Schulz planta cara a Merkel
GEMMA C. SERRA - BERLÍN
Gairebé una hora i mitja de discurs davant dels 500 delegats del Partit Socialdemòcrata (SPD), amb paraules gruixudes contra Angela Merkel (“un perill per a la democràcia”, segons l’aspirant a derrotar-la, Martin Schulz) i fent equilibris amb l’actual condició de líder d’una formació que és sòcia de govern de la cancellera. L’expresident del Parlament Europeu i candidat a les eleccions del setembre va deixar ahir de banda al congrés federal de l’SPD el seu habitual to moderat per mirar de donar ànims als seus amb vista a unes eleccions que no vol donar per decidides en favor dels conservadors de Merkel.
Tres eleccions regionals perdudes aquest any (als estats federats de Saarland, Schleswig-Holstein i el Rin del Nord-Westfàlia) van ensorrar el que, a principis del 2017, s’anomenava l’efecte Schulz: la teòrica empenta de l’SPD sota el nou lideratge d’un polític sense responsabilitat de govern per batre la gran coalició de Merkel. Les enquestes, que fa uns mesos col·locaven Schulz al mateix nivell que els conservadors de la cancellera o fins i tot una mica per sobre, enfonsen ara els socialdemòcrates fins a un 24%, respecte al 39% que es pronostica per a la Unió Cristianodemòcrata i els seus agermanats de la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU).
De la mateixa manera que, uns mesos enrere, el congrés federal de l’SPD a Berlín va ratificar Schulz com a líder i candidat per un 100% dels vots, ahir a Dortmund els delegats van aprovar gairebé sense dissidències el programa amb què planten cara als sondejos.
L’excanceller Gerhard Schröder, que Merkel va derrotar a les urnes el 2005, absent en els últims congressos i figura poc simpàtica a les bandes esquerranes del partit, va pujar a l’escenari per contribuir a la tasca d’infondre optimisme a la campanya de Schulz. Dins l’SPD, hi ha qui creu que Schröder representa la traïció als senyals d’identitat socialdemòcrates. Com a canceller, va implantar en la segona legislatura unes retallades laborals i socials que Merkel acostuma a reconèixer com a clau per al blindatge alemany davant crisis com la del 2008. Alemanya va respondre així a la situació mentre d’altres s’enfonsaven, acostuma a dir Merkel, mentre que dins l’SPD hi ha qui s’avergonyeix d’aquests elogis.
La presència de Schröder s’interpretava com un senyal en favor del centrisme i contra un hipotètic bloc esquerrà. Però també és cert que representa allò que, ara per ara, no es reconeix en Schulz: l’instint guerrer.
Schröder, l’últim canceller de l’SPD a Alemanya i l’únic excanceller viu després de la recent mort del conservador Helmut Kohl, va intervenir en primer lloc i gairebé semblava que la notícia del congrés la donaria ell. Però, quan finalment el candidat Schulz va prendre la paraula davant dels delegats, li va correspondre en exclusiva defensar un programa amb què l’SPD vol tornar a ocupar la cancelleria alemanya. Un programa que entra en clara contradicció amb el que practica l’actual ministre d’Afers Estrangers de Merkel, Sigmar Gabriel, líder de l’SPD abans que ho fos Schulz.
Fre a les expulsions cap a l’Afganistan de refugiats no acceptats com a tals; allunyament de la línia del president dels EUA, Donald Trump, i de la del turc Recep Tayyip Erdogan, i un rebuig clar a destinar el 2% del PIB a defensa com exigeix Washington. La política exterior que vol Schulz no es correspon amb la realitat del soci de la gran coalició de Merkel
Més ajustats a la realitat eren els apartats socials i fiscal, basats en descàrregues impositives per a les classes mitjanes i baixes, lluita contra la precarietat laboral, i millores en l’ensenyament, en les jubilacions i en els ajuts a la família. Uns conceptes no tan allunyats dels de la CDU/CSU, en definitiva.
Schulz es va concentrar a declarar la guerra a Merkel, però no va fer el pas cap a un front alternatiu amb els Verds i l’Esquerra, l’única fórmula que matemàticament li pot donar possibilitats d’accedir a la cancelleria. La seva línia, com ho va ser la de Schröder, és buscar un nou centre. La seva intervenció a Dortmund s’interpreta com l’última o la penúltima bala d’un candidat castigat pels sondejos i les urnes.
Gairebé una hora i mitja de discurs davant dels 500 delegats del Partit Socialdemòcrata (SPD), amb paraules gruixudes contra Angela Merkel (“un perill per a la democràcia”, segons l’aspirant a derrotar-la, Martin Schulz) i fent equilibris amb l’actual condició de líder d’una formació que és sòcia de govern de la cancellera. L’expresident del Parlament Europeu i candidat a les eleccions del setembre va deixar ahir de banda al congrés federal de l’SPD el seu habitual to moderat per mirar de donar ànims als seus amb vista a unes eleccions que no vol donar per decidides en favor dels conservadors de Merkel.
Tres eleccions regionals perdudes aquest any (als estats federats de Saarland, Schleswig-Holstein i el Rin del Nord-Westfàlia) van ensorrar el que, a principis del 2017, s’anomenava l’efecte Schulz: la teòrica empenta de l’SPD sota el nou lideratge d’un polític sense responsabilitat de govern per batre la gran coalició de Merkel. Les enquestes, que fa uns mesos col·locaven Schulz al mateix nivell que els conservadors de la cancellera o fins i tot una mica per sobre, enfonsen ara els socialdemòcrates fins a un 24%, respecte al 39% que es pronostica per a la Unió Cristianodemòcrata i els seus agermanats de la Unió Socialcristiana de Baviera (CDU/CSU).
De la mateixa manera que, uns mesos enrere, el congrés federal de l’SPD a Berlín va ratificar Schulz com a líder i candidat per un 100% dels vots, ahir a Dortmund els delegats van aprovar gairebé sense dissidències el programa amb què planten cara als sondejos.
L’excanceller Gerhard Schröder, que Merkel va derrotar a les urnes el 2005, absent en els últims congressos i figura poc simpàtica a les bandes esquerranes del partit, va pujar a l’escenari per contribuir a la tasca d’infondre optimisme a la campanya de Schulz. Dins l’SPD, hi ha qui creu que Schröder representa la traïció als senyals d’identitat socialdemòcrates. Com a canceller, va implantar en la segona legislatura unes retallades laborals i socials que Merkel acostuma a reconèixer com a clau per al blindatge alemany davant crisis com la del 2008. Alemanya va respondre així a la situació mentre d’altres s’enfonsaven, acostuma a dir Merkel, mentre que dins l’SPD hi ha qui s’avergonyeix d’aquests elogis.
La presència de Schröder s’interpretava com un senyal en favor del centrisme i contra un hipotètic bloc esquerrà. Però també és cert que representa allò que, ara per ara, no es reconeix en Schulz: l’instint guerrer.
Schröder, l’últim canceller de l’SPD a Alemanya i l’únic excanceller viu després de la recent mort del conservador Helmut Kohl, va intervenir en primer lloc i gairebé semblava que la notícia del congrés la donaria ell. Però, quan finalment el candidat Schulz va prendre la paraula davant dels delegats, li va correspondre en exclusiva defensar un programa amb què l’SPD vol tornar a ocupar la cancelleria alemanya. Un programa que entra en clara contradicció amb el que practica l’actual ministre d’Afers Estrangers de Merkel, Sigmar Gabriel, líder de l’SPD abans que ho fos Schulz.
Fre a les expulsions cap a l’Afganistan de refugiats no acceptats com a tals; allunyament de la línia del president dels EUA, Donald Trump, i de la del turc Recep Tayyip Erdogan, i un rebuig clar a destinar el 2% del PIB a defensa com exigeix Washington. La política exterior que vol Schulz no es correspon amb la realitat del soci de la gran coalició de Merkel
Més ajustats a la realitat eren els apartats socials i fiscal, basats en descàrregues impositives per a les classes mitjanes i baixes, lluita contra la precarietat laboral, i millores en l’ensenyament, en les jubilacions i en els ajuts a la família. Uns conceptes no tan allunyats dels de la CDU/CSU, en definitiva.
Schulz es va concentrar a declarar la guerra a Merkel, però no va fer el pas cap a un front alternatiu amb els Verds i l’Esquerra, l’única fórmula que matemàticament li pot donar possibilitats d’accedir a la cancelleria. La seva línia, com ho va ser la de Schröder, és buscar un nou centre. La seva intervenció a Dortmund s’interpreta com l’última o la penúltima bala d’un candidat castigat pels sondejos i les urnes.