miércoles, 25 de octubre de 2017

Schäuble no se acaba nunca

La ultradreta s’estrena en un Bundestag reforçat contra l'extremisme

GEMMA C. SERRA - BERLÍN
El Bundestag (Parlament federal) més diversificat des del 1949, amb set partits representats i un total de 709 diputats, va viure ahir una sessió constitutiva marcada per la presència d’Alternativa per Alemanya (AfD), la primera formació ultradretana que aconsegueix escons a escala federal des dels anys cinquanta. Wolfgang Schäuble, el ministre de Finances més temut d’Europa com a representant del dogma de l’austeritat, es va col·locar a la presidència de la cambra, amb 501 vots a favor, disposat a traslladar la seva fama d’home dur al terreny de la defensa de la democràcia. Si fins ara se l’ha identificat amb la intransigència i la imposició de retallades, a escala europea i també alemanya, ara haurà d’aplicar la mà de ferro als diputats de l’AfD, el partit que va quedar tercer en les eleccions generals, amb un 12,6% dels vots, per sota dels conservadors d’Angela Merkel, amb un 32,9%, i els socialdemòcrates de Martin Schulz, amb un 20,5%.

A Schäuble se l’ha anomenat a Alemanya “el poder en cadira de rodes” perquè va quedar paralític arran dels trets que li va disparar un pertorbat el 1991, quan era ministre de l’Interior de Helmut Kohl. Per als seus compatriotes, representa no només la disciplina, sinó també l’esperit de superació personal. Després de dotze anys com a ministre de Merkel, ahir va encetar el nou repte de la seva carrera amb una cambra “còmplice“ de l’interès comú d’aïllar la ultradreta. La presència de 92 diputats de l’AfD és ja inevitable i es dona per fet que la seva aposta serà la provocació, la seva marca d’identitat, ara des de l’aparador del Parlament de la primera potència europea.

El mandat de Schäuble consisteix a posar-los en cintura i impedir-los que aprofitin el Bundestag per practicar l’agitació. “Al Parlament hi batega el cor de la democràcia“, va dir Schäuble, el més veterà del Bundestag, ja que n’ha estat diputat des del 1972. Era la mateixa frase amb què es va acomiadar de la presidència de la cambra Norbert Lammer, uns mesos enrere, quan ja es donava per segura l’entrada de la ultradreta.

Ahir va encaixar aquesta formació un primer tast del que li espera: Schäuble va aconseguir els vots de gairebé el doble d’escons del grup conservador, els 246 diputats que sumen la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel i la Unió Socialcristiana Bavaresa (CSU); tampoc no van tenir problemes en l’elecció de les vicepresidències per al socialdemòcrata, Thomas Oppermann, el bavarès Hans-Peter Friedrich, la verda Claudia Roth, l’esquerrana Petra Pau i el liberal Wolfgang Kubicki.

Ni en tercera ronda

L’ultradretà Albrecht Glaser, en canvi, no va assolir l’elecció ni en tercera ronda. Un fet poc habitual al Bundestag, on hi ha cert fairplay en el repartiment de vicepresidències entre els partits amb escons.

El Parlament va voler palesar així que no hi haurà connivències, on es respiraven moltes incerteses. En paral·lel a l’estrena formal de la legislatura número 19 del Bundestag se succeeixen les negociacions entre la CDU/CSU, els Verds i els liberals. Un tripartit inexplorat a escala federal i l’única opció que té Merkel per aconseguir una majoria, ja que els socialdemòcrates descarten reeditar una gran coalició liderada per la cancellera. El parlamentarisme alemany va obrir ahir una nova etapa mentre hi ha també moltes incògnites sobre el pròxim govern de la cancellera Merkel, igualment més diversificat que mai.

jueves, 19 de octubre de 2017

Explorando Jamaica

Merkel negocia un govern amb socis contra natura i vents adversos

GEMMA C. SERRA - BERLÍN
L’arrencada formal de les converses entre Angela Merkel i els seus futurs socis de coalició, els verds i els liberals, va quedar marcada ahir per l’anunci de dimissió d’un dels homes lleials a la cancellera a l’est d’Alemanya. Stanislaw Tillich deixarà el càrrec de cap del govern a Saxònia, el land de l’antic territori comunista on la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) va superar el 20% en les darreres eleccions generals i va superar així, a escala regional, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel.

Era una dimissió més o menys cantada. Saxònia és un cau de la ultradreta, no només de l’AfD, sinó de formacions encara més radicals i agrupacions obertament neonazis. Va ser el bressol de l’islamòfoba Pegida, el moviment nascut a la ciutat saxona de Dresden. Tillich, de 58 anys i en el càrrec des del 2008, no ha aconseguit aturar l’empenta ultradretana. Amb la seva retirada es vol afavorir un nou inici per a la CDU en aquest land, un dels sis de l’antic territori comunista.

La notícia és tot un símptoma de la necessitat de Merkel de buscar remei als molts problemes apareguts a les seves files. La CDU i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) van guanyar les eleccions del 24 de setembre passat, però amb el segon resultat més baix des del 1949: un 32,9%. Diumenge passat, a més, la CDU va perdre la posició de partit més votat en les regionals que es van celebrar a Baixa Saxònia i on el Partit Socialdemòcrata (SPD) es va endur la primera victòria des que Martin Schulz en va prendre el lideratge, a principi d’any.

Merkel va mirar de posar bona cara en la primera cita amb el Partit Liberal (FDP), el que havia estat el soci natural de la CDU durant dècades i amb el qual la cancellera va governar en coalició durant la seva segona legislatura, del 2009 al 2013. El problema és que, per primer cop, no en té prou amb un soci, sinó que ha de muntar un tripartit. Els socialdemòcrates han descartat reeditar la gran coalició amb què ha governat Merkel en el seu tercer mandat i també en el primer. Dues experiències que han ensorrat l’SPD en una crisi d’identitat històrica, i per això ara volen regenerar-se des de l’oposició, diu Schulz.

Amb aquest mapa electoral la cancellera alemanya no té cap altra opció que mirar de satisfer les peticions dels verds i dels liberals, dos partits que no s’avenen i que mai no han estat junts en el poder en un govern federal.

La primera trobada va ser per separat, entre el bloc conservador i els liberals. Les dues formacions van anar a la trobada entre promeses de diàleg “constructiu”. Després va haver-hi una altra reunió entre Merkel i els verds, en la qual hi va haver somriures per totes bandes, malgrat que hi ha mala maror de fons: la CSU ha exigit de Merkel que marqui un límit a l’arribada de refugiats de 200.000 per any, molt per sota dels 1,3 milions que n’ha rebut Alemanya des del 2015.

Una qüestió difícil d’assumir per als ecologistes, si més no amb aquestes quantitats. De tota manera, els verds també van fer campanya amb el compromís de “treballar” per reduir l’entrada de refugiats. De moment, no volen parlar de xifres. Però Merkel vol formar govern.

lunes, 16 de octubre de 2017

Baja Sajonia, ese "Land"

La socialdemocràcia tanca l’any amb victòria

GEMMA C. SERRA - BERLIN

La Baixa Saxònia, el land identificat amb les grans fires industrials i on té la seu el grup Volkswagen, va decantar-se, ahir, pel Partit Socialdemòcrata (SPD), en unes eleccions regionals celebrades tres setmanes després de la victòria de la líder conservadora Angela Merkel en les generals. L’SPD, que governava en coalició amb Els Verds aquest land malgrat ser-ne la segona força, va aconseguir el 37% dels vots, segons les projeccions de la televisió pública ZDF, mentre que la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera, va obtenir un 34,5%.

La ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) va aconseguir entrar en una altra cambra regional, però amb un resultat pobre –un 5,5%, mig punt per damunt del mínim per accedir a escons. Després d’haver-se catapultat al Bundestag (Parlament federal) en les eleccions del 24 de setembre passat com a tercera força, amb un 12,6% dels vots, cau ara per darrere d’Els Verds i del Partit Liberal (FDP), que van obtenir un 8,2% i un 7,5%, respectivament.

El socialdemòcrates necessitaven una victòria per tancar un any electoral que ha estat negre per al seu líder, Martin Schulz. A la primavera, van encaixar tres derrotes en les tres eleccions regionals que es van celebrar. Amb això es va deixar per liquidat l’anomenat “efecte Schulz”, la teòrica embranzida que havia de prendre l’SPD sota el lideratge de l’expresident del Parlament Europeu, que, a principi d’any, va deixar Estrasburg per prendre les rendes del partit.

A aquestes derrotes regionals va seguir la desfeta en les generals, en què l’SPD va quedar enfonsat en el seu mínim històric (un 20,5% dels vots). Merkel tampoc no va poder alçar del tot els braços, ja que va patir una caiguda de vots gairebé tan històrica com la dels segons: del 41,5% del 2013 va baixar al 32,9%. Però es va encaminar cap a la reelecció per a un quart mandat.

Merkel començarà, aquesta setmana, els contactes formals amb els verds i els liberals per mirar de format el tripartit anomenat “Jamaica” –els colors identificatius dels tres partits es corresponen amb els de la bandera d’aquest país. És l’única possibilitat que té per mirar de lligar una majoria sòlida, si més no matemàticament, ja que des del punt de vista programàtic res no li garanteix una estabilitat. Els verds i els liberals són rivals tradicionals i, a més, la Unió Socialcristiana de Bavièra (CSU), partit regional agermanat de la CDU, és enemiga dels ecologistes.

L’AfD, d’altra banda, va mostrar el primer símptoma de feblesa. L’endemà mateix d’accedir al Bundestag, la seva líder, Frauke Petry, va deixar el partit per fundar-ne un altre de menys radical. L’escissió encara no ha quallat, però el partit sembla que se’n ressent per avançat.

domingo, 15 de octubre de 2017

Esto de las elecciones es un no parar

Àustria vota mirant a la dreta

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Sebastian Kurz, ministre d’Afers Exteriors d’Àustria i líder del Partit Popular (ÖVP), té molts números per esdevenir, amb 31 anys, el cap de govern més jove de la UE, en sortir com a favorit en les eleccions generals que celebra avui el país. Però, si ho aconsegueix, probablement no se’l veurà com el nou Justin Trudeau continental, ja que a diferència del cap del govern canadenc no representarà el model de societat oberta i tolerant. Els sondejos donen a l’ÖVP de Kurz un 33% dels vots. En segon lloc se situa l’ultradretà Partit Lliberal d’Àustria (FPÖ) de Hans-Christian Strache, amb un 27%, i en tercer lloc, els socialdemòcrates de l’encara canceller Christian Kern, amb un 23%.

Kurz, que va arribar al capdavant d’Exteriors amb 27 anys, podria reforçar el seu perfil de noi prodigi, ara com a canceller, al capdavant d’una coalició amb la ultradreta. No seria el primer cop que l’FPÖ entra en un govern a Viena –hi ha dos precedents d’aquesta coalició–. Ara ho faria després d’una campanya monotemàtica, on l’arribada de refugiats i les idees per limitar la nova immigració han eclipsat qualsevol altra qüestió.

Kern representa una socialdemocràcia molt afeblida; Kurz és l’empenta d’uns conservadors que han posat l’accent en la tancada de l’aixeta de l’acollida de refugiats i la retallada dels ajuts socials als qui ja són al país, i Strache ha recuperat les consignes més clarament xenòfobes del partit, agermanat al FN francès de Marine Le Pen i que l’any passat va estar a punt de col·locar-se a la presidència austríaca, fins que finalment va guanyar la partida l’ecologista Alexander Van der Bellen.

Àustria, un país sense grans problemes socials i amb l’atur a la baixa, ha rebut des de la crisi migratòria del 2015 uns 150.000 refugiats. És un país petit, amb 8,7 milions d’habitants, i un lloc de trànsit cap a Alemanya, el poderós veí amb 82 milions de ciutadans que, en aquest mateix període, ha rebut 1,3 milions de sol·licitants d’asil. L’FPÖ, molt consolidat entre les formacions ultradretanes europees, va convertir la crisi migratòria en el seu tema central. El seu argument principal és que la majoria dels que arriben no fugen de guerres, sinó que són immigració il·legal econòmica. La resta de partits li han seguit el joc i ho han inclòs a la seva agenda.

Les eleccions van precipitar-se després de la ruptura de la gran coalició entre socialdemòcrates i conservadors, el maig passat, per la “pèrdua de confiança” entre aquestes dues formacions que tradicionalment s’han alternat el poder a Àustria.

Kern no vol reeditar l’aliança, ara convertit en soci menor, però no es descarta que acabi accedint-hi si amb això impedeix l’accés de la ultradreta al poder. En qualsevol cas, tot indica que el nou cap de govern serà Kurz, un polític popular i disposat a fer història com a líder jove i ambiciós, amb consignes que semblen calcades de les de la ultradreta.

Un altre test per a Merkel

La Baixa Saxònia, un land amb 6,1 milions d’electors, anirà avui a les urnes, tres setmanes després de les eleccions generals alemanyes que van donar la victòria a la cancellera Angela Merkel. Són unes regionals avançades, després que la coalició entre socialdemòcrates i verds que governava el land hagués perdut la majoria per la fugida d’una diputada ecologista a les files de Merkel. Els sondejos pronostiquen una victòria per la mínima del Partit Socialdemòcrata (SPD) sobre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera, però no una reedició de l’aliança regional amb els Verds. Els comicis tenen un caire de test abans de l’arrencada oficial dels contactes entre els conservadors de Merkel, el Partit Liberal (FDP) i els Verds per formar el nou govern federal. És un tripartit inèdit a escala federal i conegut per “Jamaica” –perquè els colors dels tres partits són els mateixos que els de la bandera d’aquest país–. Hi ha hagut ja uns quants contactes oficiosos entre les tres formacions, però formalment no començaran a parlar seriosament fins dimecres vinent. Les regionals han alentit l’arrencada de la recerca d’una majoria sòlida. El líder socialdemòcrata, Martin Schulz, ha descartat una nova gran coalició amb Merkel. Però a Berlín es considera que si l’SPD és derrotat a la Baixa Saxònia se’n podria derivar la fi del lideratge de Schulz, el candidat que va enfonsar la socialdemocràcia en el seu pitjor resultat històric –un 20,5 %–, en les generals del 24 de setembre. Un enfonsament que ni tan sols l’afebliment de Merkel –amb un 32,9%, un 8,5% menys que el 2013– no ha suavitzat.

Weil, weil...

Elecciones den Baja Sajonia rompe la racha de derrotas del SPD y complican a Merkel

Gemma Casadevall

Berlín, 15 oct (EFE).- El Partido Socialdemócrata (SPD) alemán de Martin Schulz logró hoy romper su racha de derrotas electorales al imponerse en los comicios regionales de Baja Sajonia (centro), tres semanas después de las elecciones generales que dieron la victoria al bloque conservador de la canciller Angela Merkel.

Bildergebnis für niedersachsen wahl 2017 spd

Por primera vez desde 1998, el SPD se convirtió en primera fuerza en ese "Land" (estado federado), de 6,1 millones de electores e identificado con las grandes ferias industriales, al obtener un 37,1 % de los votos, según las proyecciones de la televisión alemana ZDF.

La Unión Cristianodemócrata (CDU) de Merkel quedó en segundo lugar, con un 34,3 %, un revés para la canciller ante el arranque la próxima semana de los contactos formales para la formación de su próximo Gobierno, negociaciones que de antemano se percibían complejas.

La ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD) mostró por primera vez síntomas de debilitamiento, ya que logró acceder a otra cámara regional -la número 14, del total de 16 "Länder" del país- pero con un resultado modesto, un 6 %.

Este porcentaje contrasta con el 12,6 % que alcanzó en las generales del pasado 24 de septiembre y que convirtió a esta formación, fundada en 2013, en la primera de su espectro con escaños en el Bundestag (cámara baja) desde los años 50.

A la euforia ultraderechista siguió, al día siguiente de la elección, la decisión de su presidenta, Frauke Petry, de abandonar el partido para fundar otra formación menos radicalizada, lo que podría haber hecho mella ya en su electorado.

Con estos resultados, aún provisionales, el SPD de Baja Sajonia no podrá reeditar su coalición con los Verdes, que quedaron en un 8,5 %, por lo que probablemente tendrá que recurrir a un tripartito con el Partido Liberal (FDP), que obtuvo un 7,5 %.

Los comicios se celebraban por anticipado, tras haber perdido su mayoría la coalición que formaban socialdemócratas y verdes, a raíz del paso de una diputada ecologista a las filas de la CDU, una decisión con aires de intriga política que tal vez no encajó bien el electorado conservador.

Al margen de los efectos regionales de los comicios, la victoria del SPD en Baja Sajonia, el "land" del excanciller socialdemócrata Gerhard Schröder, alivia la situación de Schulz, presionado por sus filas tras la racha de derrotas que ha encajado el partido desde que asumió su dirección, a principios de año.

"Es un gran día para el SPD", proclamó Schulz, desde la sede del partido en Berlín, arropado por la plana mayor socialdemócrata, en una imagen de triunfo electoral inédita bajo su liderazgo.

Era su última oportunidad de lograr una victoria en las urnas este 2017, después de las tres derrotas consecutivas sufridas ante la CDU en otras tantas regionales, en la primera mitad del año, rematadas por su hundimiento en las generales.

En las legislativas, celebradas el pasado 24 de septiembre, la CDU que preside Merkel y su hermanada Unión Socialcristiana de Baviera (CSU) obtuvieron la victoria con un 32,9 %, lo que significó un retroceso del 8,5 % respecto a 2013.

Los socialdemócratas cayeron en su récord histórico a la baja, un 20,5 %, tras lo cual Schulz descartó reeditar otra gran coalición, como las que lideró Merkel en su primera legislatura -de 2005 a 2009- y en la pasada -desde 2013 a la actualidad-.

Esta negativa aboca a la canciller a negociar la formación de un tripartito con los Verdes y el FDP, fórmula inédita a escala federal y que en Alemania se denomina "Jamaica" por corresponder los colores identificativos de esos partidos con la bandera de ese país.

Se trata de una constelación arriesgada, tanto por la rivalidad tradicional entre los dos socios minoritarios, como por la antipatía que se profesan los ecologistas y la derechista CSU bávara.

Es la única opción que tiene Merkel para lograr una mayoría matemáticamente sólida, aunque sin garantías de estabilidad política, dadas las diferencias entre sus socios.

El nuevo Bundestag se constituirá el 24 de octubre y se estima que la formación del nuevo Gobierno podría demorarse hasta navidades o principios de 2018. EFE

gc/agf

(foto) (audio)

viernes, 13 de octubre de 2017

Asustan

Con Rubén, en Estación Sur

https://www1.wdr.de/radio/cosmo/programm/sendungen/estacionsur/hispano-amerika/cataluna-independencia-100.html

https://www1.wdr.de/mediathek/av/audio-se-estanca-cataluna-100.html

martes, 10 de octubre de 2017

Paz bávara

Merkel cedeix espai a la dreta

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Angela Merkel va donar oficialment per oberta ahir la recerca d’aliats per al que serà el seu quart mandat amb una concessió a la dreta bavaresa: l’establiment d’un màxim per a l’acollida de refugiats, fixat en l’objectiu de 200.000 per any. Va accedir així al que ha estat la principal exigència de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), el partit agermanat a la seva Unió Cristianodemòcrata (CDU), per contenir l’arribada de demandants d’asil i vist que, des de l’any 2015, el país n’ha rebut més d’1,3 milions. La mateixa Merkel havia rebutjat fins ara la implantació d’un límit, ja que considera que, per llei, no es pot limitar el dret d’asil.

Després de molts estira-i-arronses, i d’uns resultats electorals poc favorables per a la seva CDU/CSU, ja que van perdre vuit punts i mig respecte al 2013, ha trobat la via d’un compromís. La fixació d’un màxim de 200.000 refugiats per any és un “objectiu”, no un límit. I es preveuen excepcions en cas de “situacions polítiques o econòmiques” extremes que així ho requereixin.

La CSU bavaresa té la xifra que volia. I la cancellera manté que no es limita, de fet, el dret d’asil, perquè es tracta d’un objectiu. És un compromís molt a l’estil de Merkel, acostumada a cedir sense cedir. I també una picada d’ullet a la dreta, tenint en compte que en les eleccions generals del 24 de setembre la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), representant del vot de protesta contra l’arribada de refugiats, va quedar en tercer lloc, després de la CDU/CSU i els socialdemòcrates.

Merkel guanya una certa pau interna amb el partit conservador bavarès –la formació governant al land per on van entrar la majoria dels refugiats, del 2015 fins ara–. La CDU/CSU va guanyar les eleccions, però amb el segon pitjor resultat de la seva història (un 32,9%). Els socialdemòcrates, per la seva banda, van caure fins al 20,5%, el mínim històric. I la ultradreta va accedir al Bundestag (Parlament federal) per primer cop en la història moderna alemanya, amb un 12,6%.

Tot això havia de tenir un impacte de cara a la formació del pròxim govern. Els socialdemòcrates no volen repetir una gran coalició després de l’enfonsament que han viscut i necessitats com estan de regenerar-se a l’oposició. I a Merkel nomes li queda l’opció d’un tripartit inexplorat a escala federal, amb liberals i verds, per tenir una majoria estable.

Ahir mateix, Merkel va anunciar que s’obriran negociacions formals dimecres vinent. Fins ara només hi ha hagut sondejos, sense que n’hagin transcendit resultats. Per a Els Verds, aquest preacord amb els bavaresos serà difícil de pair, ja que atempta contra els principis de la formació. A Merkel li queda la feina de fer de mitjancera entre quatre partits –CDU, CSU, ecologistes i liberals– amb moltes diferències programàtiques. La CSU i Els Verds són gairebé tan divergents com els liberals –el partit representant dels interessos de la indústria– respecte als ecologistes.

La cancellera, d’acord amb els seus orígens de persona formada en l’àmbit científic –va ser doctora en ciències abans d’entrar en política–, aplicarà a la negociació el seu procediment habitual d’analitzar la situació per partícules: primer, les negociacions seran bilaterals, amb Els Verds i amb els liberals. Després, ajuntarà les peces, un cop analitzats separadament els ingredients d’aquesta constel·lació inexplorada.

Merkel, que ha liderat dues grans coalicions amb els socialdemòcrates –en la primera legislatura i en la tercera– i una altra amb els liberals –en la segona–, no pot donar per assegurat l’èxit de les negociacions d’un tripartit. No té una pressa immediata, ja que és normal, a Alemanya, trigar uns quants mesos a lligar un pacte de govern. D’entrada, la cancellera va advertir la mateixa nit electoral que podria haver d’esperar fins Nadal abans de poder-se sotmetre a la reelecció al Bundestag. Després, fonts del seu govern van ampliar el termini i situaven l’acord ja entrat el 2018.

La situació no seria anòmala si no fos que aquest compàs d’espera compromet també la negociació a escala europea de qüestions com el Brexit. Se sap que l’home de pes del seu govern, el ministre de Finances, Wolfgang Schäuble, no pensa continuar en el càrrec, ja que assumirà la presidència del nou Bundestag. Més que pressa per veure com lliga Merkel el seu nou govern, n’hi ha per saber qui ocuparà Finances. Tot fa pensar que serà un liberal, un altre punt difícil de digerir per a Els Verds.

martes, 3 de octubre de 2017

Sobredosis de palco

La Staatsoper de Barenboim reabre como joya operística renovada

Gemma Casadevall

Berlín, 3 oct (EFE).- La Staatsoper unter den Linden de Berlín reabrió hoy sus puertas, tras siete años en obras, bajo la batuta del músico argentino-israelí Daniel Barenboim y a modo de joya operística renovada de la ciudad actual, coincidiendo con el Día de la Unidad alemana.

De "acontecimiento nacional" calificó el presidente alemán, Frank-Walter Steinmeier, la reapertura de la ópera nacional berlinesa que, en lo que concierne al edificio y patio butacas, mantiene su aire clásico, pero que actualizó su tecnología escénica y perfeccionó su acústica.

Steinmeier encabezó la representación institucional de una gala a la que acudió la clase política en pleno, incluida la canciller Angela Merkel, asidua a la ópera, y su antecesor en el cargo, Gerhard Schröder, menos habitual en estos ámbitos.

Bildergebnis für staatsoper merkel schröder

Nadie quería perderse un acontecimiento en que, obviamente, la mayor ovación fue para Barenboim, un talento capaz de atraer a público clásico o a jóvenes, "alemanes y del resto del mundo, por encima de diferencias idiomáticas o religión, unidos como amantes de la música", en palabras del presidente.

Tanto Steinmeier como Merkel llegaron a Berlín procedentes de Maguncia (oeste del país), donde tuvo lugar el acto central de esta fiesta nacional, que recuerda la entrada en vigor del Tratado de Unidad, el 3 de octubre de 1990, once meses después de caer el muro de Berlín.

Barenboim asumió la dirección musical de la Staatsoper en 1992 y es una personalidad identificada con la capital alemana, capaz de incidir en cualquier debate cultural o político, nacional o global.

Las obras de remodelación no están completamente terminadas y el concierto tenía aire de "preludio" de la que será la reapertura de las actividades regulares de la Staatsoper, que tendrá lugar 7 de diciembre, 275 aniversario de la institución.

La opción de reabrir este 3 de octubre, programar varios conciertos para los próximos días y cerrar luego dos meses más, para subsanar problemas técnicos, era una solución de compromiso aceptada por Barenboim y el director general de la ópera, Jürgen Flimm.

"Queríamos que fuera el día 3, por su carga simbólica. Queríamos devolver a Berlín su ópera, tras varios retrasos en las obras", explicó Barenboim, en un encuentro con los medios previo a la gala.

"Szenen aus Goethes Faust", con textos musicalizados por Robert Schumann, fue la pieza elegida para la gala, que estuvo precedida el sábado por un concierto al aire libre ante miles de berlineses, donde la Staatskapelle interpretó la Novena Sinfonía de Beethoven.

La reapertura de la Staatsoper acumulaba ya cuatro años de retraso, mientras que el presupuesto inicial -de 239 millones de euros- se disparó hasta los 400 millones de euros.

En los siete años de cierre, Barenboim y Flimm llevaron la programación de la institución al Schiller Theater, un viejo teatro casi destinado a la demolición.

La Staatsoper fue construida entre 1741 y 1743 por el arquitecto Georg Wenzeslau y su remodelación estuvo precedida por discusiones entre conceptos continuistas o proyectos más rupturistas.

El propio Barenboim consideró que no era preciso sujetarse a rajatabla al edificio original, ya que éste fue arrasado por los bombardeos de la Segunda Guerra Mundial y reconstruido luego por las autoridades de la República Democrática Alemana (RDA).

El estricto respeto al patrimonio artístico no tenía demasiado sentido, ya que el edificio en pie no es de todos modos el original, sino un falso rococó de los años 50.

Las autoridades berlinesas impusieron el concepto continuista -entre otras cosas por razones presupuestarias- pero el maestro logró al menos el objetivo de lograr la mejor acústica posible.

La reapertura, en formato preludio, de hoy alivia la polémica en torno a los múltiples retrasos en la ejecución de las obras.

En Berlín se tiene la sensación de que las grandes obras públicas están "malditas", envueltas en escándalos de demoras y sobrecostes.

Las de la Staatsoper son más o menos llevaderas, comparadas con las del futuro aeropuerto internacional de Berlín, que empezó a construirse en 2006 y debería haber entrado en funcionamiento en 2011, pero para cuya inauguración sigue sin concretarse una fecha tras sucesivos problemas técnicos. EFE gc/acm/mef

lunes, 2 de octubre de 2017

Difícil, no imposible, pero improbable

Merkel busca refugi a Jamaica

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“Jamaica és una gran bogeria, però es possible”, afirmava, aquest dissabte, al diari d’esquerres Die Tageszeitung, el verd Robert Habeck, ministre d’Agricultura i Medi Ambient al land de Slesvig-Holstein. En aquest petit estat federat hi governa una coalició entre conservadors, liberals i ecologistes, el tripartit que a Alemanya es defineix com a “Jamaica”. No per connotacions exòtiques, sinó perquè els colors negre, groc i verd identificatius d’aquests tres partits es corresponen amb els de la bandera del país caribeny. Ahir mateix, un congrés en format reduït d’Els Verds va donar permís per encetar els primers sondejos –previs a l’apertura formal de negociacions– amb conservadors i liberals.

Merkel ha quedat abocada a aquesta constel·lació inexplorada a escala federal. A Slesvig-Holstein, un land fronterer amb Dinamarca, amb 2,8 milions d’habitants, es va instal·lar arran de la victòria a principi d’any del conservador Daniel Günther.

Aquella victòria va ser un cop per als socialdemòcrates de Martin Schulz. Ara sembla una ironia que aquell petit land marqui el camí a escala federal, en un país de 82 milions d’habitants. Hi ha, a més, un joc d’antipaties arrelades entre els verds i els liberals, d’una banda, i entre els ecopacifistes i els conservadors bavaresos, de l’altra.

Però la matemàtica postelectoral mana. El bloc conservador de Merkel va obtenir un 32,9 %, el seu segon resultat més baix de la història, i els socialdemòcrates de Schulz un 20,5 %, el seu record absolut a la baixa. Schulz descarta formar una nova gran coalició. Si no hi ha un cop de timó intern entre els socialdemòcrates, a Merkel només li queda Jamaica. O convocar noves eleccions, ja que la possibilitat d’un govern en minoria sona encara més remot a Alemanya que la jamaicana. Forma part del joc d’estratègies no tenir pressa o no mostrar-la. Si més no, fins veure què passa en les eleccions convocades pel pròxim 15 d’octubre. Són eleccions regionals, en un land de domini socialdemòcrata i on els sondeigs apunten a un empat entre aquests i els conservadors de Merkel.

El cop de timó intern contra Schulz no es descarta, abans o després d’aquestes regionals. Són moltes les crítiques desfermades sobre el candidat que havia de ser la gran esperança i que ha enfonsat encara més un partit que, des del 1999, ha conegut vuit relleus a la seva presidència. Cap d’aquests canvis no ha posat remei al cisma intern desfermat contra la línia centrista de l’aleshores canceller Gerhard Schröder. Com si en el partit no hi hagués prou mala maror, divendres es va confirmar el nomenament de Schröder com a cap del consell de vigilància de Rosneft, la petroliera russa afectada per les sancions contra Moscou i vinculada al poder de Vladímir Putin, amic de l’ànima de l’excanceller. Els socialdemòcrates tenen prou feina internament per mantenir la porta oberta a una gran coalició. Si més no, de moment. La cancellera, d’altra banda, fa veure que no té pressa. Fins per Nadal no cal comptar amb un nou pacte de govern, va avançar, la nit electoral.

Macron no té espera

La sang freda no s’encomana. Que Angela Merkel no es vulgui precipitar en la cerca de socis no vol dir que a Alemanya no hi hagi impaciència per l’empenta d’Emmanuel Macron. “El rei sol europeu”, titulava, dissabte, el diari alemany, Süddeutsche Zeitung, respecte al compàs d’espera que es prendrà la cancellera abans de materialitzar –o no– el ple suport a les reformes del president francès. Després de les eleccions a la Baixa Saxònia, abordaran els continguts en les negociacions de coalició. Si es forma un tripartit amb els liberals pot ser que el suport alemany a la refundació d’Europa planificada per Macron sigui una miqueta menys sòlid de l’acostumat en l’eix francoalemany. La idea del president francès de fixar un pressupost comunitari, en què Alemanya torni a ser el gran contribuent, no entusiasma els liberals. I tot apunta que a aquests els correspondrà el Ministeri de Finances. El seu titular actual i apòstol de l’austeritat, Wolfgang Schäuble, presidirà el Bundestag. Una tasca complexa, amb l’arribada de la ultradreta a la cambra baixa, per a un home que representa l’ala més conservadora del bloc de Merkel.

El 1O catalán

El fracàs de Rajoy

‘Süddeutsche Zeitung’ i ‘Der Spiegel’ van dedicar les seves portades a les agressions policials Foto: Arxiu.

GEMMA C. SERRA

A les 11.30 va saltar una primera alarma, o notícia urgent, enviada als telèfons mòbils dels abonats del diari Süddeutsche Zeitung. S’hi informava de les càrregues policials contra manifestants a Catalunya. Aquest mitjà, representant de la premsa seriosa i assenyada, no acostuma a malgastar urgents, encara menys un diumenge al matí, si no és que el tema ho mereix. En van seguir uns quants més, també del setmanari Der Spiegel, fins que al vespre el mateix Süddeutsche Zeitung difonia la seva portada de l’endemà, dilluns: “La policia espanyola intervé brutalment”, era el titular principal per a l’edició de dilluns. A dins parlava dels atacs amb porres contra població civil, ciutadans corrents. I l’article d’opinió sentenciava: “Madrid ha fracassat de manera fatal.”

Aquesta vegada no hi havia espai per seguir amb la teòrica neutralitat, ni tan sols a Alemanya, respecte a l’aliat d’Angela Merkel, Mariano Rajoy. Es van multiplicar les imatges que s’anaven difonent per diferents canals sobre el que passava en el que tradicionalment s’anomena Urlaubsziel (destinació de vacances) que és, per als seus ciutadans, Espanya.

“Es pot salvar encara Espanya?”, era el titular, també a toda portada, de l’esquerrà Die Tageszeitung.

Des de l’àmbit polític, el socialdemòcrata Martin Schulz, el darrer candidat que ha derrotat Merkel, demanava diàleg a través del seu compte a Twitter.

Les fotografies no deixaven espai per a la imaginació: el policia disparant bales de goma contra els manifestants era la imatge del dia, també per al popular diari Bild, un mitjà que no acostuma a necessitar moltes explicacions per transmetre amb poc text i fotos grosses el que vol que entengui el seu lector.

La celebració del referèndum català i la brutal repressió de la policia espanyola van ser el tema d’obertura a tots els informatius de totes les televisions, públiques i privades, alguns dels quals amb enviats especials. A la primera cadena pública, ARD, es destacava els “enormes danys” en la imatge d’Espanya i del seu govern que se’n derivaran.

domingo, 1 de octubre de 2017

Como dirían en Argentina

Opinión: “¡Que se vayan todos!”

El presidente catalán, Carles Puigdemont, tiene ya las dramáticas imágenes que necesitaba para reforzar su desafío independentista. ¿Cómo pudo llegarse a esta situación?, se pregunta Gemma Casadevall en este comentario.

Spanien Katalonien Unabhängigkeits- Referendum Poilzei schreitet ein (Reuters/J. Medina)

El presidente catalán, Carles Puigdemont, tiene ya las imágenes que necesitaba para reforzar su desafío independentista. Ancianas arrancadas por la fuerza de colegios electorales; cargas policiales contra ciudadanos que no portaban armas e iban a cara descubierta; urnas arrebatadas con violencia de las manos de quienes defendían su "derecho a decidir”.

Desde el Gobierno del presidente español, Mariano Rajoy, se había insistido en que el referéndum había sido declarado ilegal por el Tribunal Supremo y que, por tanto, no iba a celebrarse. Contaba con el respaldo de sus principales aliados europeos, a través de sucesivos pronunciamientos a favor de respetar "la ley y el derecho”. Tal vez la fuerza de las imágenes procedentes de Cataluña haga que del respaldo cerrado se pase al horror, ante unas escenas difíciles de imaginar en una democracia europea.

Gemma Casadevall, comentarista de DW.

Como era previsible, ambos bandos se echan la culpa mutuamente de la violencia desencadenada en esa jornada. El referéndum era ilegal, según la justicia española. El bloque independentista catalán decidió llevarlo adelante, pese a que obviamente no cumplía siquiera con estándares internacionales, tales como estar sustentado por un censo verificado ni tutelado por una autoridad electoral reconocida como tal. Se iba a votar bajo coacción –policial, jurídica y política–, en medio de una división ciudadana como no se recuerda en tiempos de paz en España.

A la incautación policial de millones de papeletas respondió el equipo de Puigdemont con creatividad, activismo desde las redes sociales y reinstauración de páginas web bloqueadas por orden de Madrid. Al despliegue en Cataluña de decenas de miles de efectivos de la Guardia Civil y la Policía Nacional, dispuestos a cumplir la orden de impedir la votación, se respondió con la ocupación nocturna de colegios, niños incluidos, para garantizar que abrirían sus puertas el domingo.

Así se llegó a la mañana del 1 de octubre. Empezaron las votaciones entre mensajes de WhatsApp de catalanes felicitándose por lo que iba a ser una "fiesta de la democracia”. Las primeras imágenes de las cargas policiales echaron abajo esa ilusión.

¿Cómo pudo llegarse a esta situación?, era la pregunta que se hacían muchos ciudadanos ante unas escenas impensables en una democracia, como sin duda es la española. No habrá resultados fiables. Menos aún se sabrá quién habría votado y en qué dirección, en un referéndum pactado. Pero ignorar el ímpetu del independentismo catalán es como pretender tapar el sol con un dedo.Y también destruyeron el derecho a inhibirse de una mayoría silenciosa que se había mantenido al margen del referéndum. Muchos lo veían como una confrontación entre dos nacionalismos, el español y el catalán, con los que no querían tener que ver. Otros muchos habrían querido un referéndum pactado y vinculante, del que surgiera un resultado y un mensaje claro. Ciudadanos que de pronto vieron en esa anciana arrancada de un colegio electoral a alguien que podía ser su madre o en ese muchacho pateado por la policía a un chico parecido a su sobrino. No eran encapuchados antisistema. Era gente que defendía su derecho a expresarse en un referéndum, aunque fuera ilegal, desordenado y no vinculante.

El arte del buen político es encontrar un camino donde aparentemente sólo hay bloqueo. A Puigdemont y a Rajoy les une el hecho de que, hasta ahora, su posición contentó a su clientela. Sentirse legitimados por lo ocurrido este domingo sería precipitarse a otra catástrofe política. La siguiente gran movilización ciudadana, no sólo en Cataluña, podría ser la del "¡Que se vayan todos!”, de acuerdo al clamor surgido contra la clase dirigente en la Argentina de 2001.