Finlàndia, la nova frontera de l’OTAN
“La neutralitat o no alineació finlandesa era una qüestió més aviat formal. En temps de pau havia funcionat perfectament, en paral·lel a unes productives relacions comercials i fins i tot culturals amb Rússia”, explica la politòloga Jenni Karimäki, de la Universitat de Hèlsinki.
Finlàndia és membre de la Unió Europea (UE) des del 1995, forma part de la zona euro des de la implantació de la moneda única i tenia ja estatus d’“associat” a l’OTAN, recorda la politòloga, convidada pel Ministeri d’Afers Estrangers per analitzar les eleccions legislatives de diumenge amb els mitjans estrangers. Des del 1992, ha participat cada cop més activament en maniobres militars conjuntes i ha format part de missions internacionals d’estabilització sota comandament de l’OTAN, com ara a l’Afganistan.
El vencedor dels comicis finlandesos, el conservador Petteri Orpo, va superar per poc marge l’ultradretà partit dels Veritables Finlandesos i va deixar en tercera posició la socialdemocràcia de la primera ministra Sanna Marin. Orpo necessitarà almenys dos socis per formar una coalició sòlida com ell vol. Que s’orienti cap a la líder ultradretana o la carismàtica Marin mentre busca un tercer aliat no influirà en el compromís atlantista del país, sosté Karimäki.
Sol·licitar la integració com a membre de ple dret, després de dècades amb aquesta teòrica però profitosa neutralitat, va ser una decisió compartida per pràcticament tot l’espectre parlamentari arran de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022. Els conservadors sempre n’havien estat partidaris, mentre que els socialdemòcrates –com la resta del centreesquerra, que s’hi havien oposat– en van descobrir la necessitat arran de l’agressió.
El consens ha afavorit que s’hagi completat el procés en un temps rècord de deu mesos, malgrat les objeccions de Turquia. Inicialment havia de ser un ingrés per duplicat o conjunt amb Suècia. Però en vista que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, manté les objeccions contra l’ingrés d’Estocolm, Hèlsinki va optar per anar-hi en solitari. El govern suec continua intentant convèncer Ankara que no és un país “refugi” per al terrorisme kurd com diu Erdogan. A Hèlsinki, com des de la central de l’OTAN, es dona per fet que es una qüestió de mesos que ho aconsegueixi.
A les eleccions per definir el nou Eduskunta (Parlament) les va seguir dimarts l’acte d’integració de Finlàndia com a membre número 31 de l’OTAN a la seu de Brussel·les.
Refugiats en terra de ningú
Suècia no té frontera terrestre amb Rússia, recorda Karimäki. Però la seva integració al bloc ha de servir per ampliar el control de l’OTAN sobre tot el Bàltic, inclòs Kaliningrad. L’adhesió finesa era, però, prioritària per a totes bandes i va precipitar la solució pragmàtica de desvincular-la de la sueca. Comparteix 1.344 quilòmetres de frontera terrestre amb el país agressor d’Ucraïna. Forma un tall vertical enmig del mapa, de nord a sud, gairebé en línia recta. A la cantonada nord, limita amb els prop de 200 kilòmetres de la que té Noruega –un altre aliat atlàntic, però no al bloc comunitari– amb Rússia.
És la divisió més llarga amb Rússia entre els membres de la UE, només superada des del cantó europeu per la d’Ucraïna. Entre els tres països bàltics –Estònia, Lituània i Letònia–, membres de l’OTAN i de la UE, no arribaven al miler. Tots tres, que van ser part de l’URSS i temen Moscou tant o més que Polònia, feia temps que demanaven un reforçament del flanc nòrdic. A més de Rússia, tenen –en el cas de Lituània i Letònia– frontera amb Bielorússia, gran aliat regional de Moscou. Els bàltics ja havien multiplicat les alertes arran de l’anomenada “guerra híbrida”, quan des de Minsk es va empènyer milers de refugiats, principalment sirians, cap al seu territori. El fenomen de la immigració empesa des de la Bielorússia de Lukaixenko sobre el territori dels estats bàltics va començar abans de la invasió d’Ucraïna. La resposta va ser reforçar les fronteres amb tanques, on continuen atrapats centenars de refugiats enganyats, primer, i traïts, després, que han hagut de passar el dur hivern bàltic en “terra de ningú”. El govern de Marin va decidir –sense haver completat encara el procés d’integració formal a l’OTAN– aixecar-ne una de 200 kilòmetres a la part més vulnerable de la seva frontera amb Rússia, al sud-oest. S’ha començat per la regió que envolta Imatra, on hi ha un dels quatre passos oficials fronterers d’aquest extrem. Més al nord n’hi ha quatre més, molt menys transitats. Fora d’aquests vuit passos oficials, està totalment prohibit acostar-se a menys d’un quilòmetre de la franja divisòria. De moment, seran tres quilòmetres de tanca de fins a tres metres d’altura al mig del bosc. La intenció és estendre’ls amb diferents trams dels altres tres punts oficials per passar la frontera –Vaalimaa, Niujamaa i Niirala–. A tot estirar, arribarà a cobrir un 15% del total d’una frontera que, com més al nord, més boscosa i menys transitable.
El propòsit de la tanca no és contenir una eventual invasió russa, expliquen fonts del Ministeri de Defensa finlandès. És una mesura orientada a frenar una altra possible “guerra híbrida” o arribada incontrolada d’immigració irregular, inclosa de ciutadans russos. Des del setembre passat, l’entrada dels ciutadans russos està restringida a qui ho fa per raons familiars, laborals o humanitàries, a més de personal autoritzat, diplomàtics, etc.
Xarxa de búnquers
La frontera amb Rússia és una franja controlada per totes dues parts amb moderns sistemes electrònics, radars i una forta videovigilància. Finlàndia és un país altament tecnificat, que es prepara des de fa dècades “per al pitjor”: una agressió russa. És el resultat dels traumes acumulats pel període en què va pertànyer a l’imperi rus, entre 1809 i 1917; per la invasió soviètica de 1939, per les dues guerres contra el país veí –entre 1939 i 1944– o, fins i tot, la neutralitat forçada imposada per Moscou a partir de 1945. El procés d’integració, primer al bloc comunitari i ara a l’OTAN, ha esta sacsejat per les amenaces de Moscou, ara amplificades per l’agressivitat bèl·lica del president Putin.
Finlàndia manté el servei militar obligatori, amb uns 73.000 efectius –inclosos militars de carrera i personal civil–, ampliable a 283.000 reservistes en temps de pau o a 850.000, en cas de guerra. És a dir, un terç de la població adulta masculina. Sense ser encara membre de ple dret de l’Aliança, Finlàndia ha gastat els últims anys més en Defensa que molts socis europeus de l’OTAN –un 1,95% del seu PIB, el 2021–. Té unes 200 unitats dels tancs Leopard2 –xifra que també supera la de molts estats membres–. Fa dos anys, quan Europa semblava no témer encara una agressió russa sobre un país veí, va decidir adquirir 64 avions de combat F35-A de Lockheed Martin, a més de munició i míssils de combat Amraam i Sidewinter.
El país s’ha preparat, a més, per protegir la població des de molt abans de saber-se directament amenaçat per Putin. Té prop de 55.00 búnquers o refugis a punt per encabir 4,4 milions de persones –un 80% dels 5,5 milions d’habitants–. Només a Hèlsinki, n’hi ha 5.500. És una mesura regulada per llei. Tota nova construcció, d’habitatges o oficines amb més de 1.200 metres quadrats ha de tenir un refugi capaç d’encabir-hi els seus residents o personal.
Neu, boscos i centres comercials a les fosques
Finlàndia és membre de la Unió Europea (UE) des del 1995, forma part de la zona euro des de la implantació de la moneda única i tenia ja estatus d’“associat” a l’OTAN, recorda la politòloga, convidada pel Ministeri d’Afers Estrangers per analitzar les eleccions legislatives de diumenge amb els mitjans estrangers. Des del 1992, ha participat cada cop més activament en maniobres militars conjuntes i ha format part de missions internacionals d’estabilització sota comandament de l’OTAN, com ara a l’Afganistan.
El vencedor dels comicis finlandesos, el conservador Petteri Orpo, va superar per poc marge l’ultradretà partit dels Veritables Finlandesos i va deixar en tercera posició la socialdemocràcia de la primera ministra Sanna Marin. Orpo necessitarà almenys dos socis per formar una coalició sòlida com ell vol. Que s’orienti cap a la líder ultradretana o la carismàtica Marin mentre busca un tercer aliat no influirà en el compromís atlantista del país, sosté Karimäki.
Sol·licitar la integració com a membre de ple dret, després de dècades amb aquesta teòrica però profitosa neutralitat, va ser una decisió compartida per pràcticament tot l’espectre parlamentari arran de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, el febrer del 2022. Els conservadors sempre n’havien estat partidaris, mentre que els socialdemòcrates –com la resta del centreesquerra, que s’hi havien oposat– en van descobrir la necessitat arran de l’agressió.
El consens ha afavorit que s’hagi completat el procés en un temps rècord de deu mesos, malgrat les objeccions de Turquia. Inicialment havia de ser un ingrés per duplicat o conjunt amb Suècia. Però en vista que el president turc, Recep Tayyip Erdogan, manté les objeccions contra l’ingrés d’Estocolm, Hèlsinki va optar per anar-hi en solitari. El govern suec continua intentant convèncer Ankara que no és un país “refugi” per al terrorisme kurd com diu Erdogan. A Hèlsinki, com des de la central de l’OTAN, es dona per fet que es una qüestió de mesos que ho aconsegueixi.
A les eleccions per definir el nou Eduskunta (Parlament) les va seguir dimarts l’acte d’integració de Finlàndia com a membre número 31 de l’OTAN a la seu de Brussel·les.
Refugiats en terra de ningú
Suècia no té frontera terrestre amb Rússia, recorda Karimäki. Però la seva integració al bloc ha de servir per ampliar el control de l’OTAN sobre tot el Bàltic, inclòs Kaliningrad. L’adhesió finesa era, però, prioritària per a totes bandes i va precipitar la solució pragmàtica de desvincular-la de la sueca. Comparteix 1.344 quilòmetres de frontera terrestre amb el país agressor d’Ucraïna. Forma un tall vertical enmig del mapa, de nord a sud, gairebé en línia recta. A la cantonada nord, limita amb els prop de 200 kilòmetres de la que té Noruega –un altre aliat atlàntic, però no al bloc comunitari– amb Rússia.
És la divisió més llarga amb Rússia entre els membres de la UE, només superada des del cantó europeu per la d’Ucraïna. Entre els tres països bàltics –Estònia, Lituània i Letònia–, membres de l’OTAN i de la UE, no arribaven al miler. Tots tres, que van ser part de l’URSS i temen Moscou tant o més que Polònia, feia temps que demanaven un reforçament del flanc nòrdic. A més de Rússia, tenen –en el cas de Lituània i Letònia– frontera amb Bielorússia, gran aliat regional de Moscou. Els bàltics ja havien multiplicat les alertes arran de l’anomenada “guerra híbrida”, quan des de Minsk es va empènyer milers de refugiats, principalment sirians, cap al seu territori. El fenomen de la immigració empesa des de la Bielorússia de Lukaixenko sobre el territori dels estats bàltics va començar abans de la invasió d’Ucraïna. La resposta va ser reforçar les fronteres amb tanques, on continuen atrapats centenars de refugiats enganyats, primer, i traïts, després, que han hagut de passar el dur hivern bàltic en “terra de ningú”. El govern de Marin va decidir –sense haver completat encara el procés d’integració formal a l’OTAN– aixecar-ne una de 200 kilòmetres a la part més vulnerable de la seva frontera amb Rússia, al sud-oest. S’ha començat per la regió que envolta Imatra, on hi ha un dels quatre passos oficials fronterers d’aquest extrem. Més al nord n’hi ha quatre més, molt menys transitats. Fora d’aquests vuit passos oficials, està totalment prohibit acostar-se a menys d’un quilòmetre de la franja divisòria. De moment, seran tres quilòmetres de tanca de fins a tres metres d’altura al mig del bosc. La intenció és estendre’ls amb diferents trams dels altres tres punts oficials per passar la frontera –Vaalimaa, Niujamaa i Niirala–. A tot estirar, arribarà a cobrir un 15% del total d’una frontera que, com més al nord, més boscosa i menys transitable.
El propòsit de la tanca no és contenir una eventual invasió russa, expliquen fonts del Ministeri de Defensa finlandès. És una mesura orientada a frenar una altra possible “guerra híbrida” o arribada incontrolada d’immigració irregular, inclosa de ciutadans russos. Des del setembre passat, l’entrada dels ciutadans russos està restringida a qui ho fa per raons familiars, laborals o humanitàries, a més de personal autoritzat, diplomàtics, etc.
Xarxa de búnquers
La frontera amb Rússia és una franja controlada per totes dues parts amb moderns sistemes electrònics, radars i una forta videovigilància. Finlàndia és un país altament tecnificat, que es prepara des de fa dècades “per al pitjor”: una agressió russa. És el resultat dels traumes acumulats pel període en què va pertànyer a l’imperi rus, entre 1809 i 1917; per la invasió soviètica de 1939, per les dues guerres contra el país veí –entre 1939 i 1944– o, fins i tot, la neutralitat forçada imposada per Moscou a partir de 1945. El procés d’integració, primer al bloc comunitari i ara a l’OTAN, ha esta sacsejat per les amenaces de Moscou, ara amplificades per l’agressivitat bèl·lica del president Putin.
Finlàndia manté el servei militar obligatori, amb uns 73.000 efectius –inclosos militars de carrera i personal civil–, ampliable a 283.000 reservistes en temps de pau o a 850.000, en cas de guerra. És a dir, un terç de la població adulta masculina. Sense ser encara membre de ple dret de l’Aliança, Finlàndia ha gastat els últims anys més en Defensa que molts socis europeus de l’OTAN –un 1,95% del seu PIB, el 2021–. Té unes 200 unitats dels tancs Leopard2 –xifra que també supera la de molts estats membres–. Fa dos anys, quan Europa semblava no témer encara una agressió russa sobre un país veí, va decidir adquirir 64 avions de combat F35-A de Lockheed Martin, a més de munició i míssils de combat Amraam i Sidewinter.
El país s’ha preparat, a més, per protegir la població des de molt abans de saber-se directament amenaçat per Putin. Té prop de 55.00 búnquers o refugis a punt per encabir 4,4 milions de persones –un 80% dels 5,5 milions d’habitants–. Només a Hèlsinki, n’hi ha 5.500. És una mesura regulada per llei. Tota nova construcció, d’habitatges o oficines amb més de 1.200 metres quadrats ha de tenir un refugi capaç d’encabir-hi els seus residents o personal.
Neu, boscos i centres comercials a les fosques
GEMMA C. SERRA
Vaalimaa, el més gran dels quatre punts fronterers del sud-est finlandès, és en aquesta primavera encara gelada un esplèndid paisatge de boscos nevats, creuats per camins on passejar el gos o caminar cap al pavelló, la sauna o la piscina coberta. Fa uns mesos, els voltants de la carretera fins al control fronterer que comunica amb la ciutat russa de Torfyanovka eren “zona preferent” per a centres comercials, restaurants i algun hotel, orientats als ciutadans que creuaven la frontera per anar de compres o fer turisme en territori finlandès. Era el principal punt d’entrada per carretera entre Rússia i la UE. El mateix panorama es veu entre Imatra i Lappeenranta, en direcció a Svetogorsk, ja en territori rus. Durant dècades, Imatra va ser punt de trànsit preferit entre russos procedents de Sant Petersburg, a 203 kilòmetres. Al setembre, amb l’ordre de mobilització del Kremlin, es va prohibir el pas als russos amb visat de turista, mesura que ja aplicaven els bàltics. Es va voler frenar els primers símptomes de fugida massiva per evitar la mobilització.
L’aixeta no es va tancar del tot, però de les visites per turisme o compres es va passar al trànsit restringit per a residents que treballen a l’altre cantó de la frontera o que van a veure parents directes, entre altres casos. Per Vaalimaa, el de més trànsit, hi circulen unes 1.500 persones en dies feiners, uns 2.000 el cap de setmana. Fa dos anys, eren entre 5.000 i 6.000 al dia, amb possibilitats de trobar embuts fenomenals a la frontera. Al centre comercial entre l’estació de tren d’Imatra i Imatrankoski, principal punt d’atracció turística pels espectaculars salts d’aigua de la presa, a 10 kilòmetres de la frontera, hi queda una única botiga oberta. La resta és a les fosques o amb senyals de vandalisme. L’estació és un desert. A Vaalimaa s’han declarat insolvents diversos outlets de marques cares. Totes dues ciutats sumen uns 56.000 habitants.
A Lappenranta, la més gran, no es respira precisament por a un atac rus, sinó ensopiment i preocupació pels efectes econòmics de la desaparició dels clients. Hi ha més arbres que habitants en tota la franja fronterera. Com més al nord, menys humans i més llops.
Vaalimaa, el més gran dels quatre punts fronterers del sud-est finlandès, és en aquesta primavera encara gelada un esplèndid paisatge de boscos nevats, creuats per camins on passejar el gos o caminar cap al pavelló, la sauna o la piscina coberta. Fa uns mesos, els voltants de la carretera fins al control fronterer que comunica amb la ciutat russa de Torfyanovka eren “zona preferent” per a centres comercials, restaurants i algun hotel, orientats als ciutadans que creuaven la frontera per anar de compres o fer turisme en territori finlandès. Era el principal punt d’entrada per carretera entre Rússia i la UE. El mateix panorama es veu entre Imatra i Lappeenranta, en direcció a Svetogorsk, ja en territori rus. Durant dècades, Imatra va ser punt de trànsit preferit entre russos procedents de Sant Petersburg, a 203 kilòmetres. Al setembre, amb l’ordre de mobilització del Kremlin, es va prohibir el pas als russos amb visat de turista, mesura que ja aplicaven els bàltics. Es va voler frenar els primers símptomes de fugida massiva per evitar la mobilització.
L’aixeta no es va tancar del tot, però de les visites per turisme o compres es va passar al trànsit restringit per a residents que treballen a l’altre cantó de la frontera o que van a veure parents directes, entre altres casos. Per Vaalimaa, el de més trànsit, hi circulen unes 1.500 persones en dies feiners, uns 2.000 el cap de setmana. Fa dos anys, eren entre 5.000 i 6.000 al dia, amb possibilitats de trobar embuts fenomenals a la frontera. Al centre comercial entre l’estació de tren d’Imatra i Imatrankoski, principal punt d’atracció turística pels espectaculars salts d’aigua de la presa, a 10 kilòmetres de la frontera, hi queda una única botiga oberta. La resta és a les fosques o amb senyals de vandalisme. L’estació és un desert. A Vaalimaa s’han declarat insolvents diversos outlets de marques cares. Totes dues ciutats sumen uns 56.000 habitants.
A Lappenranta, la més gran, no es respira precisament por a un atac rus, sinó ensopiment i preocupació pels efectes econòmics de la desaparició dels clients. Hi ha més arbres que habitants en tota la franja fronterera. Com més al nord, menys humans i més llops.