De l'antic 'oasi' a la búsqueda desesperada de pis a la capital d'Alemanya
GEMMA C. SERRA
Qui va arribar a Berlín a l’última dècada del segle passat va caure en un oasi immobiliari. Només calia posar un anunci a un diari local i tot seguit triar entre les ofertes que rebia. Qui ho fa ara viu un malson comparable als de París, Londres i Barcelona. El preu de l’habitatge s’ha enfilat i no hi ha oferta. Es formen cues llarguíssimes per visitar qualsevol pis. Només qui pot permetre’s un mitjancer s’escapoleix del càsting.
Què ha passat? Amb la caiguda del mur, el 1989, Berlín va deixar de ser la ciutat màrtir de la guerra freda per esdevenir la capital del país més poblat d’Europa. Es va produir el gran trasllat de funcionaris, Parlament i govern, en paral·lel a la gran remodelació de la ciutat.
A l’inici del mil·lenni, Berlín era ja una ciutat sobreendeutada. L’aleshores alcalde, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, va convertir la frase de “Berlín és pobre, però sexy” en un senyal d’identitat. Va privatitzar 65.000 habitatges per 405 milions d’euros. A canvi, dues immobiliàries es van fer càrrec d’un deute públic de 1.500 milions. Després de la gran operació privatitzadora, Berlín es va quedar amb 75.000 habitatges socials.
La capital alemanya pateix una especulació immobiliària semblant a les d’Hamburg, Múnic i Frankfurt. L’habitatge és la primera preocupació ciutadana a tot el país. El socialdemòcrata Olaf Scholz va arribar a la cancelleria el 2021 amb el compromís de construir cada any 400.000 pisos, una quarta part dels quals havia de ser habitatge social. Va deixar el poder lluny de l’objectiu. Per al seu successor, el conservador Friedrich Merz, la prioritat és ara el rearmament.
La cerca de solucions no és fàcil en un país que, des del 2015, ha rebut 3,1 milions de refugiats, sense comptar els 1,5 milions d’ucraïnesos. L’actual alcalde, el conservador Kai Wegner, vol “replantejar” el futur de l’antic aeroport de Tempelhof. Ocupa 335 hectàrees de nucli urbà i, des que va quedar fora de servei, el 2008, és un espai lliure per a l’ús ciutadà, sigui per fer volar estels, berenar, fer esport o passejar.
Per al veïnat de Kreuzberg, Neukölln i Tempelhof, les barriades que l’envolten, sacrificar aquesta zona verda per construir blocs de pisos en un anell al voltant de l’àrea central és un sacrilegi. Tempelhof és part de la història de Berlín. Va ser el punt d’aterratge del pont aeri aliat que va salvar el sector occidental del bloqueig soviètic, entre el 1948 i el 1949. Hi ha hagut dues consultes ciutadanes sobre la possibilitat d’edificar-hi habitatge. I la resposta va ser deixar Tempelhof com està.
Una altra opció és sacrificar els horts urbans. Hi ha 900 àrees destinades a aquest ús, o un total de 70.000 parcel·les llogades, cadascuna amb la seva barraqueta, però sense cèdula d’habitabilitat. Són horts d’ús particular que beneficien tothom. Formen part del pulmó verd berlinès.