Muerte accidental en el Gorch Fock

Creix l'escàndol del vaixell escola alemany

Compareixença parlamentària compromesa del ministre de Defensa

27/01/11 02:00 - berlín - Gemma C. Serra email protegit

Karl-Theodor zu Guttenberg, titular de Defensa i fins ara el ministre més popular d'Angela Merkel, ha deixat de banda el posat d'home ferm per passar a la defensiva. Nerviós, irascible i fins i tot agressiu: així se'l va veure ahir en comparèixer a la Comissió de Defensa del Parlament en què havia d'explicar-se, no només si hi va haver motí al vaixell escola Gorch Fock, arran de la mort de Sarah Lena, la noia de 25 anys que va caure al mar el novembre passat, sinó també què en sap dels rituals i les patentes salvatges que omplien la portada del diari alemany Bild. És a dir, “batejos” entre vòmits i restes de menjar repugnants amb què els oficials donen la benvinguda a bord als cadets, segons recull aquest popular diari.

No és el primer cop que salta l'escàndol per pràctiques com aquestes, definides com a “tradicionals” en la marina. Exemples com aquests són recollits en els informes anuals de l'anomenat defensor del soldat. Aquesta vegada, però, la qüestió ha pres un to diferent, ja que ha coincidit amb la informació de la mort d'aquesta noia, que succeïa a una d'anterior, un any abans i al mateix vaixell escola, en aquell cas ofegada quan va caure al mar.

Defenestrar el capità

Per mirar de tapar les crítiques, al ministre no se li va acudir res més que defenestrar el capità, divendres passat, sense esperar ni tan sols l'arribada a l'Argentina, on es troba el Gorch Fock, de la comissió que investigarà què va passar. El reguitzell de rituals tradicionals, morts accidentals, més denúncies i sospites d'altres pràctiques, fins i tot abusos sexuals, no és exactament el que necessita Merkel en un any electoral en què es duen a terme comicis a set dels setze estats federats.
De moment, la canceller ha expressat el seu suport al ministre. A Guttenberg, li correspon tirar endavant la supressió del servei militar, tot un tabú en l'àmbit alemany que el ministre va trencar apuntalat en la seva popularitat. Això voldrà dir passar de 360.000 soldats a unes forces armades professionals. La supressió de la mili està segellada i es farà al juliol vinent. Queda per arrodonir, però, la retallada econòmica que Merkel vol de Guttemberg.

Berlin, Bergman, Berlinale

Exposición en Berlín explora la intimidad y el cosmos escandinavo de Bergman
　
Gemma Casadevall
Berlín, 26 ene (EFE).- El Museo del Cine de Berlín abrió hoy la exposición "Ingmar Bergman. Mentiras y verdad", que explora en la intimidad y el cosmos escandinavo del director sueco, complemento a la retrospectiva que le dedicará la próxima Berlinale.
Documentos personales, cartas propias y ajenas, notas durante algunos de sus rodajes y apuntes de su diario donde refleja dudas y temores relativos a filmes o a cuestiones más privadas, son algunos de los objetos expuestos, junto a fotogramas y piezas del atrezzo rescatadas de sus filmes.
Bergman era "inevitablemente" enigmático, "por mucho que en cada uno de sus filmes o escritos, a lo largo de toda su carrera, explorara hasta las últimas consecuencias tanto su entorno como a sí mismo", explicó a EFE Rainer Rother, director de la Filmoteca Alemana.
"La exposición es un intento, uno más, por explicar el universo de Bergman (1918-2007) con ayuda de las propias palabras del director y de quienes le rodearon o admiraron a distancia", apuntó la comisaria de la muestra, Kristina Jaspers.
Entre las piezas destacadas figura una carta del 9 de febrero de 1960 dirigida a "the greatest film-maker at work today", firmada por Stanley Kubrick, por entonces con 32 años y apenas completado el rodaje de "Spartacus".
"Por extraño que parezca, el universo fílmico de uno y otro no estaban tan lejanos", comentó Jaspers, para quien la admiración del joven Kubrick por el ya entonces prototipo del cine europeo de autor estaba por encima de los abismos estilísticos entre ambos.
La muestra, con un doble recorrido cronológico y emocional, recrea los inicios del cineasta, sus filmes, las actrices a las que convirtió en musas y expresión de crisis matrimoniales o íntimas, desde Harriet Andersson a Bibi Andersson, Ingrid Thulin, Liv Ullmann e Ingrid Bergman.
También recorre sus etapas existenciales, en su país natal o en Alemania, donde trabajó entre 1975 y 1985, su relación con Hollywood y la solitaria isla de Faro, el lugar donde convivió con Ullmann, cuando se convirtió en su pareja, y donde se retiró en los últimos años de su vida, hasta su muerte.
Las confrontaciones de caracteres en filmes como "Escenas de un matrimonio" (1974) -entre Erland Josephson y Ullmann, la pareja protagonista- o "Sonata de otoño" (1978) -Ingrid Bergman y, de nuevo, Ullmann, madre e hija- quedan encuadradas entre notas del diario y apuntes de rodaje del director.
Comparten espacio una veintena de trajes que vistieron los actores de Bergman en sus filmes, de la joven Bibi Andersson de "Fresas salvajes" al niño Bertil Guves, de "Fanny y Alexander", así como monitores que proyectan fotogramas de esas producciones.
Y, finalmente, vitrinas donde se exponen fragmentos de su diario, apuntes y demás documentos, muchos de ellos inéditos.
La exposición es un aperitivo a la retrospectiva que dedicará la Berlinale, que se inaugura el próximo día 10, al cineasta sueco.
En ella, además de repasar la filmografía, desde "Fresas salvajes" -Oso de Oro del festival berlinés en 1958- a "Fanny y Alexander" (1982)-, se abordará la personalidad del realizador, con la intervención de algunas de sus musas, encabezadas, por supuesto, por Ullmann.
Se tratará, con ello, de componer el retrato más exhaustivo posible de un creador que llevó a escena 130 piezas de teatro, y dirigió 42 producciones radiofónicas, 23 programas de televisión y 39 películas. EFE
gc/jcb/mlr
(foto)

"Länder" ricos, "Länder pobres

Els lands rics volen justícia del Constitucional alemany

Els estats de Baviera, Baden-Württemberg i Hessen s'alcen en guerra contra el sistema de finançament federal

La demanda dels tres contribuents nets enrareix la ronda electoral del 2011

25/01/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

Baviera, Baden-Württemberg i Hesse, els tres estats federats “rics” per antonomàsia d'Alemanya, s'han cansat de ser contribuents nets eterns a la bossa comuna del sistema de finançament federal. A les portes de l'any electoral alemany, en què s'ha de renovar el Parlament de set dels setze lands del país, els caps dels governs dels tres estats més poderosos del país –Horst Seehofer, per Baviera, Stefan Mappus, de Baden-Württemberg, i Volker Bouffier, de Hessen, tots tres conservadors– es van reunir ahir per llançar el seu ultimàtum: “O es modifica el sistema de repartiment o anem al Tribunal Constitucional”.

Electoralisme

Per al Partit Socialdemòcrata (SPD), es tracta d'una maniobra clarament electoralista de cara a la clientela i amb la mirada fixada en Mappus, el cap de govern que podria deixar de ser-ho a partir de les eleccions del mes de març, ja que tots els sondejos donen per acabada la seva coalició amb els liberals.
Per a la Unió Cristianodemòcrata Alemanya (CDU), de la cancellera Angela Merkel, és una acció destinada a corregir els desnivells entre estats rics i estats pobres, i no amenaça de trencar el principi de la solidaritat entre els uns i els altres sinó que aspira que, si més no, els donants tinguin competències més àmplies quant a recaptació i repartiment fiscal.
L'actual sistema que regeix a Alemanya castiga els donants i converteix la resta en resignats i eterns perceptors. Baviera, el principal contribuent, va aportar l'any passat a la bossa comuna uns 3.500 milions d'euros, mentre que Berlín, una capital permanentment endeutada i el primer dels lands perceptors, va rebre 2.885 milions.

El calendari

La batalla dels rics en demanda d'una justícia contributiva i fiscal està destinada a acompanyar la situació de campanya electoral continuada que es viu a Alemanya, des d'ara mateix i fins al setembre.
El primer land on se celebren eleccions, aquest febrer, serà Hamburg, el quart estat donant, tot i que en mesura prou més minsa –84 milions d'euros l'any passat–, i no adherit a la iniciativa dels altres tres.
El seguiran, al març, Baden-Württemberg, on Stefan Mappus se la juga, i Renània-Palatinat, l'únic estat federat governat en solitari pels socialdemòcrates. I tancarà l'any, el mes de setembre, Berlín, on l'alcalde governador, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, ha convertit en una mena de marca de la casa per a la deficitària capital el lema “pobre, però sexi”. És a dir, una mena de proclamació resignada, contra la qual es rebel·len els col·legues rics.

LES XIFRES

3.500

milions d'euros

va aportar l'any passat l'estat de Baviera a la bossa comuna federal.

7

lands

alemanys renovaran el seu Parlament al llarg d'aquest any.

Ni el Made in Germany es perfecto

Grans goteres

Les nevades del desembre i les riuades del gener deixen en evidència les mancances estructurals de la primera potència europea

La paciència dels alemanys està a punt d'esgotar-se pel col·lapse dels transports i la manca de previsió de les empreses gestores

15/01/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

L'hivern alemany descobreix les mancances infraestructurals de la primera potència europea. Les nevades, primer, i les riuades, després, posen entre interrogants el mite de l'eficiència germànica. La companyia de ferrocarrils, la Deutsche Bahn, concentra les crítiques de mala gestió de ciutadans i govern. Ni les nevades del desembre van ser històriques ni les riuades d'aquest gener han provocat, per ara, els estralls de les enregistrades el 1993 i 1995, pel que fa al Rin, o les del 2002, quan l'Elba va empantanar els tresors barrocs de Dresden o les que any sí, any no, pateix la franja fronterera amb Polònia, a la conca de l'Oder. A les masses de neu segueixen les trombes d'aigua, és la llei de l'hivern alemany, i ciutadans, serveis de protecció civil, cos de bombers i, quan realment cal, soldats, saben el que és arreplegar força i sacs de sorra fins que guanyen la batalla contra la catàstrofe natural.

Aquest any, però, la paciència ciutadana està a punt de rebentar amb les deficiències continuades d'unes infraestructures que deixen viatgers a les andanes o les terminals d'aeroports i col·lapsen el transport de subministraments. En els sis dies precedents al Nadal es van haver de cancel·lar, només a Frankfurt, l'aeroport de més tràfic aeri del continent, 2.400 vols a causa d'unes nevades inoportunes, perquè coincidien amb festes, però no inusuals al centre d'Europa.



Les companyies aèries, especialment Lufthansa, van responsabilitzar la manca de previsió de les empreses gestores dels aeroports –Fraport, pel que fa a Frankfurt, més les seves homòlogues de París i Londres–, que no van preparar els serveis d'emergència pertinents per a un hivern que es preveia especialment dur.
Passats el Nadal, Alemanya s'ha tret del damunt la capa de neu que durant cinc setmanes va cobrir el país, les temperatures han pujat i això vol dir desglaç i riuades, ajudades, a més, per les pluges pronosticades per a tota aquesta setmana.
Cap problema per als aeroports, però nous inconvenients al tràfic terrestre i una altra prova de foc per a la paciència ciutadana. Si no hi ha garanties de seguretat no es pot volar, però què passa amb els trens, que no rutllen, sigui primavera, estiu, tardor o hivern. La companyia ferroviària, la Deutsche Bahn, és al punt de mira de totes les crítiques, incloses les del govern d'Angela Merkel.
De sinònim de bon servei ha passat, en dos anys, a proveïdora d'una excusa rere l'altra i demandes d'indemnització dels passatgers que han quedat a l'andana o han sofert les conseqüències dels problemes, diuen, de manteniment. Entre l'agost i el setembre passats, la companyia va haver de pagar uns quatre milions d'euros a 27.000 viatgers que van quedar sotmesos a temperatures sufocants, quan es van espatllar els sistemes d'aire condicionat d'una cinquantena de trens –inclosos uns quants Intercity Express, el tren d'alta velocitat de la xarxa alemanya.
A l'hivern, mentre milers de passatgers buscaven alternatives per terra als vols anul·lats, aquests mateixos trens d'alta tecnologia van quedar aturats entre masses de neu i catenàries congelades. L'ICE alemany ja havia perdut part del seu bon nom el 2008, quan la companyia va reconèixer problemes de construcció als seus eixos –qüestió encara no solucionada del tot.
El president de la Deutsche Bahn, Rüdiger Grube, va admetre aquesta setmana, pressionat pel govern, problemes infraestructurals, de manteniment i serveis d'informació al client, que necessitarien, per ser resolts, 44.000 milions d'euros en els propers cinc anys.
Alemanya –la superpotència europea, amb un creixement del PIB rècord aquest 2010 (3,6 %, el més alt des de la reunificació)– exporta com mai i la seva indústria automobilística sembla immune a la crisi, però no aconsegueix que els trens circulin com ho havien fet. La Deutsche Bahn ha ajornat la sortida a borsa de manera repetida, amb l'excusa que no convé fer-ho en temps de crisi, però les males notes afecten tant l'alta tecnologia de l'ICE com els modestos trens urbans, com l'S-Bahn berlinès, que funciona amb deficiències reconegudes per la companyia des del 2009, sigui quina sigui l'estació de l'any. Un panorama complex, en un any electoral marcat per set comicis als estats federats, inclòs el de la capital del país, Berlín.

El PIB alemán se dispara

 

Alemanya ignora la crisi i fa disparar un 3,6% el seu PIB, el més alt en 20 anys

L'embranzida exportadora cap als països emergents impulsa la locomotora europea

Les polítiques d'ocupació també han revifat el consum intern

13/01/11 02:00 - berlín - Gemma C. Serra

La locomotora alemanya es va disparar sense complexos amb un creixement del PIB del 3,6% en un 2010 dominat per la paraula crisi. Es tracta del creixement més alt des de la reunificació, vint anys enrere, i el doble del que marca la mitjana europea. Ha estat l'efecte d'una mena d'aliança entre la força exportadora, el descens de l'atur i el bon funcionament del consum privat.
El quadern de bones notes d'Alemanya s'esperava –els pronòstics del govern Merkel, com els dels instituts i savis econòmics, anaven del 3,5% al 3,7%– i l'únic suspens perceptible, el del dèficit, no amarga la festa a la coalició de la cancellera.

Pecats a Maastricht

És cert que a més del creixement s'ha disparat el dèficit públic –88.570 milions, un 3,5% del PIB– i que s'ha superat el 3% marcat pel Pacte d'Estabilitat i Creixement. Però en un context com l'actual, la desobediència a Maastricht és pecata minuta, per molt que es trenqui amb cinc anys de submissió a la norma.
Fora d'aquesta llàntia, l'economia alemanya pot presumir d'una mena de blindatge que la immunitza contra tot allò que fa patir els veïns de l'eurozona, com ara els acomiadaments en massa i els seus efectes en el consum privat.

Feina prèvia

L'atur ha baixat de manera continuada, en part pels plans de reducció de jornada i el treball a temps parcial impulsats abans que s'endurís la crisi. Això s'ha traduït en un augment del consum privat del 0,5%, un percentatge discret, però que en el context del comportament tradicionalment estalviador del ciutadà alemany implica optimisme en temps de crisi.
El creixement del 3,6% és gairebé tan espectacular com dramàtic va ser l'encongiment, el 2009, d'aquest mateix indicador, amb un retrocés del 4,7%. Teòricament, això hauria de donar ales a la popularitat de Merkel. El ciutadà comú, però, no es deixa enlluernar per unes dades que tots els experts atribueixen a l'embranzida exportadora, que no prové de la gestió de govern, sinó de la situació mundial. El motor alemany són les exportacions, que van créixer un 14,2%, per la forta demanda de les economies emergents, que no han patit tant la crisi o bé l'han superada més ràpidament.

Los Länder, ese castigo alemán

Merkel se la juga als ‘Länder'

El futur de la cancellera està condicionat a la ronda d'eleccions a set estats federats

La coalició alemanya fa aigües

El líder liberal i ministre d'Afers Estrangers, Guido Westerwelle, sota pressió del seu mateix partit

08/01/11 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

 

 

L'any 2010 es tanca per a la cancellera Angela Merkel amb un balanç econòmic que mataria d'enveja qualsevol dels socis de la UE, però amb el vent en contra a casa. La majoria dels ciutadans (un 78%, segons una enquesta d'Emnid) no atribueixen la bonança a la seva gestió, sinó a la locomotora exportadora de la indústria, i la percepció general és que la coalició amb el Partit Liberal (FDP) no rutlla.

És clar que per a una gran majoria (un 70%) la culpa no és de Merkel, sinó del líder liberal, vicecanceller i ministre d'Afers Estrangers, Guido Westerwelle. Sigui qui en sigui el responsable, però, la situació pinta negra per a una cancellera que s'ha esbandit els enemics interns al seu partit, la Unió Cristianodemòcrata (CDU), amb la seva arma –la perseverança–, però a qui més d'un no li perdona encara el seu perfil poc conservador.

Set eleccions a set dels 16 landers del país –Hamburg, Baden Württemberg, Saxònia-Anhalt, Renània Palatinat, Brema, Mecklenburg-Antepomerània i Berlín–, repartides en els nou primers mesos de l'any, col·locaran Merkel davant una revàlida rere l'altra, amb més perspectives de patacada que de recuperació. Hi ha qui diu que la qüestió es podria decantar fins i tot en la segona etapa, Baden-Württemberg, on la CDU governa amb el FDP. Els sondejos sentencien a mort l'aliança de centredreta en aquest land, on la CDU domina des de fa 60 anys. L'única incògnita és com serà de dura la patacada i en funció d'aquesta es podria precipitar la successió de Merkel, segons va pronosticar el diari Frankfurter Allgemeine Zeitung a la tardor i va posar en òrbita el nom del successor: el ministre de Defensa, l'aristòcrata bavarès Karl-Theodor zu Guttenberg.
El sistema federal alemany és impecable quant a les conseqüències d'una derrota en un land. La coalició de Merkel va perdre ja aquest 2010 la majoria a la cambra alta, el Bundesrat, en caure a l'estat de Renània del Nord-Westfàlia. Això equival a l'amenaça de bloqueig per a un 70% de les lleis ja aprovades per la cambra baixa, el Bundestag.
La CDU és força governamental a quatre dels set estats on hi ha eleccions –Hamburg, Baden-Württemberg, Saxònia-Anhalt i Mecklenburg-Antepomerània– però en cap té garantit el manteniment en el poder. Ni tampoc no s'entreveu que pugui recuperar-ne cap dels altres tres, dominats pel SPD. Minar encara més el poder legislatiu de la seva coalició no és exactament el que necessita la cancellera.
La CDU trontolla, el FDP pressiona Westerwelle perquè deixi el lideratge del partit i l'oposició, mentrestant, creix. No tant pel que fa al Partit Socialdemòcrata (SPD), que com a molt ha recuperat una mica de terreny després de la desfeta en les generals del 2009. Tampoc per l'Esquerra, l'aliança d'exsocialdemòcrates i postcomunistes. La força emergent són ara els Verds, l'expartit alternatiu i antijeràrquic, capaç de guanyar terreny –i votants– a tota la resta de l'espectre polític.
Els Verds ja no són els noiets revoltosos dels vuitanta, han madurat i els sondejos els col·loquen en percentatges semblants als del SPD. Fins ara, ni Merkel ni els Verds volen sentir parlar d'aliances contranatura. A Hamburg es va trencar, el novembre passat, precipitadament, la fins aleshores única experiència de coalició conservadora-ecopacifista. Són forces antagòniques, sostenen els uns i els altres. Si més no, de moment.

7

landers

celebren eleccions des d'ara fins al mes de setembre, tot un repte per a Angela Merkel, que haurà d'afrontar una revàlida rere una altra.

Crónica, 9 enero/marzo 2011

Arte a 1.000 euros la noche

                                                                                               

Gemma Casadevall

Para quien no lo sepa, la Hamburger Bahnhof -estación de trenes de Hamburgo- ni es una terminal ferroviaria ni está en la ciudad hanseática. Está en Berlín y adoptó ese nombre seguramente por las mismas razones por las que la estación de Francia, en Barcelona, tomo el suyo. Porque de ahí partían los trenes en esa dirección. Por la Hamburger Bahnhof no circulan desde hace mucho trenes, sino lo más granado de la vanguardia, cada una con su universo particular por el que hacer deslizar su obra o sus delirios.

En esta ocasión hablar de delirio no es exagerado. Carsten Höller, el belga que unos años atrás mandó a deslizarse al personal por sinuosos toboganes en la Tate Modern -The Unilever Series, de octubre de 2006 a abril de 2007-, organizó ahora otra forma de lanzarse al vacío. Lo hace a través de una instalación bautizada con la simplicidad de un nombre bisilábico universal, Soma. Una denominación que -para quien no lo sepa- remite a la bebida prodigiosa de los nómadas védicos, que 2.000 años antes de Cristo le convertía a uno en inmortal y en línea directa con las divinidades del norte de la India. Dicen que tal bebida mítica surgía de la destilación de una seta. Höller invita a tomarla, desde la majestuosa antigua estación ferroviaria.

De acuerdo con el sello del autor, no será una mera experiencia visual. Höller conmina a participar. No basta contemplar un tobogán para saber qué se siente deslizándose por él. Hay que lanzarse por la rampa para experimentar la vorágine del descenso. A Soma le ocurre algo parecido. El artista belga plantea su obra como un laboratorio sobre un escenario vivo, sobre un eje central y con la seta como elemento protagónico. Y, puesto que de delirios se trata, nada mejor que tumbarse en la cama diseñada por el artista para sumergirse en el placer védico del Soma. A quien no le baste el placer momentáneo, Höller ofrece la posibilidad de pernoctar en su falsa habitación de hotel, al precio de 1.000 euros la noche, minibar y desayuno incluido. Solo o acompañado, ya que es habitación doble.

Una manera hermosa de abandonarse a la ensoñación en la vieja terminal, que complementa otra propuesta, rayana al espejismo, sólo que no arranca de divinidades hindúes, sino del “Otoño alemán” de 1977, como se llamó a la más mortífera etapa de la Fracción del Ejército Rojo, la banda Baader-Meinhof. Se trata de Space_Surrogate I, una de las ocho video instalaciones que forman Some Scenic Views, de Philip Lachenmann. Sobre una pista de aterrizaje de Dubai se vislumbra un avión de Lufthansa. Al foráneo puede que la visión no le remita más que al horno sofocante de una pista de aterrizaje en tierra de nadie. Se trata del Landshut, el Boeing 737 que partió el 13 de octubre 1977 de Palma de Mallorca y acabó secuestrado por un comando palestino. Tras dos días en el horno de Dubai, el avión y sus 86 pasajeros siguió rumbo a otro horno, Mogadiscio. Dos días más tarde, la tropa de élite GSG-9 puso fin al secuestro. Andreas Baader, su novia Gudrun Ensslin y el asimismo miembro fundacional de la RAF, Jan Carl Raspe, aparecieron muertos en sus celdas de la cárcel de Stammheim y el jefe de la patronal alemana, Hanns Martin Schleyer, rehén de la RAF, murió asesinado. ¿Espejismo o realidad? A todo esto remite esa pieza de Scenic View. Por suerte, se combina con instalaciones de menor densidad temática.

Con ese bagaje a cuestas, sea el laboratorio védico o la Views de altos niveles de condensación escénica, viene bien un paseo por algunas recuperaciones históricas. En la Isla de los Museos se presentan dos reposiciones titánicas, entendiendo por reponer no un reestreno, sino algo que, literalmente, se re-pone. Por un lado, un enorme puzzle de 27.000 piezas que dispersaron los bombardeos sobre Berlín. Por el otro, el reencuentro con centenares de obras dadas por perdidas.

El Pergamon, clásico entre los clásicos de la Isla, recupera el tesoro perdido de Tell Halaf, las piezas halladas en 1899 por Max von Oppenheim en lo que ahora conocemos por Siria, que como suele ocurrir se llevó consigo a Alemania y que, como asimismo ocurrió con tantos tesoros, despedazó una bomba de fósforo caída en el pabellón del barrio de Charlotenburg donde estaban expuestas. Nueve años llevó recomponer un puzzle formado por 30 esculturas y relieves de 3.000 años de antigüedad. Ahora se verán en el Pergamon, de acuerdo al deseo expresado en vida por Oppenheim.

Siguiente re-estreno, también en la Isla, pero en la Alte Nationalgalerie: Verlust und Wiederkehr. Verlorene und züruckgewonnene Werke der Nationalgalerie -Pérdida y Regreso. Obras perdidas y recuperadas de la Galería Nacional-. Así se llama y eso es, sin atisbo de experimentación, la muestra que se presenta en ese museo, a modo de exhibición y también de toque de atención sobre lo que ha dado de sí la tarea de recuperación de las obras “perdidas” -destruidas, expoliadas o incautadas-. Hasta 800 piezas se perdieron sólo en el curso de la II Guerra Mundial, de las cuales un tercio se recuperó ya, gracias a las artes rastreadoras y negociadoras de sus gestores entre colecciones públicas y privadas de todo el mundo. Carl Blechen, Ferdinand Waldmüller y Julius Hubner son algunos de los artistas de la muestra, centrada en el siglo XIX.

Menos remoto, en la Neue Nationalgalerie tenemos Moderne Zeiten -Tiempos Modernos-, uno de esos títulos globalizantes que implica todo movimiento relevante, entre 1900 y 1945. Es decir, del expresionismo, al Dada, el Bauhaus y el surrealismo, desde los incondicionales de la casa -Kirchner, Munch- a los recónditos, distribuidos por los espacios del edificio de Mies Van der Rohe que siempre funcionan como bálsamo anímico, en el caso de que tengamos alma.

Se trata de una primera entrega para repasar los fondos de la Neue Nationalgalerie. Es una muestra más que completa, cuya segunda parte se programa para otoño de 2011.

Empezamos en una estación ferroviaria que no lo es, de un Hamburgo que tampoco. A tiro de piedra de la Bahnhof de los espejismos está la Hauptbahnhof berlinesa o estación central, de la que sí parten trenes en todas direcciones. Hamburgo queda a dos horas de cómodo viaje en un InterCityExpress y ahí, en su Kunsthalle, se expone la retrospectiva Kosmos Runge. Der Morgen der Romantik -El cosmos Runge. La mañana del romanticismo-. La excusa es el 200 aniversario de la muerte de Philipp Otto Runge, co-fundador con Caspar David Friedrich del romanticismo alemán. Incluye 35 óleos y 200 dibujos. Para hacerse una idea su cosmos interno, nada como plantarse ante su hipnótico autorretrato y, a continuación, ante el que hizo de sus padres. Dos ancianos de mirada despiadada, clavada sobre el incipiente romántico.

Compartiendo pabellón, Through the forest de Rodney Graham, una gran retrospectiva del canadiense -200 obras-, que anteriormente estuvo en el MACBA de Barcelona pero que no vendrá mal recuperar, ya que pasamos por Hamburgo.