lunes, 29 de septiembre de 2014

Otro intento descodificador

Merkel lidera el nou ordre a la zona euro


Alemanya ja no és el país que més creix a la zona euro –aquesta afirmació la reivindica ara l'espanyol Mariano Rajoy–; França diu sense embuts que la disciplina fiscal no funciona en temps d'amenaces globals; i Grècia juga el paper de no voler un tercer paquet de rescat, malgrat demanar “ajudes puntuals”. Aquest és el panorama amb què es troba Angela Merkel en aquest inici de tardor política, una zona euro on Mario Draghi, president del Banc Central Europeu (BCE), imposa una doctrina en política monetària que no agrada a Berlín i on, a més, a la cancellera li ha sortit una oposició a la dreta, desconeguda fins ara a Alemanya: l'euroescepticisme.
La majoria dels experts –com ara l'Institut d'Economia Mundial (IfW), establert a la ciutat alemanya de Bremen– han rebaixat els pronòstics de creixement del PIB alemany a l'1,4 % o l'1,5 % per a aquest 2014 –fa uns mesos encara el calculaven en el 2 %–. Malgrat la contracció del 0,2 % registrada en el segon trimestre d'aquest any, el govern manté les previsions que van de l'1,9 al 2%, però alerta de les conseqüències de les crisis continuades d'Ucraïna i la feblesa de la zona euro sobre la seva economia.
Efecte col·lateral
Un altre institut, el GfK –la companyia d'investigació de mercats més gran del país, establerta a Nuremberg–, alertava aquests dies que, a les conseqüències ja conegudes sobre les exportacions alemanyes, s'hi ajunta un altre efecte col·lateral: el consum. El ciutadà comença a reaccionar a les males notícies diàries sobre els conflictes globals amb timidesa a l'hora de gastar. L'índex del consum caurà a l'octubre un 0,3 %, segons el baròmetre de l'insitut GfK, que afegeix aquest núvol sobre el motor econòmic tradicional europeu.
Merkel, fins ara, ha aplicat la seva recepta mestra a tots els sons que li arriben, de dins o de fora del país: no deixar-se impressionar, si més no aparentment. Es manté el pronòstic de creixement, a casa, i es manté l'ordre de disciplina, davant els socis.
La cancellera va rebre dilluns passat el primer ministre francès, Manuel Valls, compungit per l'“espiral del deute públic” del seu país, com finalment va admetre. Però al mateix temps defensava que no es pot demanar disciplina estricta a un país que vol emprendre retallades de 50.000 milions, fins al 2017, en la despesa pública, centrades en l'àmbit laboral i fiscal, però que al mateix temps es veu obligat a endurir la lluita global contra el terrorisme. Les paraules de Valls van ser una fletxa verinosa per a l'Alemanya de Merkel, que continua responent amb comptagotes als requeriments de compromís en l'aliança contra el gihadisme. Tal com s'acostuma a dir, Alemanya és un gegant econòmic però un nan en política exterior, sense que s'hagin percebut símptomes de canvis en aquesta direcció.
Dilluns passat, Merkel rebia Valls. Dimarts, s'entrevistava a la cancelleria amb el primer ministre grec, Andonis Samaràs, en una situació molt diferent de la seva última visita a Berlín, quan es parlava que Grècia deixava l'euro. El seu país sortirà de la recessió en el tercer trimestre i creixerà un 2% el 2015, tot i reconèixer que potser necessitarà “ajuts puntuals” per guanyar la lluita contra l'atur.
Conats de canvis
La zona euro s'està recol·locant, com ho demostra el president espanyol, Mariano Rajoy, l'alumne
exemplar de Merkel, cada cop que pot parlar del nou creixement espanyol com a exemple per als socis
menys aplicats. O, en el pol oposat, França, quan
reivindica el dret legítim a saltar-se la disciplina de Brussel·les. Però també hi ha canvis a escala interna, i una prova d'això és la nova oposició que ha sorgit a la cancellera a casa: l'euroescepticisme.
L'Alternativa per Alemanya (AfD) va entrar al Parlament Europeu el maig passat i només en dues setmanes, aquest
setembre, va aconseguir presència a tres cambres regionals –Saxònia, Brandenburg i Turíngia– amb percentatges que anaven del 10% al 12 %. Hi ha el
perill que Merkel intenti recuperar l'electorat que li pren aquesta nova força dretana, al·lèrgica als paquets de rescat europeus, advertien els experts de Standard & Poors, amb aspecte d'estar dirigits a favor de Berlín. El millor que pot passar a la zona euro és que es mantinguin les consignes i la direcció de Merkel. Qualsevol desviament ensorrarà la confiança reconquerida dels mercats, deia aquest nou aliat de la cancellera.

Un quart de segle d'esforços

Alemanya recorda els 25 anys de la caiguda del mur amb l'assignatura pendent de l'equiparació 


“Amb l'esforç comú aconseguirem que Mecklenburg-Pomerània Occidental i Saxònia-Anhalt, Brandenburg, Saxònia i Turíngia ben aviat es transformin en un paisatge florit, on valgui la pena viure i treballar”, deia l'1 de juliol del 1990 l'aleshores canceller Helmut Kohl, en un missatge televisiu a la nació. Feia nou mesos que el mur de Berlín havia caigut, la negociació per a la reunificació amb les potències aliades ocupants –Estats Units, França, Regne Unit i Unió Soviètica– encara rutllava i es completava el primer pas d'aquest procés amb la unió monetària i econòmica entre les dues Alemanyes –la comunista i l'Occidental–. Angela Merkel tenia 36 anys, era una jove científica crescuda en un d'aquells estats de l'est a què es referia qui seria el seu padrí polític, Kohl.
Aleshores ningú no podia sospitar que la jove científica arribaria a ser la dona més poderosa del món. A punt de celebrar-se els 25 anys de la caiguda del mur, la nit del 9 de novembre del 1989, el panorama que avui ofereix Mecklenburg-Pomerània Occidental, el land on va créixer aquesta filla d'un pastor protestant, encara no és el paisatge florit que prometia Kohl. Quant a infraestructures, sí que s'ha avançat. De les escantellades autopistes de l'Alemanya comunista s'ha passat a una xarxa viària de primer nivell, i de les botiguetes mig buides, a grans centres comercials, iguals arreu d'Occident.
Desigualtats presents
Aquesta assimilació aparentment perfecta entre l'est i l'oest no es correspon, però, amb la realitat econòmica del ciutadà, segons documentava un informe del govern de Merkel presentat la setmana passada sobre els sis estats de l'antic territori de la República Democràtica Alemanya (RDA). Ara la renda per càpita del ciutadà de l'est és el doble de la que tenia el 1989 però es troba un 66 % per sota de la dels seus veïns de l'oest. La mitjana d'atur en aquesta part del país és del 10,3 %, mentre que a escala nacional és del 6 %. En els anys més durs després de la caiguda del mur, l'atur a l'est va doblar la de la resta del país, amb percentatges fins i tot mediterranis en alguns punts del land de Merkel. Hi ha millores substancials en l'equiparació de sous i jubilacions, però els treballadors o jubilats de l'est encara cobren un 89% del que perceben els compatriotes de l'oest.
En un estudi de fa uns mesos, es calculava el cost fins ara de la reunificació econòmica en dos bilions d'euros –entre l'impost per a l'equiparació que el ciutadà d'un i altre costat paga del seu sou, les transferències dels governs federal als länder i els fons europeus per a la reactivació econòmica de l'est–. L'antic territori de la RDA no és, econòmicament, allò que va pronosticar Kohl, però Alemanya s'ha situat com a primera economia de la UE. Han estat 25 anys d'esforços individuals i col·lectius, empeltats de la imatge d'aquesta cancellera crescuda en una llar on l'austeritat era el dogma.

miércoles, 17 de septiembre de 2014

Escocia, Cataluña: independentismo en la UE


http://www.dw.de/los-separatismos-europeos/av-17927037

https://www.youtube.com/watch?v=TLeUei8-rQc

Los separatismos  europeos y el dinero


La libra Esterlina comienza a depreciarse y no solo el mundo fianciero reacciona con incertidumbre. La razón: el 18 de septiembre los escoceses decidirán sobre su independencia. La demoscopia arroja que será un resultado ajustado. Los movimientos separatistas tienen frecuentemente causas económicas.
El "Yes” escocés, daría alas al movimeinto catalán que en noviembre pretenden también decidir sobre su futuro como nuevo estado. Lo mismo podría pasar en Bélgica donde los flamencos pretenden separarse de los valones. Todos miran con expectación al Reino Unido.

Los separatismos europeos

En nuestro estudio hablamos del tema con la analista política Gemma Casadevall. Con Paco Furio.

martes, 16 de septiembre de 2014

El lamparón en el impoluto paisaje alemán

 

Euroescèptics contra Merkel




 
El blindatge alemany contra el populisme, si més no l'etiquetat d'euroescèptic, s'ha esquerdat potser definitivament: l'Alternativa per Alemanya (AfD), un partit fundat fa dos anys i que en les generals del 2013 va quedar fora del Parlament Federal (Bundestag), és una força emergent, sense que els analistes gosin definir-li un sostre electoral. Del 4,7% que el van deixar sense escons a la cambra federal, el setembre de l'any passat, es va disparar al 7,1% en les europees del maig d'aquest any. En qüestió d'un parell de setmanes ha pujat al 9,7% obtingut a finals d'agost al land de Saxònia, i al 10,6% i el 12,2% respectivament en les de diumenge passat dels estats federats de Turíngia i Brandenburg. Són tres èxits electorals indiscutibles per a una formació que fins fa poc no era a cap cambra alemanya, en tres lands de l'est, un territori considerat pels analistes especialment favorable a l'anomenat vot de protesta. Sigui al d'ultradreta, sigui al de l'esquerra o, més recentment, al dels Pirates, l'última formació que ha intentat fer-se un forat en l'estricte món parlamentari alemany, on els partits petits tenen especialment difícil saltar per damunt del llistó mínim del 5%.
Els Pirates van fer sentir la seu veu dos anys enrere, en escalar posicions en una sèrie de cambres regionals. Però poc després es van enfonsar en resultats marginals enmig de contradiccions internes. La ultradreta mai no ha trencat, a escala federal, el sostre del 5% i s'ha hagut de conformar, fins ara, amb escons aïllats en cambres regionals. L'Esquerra, partit d'arrels postcomunistes i exsocialdemòcrates, és l'últim exemple recent de formació que ha aconseguit consolidar-se a l'espectre parlamentari alemany, malgrat els intents durant anys de la resta de la classe política per arraconar-la com una intrusa al Bundestag.
“L'AfD es nodreix dels vots de tots els partits”, deia ahir Angela Merkel, en fer balanç de les eleccions del diumenge. Està clar que la seva CDU és un dels més afectats per aquesta usurpació de vots. Però també en pren a l'esquerra, a la ultradreta i al Partit Lliberal, antic aliat natural de la CDU, ara extraparlamentari, segons adverteixen, no només la cancellera, sinó també els experts en demoscòpia.
L'euroescepticisme pren vots a tothom, però és especialment perillós per a la CDU. La cancellera no es pot permetre la irrupció d'un partit que es declara enemic de la unió bancària, com ho va ser dels mecanismes de rescat per als socis amb problemes. Aquesta no és l'única ideologia perillosa de l'AfD. En el seu doctrinari es barregen propostes de duresa contra la criminalitat, control de la immigració i enduriment de les lleis d'asil. És a dir, consignes que també defensen l'ala més dretana de la CDU i els seus socis bavaresos i que, fins ara, la cancellera ha mantingut a ratlla.

lunes, 15 de septiembre de 2014

Qué vienen, qué vienen


La Alemania de Merkel busca recetas contra los euroescépticos

Gemma Casadevall

Berlín, 15 sep (EFE).- La canciller Angela Merkel y el resto del espectro parlamentario alemán reaccionaron hoy al auge de los euroescépticos desmarcándose de una formación que recluta electores de todos los partidos y que, a diferencia de otras formas de voto de protesta, podría no ser de vida efímera.
"La respuesta del resto de los partidos debe ser la confrontación política con Alternativa para Alemania (AfD)", no la cooperación, apuntó Merkel tras la reunión de la ejecutiva de su Unión Cristianodemócrata (CDU) centrada en las elecciones regionales del domingo en dos "Länder" del este del país.
Al margen del impacto regional de esas comicios -la CDU defendió su posición de primera fuerza en Turingia y los socialdemócratas lo hicieron en Brandeburgo-, las urnas confirmaron el ascenso de AfD, que de extraparlamentario en ambos "Länder" pasó a lograr escaños en las dos cámaras legislativas.
El 10,6 % de los votos logrado en Turingia y el 12,2 % de Brandeburgo siguen al 9,7 % alcanzado quince días atrás en Sajonia (asimismo en el este del país) y al hito marcado por la formación el pasado mayo al conseguir escaños en la Eurocámara.
En septiembre del año pasado esa formación había quedado fuera del Bundestag (Parlamento federal) al obtener un 4,7 % de los sufragios, por debajo del listón mínimo del 5 % necesario para obtener escaños, lo que ya entonces acogieron con alivio el resto de los partidos.
Tal como hizo tras los resultados de Sajonia, la canciller descartó este lunes toda cooperación con la AfD, formación que ha hecho campaña con el rechazo a la unión bancaria y que en el pasado se opuso asimismo a los mecanismos de rescate articulados para los países en problemas de la zona euro. 


"La AfD tiene potencial electoral procedente de todos los partidos", admitía Merkel, para insistir en que la respuesta ante ese "desafío" debe ser la "confrontación temática y política" con dicha formación, en ningún caso la política de alianzas.
La negativa a toda alianza con los euroescépticos dominaba las reacciones de las jefaturas del resto de las formaciones, desde el Partido Socialdemócrata (SPD) a La Izquierda y los Verdes.
"Cuanto más tratan de arrinconarnos las otras formaciones, mejores resultados obtenemos", proclamaba por su parte en Berlín el líder de AfD, el eurodiputado Bernd Lucke.
En sus filas hay exmilitantes ultraderechistas y en su programa confluye el euroescepticismo con apuestas de mano dura contra la criminalidad, un endurecimiento de la ley de asilo y un mayor control de la inmigración.
Contrariamente a lo que parecería lógico, distintos estudios muestran que logra reclutar tanto a votantes tradicionales de la CDU como de La Izquierda, así como del casi desmantelado Partido Liberal (FDP), fuerza bisagra en la mayoría de los gobiernos federales de Alemania que quedó fuera del Parlamento en las últimas generales.
Apuntalada en ese ímpetu, y tras lograr escaños en esos tres "Länder" del este, aspira a resultados parecidos en Hamburgo y Bremen, ambos en el oeste y donde hay elecciones en 2015.
Cuenta, para el caso de Hamburgo, con la figura de Hans Olaf Henkel, expresidente de la Asociación de la Industria Alemana (BDI) y personalidad de notable impacto mediático, como tertuliano televisivo y hasta locutor de un programa radiofónico de jazz.
Los expertos en demoscopia coinciden en esa capacidad para reclutar electorado de prácticamente todos los partidos, con un único oasis de militancia al parecer inmune a sus mensajes: los Verdes.
No hay una respuesta clara, en cambio, a la pregunta de si será un partido de efervescencia súbita, pero efímera -como ocurrió con los Piratas, partido que, tras irrumpir en varios "Länder" en 2012, pasó a resultados pírricos en cuestión de un año- o si ha llegado al espectro alemán para quedarse.
En el caso de los Piratas, formación defensora de la libertad en internet, precipitó su declive un sinfín de trifulcas internas.
En el caso de la AfD, su líder, Lucke, parecía hoy empeñado en definir quién manda en el partido, sobre todo ante su dirigente en Turingia, el joven y dinámico Björn Höcke, al que en medio de la euforia por su 12,2 % recordó una y otra vez que su ámbito era la política regional. EFE
gc/nl/si
(foto) (audio)


domingo, 14 de septiembre de 2014

Catalanes en metamorfosis

Con Sergio, en el hermoso estudio de Estación Sur. Pero qué querrán ahora estos catalanes



Cataluña ensaya su independencia

Mas por más







Los catalanes seguirán su rumbo para someter a votación su independencia de España, un paso que nadie juzgaría como necesario, pero que la torpeza del gobierno central español hace inevitable. Por ahora la votación de la independencia es sólo un ensayo y a nadie seguramente se le ocurriría responder que no frente a la oferta de más libertad . Pero nadie está seguro de las consecuencias de la independencia de Cataluña para sí misma, para España y aún para Europa. Gemma Casadevall, periodista y catalana, sobre el enigma catalán 


manifestación pro indeopendencia de Cataluña


http://www.funkhauseuropa.de/sendungen/estacionsur/hispanoamerika/mas112.html

viernes, 12 de septiembre de 2014

El rey Artur en la ZDF


Del ‘nein' oficial a la veu de Mas



“M'estimaria molt més que el Regne Unit continués unit”, deia ahir Frank-Walter Steinmeier, el ministre d'Afers Estrangers d'Angela Merkel, en presència del seu col·lega britànic, Philip Hammond, de visita de treball a Berlín. Les paraules del cap de la diplomàcia alemanya, referides òbviament al referèndum escocès, no eren cap sorpresa. El govern de Merkel tem qualsevol nou “factor de risc” econòmic o sisme polític a la UE, com ara una escissió en un dels estats membres. Paral·lelament al nein contundent de l'oficialisme alemany a tot el que vulgui dir separatisme, sigui català o escocès, els mitjans de comunicació del país comencen a intentar entendre què hi ha darrere, per exemple, d'una manifestació multitudinària i pacífica com la de Barcelona. El president Artur Mas explicava les raons del clam pel dret a decidir en una entrevista a la cadena pública nacional ZDF, en què insistia, en anglès, en la necessitat del referèndum i en el model escocès. “Manifestació massiva per la independència”, titulava el setmanari polític per excel·lència, Der Spiegel, que acompanyava la informació sobre la V amb una entrevista a Salvador Cardús, explicant precisament les raons dels “escocesos d'Espanya”, com anomenava el diari berlinès Der Tagesspiegel els catalans. Per al conservador Frankfurter Allgemeine Zeitung, en el clam sobiranista català s'apleguen “diners i sentiments”.

jueves, 11 de septiembre de 2014

El 11.9 en la DW

http://dw.de/p/1DAU4


El soberanismo catalán, en un laberinto de intransigencias

El futuro del llamado desafío soberanista catalán podría depender de la respuesta del elector escocés a su referéndum el 18 de septiembre, por sobre las diferencias abismales entre ambos procesos, opina Gemma Casadevall.
¿Se puede prohibir a la población de una democracia dicha avanzada acudir a las urnas para expresar su opinión? La respuesta automática, en abstracto, se inclina hacia el no, a tenor de la constelación de consultas de la más diversa índole, a escala nacional, local o hasta vecinal, que se convocan en cualquier parte del mundo democrático para las más variadas cuestiones -incluido el uso de la superficie que ocupó un aeropuerto desmantelado, como el berlinés de Tempelhof-.
Para el presidente del gobierno español, el conservador Mariano Rajoy, la respuesta es afirmativa: sí se puede, y hasta se debe prohibir, dice, ya que la Constitución nacional no otorga a los poderes autónomos o locales soberanía para convocar tal consulta. Un referéndum de características e intención similares al que celebrará Escocia, con 4,2 millones de habitantes, no puede convocarse en Cataluña, con sus 7,6 millones de ciudadanos, según esa tesis.

Mientras la clase política británica en pleno, desde el premier David Cameron a sus rivales en la oposición, desembarca en Escocia en una especie de ofensiva de seducción "last minute” para convencer al elector de que no deje solo al Reino Unido, en España se perfila un choque de trenes en un laberinto de intransigencias. Por un lado, la posición del gobierno de Rajoy, apuntalado en su mayoría absoluta y respaldado, al menos ante el desafío catalán, por parte de la oposición. Por el otro, la del presidente de la Generalitat catalana, el asimismo conservador Artur Mas, empecinado en llevar adelante el referéndum el 9 de noviembre, por mucho que la ley de consultas elaborada por su equipo “in extremis” aún está en trámite y que, encima, parece condenada a acabar vetada por el Tribunal Constitucional, en Madrid.

Barcelona Demos pro und kontra Unabhängigkeit 11.09.2014

La “V” -o Vía Catalana- preparada para este 11 de septiembre -tricentenario de la caída de Barcelona ante las tropas del borbónico Felipe V, en 1714- ha adoptado un aire de “ahora o nunca”, contagiado del referéndum escocés. La “Diada” o fiesta nacional de Cataluña se celebra desde el fin de la dictadura franquista y reinstauración de la monarquía borbónica, con ejemplos recientes de respuesta multitudinaria -hasta un millón de personas, según conteos oficiosos-. Los titulares que estos días se pueden leer en medios europeos, apuntando a una “efervescencia separatista” aparentemente repentina -sea en Escocia, Cataluña o este de Ucrania- no son del todo acertados. No se trata de sarpullidos inesperados, que afloraron en medio de crisis económicas o conflictos, sino de cuestiones pendientes de respuesta desde hace siglos.
Escocia tiene ante sí una fecha inmediata para pronunciarse. Cataluña está ante un embrollo legal, mientras el separatismo más radical insta al nacionalismo moderado de Artur Mas a sacar las urnas sí o sí a la calle, si el Constitucional bloquea el referéndum.
Está claro que una consulta no celebrada bajo el paraguas de una autoridad electoral legitimada, de forma ordenada y sin coacciones está condenada a no obtener el reconocimiento, ni internacional ni mucho menos del “derrotado”. La opción más cercana a una solución clarificadora sería convocar elecciones anticipadas plebiscitarias en Cataluña. Pero Mas teme perderlas, acosado por la pujanza del independentismo radical y el descrédito en que se ha hundido su partido, Convergencia i Unió, en medio del escándalo de cuentas secretas de su patriarca y expresidente, Jordi Pujol.

El 11.09, a dos meses del 09.11


El derecho a decidir y el salto al independentismo

https://www.youtube.com/watch?v=3HfDdCPCTbg























Con Carlos de Vega, en el Journal (x 2 Studiogespräch)


Qué hay detrás de un Nein

El rebuig alemany, més enllà de l'eix Merkel-Rajoy



Cada cop que s'ha demanat a Angela Merkel –o al seu portaveu, Steffen Seibert– què en pensa, del referèndum català, la resposta ha estat que això és un tema intern de l'Estat espanyol. I, en cas d'incidir en com encaixaria una Catalunya independent en la UE, la resposta ha estat la coneguda fórmula que en quedaria automàticament fora.
La resposta oficialista s'interpreta inequívocament com un suport a Mariano Rajoy o una mena de contrapartida al seu aliat més dòcil de la família conservadora europea. Hi ha, però, un clar rebuig alemany al procés sobiranista que va més enllà de les servituds polítiques i de la fórmula diplomàtica de no voler ficar els peus a la galleda en les qüestions “internes” d'un aliat.
L'Alemanya de Merkel assisteix amb tanta incredulitat al procés sobiranista català com ho haurien fet els seus antecessors, fos el socialdemòcrata Gerhard Schröder (1998-2005) o el conservador Helmut Kohl (1982-1998). És un rebuig en què conflueixen pors històriques amb angúnies actuals.
Alemanya ha estat un país obsessionat per la unitat, com a sinònim de fortalesa, que ha patit al damunt dècades de divisió nacional forçada, des de després de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del Mur, ara fa vint-i-cinc anys. Per a l'alemany corrent, la paraula nacionalisme remet al gran monstre polític alemany –el feixisme–, un tabú que només encaixa en el vocabulari de l'ultradreta. Si no n'hi havia poc amb aquest context històric, ara es relaciona qualsevol separatisme actual amb perills desestabilitzadors per a Europa. En el cas espanyol, en un nou maldecap per a la zona euro. “Guerra, crisi i intranquil·litat: el clima polític ha empitjorat notablement en cosa de setmanes”, escrivia uns quants dies enrere Der Spiegel sota el títol “La gran desestabilització”, en què s'esmentava entre els factors de risc els sobiranismes escocès i català.
A aquestes pors històriques o actuals, s'hi suma un factor intern: el del perill de contagi o propagació fins a Baviera. El land més semblant a Catalunya, quant a identitat diferenciada i símbol de prosperitat econòmica