Angie y Manu contra los tres tenores del mal

Merkel assaja un bloc anti-Trump

Macron i Merkel conversen abans de la roda de premsa que van oferir diversos líders europeus després de la reunió preparatòria de la cimera del G-20, ahir a Berlín Foto: REUTERS.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Una setmana abans de la complexa cimera del G-20 –el grup de les potències industrialitzades i els països emergents– a Hamburg, la cancellera alemanya, Angela Merkel, es va deixar envoltar ahir a Berlín pels seus socis europeus més lleials: el francès Emmanuel Macron i l’espanyol Mariano Rajoy, entre d’altres, a més del president del Consell Europeu, Donald Tusk; el de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i un Paolo Gentiloni necessitat d’auxili per fer front al drama dels refugiats que arriben a les seves costes, preferentment des de Líbia.

Era una reunió preparatòria del G-20 a escala europea, amb Noruega i Holanda com a convidats. L’únic element divergent en la constel·lació era Theresa May, que es va absentar de la conferència de premsa conjunta que es va fer al final perquè havia de tornar a Londres a defensar el seu programa de govern.

“És clar que hi ha discrepàncies en alguns aspectes, però també coincidències”, deia Merkel respecte als Estats Units de Donald Trump, el nom del qual planava sobre la reunió. “Som aliats irrenunciables en matèria militar i de seguretat”, assenyalava Macron, en un nou recital de complicitats i harmonia amb la cancellera. Els dos líders, l’alemanya i el francès, semblen disposats a parlar a l’uníson en cada compareixença que fan plegats, més encara quan es tracta de plantar cara –evidentment sense trencar-hi– a Trump.

“Estem vivint un moment únic i els riscos internacionals no havien estat mai tan crítics”, va dir Macron, decidit a salvar l’acord sobre el clima de París malgrat que Washington se n’ha desvinculat. La lluita contra el canvi climàtic no es pot quedar esperant els escèptics, havia advertit Merkel, poc abans de rebre els seus aliats, en una intervenció davant del Parlament alemany (Bundestag) i també orientada a la cimera del G-20 d’Hamburg. També allà, davant dels diputats alemanys, l’ombra de Trump era omnipresent, per al·lusions, ja fos com a enemic número u del planeta en l’àmbit climàtic o com a perill per al comerç mundial, en qualitat de defensor del proteccionisme contra els objectius de Merkel i Macron d’avançar cap al lliure comerç.

Mentrestant, Rajoy va aprofitar l’avinentesa per afegir-se al comboi europeu dels enemics del proteccionisme, en el seu cas per destacar, com acostuma a fer, els èxits d’Espanya en el camí cap a la recuperació econòmica. Trump és, alhora, un perill i un aliat, tant per a Berlín com per a París. Macron l’ha convidat a presidir la desfilada militar del dia 14 de juliol, Dia Nacional a França, probablement interessat a mostrar-se com a potència també militar, terreny en què Alemanya, com a mínim, demostra timidesa.


El míting d’Erdogan

Trump no és, però, l’únic núvol sobre el G-20, com es va demostrar ahir quan es va produir una nova topada amb Recep Tayyip Erdogan. El mandatari turc està decidit a aprofitar la seva presència a Hamburg per fer un míting davant els seus seguidors a Alemanya, país on viuen tres milions de ciutadans d’arrels turques, la meitat dels quals amb dret a vot a Turquia. El govern alemany, que ja va impedir el març passat actes electorals a Alemanya en favor de la reforma constitucional presidencialista d’Erdogan, va deixar ahir clar que aquesta mena d’actes no encaixen en el format de la cimera. “No és una bona idea”, va dir el ministre d’Afers Estrangers de Merkel, Sigmar Gabriel. Hi haurà mesures de seguretat extraordinàries per la confluència a Hamburg dels líders del G-20. S’hi esperen una vintena de manifestacions, majoritàriament de signe esquerrà i de grups autònoms radicals, enmig d’una situació d’alarma generalitzada antiterrorista que converteix la trobada en un repte per a les forces de seguretat.

Ja hi ha prou riscos que pesen sobre la cimera per afegir-hi un míting indesitjat per l’amfitrió, del president d’un país que té empresonat de fa mesos un periodista turcoalemany i que impedeix les visites de diputats alemanys als soldats estacionats al seu territori. El Parlament alemany va decidir la setmana passada la retirada d’aquests soldats, després de mesos d’estira-i-arronsa amb Erdogan.

Són molts els conflictes bilaterals acumulats entre Merkel i Erdogan, per molt que Berlín no vulgui la ruptura amb un país clau per a la contenció de l’arribada de refugiats al territori de la UE. Trump, Erdogan i el rus Vladímir Putin són els tres ossos que haurà de rebre Merkel a Hamburg. La frase “hi ha discrepàncies, però també coincidències”, que va aplicar ahir al líder dels Estats Units, és més o menys extensible a Erdogan i, en menor grau, a Putin. Amb tots tres està decidida a mantenir el “diàleg intens”, l’altre terme aplicat ahir a Trump.

Poquita carne en el asador

Schulz planta cara a Merkel

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Gairebé una hora i mitja de discurs davant dels 500 delegats del Partit Socialdemòcrata (SPD), amb paraules gruixudes contra Angela Merkel (“un perill per a la democràcia”, segons l’aspirant a derrotar-la, Martin Schulz) i fent equilibris amb l’actual condició de líder d’una formació que és sòcia de govern de la cancellera. L’expresident del Parlament Europeu i candidat a les eleccions del setembre va deixar ahir de banda al congrés federal de l’SPD el seu habitual to moderat per mirar de donar ànims als seus amb vista a unes eleccions que no vol donar per decidides en favor dels conservadors de Merkel.

Tres eleccions regionals perdudes aquest any (als estats federats de Saarland, Schleswig-Holstein i el Rin del Nord-Westfàlia) van ensorrar el que, a principis del 2017, s’anomenava l’efecte Schulz: la teòrica empenta de l’SPD sota el nou lideratge d’un polític sense responsabilitat de govern per batre la gran coalició de Merkel. Les enquestes, que fa uns mesos col·locaven Schulz al mateix nivell que els conservadors de la cancellera o fins i tot una mica per sobre, enfonsen ara els socialdemòcrates fins a un 24%, respecte al 39% que es pronostica per a la Unió Cristianodemòcrata i els seus agermanats de la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU).

De la mateixa manera que, uns mesos enrere, el congrés federal de l’SPD a Berlín va ratificar Schulz com a líder i candidat per un 100% dels vots, ahir a Dortmund els delegats van aprovar gairebé sense dissidències el programa amb què planten cara als sondejos.

L’excanceller Gerhard Schröder, que Merkel va derrotar a les urnes el 2005, absent en els últims congressos i figura poc simpàtica a les bandes esquerranes del partit, va pujar a l’escenari per contribuir a la tasca d’infondre optimisme a la campanya de Schulz. Dins l’SPD, hi ha qui creu que Schröder representa la traïció als senyals d’identitat socialdemòcrates. Com a canceller, va implantar en la segona legislatura unes retallades laborals i socials que Merkel acostuma a reconèixer com a clau per al blindatge alemany davant crisis com la del 2008. Alemanya va respondre així a la situació mentre d’altres s’enfonsaven, acostuma a dir Merkel, mentre que dins l’SPD hi ha qui s’avergonyeix d’aquests elogis.

La presència de Schröder s’interpretava com un senyal en favor del centrisme i contra un hipotètic bloc esquerrà. Però també és cert que representa allò que, ara per ara, no es reconeix en Schulz: l’instint guerrer.

Schröder, l’últim canceller de l’SPD a Alemanya i l’únic excanceller viu després de la recent mort del conservador Helmut Kohl, va intervenir en primer lloc i gairebé semblava que la notícia del congrés la donaria ell. Però, quan finalment el candidat Schulz va prendre la paraula davant dels delegats, li va correspondre en exclusiva defensar un programa amb què l’SPD vol tornar a ocupar la cancelleria alemanya. Un programa que entra en clara contradicció amb el que practica l’actual ministre d’Afers Estrangers de Merkel, Sigmar Gabriel, líder de l’SPD abans que ho fos Schulz.

Fre a les expulsions cap a l’Afganistan de refugiats no acceptats com a tals; allunyament de la línia del president dels EUA, Donald Trump, i de la del turc Recep Tayyip Erdogan, i un rebuig clar a destinar el 2% del PIB a defensa com exigeix Washington. La política exterior que vol Schulz no es correspon amb la realitat del soci de la gran coalició de Merkel

Més ajustats a la realitat eren els apartats socials i fiscal, basats en descàrregues impositives per a les classes mitjanes i baixes, lluita contra la precarietat laboral, i millores en l’ensenyament, en les jubilacions i en els ajuts a la família. Uns conceptes no tan allunyats dels de la CDU/CSU, en definitiva.

Schulz es va concentrar a declarar la guerra a Merkel, però no va fer el pas cap a un front alternatiu amb els Verds i l’Esquerra, l’única fórmula que matemàticament li pot donar possibilitats d’accedir a la cancelleria. La seva línia, com ho va ser la de Schröder, és buscar un nou centre. La seva intervenció a Dortmund s’interpreta com l’última o la penúltima bala d’un candidat castigat pels sondejos i les urnes.

Dónde estaríamos ahora

Mor Kohl, “canceller etern”

Helmut Kohl, excanceller alemany, va ser l’artífex de l’Alemanya reunificada i un impulsor de l’ampliació de la UE a l’est Foto: PAUL VICENTE/AFP.

GEMMA C.SERRA - BERLÍN

Helmut Kohl, el canceller amb el rècord absolut de permanència en el poder, va morir ahir als 87 anys, a la casa de Ludwigshafen on va viure gairebé tota la seva vida. L’home que va fer possible la reunificació pacífica de les dues Alemanyes –la comunista, que es va dissoldre, i l’occidental, nucli de la potència europea actual–, que va impulsar la unió monetària europea i que va dissenyar l’ampliació de la UE cap a l’est, va deixar de ser finalment el “canceller etern”, com l’anomenaven encara els seus compatriotes, fins i tot 17 anys després de perdre el poder.

És difícil imaginar com seria l’Alemanya actual si aquest gegant –polític i físic– no hagués enderrocat del seu càrrec, el 1982, el seu antecessor socialdemòcrata, Helmut Schmidt, per la via d’una moció de censura apuntalada en els seus socis de govern, els liberals, que van passar a ser-ho de Kohl. Segurament, la reunificació de les dues Alemanyes s’hauria produït tard o d’hora. La caiguda del mur de Berlín, el novembre de 1989, va ser el detonant del procés que va precipitar el retrobament polític entre les dues meitats d’un país partit i ocupat pels aliats des de la desfeta del Tercer Reich d’Adolf Hitler. Però va ser Kohl, un polític a qui els seus enemics havien titllat de “provincià” en els seus inicis, qui va saber negociar amb els aliats vencedors del 1945 –els Estats Units, el Regne Unit i França, d’una banda, i la Unió Soviètica de Mikhaïl Gorbatxov, de l’altra– el naixement d’una nova Alemanya forta, que ja no volia inspirar por, sinó respecte. Una Alemanya decidida a guanyar-se un lloc en el món.

Sense Kohl, probablement no hi hauria hagut una reunificació “exprés” com la que es va produir, inclosa l’absorció de la República Democràtica Alemanya (RDA) comunista i la desaparició de totes les seves estructures, engolides per la República Federal (RFA).

Sense la seva obstinació i els seus famosos cops de puny a la taula davant dels que volien altres fórmules de reconstrucció nacional tampoc no s’hauria organitzat aquest nou país amb 82 milions d’habitants que ara domina Europa i on mana, des del 2005, Angela Merkel. S’acostuma a dir que Merkel va ser un invent de Kohl o, com a mínim, que aquest va ser el seu padrí. És una veritat a mitges. És cert que el canceller etern –va estar al poder setze anys, fins al 1998– la va convertir en ministra de la Família del primer govern reunificat, el 1991. Merkel era aleshores una neòfita en política, Kohl volia nous talents crescuts a l’est i ella formava part d’aquest grup. Nascuda a Hamburg, però traslladada amb la família a una parròquia de l’est, no tenia vincles amb l’estament polític de l’RDA. Just abans de caure el mur, s’havia integrat oportunament en grups democratacristians propers a la CDU de Kohl.

Merkel, però, va demostrar que era més que la “noieta de l’est” de Kohl. El 2000, un any i escaig després de deixar de ser Kohl etern, si més no com a canceller, derrotat pel socialdemòcrata Gerard Schröder, Merkel va prendre les regnes de la CDU. El partit estava immers en un escàndol de finançament il·legal i ella es va col·locar a la presidència després de fer una crida als seus a emancipar-se del patriarca.

Kohl mai no li va perdonar la traïció. La noieta de l’est havia ascendit a secretària general del partit discretament. D’allà va saltar a la presidència. Kohl va assistir al seu ascens enrabiat amb el partit i aïllat dels que havien estat els seus obedients soldats, inclòs Wolfgang Schäuble, el seu delfí durant anys.

En aquest context va esdevenir-se la mort de la seva esposa, Hannelore, “primera dama” perfecta mentre va ser home d’estat, que es va suïcidar a casa, sola i a les fosques, deprimida per una al·lèrgia a la llum del sol. Merkel va sanejar el partit, a l’oposició, mentre Kohl continuava enfadat amb el món. Uns anys després es va saber que havia refet la vida amb Maike Richter, 34 anys més jove i exassessora seva, ara convertida en la vídua. Però ni aquesta segona esposa ni la reconquesta del poder per part de Merkel, amb la victòria sobre Schröder el 2005, no el van treure mai més del seu enuig amb el món.

Ha passat els últims anys en cadira de rodes, després d’un seguit de caigudes i malalties. De tant en tant hi ha hagut escenificacions de retrobament amb Merkel i el partit. També molts homenatges, nacionals o internacionals, com a artífex de la unitat alemanya i europea. Però, al final, l’única companyia que li quedava era la de Maike, a qui els fills del patriarca han desqualificat en els darrers anys públicament com a manipuladora i interessada.

“Ha mort un gran alemany i un gran europeu”, va resumir ahir Merkel, en una compareixença solemne i sense falses emocions. La cancellera actual no és amiga de simulacres. I a Alemanya tothom sap com eren les seves relacions amb el patriarca. I també que, sense aquest, ni Europa, ni Alemanya ni Merkel serien on són ara.

Que nos quisimos tanto

Merkel y Kohl, historia de una emancipación

Gemma Casadevall

Berlín, 16 jun (EFE).- Ni la Alemania de hoy ni su actual líder, Angela Merkel, serían lo que son sin la figura de Helmut Kohl, el canciller que apadrinó políticamente a la que llamó su "muchacha del este" y que, en un momento dado, vio cómo ella se emancipaba del patriarca para marcar su propia historia. 

A Kohl se le suele atribuir el papel de "descubridor" de Merkel, la joven crecida en territorio comunista a la que en 1991, dos años después de la caída del muro berlinés, convirtió en ministra de Mujer y Familia del primer Gobierno de la Alemania unificada. 

En realidad ese papel correspondió a Lothar de Maizière, jefe del Gobierno de la República Democrática Alemania (RDA) en la fase de transición hasta su disolución, quien eligió como viceportavoz a esa joven doctorada en Ciencias Físicas y neófita en la política. 

De Maizière reconoció en Merkel características atípicas en el ámbito político, como la capacidad para resolver el problema más complejo examinando cada una de sus partículas. 

Pero ni de lejos adivinó De Maizière las dotes de liderazgo con las que hoy se identifica a Merkel, en busca de la reelección para una cuarta legislatura, aunque aún por debajo del récord de dieciséis años de permanencia en el poder de Kohl. 

Kohl la adoptó como miembro de su Ejecutivo, necesitado de jóvenes talentos surgidos de la RDA que no estuvieran marcados por el régimen que construyó el muro. 

El apodo de la "muchacha del Este" reflejaba el paternalismo con el que la integró en su equipo como ministra de la Mujer, para encargarle en la siguiente legislatura una cartera más acorde con su formación científica, Medio Ambiente. 

El gran momento de Merkel no llegó, sin embargo, hasta 2000, cuando el diario "Frankfurter Allgemeine", paradigma de la prensa conservadora, publicó un artículo de opinión suyo llamando a la Unión Cristianodemócrata (CDU) a emanciparse del patriarca. 

Merkel era entonces secretaria general del partido que Kohl había presidido durante 25 años y que, tras su derrota electoral ante el socialdemócrata Gerhard Schröder, en 1998, había pasado a presidir su eterno delfín, Wolfgang Schäuble. 

Al paso a la oposición de la CDU siguieron las revelaciones de una red de financiación irregular durante la "era Kohl" que hundió al partido en el peor escándalo de su historia. 

Schäuble tuvo que apartarse de la presidencia y asumió Merkel las riendas de la formación política en un momento en que la mayoría de sus barones prefirió no quemarse. 

Kohl y su partido entraron en una fase de práctica ruptura, mientras Merkel se encargaba de sanear la formación. 

El patriarca nunca reveló los nombres de sus teóricos "donantes secretos"; las tensiones entre él y el partido fueron suavizándose y hubo amagos de reconciliación con Merkel tras recuperar ésta la cancillería para la CDU, en 2005. 

Pero Kohl nunca le perdonó del todo lo que consideró una traición y han sido frecuentes sus descalificaciones a la líder de la primera potencia de la Unión Europea (UE), a quien a menudo ha recriminado falta de olfato político o de europeísmo. 

Ya en lo personal, fueron ilustrativas de ese rencor las palabras aparecidas en unas memorias no autorizadas, difundidas por la prensa popular, donde aseguraba que cuando la descubrió entre la cantera de políticos del este del país, ni siquiera sabía usar correctamente el cuchillo y el tenedor. 

"Fue un gran alemán y un gran europeo", dijo hoy Merkel del patriarca fallecido. EFE 

gc/nl/emm

Die Birne

Kohl, un coloso identificado con la unidad de Alemania y de Europa

Gemma Casadevall

Berlín, 16 jun (EFE).- El excanciller Helmut Kohl, jefe del Gobierno alemán entre 1982 y 1998, falleció hoy a los 87 años, identificado como el coloso que convirtió la Alemania dividida en la primera potencia europea y que imprimió su sello en la Unión Europea (UE). 

Kohl, patriarca de la Unión Cristianodemócrata (CDU) que dirige Angela Merkel, murió en su casa de Ludwigshafen, el lugar donde vivía apartado de la vida pública junto a su esposa, Maike Richter, 34 años más joven y con quien compartió la última etapa de su vida. 

Su muerte se produjo 19 años después de su paso a la retaguardia -tras su derrota ante el socialdemócrata Gerhard Schröder en 1998-, aunque desde su retiro siguió levantando la voz, mientras su estado de salud se lo permitió, cada vez que sintió peligrar sus grandes proyectos: la unidad alemana y la europea. 

Récord de permanencia en el poder en Alemania (dieciséis años como canciller) y también al frente de la CDU (un cuarto de siglo), Kohl fue un político al viejo estilo, acostumbrado a imponerse con un puñetazo en la mesa, fácil de emocionarse hasta el llanto al primer elogio y con algunos claroscuros en el final de su carrera. 

Para la historia pasará como el artífice de la reunificación alemana, mientras que para algunos de sus compatriotas fue "Die Birne" -"la pera" o "la bombilla"-, apodo que se le dispensó tanto por su cabezonería como por la forma de su cuerpo, con sus 1,93 metros de altura y unos aproximadamente 130 kilos de peso. 

Nacido en Ludwigshafen (Renania-Palatinado) el 3 de abril de 1930, fue hombre de pensamiento algo monolítico, que de entrada tuvo que luchar contra la etiqueta de político de provincias. 

Ingresó en la CDU en 1947 y ese fue su único partido hasta su muerte. En 1958 se doctoró en Ciencias Políticas, Derecho e Historia, época en la que asumió la dirección las juventudes de la CDU para asumir luego el liderazgo del partido en Renania-Palatinado. 

En 1976 se convirtió en diputado del Bundestag y luego en jefe del grupo parlamentario conservador, hasta que en 1982 saltó a la Cancillería aprovechando una crisis del gobierno del canciller socialdemócrata Helmut Schmidt. 

Cuatro ministros liberales, socios en el Gobierno, rompieron la disciplina para sumarse a la moción de censura planteada por los conservadores y Kohl logró la Cancillería. 

Schmidt, "el otro Helmut", le estrechó la mano en la sesión parlamentaria que le derribó, pero nunca más le habló. 

Un año después se vio envuelto en el "escándalo Flick", en el que se le acusaba de haber recibido ilegalmente fondos de la empresa de este nombre, asunto turbio que nunca le abandonó completamente. 

En 1989, con la revolución pacífica de la ciudadanía tras el Telón de Acero, llegó su momento histórico. 

Asumió como propio el "Wir sind das Volk" o "Nosotros somos el pueblo" con que los ciudadanos de la República Democrática Alemana (RDA) exigían democracia al resquebrajado régimen germano-oriental. 

El 9 de noviembre de 1989 cayó el Muro de Berlín e inmediatamente después lanzó un "Plan de 10 puntos" para lograr la unidad alemana, lo que implicó convencer a las potencias aliadas que derrotaron a Hitler de que una nueva Alemania fuerte no era una amenaza. 

El 3 de octubre de 1990 se firmó el Tratado de Unidad, por el que el territorio de la RDA quedó absorbido por la RFA. 

Unos meses después, fue reelegido en las generales y se convirtió en el primer canciller de la Alemania unificada. 

A partir de ahí, desplazó su interés hacia lo que fue su otro proyecto: la moneda única y la ampliación de la UE. 

No llegó a liderar ni lo uno ni lo otro, puesto que en septiembre de 1998 su era tocó a su fin, con la victoria de Schröder y la formación de la primera coalición socialdemócrata-verde. 

Un año después estalló el escándalo de los donativos ingresados irregularmente durante años en la CDU, en que el ya excanciller reconoció la existencia de cuentas secretas, pero se negó a revelar los nombres de sus donantes. 

Se produjo la casi ruptura con su partido y con quien fue su delfín, Wolfgang Schäuble, quien salpicado por el escándalo renunció a la jefatura del partido mientras Merkel asumía su liderazgo tras llamar a emanciparse del patriarca. 

Fueron años muy negros, a lo que se sumó en 2001 la muerte de su esposa Hannelore, quien se suicidó en su casa, sola, mientras él preparaba en Berlín su defensa frente al escándalo financiero. 

En 2004 saltó la noticia de que el "Coloso del Palatinado" volvía a tener compañera, Maike Richter, cuya existencia salió a relucir a raíz de las vacaciones que pasaron juntos en Sri Lanka ese mismo año, donde fueron testigos del "tsunami" que afectó a ese país. 

Se casaron dos años después y juntos vivieron una lenta reconciliación con la CDU, aunque enturbiada por sus ácidas críticas hacia Angela Merkel y a otros compañeros a los que atribuía falta de visión europea. 

En lo privado, sus últimos años quedaron sacudidos por las malas relaciones entre sus dos hijos y su segunda esposa, a la que acusaban de manipular al patriarca. EFE gc/nl/emm

La pregunta del millón

Con Sergio: república catalana?

https://www1.wdr.de/mediathek/av/audio-cataluna-y-la-independencia-100.html

Erdogan me mata

     Merkel retira els soldats de Turquia enmig de la creixent tensió bilateral

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

La cancellera alemanya, Angela Merkel, va deixar clar ahir que la seva paciència té un límit, fins i tot davant un aliat tan imprescindible –de moment– com és Turquia. Després de mesos de gestions diplomàtiques, el Consell de Ministres de la gran coalició alemanya va aprovar la retirada de les tropes de la base turca d’Incirlik. El límit o la línia roja que Berlín no podia tolerar que trepitgés Ankara era el vet a les visites d’un grup de diputats del Bundestag (Parlament federal) als 280 soldats alemanys. Alemanya és una democràcia parlamentària i el seu exèrcit reflecteix aquesta relació amb el Parlament, havia explicat el ministre d’Afers Estrangers, Sigmar Gabriel, enviat per Merkel a Ankara dies enrere a la recerca d’una solució de compromís, sense èxit.
La missió dels 280 soldats estacionats en aquesta base en territori turc està vinculada a les operacions dels avions de reconeixement Tornado alemanys integrats en la coalició internacional contra Estat Islàmic. Alemanya els retira de Turquia, però no de les operacions, que es traslladaran a Jordània. Tampoc no és una ruptura més o menys formal entre dos socis de l’OTAN, ja que continuaran al país els soldats estacionats a una altra base turca, la de Konya.
Sí que és, però, un senyal del nivell de malestar continuat entre Berlín i Ankara o entre Merkel i el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Plou sobre mullat en les relacions bilaterals des que l’any passat el Bundestag va aprovar una resolució de condemna del genocidi armeni, cent anys enrere. L’escalada autoritària d’Erdogan ha estat objecte de crítiques continuades des de l’estament polític i de paròdies d’humoristes alemanys –contra els quals el president turc ha emprès accions judicials–. Berlín fa setmanes que intenta intercedir per a l’alliberament de dos periodistes amb passaport alemany empresonats a Turquia, en una situació semblant a la dels altres 150 de representants de mitjans de comunicació a qui Ankara imputa delictes relacionats amb el terrorisme o amb la propaganda “prohibida”.
La tensió bilateral és una mena de constant amb aquest molest aliat de l’OTAN, que Merkel considera imprescindible en l’objectiu de contenir l’arribada de refugiats a través de Grècia. A Turquia hi tenen, a més, les seves arrels uns tres milions i mig de ciutadans d’Alemanya, fet que els converteix en el col·lectiu més gran d’origen immigrant del país.
Merkel no hi vol trencar i ahir mateix, hores després de la decisió en el Consell de Ministres, insistia en la seva cantarella defensant el diàleg, “malgrat totes les dificultats”. El catàleg de friccions bilaterals és llarg i a Alemanya no calen més precisions. Trencar amb Erdogan vol dir no només “incomodar” la majoria de votants turcoalemanys que van donar suport al president en el referèndum presidencialista, fa dos mesos. Es posa en perill, a més, el tractat en matèria de refugiats entre la UE i Ankara que tant li va costar tirar endavant a Merkel.
La resposta de Berlín al que considera intoleràncies d’Ankara segueix l’advertència de Merkel, una setmana enrere, en direcció a Donald Trump. Aleshores va fer una crida als europeus a agafar les regnes del seu destí. Els temps de la confiança cega en les aliances globals de sempre han quedat enrere.

Augen zu und durch

Líder d’un món esquerdat

La cancellera alemanya , Angela Merkel, a final de maig passat Foto: AFP.

GEMMA. C. SERRA

“Res no ens aturarà”, va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel, l’endemà de la declaració de guerra de Donald Trump a l’Acord de París. El president francès, Emmanuel Macron, se li havia avançat, la nit abans, amb una resposta al president dels Estats Units molt emocional, com a defensor d’una lluita climàtica global subscrita el 2015 a la capital francesa.

Merkel va deixar passar una nit abans de dir-hi la seva, d’acord amb la seva sang freda. El missatge, però, era clar: Berlín vol salvar París, en una reedició de l’eix francoalemany, ara traslladat a la defensa de la “Mare Terra”, en paraules de la cancellera. A diferència de Trump o d’altres líders occidentals, Merkel sí que té una formació científica per entendre de què va el canvi climàtic –el 1978 es va doctorar en ciències físiques i, per si li fallés la memòria, està casada amb el catedràtic que aleshores la va assessorar, Joachim Sauer.

A Merkel li correspon fer d’amfitriona en dues properes grans cites del multilateralisme esquerdat: la dels líders del G-20, el grup de les potències industrials i els països emergents, que es farà al juliol a Hamburg, i la següent cimera del clima, al novembre, a l’antiga capital federal alemanya, Bonn.

A Hamburg, la ciutat on va néixer el 1954, Merkel haurà de rebre els líders d’un grup amb unes quantes “perles” –l’Aràbia Saudita n’és una– i tres dels seus malsons actuals: Trump, el turc Recep Tayyip Erdogan i el rus Vladímir Putin. Amb cap d’aquests tres representants d’una concepció autocràtica del poder no pot ni vol trencar. Amb Trump, perquè els Estats Units són aliats històrics irrenunciables a escala comercial i de política de seguretat; amb Erdogan, perquè d’ell depèn el tractat amb la UE per contenir l’arribada de refugiats via Grècia i, amb Putin, perquè és un factor clau en els grans conflictes, ja sigui a Síria o a Ucraïna.

A Bonn, seu del secretariat de la convenció marc de l’ONU contra el canvi climàtic, haurà de buscar al novembre la manera de fer que el món pugui creure que l’Acord de París no ha mort i que la Xina, el gegant més contaminant del món –on el ciutadà surt al carrer amb mascareta–, és un alumne exemplar en la defensa mediambiental.

Entre la cimera d’Hamburg i la de Bonn haurà hagut de guanyar la campanya per a la reelecció. Un objectiu que, ara per ara, sembla fàcil, vist que l’“efecte Martin Schulz” s’ha desinflat, després de tres derrotes consecutives del Partit Socialdemòcrata (SPD), el seu principal adversari, en la sèrie de tres comicis regionals d’aquest 2017. Queden gairebé quatre mesos fins a les generals, en què Merkel no es pot permetre cap error en la cursa cap al que serà, si guanya, el seu quart mandat. La sang freda és el seu senyal d’identitat, personalment i políticament. Però són moltes les amenaces i els falsos amics –o aliats que han deixat de ser-ho– que pesen sobre el seu lideratge. Europa sencera cada cop que apareix un “urgent” a les notícies que apunta a un altre atac terrorista en alguna de les seves capitals. Només entre divendres i dissabte d’aquest cap de setmana llarg, a Alemanya es va desallotjar una macrofesta rock per alarma terrorista, a Torí hi va haver una allau de gent amb mil ferits entre aficionats que seguien la Champions, i a Londres, finalment, un altre bany de sang.

A Alemanya es dona per fet que, tard o d’hora, rebrà el següent gran cop del gihadisme.

Merkel fa equilibris entre l’acollida humanitària i la mà ferma en matèria de seguretat, en un país on des del 2015 han entrat 1,3 milions de refugiats. Aquesta setmana passada va haver de recular, amb poques hores de diferència, en la defensa de les deportacions a províncies anomenades “segures” de l’Afganistan, per passar a anunciar l’aturada de les expulsions després que la seva ambaixada a Kabul quedés pràcticament destruïda per un atemptat. A Merkel, recular no l’espanta –ja ho va fer el 2011, quan va reactivar arran de la catàstrofe a la planta nuclear japonesa de Fukushima l’adeu a l’energia atòmica que ella mateixa havia tirat enrere feia uns quants mesos–. D’alguna manera troba la fórmula per ficar en una sola frase el perquè de tot plegat.

La seva gran troballa enmig d’un món esquerdat és Macron. L’eix Berlín-París ha revifat i els pronunciaments per la “refundació” d’Europa se succeeixen, precipitats per l’erosió dins la UE i també de les relacions transatlàntiques. Macron i Merkel estan decidits a fer realitat la política de defensa europea que fins ara havien deixat supeditada a l’OTAN. És una assignatura pendent des de fa anys, va reconèixer aquesta setmana la ministra de Defensa alemanya, Ursula von der Leyen. El 2017 serà l’any de les passes concretes, hi va afegir al seu costat, en un alemany perfecte, la seva col·lega francesa, Sylvie Goulard.

Entre Taormina y Hamburgo

Merkel asume el liderazgo de la defensa del clima, bajo la consigna "nada nos detendrá"

Gemma Casadevall

Berlín, 2 jun (EFE).- La canciller alemana, Angela Merkel, asumió hoy el liderazgo en la defensa del Acuerdo de París tras el abandono de EEUU, cinco semanas antes de la reunión de líderes del G20 de Hamburgo, a la que está invitado Donald Trump, y meses antes de la siguiente cumbre climática, en Bonn. 

"Nada nos detendrá", prometió Merkel en una declaración ante los medios, días después de enviar la primera señal de que había llegado el momento de emanciparse del gran aliado transatlántico, tras la cumbre del G7 en Taormina (Italia). 

Ahí se percibió ya que se avecinaba una decisión adversa sobre cambio climático por parte de EEUU, ya que Trump no quiso suscribir con el resto de las potencias una mención a la defensa del Acuerdo, y Merkel llamó a los europeos a tomar las riendas de su destino. 

"Es una decisión muy lamentable y lo expreso de manera muy contenida", dijo hoy la canciller, muy en su papel de líder enemiga de estridencias o salidas de tono verbales, pero dispuesta a dejar claro su mensaje: Alemania, Europa y el mundo están "más determinados que nunca" a luchar contra el cambio climático. 

Ceñirse a los compromisos adquiridos es "imprescindible" para alcanzar las metas de la Agenda 2030 de desarrollo sostenible de la ONU, apuntó, y el Acuerdo de París es un "pilar" de la cooperación internacional en esa lucha compartida. 

"A todos aquellos que consideran importante el futuro de nuestro planeta les digo: continuemos juntos en el camino para tener éxito, por nuestra madre tierra", recalcó, para prometer que Alemania cumplirá los objetivos y compromisos financieros adquiridos. 

Ya la noche anterior, mientras Francia, Alemania e Italia emitían un comunicado conjunto advirtiendo de que no se renegociará lo acordado y el presidente galo, Emmanuel Macron, sentenciaba desde París que EEUU "ha dado la espalda al mundo", la ministra alemana de Medio Ambiente, Barbara Hendricks, trató de enviar algún mensaje de optimismo en medio de la decepción general. 

"El clima sobrevivirá a ocho años de Trump", aseguró la ministra socialdemócrata en la televisión pública ARD, en alusión al periodo máximo de mandato de un presidente estadounidense.

A partir del año próximo faltará el dinero de EEUU para el Fondo Verde para el clima, pero Alemania considera que ese vacío se podrá cubrir con otros instrumentos financieros, por ejemplo a través del Banco Mundial. 

El Ministerio de Medio Ambiente coordina ya la conferencia mundial del clima que se celebrará en noviembre, bajo presidencia de Fiji, en la antigua capital alemana, Bonn, sede del Secretariado de la Convención Marco de la ONU sobre el Cambio Climático (UNFCCC). 

Merkel habló anoche con Macron y ambos acordaron impulsar la aplicación del Acuerdo del Clima de París en Bonn. 

Asimismo mantuvo una conversación telefónica con Trump, en la que la canciller le trasladó su "decepción" por la retirada de EEUU. 

La decisión estadounidense coincide con los preparativos alemanes para la siguiente gran prueba para el multilateralismo, la cumbre del G20, y con la voluntad de Merkel y Macron de relanzar el eje franco-alemán en tiempos de incertidumbre global. 

La canciller ejercerá de anfitriona el 7 y 8 de julio en Hamburgo de los líderes de las grandes potencias y países emergentes, donde se espera, además de a Trump, al ruso Vladímir Putin y al turco Recep Tayyip Erdogan, otros dos invitados difíciles para la canciller. 

Berlín está preparando minuciosamente la cita y Merkel ha mantenido reuniones previas con prácticamente todos los líderes del grupo. 

La semana próxima viaja a México y Argentina, que relevará a Alemania en la presidencia del G20, y ayer recibió al primer ministro de China, Li Keqiang, país que ejerció esa función en 2016. 

A Li se le acogió tanto en Berlín como en su siguiente etapa, Bruselas, como a un alumno ejemplar, que desde su condición de país más contaminante del mundo -por delante de EEUU- ha pasado a un compromiso firme con el Acuerdo de París. 

En capital alemana y en la comunitaria, Li aseguró que su país asumirá su "responsabilidad internacional" en la lucha contra el cambio climático. EFE 

gc/nl/psh 

(foto) (vídeo) (audio)

Very bad

El cruce Merkel-Trump pone a prueba un eje histórico (Análisis)                       Gemma Casadevall

Berlín, 1 jun (EFE).- El cruce de reproches entre la canciller alemana, Angela Merkel, y el presidente de EEUU, Donald Trump, pone a prueba un eje transatlántico basado en la lealtad casi incondicional desde tiempos de la guerra fría y que hasta ahora superó todos los altibajos, bilaterales o globales. 

La frase del "bad, very bad" -"malo, muy malo"- aplicada por Trump a los alemanes o a su superávit exportador, en Bruselas o vía twitter, contrasta con el "ich bin ein berliner" ("soy un berlinés") pronunciado por John K. Kennedy en 1963, en el Berlín del muro. 

Con ese mensaje expresó su solidaridad hacia la ciudad símbolo de la guerra fría, dos años después de la construcción de la que se denominó "franja de la muerte". 

La frase pervive en la memoria colectiva -y no sólo en estos días, coincidiendo con el centenario del nacimiento de Kennedy-, como lo hace el recuerdo del puente aéreo aliado que, entre 1948 y 1949, abasteció a la ciudad mientras duró el bloqueo soviético sobre su sector occidental. 

Ambos capítulos suelen estar presentes en los discursos institucionales alusivos al eje transatlántico, al igual que otra frase de un presidente menos carismático que Kennedy, Ronald Reagan, en 1987: 

"Mister Gorbachov: abra esa puerta, derribe ese Muro", instó Reagan al entonces líder soviético, Mijail Gorbachov, para que diera paso a una apertura en los países tras el Telón de Acero, la cual simbólicamente pasaba por el derribo del Muro de Berlín. 

La Alemania de Merkel no es aquel país necesitado de protección aliada, en cuya mitad comunista creció la canciller; es una potencia económica determinada a asumir sin complejos el liderazgo político europeo, compartido ahora con la Francia de Emmanuel Macron. 

Los mensajes hostiles de Trump no son nuevos y encajan en su temperamento, mientras que sí ha sorprendido la respuesta de la habitualmente contenida Merkel llamando a sus socios europeos a "tomar su destino en sus manos". 

La canciller no lo tuvo fácil con "su" primer presidente de EEUU, George W. Bush, con quien tuvo que recomponer un eje transatlántico maltrecho después de que su antecesor, el socialdemócrata Gerhard Schröder, se negara a participar en la guerra de Irak (2003). 

Con Barack Obama tuvo asimismo un mal arranque, primero, al impedirle hablar como candidato a la Casa Blanca en la Puerta de Brandeburgo, en 2008, y después, tras revelarse que el espionaje estadounidense pinchó su teléfono móvil. 

El socialdemócrata Schröder sacó provecho político a su oposición a los planes bélicos de Washington en Irak, que encajó bien entre el electorado izquierdista, como recordaba estos días un artículo de opinión de "Frankfurter Allgemeine Zeitung" (FAZ). 

El pronunciamiento ahora de Merkel tiene asimismo una lectura electoral, consideraba ese diario, trazando un paralelismo entre la señal enviada por la canciller y los sonoros "basta ya" que caracterizaron a su antecesor, Schröder. 

La primera advertencia de Merkel, sintetizada en la frase "los tiempos en que se podía confiar completamente en otros han quedado atrás", fue pronunciada en una carpa cervecera en Baviera, el "Land" del que en los últimos años han procedido las críticas más duras a la línea de la canciller. 

El lunes repitió la frase en Berlín e hizo hincapié en que ello no implica una ruptura con EEUU: "Somos y seguiremos siendo estrechos aliados. Somos y seguiremos siendo convencidos defensores de las relaciones transatlánticas". 

La línea rupturista no es lo que caracteriza a Merkel; menos aún frente a EEUU, aliado irrenunciable en la lucha contra el terrorismo internacional, además de segundo gran socio comercial, tras el bloque de la UE. 

En lo que sí tiene experiencia la canciller es en emanciparse oportunamente de pesos históricos que acaban en lastre.  Legendario fue su artículo publicado en el mencionado FAZ, en 1999, llamando a su Unión Cristianodemócrata (CDU) a emanciparse del patriarca, Helmut Kohl. 

La CDU había pasado a la oposición con la victoria electoral de Schröder y estado hundida en un escándalo de financiación irregular bajo los 25 años de la llamada "era Kohl". 

Merkel asumió así las riendas del partido entonces en entredicho, para transformarlo progresivamente en una formación leal a su liderazgo mientras arrinconaba, uno a uno, a sus rivales internos. 

Desde que llegó al poder, en 2005, han pasado tres legislaturas; Trump es su tercer presidente al otro lado del Atlántico. EFE gc/nl

gc/nl/fpa/cml:Firma    Berlín:Origen    721:NumPalabras    R:Prioridad