Com sobreviure a Merkel
Una setmana després de les eleccions generals, Berlín és un paisatge de zombis. Per tot arreu pengen encara els cartells electorals dels que ara són els cadàvers polítics precipitats per la victòria –quasi– absoluta d'Angela Merkel: l'aspirant socialdemòcrata, Peer Steinbrück –que divendres va dimitir de tots els càrrecs–, el verd Jürgen Trittin –que, com la copresidenta del partit, Claudia Roth, i dos càrrecs més, també renuncia a tornar liderar els ecologistes–, més tres partits que han acabat en una mena de fossa comuna per als extraparlamentaris –els liberals, un històric soci minoritari que havia estat en 17 dels 22 governs federals; els euroescèptics, que s'estrenaven però que tampoc no van aconseguir escons, i els Pirates, els defensors de la llibertat a internet, que van quedar molt per sota del 5 % mínim per tenir escons.
Els rostres dels uns i dels altres continuen repartits per la capital, mentre que la imparable cancellera només ha de passar el tràmit de trobar nou soci. Es així? No del tot. Aquesta setmana comencen les negociacions exploratòries de socialdemòcrates i verds, les dues formacions que han aixecat el dit com a possibles socis de la Unió de Merkel, mentre que el quart partit amb escons –l'Esquerra– es dóna per descartat.
El Partit Socialdemòcrata (SPD) ha començat un complicat procés que implicarà una altra reunió dels seus 200 delegats, divendres vinent, que han de donar el vistiplau –o no– a les negociacions formals de coalició. A aquesta sessió la seguirà en algun moment la consulta als 470.000 militants del partit i, després, del 14 al 16 de novembre, el congrés federal de la fumata bianca o nera.
Els Verds, en petit format, també han llançat la seva oferta a Merkel com a roda de recanvi si falla l'SPD. També ells volen “explorar” el que està disposada a oferir la cancellera en la que seria una aliança de govern encara inèdita, a escala federal. Der Spiegel enviava ahir un toc d'alerta al ciutadà que, teòricament –segons la indústria del sondeig–, vol la gran coalició: el preu que Merkel està disposada a pagar als teòrics socis consisteix en pujades d'impostos als anomenats rics, que passaran a pagar del 42% actual al 49%. Les propostes de pujades fiscals és el que demanaven SPD i Verds en les seves campanyes i el que probablement ha precipitat la seva caiguda d'electorat d'un país on la pressió fiscal ja és prou forta.
Mentrestant, l'Esquerra espera la seva oportunitat. Si es forma una gran coalició, aquest partit, descartat per la resta com a soci, passarà a ser la primera força de l'oposició, amb la pantalla parlamentària que això implica. I si resulta que la militància de l'SPD diu que no, s'enfortirà el pes de l'oposició al Parlament. Si, a més, tampoc no acaba funcionant una coalició CDU/Verds, aleshores a Merkel li quedaran dues opcions: governar en minoria, amb un bloc d'esquerres amb superioritat numèrica al Parlament, o tornar a convocar eleccions.
Els experts de la indústria demoscòpica pronostiquen que convocar l'elector de nou a les urnes costaria car als grans partits i donaria una segona oportunitat als liberals i a l'euroescepticisme. Enmig d'aquestes reflexions postelectorals, es comencen a sentir algunes veus, com ara la del copresident verd Cem Özdemir –que sí que vol continuar en el càrrec–, que parlen de qüestionar-se el rebuig a l'Esquerra. Si més no, a mitjà termini (o a mitja legislatura).