voca a Ucraïna un forat finan­cer men­sual de 3.000 mili­ons d’euros, ampli­a­bles a 5.000 mili­ons en cas que Rússia inten­si­fi­qui els seus atacs con­tra infra­es­truc­tu­res civils i objec­tius energètics. Són els diners que el país neces­sita per pagar els sous als seus mes­tres, sol­dats, poli­cies i jubi­lats, a més d’arre­glar car­re­te­res i cen­trals elèctri­ques, recor­dava ahir des de la capi­tal ale­ma­nya la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea (CE), Ursula von der Leyen. “Aju­dar Ucraïna ara és aju­dar un futur mem­bre de la Unió Euro­pea”, afe­gia el can­ce­ller ale­many, Olaf Scholz, amfi­trió de la Con­ferència Inter­na­ci­o­nal d’Experts per a la Recons­trucció i la Moder­nit­zació d’Ucraïna, con­vo­cada per la UE i pel G7, el grup de les set potències que Ale­ma­nya pre­si­deix aquest 2022.

Von der Leyen i Scholz volen impul­sar un pla Mars­hall que, a diferència del que va viure Ale­ma­nya després de la der­rota del nazisme pels ali­ats, no espe­rarà fins al final de la guerra. “L’ajut ha d’arri­bar ara i s’ha de man­te­nir a curt, mitjà i llarg ter­mini”, segons Von der Leyen. A par­tir del gener, s’ha de tenir a punt un meca­nisme regu­la­dor que faci que, mes a mes, es com­pensi amb ajut inter­na­ci­o­nal aquest forat finan­cer. La Unió Euro­pea n’apor­tarà una ter­cera part, va dir la pre­si­denta de la CE, sense pre­ci­sar-ne els detalls.

Des de l’FMI hi ha el com­promís de donar suport a Ucraïna també a curt, mitjà i llarg ter­mini, segons va asse­gu­rar des de Berlín la seva direc­tora gene­ral, Kris­ta­lina Geor­gi­eva. Però men­tre que Von der Leyen par­lava sobre­tot de suport sos­te­ni­ble i soli­da­ri­tat, tant Scholz com Geor­gi­eva afe­gien als seus mis­sat­ges el terme “segu­re­tat jurídica” per als inver­sors, espe­ci­al­ment l’empresa pri­vada, i “super­visió”, pel que fa a la repre­sen­tant de l’FMI.

Ucraïna ha demos­trat la capa­ci­tat de resistència a l’inva­sor i de man­te­nir-se com un país “que fun­ci­ona” –a escala del Par­la­ment i de l’admi­nis­tració pública, en tots els seus nivells--, va recor­dar el minis­tre de Desen­vo­lu­pa­ment Ter­ri­to­rial, Olek­sii Txer­ni­xov. Kíiv està com­pro­mesa amb la reforma interna que li reclama la UE, com a aspi­rant a ingres­sar al bloc comu­ni­tari, va asse­gu­rar per la seva banda Denís Xmi­hal, el pri­mer minis­tre.

Els dos repre­sen­tants del govern ucraïnès van ser aco­llits amb aplau­di­ments a Berlín. També ho va ser la inter­venció vir­tual del pre­si­dent Volodímir Zelenski. Però en l’ànim gene­ral es res­pi­rava un cert escep­ti­cisme sobre com es podrà arti­cu­lar aquest meca­nisme que garan­teixi, mes a mes, l’ajut finan­cer que neces­sita Kíiv perquè el país con­tinuï fun­ci­o­nant en temps de guerra i alhora convèncer els ali­ats de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal que, ara sí, aquests fons no s’esco­la­ran pels forats de la cor­rupció.

La puerta trasera ultra

Suècia gira a la dreta amb un govern moderat i el suport extern dels ultres

Kristersson, futur primer ministre suec, en roda de premsa ahir a Estocolm EFE.

GEMMA C SERRA - BERLÍN

Suècia va fer ahir un nou gir en el par­la­men­ta­risme escan­di­nau, amb l’acord asso­lit per for­mar una nova coa­lició de cen­tre­dreta que dona a la ultra­dreta la capa­ci­tat per con­tro­lar, des de fora, les deci­si­ons de govern.
Ulf Kris­ters­son, líder dels con­ser­va­dors mode­rats i teòric der­ro­tat de les elec­ci­ons del setem­bre, ja que va que­dar en ter­cer lloc dar­rere dels radi­cals, serà el nou pri­mer minis­tre al cap­da­vant d’una coa­lició amb demo­cris­ti­ans i libe­rals. L’encara pri­mera minis­tra, la soci­al­demòcrata Mag­da­lena Anders­son, pas­sarà a l’opo­sició, tot i haver retin­gut per al seu par­tit la con­dició de pri­mera força. I el gran gua­nya­dor moral d’aquells comi­cis legis­la­tius, els ultres de Demòcra­tes de Suècia, lide­rats per Jim­mie Äkes­son i que van que­dar en segon lloc, esde­vin­dran l’aliat “extern” del nou govern.
“Vam rebre el man­dat del poble suec. El canvi és neces­sari i pos­si­ble. Nosal­tres ofe­ri­rem aquest canvi”, va dir Kris­ters­son en pre­sen­tar la nova coa­lició, que, pre­vi­si­ble­ment, se sot­metrà al vot del Par­la­ment dilluns vinent. El líder de la dreta mode­rada no en tenia prou amb el suport d’altres for­ma­ci­ons del cen­tre, sinó que neces­si­tava el suport extern dels ultres.
Tenia les coses difícils, ja que els seus futurs socis rebut­gen el par­tit d’Äkes­son com a mem­bre del govern. La fórmula dis­se­nyada aco­mi­ada gai­rebé un cordó sani­tari que ja era molt feble i que pot arri­bar a ser ine­xis­tent a la pràctica. Äkes­son sem­blava resig­nat ahir a no for­mar part del govern, però con­vençut que podrà tenir una “influència sig­ni­fi­ca­tiva” en la gestió de l’exe­cu­tiu. Els seus objec­tius són un endu­ri­ment de les lleis d’immi­gració –que ja havia començat fins i tot sota els soci­al­demòcra­tes– i l’adeu a la “gene­ro­si­tat” sueca en l’apli­cació del dret d’asil. El SD és un par­tit d’arrels neo­na­zis, fun­dat el 1980, però que havia sua­vit­zat una mica els per­fils més radi­cals d’ales­ho­res per fer-se més dige­ri­ble entre la resta dita mode­rada. La con­dició d’aliat extern afa­vo­reix aquesta mena de lenta, però de moment impa­ra­ble, nor­ma­lit­zació del par­tit.
Per Anders­son, no hi ha dubte que Äkes­son dic­tarà l’agenda del nou govern. Hi haurà reta­lla­des no només en el dret d’asil, sinó també en la sani­tat pública i el tei­xit social suec, segons la pri­mera minis­tra encara en fun­ci­ons. Els resul­tats de les elec­ci­ons del setem­bre van supo­sar un tri­omf amarg per a la soci­al­de­mocràcia sueca, que mal­grat el seu 30% –deu punts més que els ultres– no s’ha pogut man­te­nir al poder en un país iden­ti­fi­cat durant dècades amb el domini d’aquesta ide­o­lo­gia política.

Més cen­trals nucle­ars

El pri­mer anunci, però, del futur govern Kris­ters­son no va fer referència ni a la immi­gració ni a pos­si­bles reta­lla­des soci­als. Suècia cons­truirà de nou cen­trals nucle­ars, segons van expli­car fonts dels mode­rats dre­tans. La defensa de l’ener­gia nuclear no és, però, una qüestió de blocs en aquest país, sinó com­par­tida per bona part del cen­tre­es­querra.

Bálsamo

 

El triomf socialdemòcrata a la Baixa Saxònia alleuja Scholz

El socialdemòcrata Stephan Weil saludant el canceller i líder de l’SPD, Olaf Scholz, en un acte de Berlín a principi de mes EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


La Baixa Saxònia, amb sis mili­ons i mig d’elec­tors, va rati­fi­car el Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD) d’Olaf Scholz com a pri­mera força, en unes elec­ci­ons regi­o­nals que se cele­bra­ven un any després de les gene­rals que van por­tar al poder aquest can­ce­ller. I van reforçar els seus socis Verds, que pro­ba­ble­ment relle­va­ran la con­ser­va­dora Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) com a socis de coa­lició del cap del govern regi­o­nal, el soci­al­demòcrata Step­han Weil.

Segons les pro­jec­ci­ons de vot de la tele­visió pública ZDF, eme­ses dues hores després de tan­car els col·legis, l’SPD va acon­se­guir un 33,1%, men­tre que la CDU es va que­dar en un 27,5%. Tots dos par­tits van per­dre entre tres i cinc punts res­pecte a les regi­o­nals del 2017. Els Verds, en canvi, van dis­pa­rar-se del 8,7% d’ales­ho­res fins al 14,1%. Els libe­rals, el ter­cer soci de Scholz en el govern fede­ral, podrien aca­bar fora de la cam­bra regi­o­nal, ja que els pri­mers resul­tats els situ­a­ven a la corda fluixa del 5%, el mínim per obte­nir repre­sen­tació.

La ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), en canvi, va cele­brar com un tri­omf el seu 11,8%, gai­rebé el doble dels resul­tats del 2017. Con­ti­nuen política­ment aïllats i estan des­car­tats com a socis per la resta de l’espec­tre par­la­men­tari. Però estan capi­ta­lit­zant al seu favor el des­con­ten­ta­ment social per la crisi de l’ener­gia i la inflació, tal com ho van fer amb les pro­tes­tes durant la pandèmia con­tra les res­tric­ci­ons.

La victòria soci­al­demòcrata alleuja la situ­ació per a Scholz, en un mal moment en els son­de­jos. Els comen­ta­ris­tes polítics van coin­ci­dir ahir a atri­buir l’èxit a la Baixa Saxònia a la bona repu­tació del cap del govern regi­o­nal, el mode­rat Weil. Però també van des­ta­car la rellevància per als soci­al­demòcra­tes d’haver neu­tra­lit­zat davant l’elec­to­rat l’ombra de l’excan­ce­ller Ger­hard Schröder, qui va arri­bar al poder cata­pul­tat com a home fort a aquest indus­triós land, on té la seu el con­soci Volkswa­gen. Schröder, ales­ho­res ano­me­nat “l’amic dels pode­ro­sos” pels seus lli­gams amb la indústria de l’auto­moció, és ara la figura política més des­pres­ti­gi­ada del país. Dels seus vin­cles amb el pre­si­dent Putin va néixer, el 2005, el gaso­ducte Nord Stream, peça clau en la dependència energètica d’Ale­ma­nya res­pecte a Mos­cou. Que passés després de dei­xar el poder a diri­gir els con­sells d’empre­ses con­tro­la­des pel Krem­lin i que, encara ara, con­tinuï sense tren­car amb Putin és una ver­go­nya per al par­tit de Scholz, a escala naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal.

Àustria repeteix president

Àustria no necessitarà anar a una segona volta per escollir el seu president: Alexander van der Bellen, el moderat ecologista de 78 anys, va guanyar la reelecció a la primera, per un 55% dels vots, més de 35 punts que el segon classificat, l’ultradretà Walter Rosenkranz. Van der Bellen, líder fundacional dels verds austríacs, tot i que formalment es presentava com a independent, representa per als seus compatriotes l’estabilitat que no han donat al país ni els conservadors del Partit Popular, ni els socialdemòcrates, ni l’ultradretà FPÖ. Va arribar a la presidència fa sis anys, en imposar-se per la mínima al seu rival de l’FPÖ d’aleshores, Norbert Hofer, que va arribar a impugnar aquells comicis. En aquest període ha vist passar quatre caps del govern –entre ells, l’exnen prodigi dels conservadors austríacs, Sebastian Kurt. A les convulsions polítiques, s’hi van afegir els estralls de la pandèmia i l’empenta dels moviments radicals, en què Van der Bellen va actuar de nou de mur de contenció