Els Verds no maduren
Hi ha verds que no maduren. “Passen de la pubertat a la vellesa, sense haver entrat en el món adult”, va dir ahir l'exministre d'Afers Estrangers Joschka Fischer, la figura més “global” d'aquesta formació, nascuda com un moviment rebel, ecologista i antinuclear als anys setanta i que va compartir el poder amb els socialdemòcrates alemanys en temps del canceller Gerhard Schröder.
“En comptes de guanyar nou electorat, espanten el que ja tenien”, hi va afegir Fischer en declaracions a Der Spiegel, mentre la cúpula del partit anava anunciant, una rere l'altra, la retirada dels càrrecs. Jürgen Trittin i Renate Künast, líder del grup parlamentari, no aspiraran a la reelecció. Tampoc no ho farà Claudia Roth, presidenta del partit. Coincideixen en la necessitat de renovar la cúpula del partit, que diumenge, en les eleccions generals, va obtenir un 8,4%. Això vol dir una pèrdua d'un milió de vots en una formació que volia el relleu en el poder a favor d'una nova coalició amb els socialdemòcrates.
El triomf d'Angela Merkel no deixa marge per a relleus en el poder. Però fora d'aquest fet, palès en el 41,5% aconseguit per la Unió de la cancellera, està clar que els Verds tenen un problema d'electorat.
Van néixer com a força alternativa i antijeràrquica; van arribar al Bundestag (Parlament federal) el 1983 amb Petra Kelly –la llegendària líder fundacional del partit, que va aparèixer morta amb trets de la seva parella, Gerd Bastian, el 1992, en una mena de crim passional o acte desesperat mai no aclarit–. I va escriure un parell de boniques històries en l'anecdotari del Bundestag –com ara la cèlebre frase al president de la cambra del jove diputat Fischer: “Amb permís, senyor president: vostè és un torracollons.”
Ara tindria, teòricament, la clau per tornar a fer història si tanqués un pacte de govern amb Merkel, en cas que la cancellera no aconsegueixi atreure els socialdemòcrates per a una gran coalició. En comptes d'això, els Verds han de reestructurar-se després d'una campanya electoral en què no han aportat idees noves, sinó consignes que s'han convertit en objecte de burla fins i a tot per a la cancellera, poc donada a ridiculitzar l'adversari. Per exemple, la proposta d'introduir un “dijous vegetarià” a les cantines per reeducar l'estómac dels alemanys carnívors. Merkel ho va anar repetint de míting en míting, per rematar l'ocurrència verda afirmant: “Nosaltres no us prescrivim què heu de fer. Confiem més en el vostre seny i la responsabilitat que els qui sempre s'han sentit veus de la consciència”, va dir la cancellera respecte al propòsit de ficar-se en el menú dels ciutadans.
Els Verds no només no han estat encertats en aquesta campanya, sinó que a més s'han vist confrontats amb un pecat de joventut: la permissivitat que volien introduir, als anys fundacionals, vers la pederàstia. Enmig de la campanya, Trittin va haver de reconèixer com un “greu error” la proposta sorgida de la seva mà, als vuitanta, per despenalitzar la pedofília, sempre que es tractés de sexe consentit i sense violència entre un adult i un menor.
Combinar l'autoritarisme alimentari amb la tolerància vers la pedofília és pecat mortal en campanya. I Fischer, l'Obelix Verd, com se'l va anomenar per la seva golafreria, tem pel futur del partit on ell va fer història, com l'exlíder del 68 que anava a pedrades amb la policia i que va arribar a cap de la diplomàcia de la potència europea.