El ‘nein' a la unió bancària
29/07/13 02:00 - BERLÍN - G.C. SERRA
Els més maliciosos diuen que Angela Merkel no vol “regalar” la sobirania nacional sobre els bancs per por que Brussel·les premi el botó de desactivació sobre la banca alemanya malalta. D'altres llegeixen la negativa del seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, a la proposta de la Comissió Europea en clau electoral, amb vista a les generals previstes per al 22 de setembre.
El primer diagnòstic voldria dir que hi ha més bancs alemanys –probablement, la banca pública regional– amenaçats de ser degradats a zombis. El segon, que a la tardor, si Merkel aconsegueix la reelecció que sembla tenir assegurada, rebaixarà el rebuig a la proposta de Brussel·les i buscarà un d'aquells consensos tan europeus en què tothom salva la cara. Si una cosa no vol Merkel, ara per ara, és molestar l'electorat amb cessions de sobirania a la Comissió, que es poden entendre com un risc que Alemanya continuï com a principal contribuent als rescats europeus, però sense tenir ni tan sols el control sobre el botó per activar-los. El cas és que Berlín s'oposa fins a la confrontació pública a la proposta de la Comissió de José Manuel Durão Barroso per tirar endavant la unió bancària.
És una confrontació, en realitat, a tres bandes –el Banc Central Europeu actua d'aliat de Brussel·les– i amb França com a segona columna del bloc de reticents. El non francès és menys virulent que el nein alemany, potser perquè François Hollande no té eleccions en menys de dos mesos. Si més no, serveix a Schäuble per recordar que hi ha una posició consensuada per l'eix francoalemany i que sense el vistiplau de Berlín i París no hi ha projecte europeu que prosperi.
Problema larvat
La confrontació oberta entre Alemanya i Brussel·les es cou des de fa mesos i va tenir la seva màxima expressió quan l'eurocomissari Michel Barnier va posar damunt la taula la seva proposta: una fórmula que combina la supervisió estatal i la comunitària, però que deixa la capacitat de prémer el botó vermell per liquidar els bancs fallits o zombis a Brussel·les. Evidentment que els ministres de Finances dels estats membres tenen dret a dir-hi la seva. Al capdavall, el pot del qual han de sortir els fons per liquidar aquests bancs és comunitari.
El pla de Barnier consisteix a crear una autoritat i un fons únic per desmantellar els zombis, d'acord amb un sistema en què la Comissió té la responsabilitat de prémer el botó. Les regles per ser o no comptabilitzat entre els zombis serien unitàries, per als 6.000 bancs i entitats financeres de la zona euro. I el fons, també unitari, s'alimentaria d'aportacions procedents del sector financer que arribarien a un volum dels 55.000 milions d'euros l'any 2025.
Per Schäuble, una proposta com la que defensa Barnier implica canviar els tractats europeus i els conceptes de sobirania. I això vol dir temps. Un temps indefinit, que deixa també sine die la unió bancària que teòricament hauria d'estar preparada per actuar a partir del 2014.
Crida al diàleg
La Comissió es protegeix l'esquena amb les garanties del dret a veu i vot dels ministres de Finances, i assegura que tota decisió serà “conjunta” i implicarà també el BCE –on alhora hi ha representats tots els membres–. També insisteix en el fet que es parla d'aportacions del sector financer. Indirectament, però, això implica també el contribuent, sobretot quan es parla de banca pública o rescats.
Darrere el rebuig de Berlín hi ha un tercer diagnòstic: es tracta de guanyar temps i endarrerir el projecte. Un bloqueig formalment parcial de la unió bancària vol dir incapacitar-la per engegar a mitjan 2014. És una mena d'ara o mai, ja que es dóna per sabut que, si no entra en funcionament, aleshores ja no hi serem a temps per aturar ni la crisi present ni les següents que s'esdevinguin. El nein d'ara té, doncs, un vessant d'estratègia, com a continuïtat al retret més comú contra la línia de Merkel: frenar, primer, i acabar donant el vistiplau quan ja no hi ha remei.
El Bundesbank, l'altre rebel
El govern d'Angela Merkel no està sol en el rebuig a les propostes de la Comissió Europea. Té com a aliat el gran rebel en qüestions de dissidència dins del Banc Central Europeu (BCE) que dirigeix Mario Draghi, i que és el Bundesbank o banc central alemany. En el seu últim informe mensual, corresponent al juliol, donava suport clarament a la línia de l'equip de Merkel, segons la qual no hi pot haver aquesta supervisió comuna sense canviar els tractats de la UE. És a dir, sense un procés costós i llarg que converteix en gairebé impossible ajustar-se al calendari previst.
El BCE no pot ser alhora la directriu en política monetària, en supervisió bancària, i a més articular tot aquest nou organigrama de la unió bancària, advertia el Bundesbank. Tornem, doncs, al peix que es mossega la cua, atrapat entre el que diuen els tractats i el que mana el calendari.
Els zombis del sector financer alemany
Gemma C. Serra
Un total de 425 caixes d'estalvis alemanyes –Sparkassen–, amb prop d'un bilió d'euros d'actius, fora del radi de la supervisió bancària única: aquesta és la sospita principal que recau sobre Alemanya, des que a finals de l'any passat la cancellera Angela Merkel va arrencar dels seus socis un acord per a la futura unió bancària. Segons aquest, el Banc Central Europeu (BCE) “vigilarà” totes les entitats a partir dels 30.000 milions en actius. Només una Sparkasse entraria en aquest pot que cal controlar.
Alemanya té un sistema bancari fonamentat en un grapat de bancs privats –amb Deutsche Bank i Commerzbank a la capçalera–, una xarxa de bancs públics regionals lligats als länder i aquesta xarxa multiplicada de les Sparkassen, dipositària dels diners dels estalviadors locals. És la caixeta d'estalvis que cada alemany té a la cantonada de casa, que funciona de forma prou autònoma, fins al punt que el client de la de Berlín, per exemple, ha de pagar comissió si treu diners d'un caixer automàtic a 40 quilòmetres de casa.
Les sospites damunt d'aquestes Sparkassen van ser l'aspecte més comentat en les negociacions europees, per la discreció que Berlín imposa als seus socis respecte a les seves entitats mentre alhora exigeix a canvi transparència als col·laboradors oficialment amb problemes, com ara l'Estat espanyol. No és, però, l'única sospita, si tenim en compte el que va ser el llistat de bancs i entitats d'estalvis alemanys inclosos als famosos tests de solvència, amb què es van voler tapar forats enmig de la crisi de credibilitat bancària. Com es recordarà, l'any 2011 hi va haver un d'aquests grans càstings a la banca del Vell Continent. Va ser al juliol i els12 bancs alemanys inclosos a la llista van aprovar, segons el dictamen de la Autoritat Bancària Europea. L'aprovat general va ser possible, entre d'altres coses, perquè el banc número 13, Helaba, es va retirar del grup analitzat, quan es va veure que anava de pet al suspens.
Uns mesos més tard, el Bundesbank va emetre un dictamen més acurat, d'acord amb els nous requeriments europeus, segons el qual sis d'aquests dotze bancs aprovats tenien una necessitat addicional de capital de l'ordre dels 13.100 milions d'euros. Entre els “necessitats” estaven Deutsche Bank i Commerzbank, el líder i el seu directe perseguidor. Aquesta quantitat doblava el que s'havia calculat sis mesos enrere. El Deutsche Bank sembla el gran intocable de l'organigrama alemany, mentre que el Commerzbank està embolicat en una mena de via crucis declarat, des que l'estat va haver d'assumir una participació del seu 25 % per evitar-ne l'enfonsament, el 2008.
El Commerzbank no només és el segon banc d'Alemanya, sinó també el número dos en el llistat de destinataris dels 18.200 milions d'euros amb què el fons d'estabilització bancària alemany –Soffin– ha eixugat les necessitats de rescats domèstics del país. El primer lloc, segons les dades del juliol, l'ocupa el clàssic entre els bancs trontolladissos de la primera economia europea, l'Hypo Real Estate, amb 9.800 milions d'euros. Al Commerzbank li corresponen 5.100 milions i la resta es reparteix entre altres entitats menys conegudes. “Quo Vadis, Commerzbank?”, es demanava recentment Die Welt i l'edició alemanya delWall Street Journal, en sortir a la llum els esforços del ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, per trobar un comprador per a la participació de l'estat en aquest gegant de la banca alemanya.