A la premsa d'arreu de la Unió Europea (UE), la imatge de l'Angela Merkel més triomfant que mai anava ahir acompanyada de tota mena d'al·lusions a un “poder” teòricament absolut o absolutista, reflex de les pors que suscita una Alemanya cada cop més forta. El diari grec Ta Nea veia una Europa completament convertida en una Merkelandia; d'altres eren una mica més subtils o alguns –per exemple, a l'Estat espanyol– apuntaven clarament a les reminiscències nazis.
Visions exagerades, des de la perspectiva alemanya, o fins i tot incomprensibles –“Com pot ser que la titllin d'absolutista els col·legues espanyols, si vosaltres teniu un govern de dretes de majoria absoluta i nosaltres anem de coalició en coalició?”, demana Dieter Wonka, col·lega d'un diari de Leipzig, en un descans entre una conferència de premsa i la següent en aquest dilluns postelectoral, a Berlín.
Merkel no ha governat –com cap dels seus predecessors– amb majoria absoluta, però Alemanya exerceix el seu poder amb efectes absolutistes dins de la Unió, era la resposta d'un col·lega italià.
Merkel arribarà al seu tercer mandat envoltada de la reputació de les dues anteriors legislatures, independentment de qui sigui el seu nou soci de govern o de si, en cas extrem, arriba a decidir-se a governar en minoria. Una altra possibilitat inexplorada, a escala federal, a Alemanya.
La pregunta que plana sobre la reelecció, a efectes europeus, és com serà la Merkel d'aquest tercer mandat: més estricta encara, pel que fa a l'austeritat aplicada als seus socis, o potser obrirà l'aixeta dels estímuls –i també la via de la unió bancària–, si compta com a aliats amb els socialdemòcrates. El setmanari alemany Der Spiegel es permetia pronosticar, en l'edició digital d'ahir, que tot apunta a una Merkel més flexible i atenta vers els socis amb problemes.
No és que la cancellera hagi canviat en aquesta campanya electoral, per molt que efectivament s'hagi vist una Angie sensible i propera als ciutadans. Probablement ella mateixa s'ha pogut alliberar d'algunes de les pors que van marcar la segona legislatura amb els lliberals.
En els tres anys i mig llargs des que la crisi global va arribar amb tota la seva força a la zona euro han caigut uns quants dels líders europeus que eren socis de Merkel. Nicolas Sarkozy, a França; Silvio Berlusconi, a Itàlia, o José Luis Rodríguez Zapatero, a l'Estat espanyol, tal com recordava la televisió pública ZDF en un dels seus espais extraordinaris dedicats a les eleccions legislatives i als seus efectes més enllà de les fronteres d'Alemanya.
Merkel va arribar a la cancelleria el 2005 com una neòfita sense experiència en l'àmbit internacional i les grans cimeres. La primera legislatura en gran coalició tenia com a cap d'Afers Estrangers Frank-Walter Steinmeier, ministre amb el seu antecessor, Gerhard Schröder. Un home amb experiència, amb qui Merkel va governar sense cismes interns i de qui va aprendre a moure's entre cimeres.
L'esclat de la crisi, el 2008, la va sorprendre en la darrera etapa d'aquest primer mandat. Aleshores ja tenia el cap en direcció a la següent campanya electoral, la del 2009, i va deixar aparcades o va frenar les decisions urgents que se li reclamaven. Durant la segona legislatura, amb els liberals, ha tingut com a cap de la diplomàcia Guido Westerwelle, un liberal procedent del món financer que tot just ha començat a entendre quina era la seva feina després de moltes picabaralles internes i encetada la segona meitat del mandat.
Europa no ha de témer, conclouen aquests dos mitjans, una Alemanya més exigent que mai, amb una Merkel més poderosa que mai. El perill real per a la UE seria que la cancellera hagi de perdre massa temps fins a poder-se concentrar de nou en l'acció de govern. Amb un govern en funcions farcit de ministres enfonsats –els cinc liberals, inclosos Westerwelle i el d'Economia, Philipp Rösler–, el país no pot rutllar. Més que una Alemanya massa poderosa, Europa hauria de témer una Alemanya entretinguda en la feina de formar un nou govern estable.
Les tres possibilitats que té Merkel al davant –gran coalició, aliança amb Els Verds o govern en minoria– semblen apuntar a aquest tercer mandat d'una cancellera menys exigent. Ningú, ni dins ni fora d'Alemanya, gosa pensar en les conseqüències d'una altra via teòricament possible: que Merkel no trobi la majoria que vol, el que voldria dir tornar a convocar eleccions.
Merkel busca soci
Les imatges d'Angela Merkel feliç, fins i tot pletòrica, envoltada de la direcció del seu partit i entre crits d'“Angie, Angie” van durar poc: la cancellera no pot perdre el temps amb celebracions, per molt que en aquesta victòria se l'hagi vist més contenta que mai.
Un cop comptats i recomptats els resultats, la seva Unió té cinc escons per sota de la majoria absoluta. Al davant té un front opositor integrat per socialdemòcrates, Verds i l'Esquerra, tots plegats sota mínims, però sense que cap s'ofereixi a ser el pròxim soci de Merkel, substitut dels escalabrats liberals, que han acabat quedant fora del Parlament.
La cancellera va començar a treballar a primera hora: a les nou, explicava el líder socialdemòcrata, Sigmar Gabriel, li va fer la primera trucada per parlar, presumptament, de formar coalició. No la va atendre, va dir el líder opositor. Dues hores després, va insistir la cancellera i, aquest cop, sí que van parlar. Però la resposta, si no ens enganyen ni l'un ni l'altre, va ser dilatòria.
El Partit Socialdemòcrata (SPD) no decidirà res abans de la convenció
o minicongrés que tindrà lloc divendres vinent, segons van explicar, cadascú pel seu compte, tant Merkel com Gabriel.
El líder de l'SPD va agafar ahir les regnes de “l'endemà”, mentre el candidat del partit a la cancelleria en les eleccions de diumenge passat, Peer Steinbrück, es negava a respondre quins són els seus plans: si estarà o no involucrat en aquestes hipotètiques negociacions de gran coalició i quines seran les “línies vermelles”, en matèria de política europea o d'altres, que no deixarà creuar, en cas de seure a parlar amb la cancellera de formar govern.
Els socialdemòcrates no es volen vendre a preu de saldo, per molt que hagin quedat a setze punts de la cancellera. O potser precisament perquè temen que es repeteixi la seva primera experiència en gran coalició: del 34% que van tenir el 2005, l'any de l'arrencada de la legislatura, van acabar en un 23% quatre anys després. Deu punts de caiguda, més o menys el mateix que han perdut ara els liberals, després d'una legislatura de companys de govern de Merkel.
L'SPD no vol presses: “Les negociacions, si hi anem, duraran setmanes o fins i tot mesos”, va voler advertir Gabriel.
Els Verds s'han de curar de les pròpies ferides després de perdre més de tres punts fins a quedar per sota de l'Esquerra. I els d'aquesta última formació –sorgida d'una escissió de l'SPD i del postcomunisme de l'est– no compten per a ningú com a socis.
Merkel no es vol arriscar a res. La sola idea d'un govern en minoria fa tremolar el seu electorat, en un país obsessionat per l'estabilitat política. És una de les lliçons deixades per la història recent de la República Federal d'Alemanya (RFA), sorgida sobre les runes de la Segona Guerra Mundial.
La cancellera va recuperar ahir el somriure jove, com la noieta de l'est que era. Però també el posat reflexiu de la filla del pastor protestant que també era. L'alegria ha de ser mesurada, sense estridències. La realitat és que, amb victòria històrica inclosa, no ho té fàcil per trobar un soci en un Parlament reduït a quatre grups parlamentaris, entre els quals no hi ha cap aliat clar a la seva Unió Cristianodemòcrata.
L'SPD espera ofertes; els Verds han de pair la desfeta –han convocat un congrés per renovar el nucli directiu–; l'Esquerra està descartada, i els liberals, els seus socis fins ara, han quedat fora del Parlament. De moment,
a Merkel només li queda un aliat segur: la sang freda, part substancial del seu codi genètic
.
