“Res no ens aturarà”, va dir la cancellera alemanya, Angela Merkel, l’endemà de la declaració de guerra de Donald Trump a l’Acord de París. El president francès, Emmanuel Macron, se li havia avançat, la nit abans, amb una resposta al president dels Estats Units molt emocional, com a defensor d’una lluita climàtica global subscrita el 2015 a la capital francesa.
Merkel va deixar passar una nit abans de dir-hi la seva, d’acord amb la seva sang freda. El missatge, però, era clar: Berlín vol salvar París, en una reedició de l’eix francoalemany, ara traslladat a la defensa de la “Mare Terra”, en paraules de la cancellera. A diferència de Trump o d’altres líders occidentals, Merkel sí que té una formació científica per entendre de què va el canvi climàtic –el 1978 es va doctorar en ciències físiques i, per si li fallés la memòria, està casada amb el catedràtic que aleshores la va assessorar, Joachim Sauer.
A Merkel li correspon fer d’amfitriona en dues properes grans cites del multilateralisme esquerdat: la dels líders del G-20, el grup de les potències industrials i els països emergents, que es farà al juliol a Hamburg, i la següent cimera del clima, al novembre, a l’antiga capital federal alemanya, Bonn.
A Hamburg, la ciutat on va néixer el 1954, Merkel haurà de rebre els líders d’un grup amb unes quantes “perles” –l’Aràbia Saudita n’és una– i tres dels seus malsons actuals: Trump, el turc Recep Tayyip Erdogan i el rus Vladímir Putin. Amb cap d’aquests tres representants d’una concepció autocràtica del poder no pot ni vol trencar. Amb Trump, perquè els Estats Units són aliats històrics irrenunciables a escala comercial i de política de seguretat; amb Erdogan, perquè d’ell depèn el tractat amb la UE per contenir l’arribada de refugiats via Grècia i, amb Putin, perquè és un factor clau en els grans conflictes, ja sigui a Síria o a Ucraïna.
A Bonn, seu del secretariat de la convenció marc de l’ONU contra el canvi climàtic, haurà de buscar al novembre la manera de fer que el món pugui creure que l’Acord de París no ha mort i que la Xina, el gegant més contaminant del món –on el ciutadà surt al carrer amb mascareta–, és un alumne exemplar en la defensa mediambiental.
Entre la cimera d’Hamburg i la de Bonn haurà hagut de guanyar la campanya per a la reelecció. Un objectiu que, ara per ara, sembla fàcil, vist que l’“efecte Martin Schulz” s’ha desinflat, després de tres derrotes consecutives del Partit Socialdemòcrata (SPD), el seu principal adversari, en la sèrie de tres comicis regionals d’aquest 2017. Queden gairebé quatre mesos fins a les generals, en què Merkel no es pot permetre cap error en la cursa cap al que serà, si guanya, el seu quart mandat. La sang freda és el seu senyal d’identitat, personalment i políticament. Però són moltes les amenaces i els falsos amics –o aliats que han deixat de ser-ho– que pesen sobre el seu lideratge. Europa sencera cada cop que apareix un “urgent” a les notícies que apunta a un altre atac terrorista en alguna de les seves capitals. Només entre divendres i dissabte d’aquest cap de setmana llarg, a Alemanya es va desallotjar una macrofesta rock per alarma terrorista, a Torí hi va haver una allau de gent amb mil ferits entre aficionats que seguien la Champions, i a Londres, finalment, un altre bany de sang.
A Alemanya es dona per fet que, tard o d’hora, rebrà el següent gran cop del gihadisme.
Merkel fa equilibris entre l’acollida humanitària i la mà ferma en matèria de seguretat, en un país on des del 2015 han entrat 1,3 milions de refugiats. Aquesta setmana passada va haver de recular, amb poques hores de diferència, en la defensa de les deportacions a províncies anomenades “segures” de l’Afganistan, per passar a anunciar l’aturada de les expulsions després que la seva ambaixada a Kabul quedés pràcticament destruïda per un atemptat. A Merkel, recular no l’espanta –ja ho va fer el 2011, quan va reactivar arran de la catàstrofe a la planta nuclear japonesa de Fukushima l’adeu a l’energia atòmica que ella mateixa havia tirat enrere feia uns quants mesos–. D’alguna manera troba la fórmula per ficar en una sola frase el perquè de tot plegat.
La seva gran troballa enmig d’un món esquerdat és Macron. L’eix Berlín-París ha revifat i els pronunciaments per la “refundació” d’Europa se succeeixen, precipitats per l’erosió dins la UE i també de les relacions transatlàntiques. Macron i Merkel estan decidits a fer realitat la política de defensa europea que fins ara havien deixat supeditada a l’OTAN. És una assignatura pendent des de fa anys, va reconèixer aquesta setmana la ministra de Defensa alemanya, Ursula von der Leyen. El 2017 serà l’any de les passes concretes, hi va afegir al seu costat, en un alemany perfecte, la seva col·lega francesa, Sylvie Goulard.