El oro del Bundesbank

 

S'escampa per Alemanya la sospita que el valor del tresor del seu Banc Federal no es correspon amb la quantitat que situa les reserves del país com les segones més importants del món

Per calmar les pors, el regulador decideix recuperar 150 de les 2.360 tones del metall noble, que té repartides entre els EUA, França i Anglaterra

29/10/12 02:00 - Berlín - Gemma c. Serra email protegit

 

 1

En terra alemanyaes guarden només 1.036 tones d'or del total de 3.396 de la reserva oficial del país

Imaginem-nos que, ofegats per la crisi, ens decidim a anar a una botiga de les de “Compro oro” amb les joies de la família. Un recurs que fins fa poc sonava a temps una mica remots, perquè per sortir del pas hi havia possibilitats gairebé il·limitades de demanar crèdit sobre crèdit, però que de cop ha pres nova actualitat. I imaginem-nos que el senyor de la botiga ens diu que allò que creiem que era or pur, o gairebé –el de 24 quirats–, no arriba ni als 18 i que el seu valor no és el que mentalment havien taxat. Aquesta és la sospita que de cop s'ha escampat a Alemanya sobre les seves grans reserves d'or. Fins ara, gairebé ningú no tenia clar quin abast tenien les reserves d'or del Bundesbank –el Banc Central d'Alemanya–, però més o menys tothom havia sentit a dir en algun lloc que les reserves alemanyes eren les segones del món. És a dir, després dels Estats Units.
Aquesta sospita més aviat s'ha confirmat i quantificat. Fonts del Bundesbank van informar aquesta mateixa setmana que el volum total d'or alemany és de 3.396 tones i que per tant Alemanya defensa la seva posició de subcampiona del món. L'equivalent a 133.000 milions d'euros, suficients per treure el cap en cas d'emergència.
El problema, però, és que el mateix Banc Central va confirmar, també, que aquest tresor no és en territori nacional. Gairebé la meitat –1.536 tones– estan dipositades a la Reserva Federal dels Estats Units. Unes altres 450 tones són al Banc d'Anglaterra i 374 tones més, al Banc de França. És a dir, que realment en territori alemany i a l'abast de la mà, en cas de necessitat, hi ha aproximadament un terç del total. Una situació que no és nova, segons ha explicat aquests dies el membre de la presidència del Bundesbank, Carl-Ludwig Thiele. Les reserves d'or alemanyes han estat repartides entre les tres expotències aliades des de la postguerra alemanya, per raons de seguretat. És a dir, per diversificar-les entre tres socis fiables. Una part del tresor ni tan sols ha estat mai a Alemanya, sinó que es va acumular als Estats Units, en funció del superàvit comercial de la potència exportadora.
Ningú no havia arrufat el nas, fins ara. La setmana passada, però, el dubte es va disparar impulsat pel Tribunal de Comptes. El gran auditor dels fons públics alemanys va “recomanar”, en un informe transmès a la comissió pressupostària del Parlament, que es “comprovés” la qualitat i solidesa d'aquestes reserves d'or dipositades des de fa tants anys a l'estranger. No sigui cosa que les barres a l'estranger no tinguin la puresa que ens pensàvem. Thiele va voler respondre a aquesta sospita en assegurar que no hi havia cap dubte sobre la integritat de l'or que es guarda a la Reserva Federal i que cap de les revisions periòdiques dels últims anys no havia donat mai una “sorpresa” desagradable. No té sentit sospitar dels garants del tresor del Bundesbank, va insistir el seu representant, que a més va recordar que els guardians de l'or alemany no cobren per fer-los de magatzem. Tant els Estats Units com els francesos ofereixen aquest “servei” gratuïtament. El Banc d'Anglaterra sí que cobra –mig milió d'euros l'any–, però això és el que li costaria també al Bundesbank en cas de custodiar-lo ell.

Solució de compromís

Les explicacions no han tranquil·litzat l'enrenou d'aquests dies al voltant d'unes reserves d'or que durant dècades sembla que no havien preocupat ningú. El Bundesbank ha intentat calmar aquestes pors amb una solució de compromís: en els pròxims tres anys tornaran cap a Alemanya 150 tones d'or. Serà una operació controlada, amb la qual s'espera apaivagar les desconfiances. No cal anar més enllà, assegura el Bundesbank, perquè tenir les joies de la família repartides en dipòsits fiables és garantia que sempre quedarà un altre raconet al qual recórrer. “L'or que vostè guarda a casa no pot donar-se com a fiança, per exemple, per obtenir divises”, és l'argument de Thiele.

133.000 milions d'euros en el seu equivalent en lingots d'or és la quantitat que té Alemanya com a reserva oficial per utilitzar en cas d'emergència.

1.536 tones d'or de la Reserva Federal Alemanya estan dipositades als Estats Units, 450 són al Banc d'Anglaterra i 374 més, al Banc de França.

Amigo Mario

Draghi, aliat d'Espanya

El president del BCE garanteix davant d'un centenar de parlamentaris alemanys que no hi haurà finançament encobert a cap estat

 

Defensa la compra de deute sense deixar de practicar la fidelitat a l'ortodòxia monetària

25/10/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra email protegit

1

El president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va complir ahir amb el seu compromís de “defensar” davant els parlamentaris alemanys el programa de compra de deute massiu, una opció que tanta por provoca a Berlín i tantes esperances desferma a Madrid. Tanmateix, la intervenció del president del BCE no va ser al ple del Bundestag (el Parlament federal), com ell hauria volgut. Se li va negar el privilegi, amb el pretext que no es tracta d'un líder o d'un cap d'estat. Així és que, al Reichstag –la seu del Bundestag–, hi va anar, però es va passejar de comissió en comissió –pressupostària, finances i afers europeus–, i es va haver de conformar amb dialogar amb alguns diputats. En total, un centenar, la sisena part del total dels escons del Bundestag.

“No es tracta d'un finançament disfressat als estats. El programa no posa en perill la independència del BCE i no empenyerà la inflació”, va assegurar Draghi, a qui a Berlín s'esperava com un cavaliere defensor de la causa espanyola o com un transgressor de l'ortodòxia monetària. I tot i que Draghi no va referir-se a l'Estat espanyol, cadascuna de les seves paraules es van entendre en el context del rescat que, diuen, ha de demanar més d'hora que tard el govern de Mariano Rajoy.
Des que fa uns mesos el president del BCE es va comprometre a fer “tot el que calgui” per resoldre la crisi del deute, a Alemanya s'han disparat els càlculs sobre què pot representar tot això en termes monetaris. El que sembla clar és que no hi haurà “barra lliure” i que tot queda supeditat que sigui el país amb angoixes econòmiques qui demani el rescat. Però aquesta posició no ha tranquil·litzat fins ara el sector més euroescèptic del Bundestag, que no s'asseu en les files de l'oposició, sinó a les ales menys disciplinades de la coalició d'Angela Merkel.
La cancellera, com el seu ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, ha expressat el suport al pla de Draghi. Però al mateix temps donen certa màniga ampla als crítics, que representen un ampli sector del seu electorat tradicional. La realitat és que a Alemanya ja ha començat una llarga precampanya electoral, d'uns comicis que no tindran lloc fins al setembre del 2013. Falta gairebé un any per aquesta data, però la cancellera Merkel ja s'ha posat a treballar per assegurar-se la reelecció.  

El safareig grec que ignora Berlín

Una filtració publicada ahir pel diari alemany Süddeutsche Zeitung, segons la qual s'ha arribat a un acord per concedir dos anys més de coll a Grècia en el compliment dels seus compromisos de reforma, va desencadenar ahir una safareig de desmentits des d'Alemanya i de confirmacions plenes des d'Atenes. El primer a sortir al pas de la filtració publicada pel rotatiu va ser el membre alemany del comitè executiu del BCE, Jörg Asmussen, que va desmentir el rumor imprès, ja que no hi podia haver cap acord perquè la Troika –és a dir, el mateix BCE, més la Comissió Europea (CE) i el Fons Monetari Internacional (FMI)– no han fet públic encara cap informe. Aquesta va ser la consigna repetida més tard pel president del BCE, Mario Draghi, i també pels ministres alemanys de Finances, Wolfgang Schäuble, i d'Economia, Philipp Rösler.
Ningú no confirmava ni desmentia la filtració, però els fets feien pensar que només s'estava pendent del redactat final. I mentre a Alemanya ningú volia dir res, Atenes frisava per fer arribar bones notícies als ciutadans.

Gitanos, homenajeados y proscritos

Gemma Casadevall

Berlín, 24 oct (EFE).- La canciller alemana, Angela Merkel, rindió hoy homenaje a los gitanos, una minoría diezmada por el Tercer Reich y castigada por la marginalidad en la Europa actual, al inaugurar el monumento en Berlín al medio millón de víctimas asesinadas por el aparato de extermino nazi.

Casi 70 años después del fin de la II Guerra Mundial y tres décadas después de que Alemania reconociera, bajo el gobierno del Helmut Schmidt, el genocidio de los gitanos, Merkel inauguró el memorial a un colectivo de víctimas hasta ahora olvidado.

"El genocidio nazi es una advertencia para el presente", advirtió la canciller, quien recordó que la dictadura surgió de la llegada al Reichstag, por la vía electoral, de Adolf Hitler y que se deben combatir "los totalitarismos" desde todos los estratos sociales, antes de que accedan al poder.

Los gitanos siguen siendo víctimas de la marginación y el racismo en la Europa de hoy, fue el mensaje tanto de Merkel como del resto de oradores, desde el alcalde-gobernador de Berlín, Klaus Wowereit, hasta el presidente del Consejo Central de los Sinti y Roma, Romani Rose.

Se trata de un racismo que no procede "únicamente" de la ultraderecha -recordó Rose-, sino que está anclado "en el corazón de la sociedad".

El centro del monumento es una flor sobre un triángulo en medio de un estanque silencioso, que día a día se renovará como un "símbolo contra el olvido", en palabras del artífice del memorial, el artista israelí Dani Karavan.

Las alusiones al genocidio protagonizado por el aparato nazi y la discriminación a que sigue sometido el colectivo dominaron la ceremonia, más allá de los discursos de sus oradores.

"¿Y qué pasa con las expulsiones? Ellos también son gitanos que quieren seguir en el país", gritó una voz entre los invitados, tras el discurso de la canciller, en alusión a los peticionarios de asilo procedentes de los Balcanes y rechazados por la Alemania actual.

La denuncia quedó en una voz solitaria, mientras Merkel y la plana mayor de la política alemana, incluido el presidente Joachim Gauck, procedía a dar por inaugurado el estanque de Karavan.

El monumento a los gitanos asesinados por los nazis "cierra el círculo de los reconocimientos a los colectivos de víctimas del Tercer Reich", había recordado el alcalde-gobernador berlinés, Wowereit.

El conceptual estanque silencioso, rodeado de un mosaico de piedras naturales blancas y encorsetado por paneles traslúcidos donde se documenta, a ambos lados, la historia del genocidio, está emplazado a pocos metros de distancia del Reichstag.

Es el histórico edificio donde en enero de 1933 Hitler fue proclamado canciller del Reich y que ahora es la sede del Parlamento de la República Federal de Alemania, RFA.

En sus inmediaciones está el gran solar de 1.900 metros cuadrados donde 2.711 bloques de hormigón recuerdan a los seis millones de judíos asesinados y, asimismo en el Tiergarten, el monumento a los miles de homosexuales exterminados por los nazis.

A estos colectivos, más a las víctimas del programa de eutanasia nazi, se refirieron Merkel y otros oradores, lo que remitió al hecho de que los gitanos son los últimos en tener su memorial en Berlín.

La inauguración del monumento, hoy, es resultado de más de 20 años de empeño personal de Romani Rose y otros miembros del colectivo, con apoyos de personalidades como el director de cine Wim Wenders y el escritor Günter Grass.

"Los nazis quisieron exterminarlos porque les 'ensuciaban' el Tercer Reich. Luego quedaron como víctimas de segunda categoría frente a otras situaciones, como la de los judíos", comentó a Efe Waclav Dlugoborski, antiguo preso polaco y superviviente de Auschwitz.

El homenaje tardío fue un intento por reparar el olvido de décadas, prosiguió este exconfinado del campo de concentración nazi, uno de los invitados entre el millar de gitanos llegados de toda Europa.

"No lograron el objetivo de exterminarnos a todos, pero no hay ni una familia entre todos los sinti y roma de esta parte de Europa que no haya perdido a muchos de los suyos en Auschwitz y otros campos", recordó Zoni Weisz, superviviente del genocidio.

A Weisz correspondió la parte más emotiva de la ceremonia, al relatar cómo se salvó in extremis de la deportación, siendo un niño de siete años, probablemente gracias a la resistencia, mientras el resto de su familia desapareció en un tren en dirección a Auschwitz. EFE

gc/jcb/si

(foto) (audio) (vídeo)

Homenaje a los gitanos, el colectivo olvidado

Gemma Casadevall

Berlín, 23 oct (EFE).- Alemania rinde mañana homenaje al medio millón de gitanos asesinados por el Tercer Reich, colectivo olvidado entre las víctimas del nazismo al que recordará ahora un monumento ante el Reichstag (sede del Parlamento) a modo de testigo contra el olvido.
El monumento, obra del artista israelí Dani Karavan, instalado en un claro entre los árboles del Tiergarten, recordará el genocidio del pueblo gitano, tras más de veinte años de debate político y ciudadano sobre el cómo, dónde y por qué de ese recordatorio.
La inauguración tendrá rango de acto de Estado, con un discurso de la canciller Angela Merkel, en presencia de la plana mayor de la política alemana, incluido el presidente Joachim Gauck.
"La cultura del recuerdo es fundamental. Por ello era importante encontrar el lugar adecuado, que sirva a las generaciones futuras, cuando ya no queden testigos con vida", apuntó Merkel, que dedicó a la cuestión su mensaje semanal por vídeo, el pasado sábado.
El emplazamiento para la obra de Karavan está en vecindad con el histórico edificio del Reichstag, la Puerta de Brandeburgo y el solar de 1.900 metros cuadrados con 2.711 bloques de hormigón que recuerda a los seis millones de judíos asesinados por los nazis.
A escasa distancia, en el mismo Tiergarten, se emplazó un monumento conceptual para los miles de homosexuales asesinados por el nazismo, inaugurado en 2008, tres años después del de los judíos.
"Es un homenaje algo tardío, como lo fue el reconocimiento del genocidio al pueblo gitano, en 1982. Pero es una señal importante en estos momentos, en que nuestro colectivo sigue siendo víctima del racismo en media Europa", apuntó Romani Rose, presidente del Consejo Central de los Sinti y Roma, en un encuentro con medios extranjeros.
Para Rose, la trascendencia de recordar al medio millón miembros de las grandes familias centroeuropeas y balcánicas de los Sinti y Roma va más allá del mero reconocimiento de un genocidio, cuyo objetivo era "la aniquilación física de todo individuo de nuestra etnia, fueran bebés o ancianos".
El monumento de Karavan (Tel Aviv 1930) tiene esa doble perspectiva "de mirada al pasado y advertencia para el presente", añadió Rose, en relación a la marginalidad a que sigue castigado ese colectivo y los ataques a sus miembros, sea en Francia, Italia, Rumanía o Bulgaria.
"Hay que romper el cliché de pueblo nómada, que no sienta raíces porque no quiere. Llevamos 700 años en este país, formamos parte de su cultura y sociedad", apuntó Rose, nacido en Heidelberg (sur del país), como su padre, e impulsor del monumento.
El Consejo de los Sinti y Roma se siente "agradecido" al gobierno alemán, que tal vez por razones de responsabilidad histórica se siente más sensibilizado hacia su causa que otros socios europeos.
En el reverso de la moneda sitúa Rose el proceder discriminatorio del expresidente francés Nicolas Sarkozy -a propósito de los desmantelamientos de campamentos gitanos franceses, en 2011- o el asimismo ex primer ministro italiano Silvio Berlusconi.
"Ambos políticos forman parte de un pasado aún muy reciente. Y los ataques y la marginalidad persisten en buena parte de Europa", recordó Rose.
La tardía decisión de erigir ese monumento en Berlín y situarlo "ahí por donde pasan todos los días los diputados" se debió tanto a cierto agravio comparativo de ese colectivo frente, por ejemplo, al judío, como a las largas discusiones sobre su diseño.
El colectivo gitano no tiene un "lobby" poderoso, como el judío o incluso el homosexual, a lo que se sumó que inicialmente su Consejo aspiraba a un recordatorio "monumental" y no "conceptual", como el de Karavan, que será descubierto mañana.
"Estamos satisfechos con la obra de Karavan y sobre todo con el hecho de que sea él el elegido", apuntó Rose, para quien el hecho de que sea un artista israelí refleja "que no hay una rivalidad entre ambos colectivos de víctimas, sino una muy buena colaboración".
Karavan es exponente de artista con obras en medio planeta, desde el monumento a Walter Benjamin en Port-Bou -la población española en que murió este filósofo alemán, junto a la frontera francesa, acosado por la Gestapo- al desierto de Negev (Israel), EEUU, Japón y Europa. EFE
gc/jpm/mcd

De Oslo a la Funkhaus

  

A 5 pasos de la paz

Las FARC comienzan la negociaciones con el gobierno colombiano

Por cuarta vez en casi 50 años la guerrilla más antigua de las Americas, la FARC de Colombia se sentaron a negociar la paz con representantes del gobierno colombiano. Esta vez fue en Oslo y las declaraciones de las dos partes parecen auspiciosas. Un plan de 5 pasos claro y definido parece abrir por fin las puertas al fin del conflcito más antiguo del hemisferio occidental. La periodista Gemma Casadevall estuvo en los comienzos de las negociaciones en Oslo, Noruega.

• Las FARC y la paz
  Germma Casadevall en entrevista con Sergio Correa
  Estación Sur 21.10.12 9'18

Primer acto público

 

Les FARC i el govern fan un pas ple de dubtes cap a la pau

 

Guerrilla i executiu colombians creen la mesa de diàleg a Oslo

El procés es reprendrà el 15 de novembre a l'Havana

19/10/12 02:00 - Oslo - Gemma C. Serra

1

El primer acte públic del procés de pau entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i el govern del país, la constitució de la mesa negociadora a Oslo, es va sintetitzar en un compromís per la pau, enmig de denúncies, amb noms i cognoms, de la guerrilla contra el “terrorisme d'estat”. El discurs de Luciano Marín, conegut pel sobrenom d'Iván Márquez, el número dos de les FARC, va durar 33 minuts, el doble de temps que el de l'exvicepresident Humberto de la Calle, cap de la delegació governamental. El desequilibri no va ser només temporal, sinó també en el to, entre la part institucional i la guerrillera. De la Calle, amb un llenguatge moderat, va admetre “les desigualtats” de la Colòmbia d'avui, va explicar que el procés se centrarà en el “programa de restitució de terres”, una concessió a la guerrilla, i va convidar les FARC a fer “un esforç mutu” per la pau.
Tot seguit, Márquez va desplegar un discurs encetat en to poètic. “Venim als fiords des del tròpic remot amb el somni col·lectiu de la pau”, deia a l'hotel Hurdalsjoen, a la vora d'un llac, a 70 km d'Oslo. Poc després, però, va llançar un allau d'atacs als latifundistes, al programa de restitució de terres del govern de Juan Manuel Santos, a les oligarquies colombianes i a les transnacionals.

Vampirs transnacionals

“Volem desemmascarar aquest assassí metafísic que és el mercat”, deia, per denunciar les “hampes financeres” i els “vampirs transnacionals”, a més d'anomenar els responsables d'aquesta situació, inclòs l'actual vicepresident, Francisco Santos, com a presumpte impulsor d'un bloc paramilitar. “ No som la causa, sinó la resposta a la violència de l'estat”, va afegir-hi Márquez, per definir la guerrilla com a una “força bel·ligerant”, que busca una pau que no sigui “la dels vençuts”, sinó la de la justícia social.
“Si les converses no avancen, el govern no serà ostatge del procés”, va advertir Humberto de la Calle, sorprès pel to de Márquez, per afegir-hi que les FARC hauran de “mirar a la cara les seves víctimes” en el procés.
El de Márquez va ser un discurs dur, en una mesa per la pau que s'havia encetat amb una escenificació perfecta. A la dreta, els delegats del govern; a l'esquerra, la guerrilla. Enmig, una representant del ministeri d'Afers Estrangers noruec, Tone Allers, i un del govern cubà, Carlos de Cossío.
A Cuba van arrencar les reunions secretes, el febrer, i queda com a seu del procés, que es reprendrà el 15 de novembre a l'Havana. A Oslo, capital del Nobel de la Pau, es va fer el primer acte públic d'un diàleg que De la Calle va definir de “volàtil

A por el Nobel

 

La reconciliació colombiana arrenca a Oslo

18/10/12 02:00 - Gemma C. Serra email protegit

 

1

“A Oslo, arrenca una negociació plena d'obstacles entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'estat colombià. “Serà un procés complexe, que es pot trencar en qualsevol moment, perquè no hi ha un alto el foc, implicarà concessions a la guerrilla i no tothom a Colòmbia vol la impunitat a canvi de pau”, diu Yann Basset, politòleg colombià d'origen francès, doctorat per la Sorbona, que observa el procés que ahir arrencava a Oslo, amb esperança i por. “El clima és ara més favorable que en ocasions anteriors, perquè les FARC estan afeblides i el govern de [Juan Manuel] Santos ha entès que no se la pot derrotar per la via militar. El problema és que molts colombians veuen la guerrilla com un grup de lladres i no en volen permetre la reintegració a la vida civil, i no diguem la política”, continua Basset.

Oslo va ser escenari ahir, amb dos dies d'endarreriment per qüestions logístiques, de l'arribada de les dues parts: la delegació del govern, encapçalada per l'exvicepresident Humberto de la Calle; i la de les FARC, comandada per Luciano Marín, Ivan Márquez, número dos de la guerrilla. La primera venia de Bogotà, en un avió de les forces aèries; i la segona, de L'Havana, on va haver-hi els primers contactes fa sis mesos.
Van arribar en el més absolut hermetisme, d'acord amb la consigna del ministeri d'Afers Estrangers noruec, país que actua de mediador. L'única manera que hi havia de saber que la delegació de les FARC era efectivament a Oslo era via el twitter de Radio Caracol. El govern noruec tampoc va anunciar les arribades. El mateix secretisme envolta la conferència de premsa prevista per a avui, a un hotel a 50 km d'Oslo. Menys encara s'ha de saber on són els membres de les delegacions, que després d'aquesta arrencada oficial es tancaran altre cop separadament per continuar les negociacions, si res no s'espatlla, a Cuba, un país on la manca d'informació és el pa de cada dia.
“No hi pot haver més transparència. Qualsevol filtració pot ensorrar els esforços d'anys”, explica Veslemøy Lothe Salvesen, el portaveu del ministeri d'Afers Estrangers noruec. Aconseguir que guerrillers en actiu aterressin a Europa, amb garanties de no ser detinguts, ja ha estat un èxit diplomàtic. Però no ha estat possible la incorporació de la guerrillera d'origen holandès, la mediàtica Tanja Nijmeijer, com havia volgut la cúpula de les FARC. “Ho farà més endavant, probablement a Cuba“, diu Radio Caracol.
“Mentre estem aquí, a Colòmbia continuen els combats. Dilluns passat van morir quatre persones, una d'elles un nen, en un atemptat de les FARC”, diu Jan Egeland, director a Europa de Human Rights Watch (HRW), qui alerta que el procés de pau no pot “oblidar“ els crims monstruosos dels més de 50 anys d'història de la guerrilla, la més antiga de l'Amèrica Llatina. HRW no és a les converses, com tampoc hi són els col·lectius de víctimes. Es una negociació entre les FARC i el govern, per decisió de Santos. Com ho va ser la seva decisió de portar endavant una doble estratègia: obrir la negociació sense deixar de combatre la guerrilla.
Des que Santos va arribar al poder, el 2010, han caigut, un rere l'altre, un seguit de líders de les FARC. Inclòs Alfonso Cano, qui va saludar-ne la investidura com a president mitjançant una carta en la qual proposava obrir converses.

Regreso a la eurozona

 

Berlín vol un comissari amb poder per impugnar els pressupostos estatals

El ministre de Finances proposa ampliar les competències del responsable d'Economia de la UE

Schäuble dissenya la nova estructura de la Comissió

17/10/12 02:00 - Berlín - Gemma C. Serra 

 1

Wolfgang Schäuble, l'home fort del govern d'Angela Merkel i ministre de Finances, va aprofitar l'últim vol de retorn a casa –després de l'assemblea de Tòquio del Fons Monetari Internacional i d'una escala a Singapur– per dissenyar el que, al seu entendre, ha de donar la cohesió precisa a la UE: un supercomissari d'Afers Monetaris –és a dir, el càrrec que ara ocupa el finlandès Olli Rehn– amb àmplies competències sobre els pressupostos estatals. Tan àmplies vol que siguin aquestes competències, que fins i tot considera la possibilitat que pugui impugnar-los, si creu que els comptes no s'adapten als criteris comuns ni segueixen les indicacions pactades a Brussel·les.

Aquesta va ser la recepta difosa ahir pels periodistes que acompanyen el ministre en la seva gira i la que Berlín vol presentar a la cimera de la UE d'aquesta setmana, com a proposta per reestructurar la zona euro. Més clar, l'aigua: el supercomissari ha de poder tirar enrere pressupostos estatals que no prevegin la contenció de la despesa considerada com a necessària. Una mena d'intervenció preventiva, de fet, o l'adéu a l'autonomia de cada estat sobre els seus pressupostos.

Per sortir de la crisi cal treballar de manera “més coordinada” i “estreta”, va sostenir, mentrestant, la cancellera alemanya Angela Merkel, en un discurs per a la poderosa patronal de la primera potència europea. Un missatge que anava més o menys en el mateix sentit que les paraules del seu ministre viatger i que cal imaginar que serà el que portarà també Alemanya a la cimera de la UE que comença demà mateix.

Coordinació, sí. Supervisió comuna, també. Però la unió bancària que el govern de Mariano Rajoy i Brussel·les volen accelerar, perquè pugui començar a funcionar l'any vinent, haurà d'esperar fins al 2014, com a mínim. Aquesta és la consigna del govern de la cancellera, que davant la patronal del seu país va tornar a elogiar les mesures empreses per Rajoy.

Mà d'obra qualificada

Merkel no deixa passar l'oportunitat per llançar aquests missatges de suport als aliats de Madrid. Tant Alemanya com el seu mercat laboral esperen “els joves qualificats” de l'Estat espanyol i Portugal, segons va insistir la cancellera davant la patronal del seu país. Però una cosa és ajudar-se mútuament –Alemanya necessita la mà d'obra qualificada que l'Estat espanyol no pot ocupar– i una altra precipitar una unió bancària sense “l'eficiència i la solidesa” que precisa una supervisió com cal per a tota la banca, va especificar Merkel.

 

Créixer més a poc a poc, però créixer

El govern alemany baixarà avui, de nou, els pronòstics de creixement. Serà una baixada anunciada, d'acord amb les previsions fetes fa una setmana pels principals instituts econòmics del país, i que situaran el percentatge per a l'any vinent en l'1 % del PIB, 0,6 punts menys del que es preveia sis mesos abans. “Continuem creixent, però ho fem menys del que esperàvem”, van confirmar ahir cercles governamentals. Aquesta serà la mala notícia econòmica del dia, per Alemanya. La bona és que la situació del mercat laboral continua estabilitzada: tres milions d'aturats, si fa no fa el nivell actual, és el pronòstic refermat per aquest exercici i el vinent. Alemanya defensa així el títol oficiós d'economia estabilitzada, en el context dels seus socis de la UE.
És suficient per fer-se respectar, però corregida a la baixa, perquè no li demanin sacrificis excessius, tal com acostuma a dir la cancellera Angela Merkel.

Grass reincide

Gemma Casadevall


Berlín, 14 oct (EFE).- El escritor Günter Grass salpicó hoy con nuevas críticas a Israel, país al que calificó de "potencia atómica sin control", los agasajos preparados con ocasión del 85 cumpleaños del Premio Nobel de Literatura de 1999, el más relevante autor vivo en lengua alemana.
"Israel es una potencia atómica fuera de todo control. Todas las resoluciones en su contra por parte de la ONU fueron ignoradas", sostuvo el poeta y autor de "El tambor de hojalata", en declaraciones hoy a un programa cultural de la radio pública NDR.
Israel "es una potencia ocupante que practica desde hace años el robo de tierras y la expulsión de aquellos a quienes considera ciudadanos de segunda clase", prosiguió Grass, para quien el país "ha evolucionado para mal" y afirmar que vive "momentos de racismo".
Por encima de esas críticas, Grass se definió como "un amigo de Israel", lo que implica "el derecho y hasta la obligación a la crítica", puesto que, según argumentó a la citada emisora, "negarse a ello es, para mí, una nueva forma de antisemitismo".
Grass reincidió así en los ataques a Israel contenidos en el poema publicado el pasado abril bajo el título "Was gesagt werden muss" ("Lo que hay que decir"), en que arremetía contra un posible "ataque preventivo" contra Irán y acusaba a Israel de poner en peligro la frágil paz mundial.
Entre las cuestiones que, a su juicio, había "que decir", y que él mismo se había "prohibido nombrar" hasta entonces, estaba la condena al supuesto "derecho a un ataque preventivo que podría exterminar al pueblo iraní".
El texto fue publicado simultáneamente en varios grandes medios europeos, causó estupor en Alemania -país donde, por razones históricas, se observa máxima cautela ante toda crítica a ese país- y le valió la consideración de "persona non grata" en Israel.
El poema alimentaba "las llamas del odio contra Israel, apuntó entonces el ministro del Interior, Eli Yishai, quien recordó que Grass vistió el uniforme de las SS en el nazismo -en alusión a la confesión tardía, de 2006, del propio escritor de haber servido en las Waffen-SS a los 17 años.
Grass no se retractó de esa poema, aunque sí matizó que las críticas no se dirigían al Estado de Israel, sino del "actual gobierno de la potencia atómica de Israel".
El 29 de septiembre último, el escritor volvió a incidir en la polémica con la publicación de otro poemario en el que alababa al técnico israelí Mordejai Vanunu, quien desveló secretos militares atómicos de su país y pasó por ello 18 años en la cárcel.
El libro, titulado "Eintagsfliegen" -traducible en su sentido literal por "Mosca de un día" o "Flor de un día"-, contiene un poema dedicado a Vanunu, al que calificaba de héroe de nuestros días.
Vanunu difundió en 1986 desde el extranjero los secretos del programa atómico de su país, tras lo cual fue secuestrado en Roma por el servicio secreto israelí, Mosad, y juzgado en su país.
A dos días de su 85 cumpleaños, Grass demostró hoy que ni la edad ni las celebraciones amainan su ánimo de seguir siendo un autor polémico.
Justamente este domingo se celebró por anticipado el aniversario de su nacimiento -el 16 de octubre de 1927 en Gdansk, la actual Polonia-, con la reapertura de la Casa Günter Grass en Lübeck, la ciudad del litoral alemán donde vive el autor.
Para el primer ministro del "Land", Schleswig-Holstein, el socialdemócrata Torsten Albig, Grass es el escritor vivo en lengua alemán de mayor relevancia a escala internacional y representa el "espíritu de combate intelectual", que no cede a controversias.
Tras la apertura para los medios, la tarde del domingo, se había programado una fiesta con abundante presencia de sus amigos, del ámbito político e intelectual, desde el excanciller socialdemócrata Gerhard Schröder -en el poder de 1998 a 2005- a gente de la farándula.
La Günter-Gras Haus, en cuya remodelación como museo se han invertido 200.000 euros, tiene una superficie expositora de 240 metros cuadrados y quedará abierta al público este lunes.
Se trata de una casa museo, centrada en la obra, más que en la personalidad del escritor, por explícito deseo de este. EFE
gc/mcm

De Caracas a la Funkhaus - Estación Sur

Hugo Chávez, otra vez. 6 años más para el misterioso socialismo del siglo XXI

Ni el desgaste de más de una década en el poder, ni la enfermedad, ni las críticas.... nada parece poder con Hugo Chávez. El pasado domingo, el pueblo de Venezuela le concedió en las urnas otros 6 años al frente del país. Con un 55,26% de los votos, Chávez venció a un contrincante, Henrique Capriles, que por primera vez desde 1999 - y obviando el golpe de estado de 2002 - hizo soñar a la oposición y temblar el chavismo . La periodista Gemma Casadevall estuvo en Caracas durante las elecciones y hace un balance la Venezuela que sigue votando a Chávez.

• Otra vez Chávez
• Germma Casadevall en entrevista con Paola Álvarez para Estación Sur 14.10.12 9'18

Europa no entiende

 

El gran abisme

Convidats internacionals del president Chávez expliquen que les eleccions veneçolanes són una “lliçó” de democràcia.

09/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra email protegit

 

“Els europeus no sabenquè és viure en condicions d'enorme desigualtat social”, diu un quiosquer

“Els europeus no enteneu l'Amèrica Llatina. Per això us enfadeu amb el resultat, del tot legítim, transparent i democràtic“, deia ahir Ricardo Mitre, diplomàtic argentí, membre de la missió d'acompanyament de la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur). “Confoneu la ideologia amb el correcte exercici de la democràcia. Veneçuela ha donat una lliçó de democràcia“, hi afegia Ivan Ramalho, brasiler i cap de la delegació del Mercosur, convidat a seguir les presidencials veneçolanes.

“Tenim, d'una banda, el factor incomprensió, per desconeixement. Pitjor encara és, però, les interpretacions malintencionades que fan a Europa certs grups mediàtics, per interessos econòmics dels seus propietaris, de la realitat dels nostres governs, escollits democràticament”, continuava Mitre. “I no em refereixo només a mitjans com el diari espanyol ABC, que és conseqüent amb la seva ideologia dretana. Sinó als anomenats progressistes, que de cop es reboten amb la Veneçuela de Chávez o l'Argentina de Fernández de Kirchner”, hi afegia Mitre.
Augmentarà o no aquest abisme entre Europa i l'Amèrica Llatina dels aliats de Chávez la reelecció del president de la República Boliviariana? “Les relacions entre el Mercosur i la UE estaven ja prou encallades abans de l'ingrés de Veneçuela. No posem ara la reelecció de Chávez com a excusa per complicar les relacions”, respon Ramalho.
Tots dos, Mitre i Ramalho feien aquests comentaris mentre Carlos Chacho Àlvarez, el cap de la delegació de l'Unasur, s'esplaiava sobre les virtuts i la transparència del procés electoral veneçolà, on no hi ha hagut missions d'observació internacional pròpiament dites perquè Chávez no les va convidar. Raons de “sobirania”, va argumentar el mandatari bolivarià.
És fa difícil saber quin és el grau d'objectivitat d'aquests acompanyats. La nit electoral, a la carpa de premsa del Centre Nacional Electoral (CNE), a alguns d'aquests convidats imparcials se'ls va acudir posar-se a cantar: “Fidel, Fidel, Chávez, Chávez”, poc després que es donés a conèixer la victòria de les files chavistes.
“Els europeus no saben que és viure en condicions d'enorme desigualtat social”, indicava Wilson Barroso, venedor d'un quiosc del metro de Caracas on s'hi pot trobar des de xocolata fins a carregadors del mòbil, que és absolutament independent a l'aparell electoral. “Jo tampoc no els entenc, als europeus. No entenc com, amb la crisi aquesta que tenen per culpa del neoliberalisme voten polítics de dretes. Jo vaig votar Capriles perquè sóc un petit comerciant que n'està fart de veure la merda pel carrer que deixen els chavistes cada cop que surten”, diu el quiosquer, que treballa molt a prop del balcó del Poble, al Palau de Miraflores, on diumenge el chavisme va desplegar tota la seva eufòria.

Seguretat al carrer

“És lògic que la gent com jo voti Capriles: vull seguretat jurídica, vull seguretat al carrer. Però els seus aturats no haurien de votar l'esquerra per viure sense fer res com els protegits de'n Chávez?”, insisteix el quiosquer. L'endemà de les eleccions, tothom a Caracas és analista. També la senyora que compra una revista en el quiosc: “Són com animals. Miri com ho deixen tot. I en tenim per sis anys més...”, es plany davant de les deixalles i l'olor a pixums, als voltants del balcó del Poble.

Para la DW, desde la CNE de Caracas, el día después

Conexión de imagen, para el Journal. Con Alejandra Correa, para el Journal de la DW - Latinoamérica

http://www.dw.de/programa/journal/s-3229-9797

Sacando balance sobre la victoria hegemónica de Hugo Chávez, repercusiones para el Mercosur y para la UE.

Con Oscar de caballero andante y Mercedes L. San Miguel coentrevistando al emisario brasileño.

http://www.youtube.com/watch?v=fr976iEx5Ak

De mañanita, para el Journal

 

http://www.dw.de/programa/journal/s-3229-9797

Conexión telefónica, para el Journal de la DW-TV Latinoamérica. El día después.

´Schalte telefónica "sorpresa", con Carol Guerrero que se quedó sin un interlocutor mejor y pide conexión de urgencia, analítica, treinta minutos después. Son las 13.00 del mediodía en Berlín, las 06.30 en Caracas.

Formato safari

L'exdiplomàtic i la voluntària

08/10/12 02:00 - Caracas - Gemma C. Serra email protegit

Diego Arria, exdiplomàtic veneçolà a les Nacions Unides, tenia pensat l'autorregal perfecte per a avui dilluns, que fa 74 anys: “Una victòria amb cinc punts per damunt d'Hugo Chávez”, diu, mentre fa que la criada els retiri l'esmorzar, a ell i a quatre assessors, al jardí d'una casa esplèndida, situada en un extrem de Chacaíto, un barri popular. Un oasi exquisit, blindat per sistemes d'alarma i al qual s'accedeix des d' un aparcament soterrani, per no trepitjar el carrer. “Si guanya Chávez, però només amb un 1 o 2%, serà l'enfonsament del chavisme”, hi afegeix.

Arria difon al seu bloc Un cafecito con Diego vídeos en què alerta de les “mentides de Chávez” i explica que el mur de Berlín va caure “perquè els ciutadans es van aixecar contra els tancs comunistes”. L'excandidat opositor –un dels vençuts a les primàries del febrer per Capriles– fa esperar les visites a la cuina mentre parla per telèfon amb un diputat del PP espanyol. Quan acaba de parlar, se'n va a votar amb el cotxe blindat i l'escorta al cor del barri on ahir al vespre es va sentir, com a tot Caracas, una casserolada dels votants de l'oposició.

Diego Arria pertany a l'ala més dretana de la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD). Amb el líder de l'oposició, Henrique Capriles, hi ha gent de totes les capes socials: “Estudiants, taxistes, gent del barri”, explica un dels assessors de l'exdiplomàtic veneçolà.

A toc de corneta

Per a Melanie Minci, la jornada electoral va començar a les 3.35 de la matinada hora local, quan va sonar la diana per a ella i tots els voluntaris aplegats des de dissabte a l'Hotel Alba, abans Hilton, de Caracas. A toc de corneta, es va penjar l'acreditació al coll per anar a fer d'observadora a Carabobos. “Allà viuen els meus oncles; dijous van rebre una de les cases de la Missió”, explica aquesta noia de 18 anys. El govern chavista va lliurar aquesta setmana 192 cases del programa Gran Missió Habitatge Veneçuela, un pla nascut el 2011 amb l'objectiu d'oferir habitatges dignes per a tothom. Des d'aleshores n'han rebut 258.648 famílies, segons les xifres oficials. “El programa s'havia aturat. Hi ha blocs en construcció paralitzats per tot Caracas i d'altres que s'han acabat a corre-cuita, per les eleccions; pura propaganda”, denuncia Arria.
Davant del col·legi Experimental Venezuela de Melanie hi ha, a les sis del matí, una cua que fa la volta a l'illa de cases. “Diuen que Capriles és moderat. Potser sí que ho és, però al seu entorn hi ha rates, com les que van voler acabar amb ell el 2002”, explicava el Matías, l'oncle de la Melanie, assegut a la cadireta que s'havia portat de casa.

Para la DW, a las 22.30 en Caracas: ganó Chávez

Cuarta Schalte telefónica de la noche, con Alejandra Correa ya en casa. Sobre las 04.00 en Berlín, las 22.30 en Caracas. Yo hablando sola, con Manuel Acuña al mando. Y twitter filtrando: Hu, ha, Hugo no se va.

Journal, tres horas después del cierre. Y esperando.

Tercera Schalte telefónica con Alejandra Correan. Son las 03.00 de Berlín, las 21.30 de Caracas. Y

seguimos sin resultados.

Para la DW, a las dos horas del cierre.

 

 

Segunda Schalte telefónica, con Alejandra Correa, sin resultados aún y hablando de transparencia. Para el Journal de las 02.00 en Berlín, las 20.30 en Caracas