Corresponsal en funciones

Nadal en blanc de Merkel

Angela Merkel, en sortir d’una roda de premsa el 18 de desembre passat a Berlín Foto: AFP.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Tradicionalment, el missatge de Nadal del president alemany té una rellevància semblant a la dels sermons d’aquests dies: advertències, bones paraules, consells assenyats, pautes de reflexió. Aquest any, el de Frank Walter Steinmeier, exministre d’Afers Estrangers d’Angela Merkel i president alemany des del mes de febrer, tenia garantida la màxima atenció mediàtica.

“Vivim uns moments que ens confronten amb allò que no ens esperàvem. Això provoca incertesa”, va admetre Steinmeier. “No tot el que és inesperat ens ha de frustrar”, hi va afegir. “Tingueu confiança. Us ho asseguro: l’Estat actua segons les regles.”


Ahir, es van complir tres mesos des de les eleccions generals. Per primer cop en la història, la República Federal d’Alemanya (RFA) passarà el Nadal en blanc pel que fa al futur del seu executiu. Merkel governa en funcions. Probablement, el següent govern sigui una nova gran coalició amb la mateixa cancellera al davant. Però probable no és equivalent a segur. És un Nadal d’incertesa en una RFA que viu situacions inèdites. També pel que fa al paper del president, una mena d’autoritat moral amb compromís de neutralitat, fins al punt que qui ocupa el càrrec deixa la militància. Steinmeier va penjar el carnet del Partit Socialdemòcrata (SPD) el passat febrer i, ara, treballa perquè la cancellera i líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) pugui posar-se al front d’un govern estable. Des del moment que van fracassar les negociacions entre el bloc conservador de la cancellera, els verds i els liberals, Steinmeier va assumir el paper de mitjancer fins forçar el líder de l’SPD i candidat derrotat per Merkel, Martin Schulz, a fer-se enrere en el seu propòsit d’anar a l’oposició.

Han passat tres mesos des que Merkel va guanyar les eleccions, però les negociacions formals entre els conservadors i els socialdemòcrates no s’encetaran fins a principi d’any. Tot apunta que en resultarà una nova gran coalició, la fórmula amb què Merkel va governar en la seva primera legislatura, del 2005 al 2009, i en la tercera, entre el 2013 i el 2017.

Però és clar que l’esquema encara es pot enfonsar. Merkel va decidir presentar-se a la reelecció el desembre del 2016, en un moment en què se la veia com a única líder sòlida en un món convuls, amb Donald Trump a la Casa Blanca i les ultradretes guanyant terreny a tota Europa. El 2017, va arrencar per a la CDU amb tres èxits electorals en tres eleccions regionals seguides. Però la campanya per a la reelecció va esdevenir un viacrucis, en què sistemàticament es veia esbroncada en cada míting pels militants de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), la força emergent nascuda del vot de protesta. El 24 de setembre, Merkel va quedar afeblida per uns resultats pobres –un 33%, el segon més baix per al seu bloc des del 1949. L’SPD es va enfonsar en el seu mínim històric (un 20,5%) i la ultradreta es va estrenar al Bundestag (Parlament), convertida en tercera força.

Merkel no és aquella líder sense esquerdes des que el 2015 va obrir les fronteres als refugiats. Els socis europeus ignoren la seva exigència d’un repartiment d’aquests contingents –Alemanya ha rebut des d’aleshores 1,3 milions de demandants d’asil– i la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) li reclama un gir a la dreta.

Alemanya viu un continuisme polític enganyós. Pot ser que Merkel aconsegueixi tenir signat un nou pacte de coalició i ser investida cancellera, per quarta vegada, dins el primer trimestre de l’any. Però el país ha canviat.

Amri, un año después

El ‘mea culpa’ de Merkel

Merkel, ahir en l’homenatge a les víctimes de l’atemptat, davant l’església memorial del kàiser Guillem, a Berlín Foto: BERND VON JUTRCZENKA / AFP.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Una esquerda, coberta amb coure, al mig de la Breitscheidplatz berlinesa i els noms de les dotze víctimes escrites a l’escala de la Gedächnitskirche, l’església destruïda pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, recorden des d’ahir l’atemptat comès el 19 de desembre de l’any passat pel refugiat tunisià de 24 anys Anis Amri. A les vuit del vespre i dos minuts, el moment exacte en què Amri va envair amb un camió robat el mercadet nadalenc, van sonar les campanes de l’església durant dotze minuts, un per cada víctima.

L’esquerda de coure simbolitza l’esquinçament provocat per l’atemptat, perpetrat per un home que havia entrat al país després d’haver passat per una presó italiana i que estava fitxat per les autoritats alemanyes com a radical, però a qui no es va aturar a temps.


“Avui és un dia trist, però també un moment per demostrar la nostra voluntat de fer millor tot allò que aleshores vam fer malament”, havia dit, unes hores abans de les campanades, la cancellera Angela Merkel. Es referia tant als “errors de seguretat” com a la manca de sensibilitat envers els familiars de les víctimes del terrorista, que va robar el camió articulat a punta de pistola a un transportista polonès i el van llançar a tota velocitat sobre un mercadet ple de gom a gom. L’atemptat va posar en evidència “la feblesa de l’Estat” i també els errors humans, fins i tot els de la cancellera, que fins dilluns passat no havia trobat el moment de reunir-se amb les famílies. “Vam mantenir una conversa oberta i, per part dels afectats, sense embuts”, va explicar. La trobada, de tres hores, venia precedida de les crítiques que alguns familiars –com els del transportista polonès, una de les víctimes– havien expressat en una carta oberta publicada. Es queixaven de la fredor institucional, de les traves burocràtiques i de les mínimes indemnitzacions que se’ls ha assignat. A Alemanya, la compensació en aquests casos per als familiars directes és de 10.000 euros, molt per sota del que es percep a França.

Amri no hauria pogut cometre l’atac si les autoritats haguessin actuat a temps, un cop rebutjada la seva petició d’asil i vist que tenia contactes amb extremistes. El seu procés d’expulsió va quedar encallat. El terrorista es va aprofitar d’unes administracions i serveis secrets desbordats per fer un correcte seguiment de la “bossa” d’individus reconeguts com a perillosos –uns 500– que se suposa que van entrar camuflats o es van radicalitzar després, entre el total dels 1,3 milions de refugiats rebuts per Alemanya des del 2015. Va morir quatre dies després de l’atemptat a trets de la policia italiana, a Milà, després de travessar mig Europa.

El Breitscheidplat havia obert amb normalitat unes setmanes abans, amb la seguretat reforçada per pilons de formigó i policies, com a la resta de mercadets del país.

Wieder da

La ultradreta austríaca torna a governar al cor d’Europa

Policies antidisturbis fan guàrdia davant dels manifestants durant una protesta, ahir a Viena, per la constitució del nou govern Foto: FLORIAN WIESER / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

El canceller més jove de la Unió Europea, Sebastian Kurz, es va posar ahir al capdavant de la coalició de govern amb més component ultradretà del bloc comunitari. De 31 anys i líder de la versió més dretana del Partit Popular d’Àustria (ÖVP), Kurz va arribar a l’octubre al poder amb un programa que havia “clonat” apartats programàtics de l’ultradretà Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), especialment en matèria d’immigració i política de refugiats.

En comptes de repetir la coalició amb els socialdemòcrates, va signar un pacte de govern amb l’FPÖ que inclou deixar als ultres carteres com ara Exteriors, Defensa i –peça clau pel que fa als immigrants– Interior. L’FPÖ ja havia format coalició amb els conservadors entre el 2000 i el 2006, aleshores empès pel seu fundador i líder més carismàtic, Jörg Haider, mort el 2008 en un accident de cotxe. Ara torna al centre del poder, en plena efervescència de la ultradreta a mig Europa i amb una UE que ni es planteja, com va fer aleshores, intentar aïllar-los amb sancions.

Protestes al carrer

La policia vienesa va acordonar el Palau Imperial de la capital austríaca, on prenien jurament Kurz i el seu govern, amb 1.500 agents, mentre milers de manifestants protestaven al carrer contra l’entrada dels ultres a la nova coalició. Dins el palau, l’encarregat de donar-los el contrapunt va ser el president Alexander van der Bellen, un veterà exlíder verd que va arribar al càrrec ara fa un any precisament com a alternativa al candidat de l’FPÖ, Norbert Hofer. El nou executiu “ha de respectar la història d’Àustria, amb els seus capítols positius o foscos”, va dir el cap d’estat del país on va néixer Adolf Hitler.

La referència era més que justificada: l’actual líder de l’FPÖ, Heinz Christian Strache, va militar en organitzacions neonazis i l’excandidat a la presidència, Hofer, va ser membre de grupuscles ultranacionalistes de l’anomenat pangermanisme. Kurz i Strache prometen tirar endavant una política de mà de ferro contra la immigració i reduir la despesa pública i els ajuts socials. Es tem que, des d’Interior, impulsin retallades en els drets fonamentals i la llibertat d’expressió.

El seu triomf electoral es basa en el descontentament social contra l’arribada d’asilats. Àustria va acollir entre el 2015 i el 2016 uns 150.000 refugiats, enmig de la crisi humanitària que va portar cap a la veïna Alemanya fins a 1,3 milions de demandants d’asil en aquests dos anys.

L’ÖVP de Kurz va guanyar les eleccions de l’octubre amb un 31,5%, mentre que els socialdemòcrates van obtenir un 26,9%, lleugerament al davant de l’FPÖ, amb un 26%.

La Groko es cosa de tres

Merkel es multiplica pel sí a una altra gran coalició

Merkel amb mandataris de la Unió Soacialcristiana de Baviera (CSU), Alexander Dobrindt (esquerra) i i Horst Seehofer (dreta) ahir a Nuremberg Foto: REUTERS.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

La gran coalició és cosa de tres, per molt que s’acostumi a simplificar i parlar de la suma entre el “bloc conservador” d’Angela Merkel i dels socialdemòcrates de Martin Schulz. Ahir va quedar de nou palès, amb la cancellera concentrada a reconquerir el cor de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i, en paral·lel, buscar el compromís del Partit Socialdemòcrata (SPD) amb una nova aliança de govern “estable”. Totes dues coses van passar al mateix lloc, el congrés de la CSU a Nuremberg, un territori difícil per a la cancellera. Merkel està acostumada a rebre bufetades en públic d’aquest partit “germà” a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que presideix, un partit que va ser el seu gran maldecap en la legislatura passada, marcada per les crítiques constants de Baviera contra la política de refugiats de la cancellera. “Us ho cregueu o no, sóc feliç d’estar aquí amb vosaltres”, va arrencar Merkel el seu discurs davant els delegats bavaresos. De l’aplaudiment més aviat fred amb què se l’havia rebuda es va passar a l’entusiasme i respecte vers una líder que, amb una frase, va resumir les desavinences conegudes i, de passada, les va desactivar, ni que fos per una estona.

Merkel va guanyar-se l’auditori, un any després d’haver-se vist “renyada” com una nena petita, sobre l’escenari. El cap del partit, Horst Seehofer, la va sotmetre aleshores a un càstig verbal i públic durant mitja hora, per haver deixat entrar al país 1,3 milions de sol·licitants d’asil. La cancellera no podia permetre’s el luxe d’actuar amb rancúnies. Necessita tot el suport de la CSU. Sense el soci bavarès no hi pot haver una nova gran coalició.


Al mateix temps, però, necessita convèncer els socialdemòcrates de tornar a formar part d’un govern sota el seu lideratge, perquè l’alternativa seria anar a noves eleccions, cosa que podria dur l’SPD a una nova davallada, després d’haver-se enfonsat el 24 de setembre en el seu mínim històric, un 20,5%. Un cop fetes les paus amb Baviera, Merkel va passar a fer apostolat per un “govern estable”, pel bé d’Alemanya i d’Europa.

La cancellera havia arribat a Nuremberg procedent de la cimera de Brussel·les, de manera que la referència europea era gairebé automàtica. Unes hores abans, el líder socialdemòcrata, Martin Schulz, havia fet un pas més en la direcció correcta, segons els plans de la cancellera. L’executiva de l’SPD havia donat al matí el seu vistiplau a obrir negociacions “de sondeig” amb els conservadors, tot i que sense deixar anar si hi van determinats a entrar en el futur govern o si es limitaran a donar-li suport des de fora. És a dir, sense comprometre’s. Aquest va ser el mandat del congrés federal socialdemòcrata, celebrat fa una setmana, va recordar Schulz. L’enfonsament del partit en les generals del setembre passat recomanava deixar el govern per buscar una regeneració interna. Però la necessitat de retornar Alemanya al camí de la governabilitat va obligar Schulz a rectificar.

Del “no, de cap manera” inicial ha passat al “potser”. Entre les festes de Nadal i l’Any Nou ha de quedar marcat un full de ruta, el que vol dir alguna reunió més a escala de líders, després de la que van mantenir aquesta setmana Merkel i Schulz.

Després es deixarà treballar les respectives comissions negociadores. Si tot va bé, el 14 de gener Schulz haurà de sotmetre els resultats a un nou congrés extraordinari de l’SPD.

Per Nadal hauran passat tres mesos des de les eleccions, i Alemanya no només no té encara nou govern, sinó que ni tan sols està garantit que del procés negociador n’acabi sortint una gran coalició.

Paco Zapater y señora

Alemanya obre el procés per la tràgica Loveparade de 2010

Gemma C. Serra - Berlín

 

Paco Zapater i la seva esposa, Núria Caminal, són molt més que la veu i els rostres dels familiars de les víctimes “estrangeres” de la Loveparade de Duisburg, la macrofesta techno on el 2010 van morir 21 nois de diferents nacionalitats i 652 més van quedar ferits. La seva lluita per no deixar tancar aquella catàstrofe sense un judici els ha convertit en símbol de la denúncia d’un seguit de negligències, administratives i organitzadores, que van precipitar el desastre, primer, i la batalla judicial contra la impunitat, després. El diari Süddeutsche Zeitung, periòdic de referència entre la premsa seriosa alemanya, va dedicar aquesta setmana la tercera pàgina al seu cas, com a exponent de la batalla d’un matrimoni de Tarragona contra uns fets que semblen impensables, en un país identificat amb l’eficiència i el rigor.
Ahir, en l’obertura del judici, eren també la presència més buscada per les càmeres desplaçades a Düsseldorf, on se celebra un procés amb 60 representants de l’acusació particular, inclosos els de les altres víctimes procedents d’Holanda, Xina, Itàlia, Austràlia, a més d’Alemanya.
Paco i Núria van perdre el 24 de juliol de 2010 la seva filla Clara, de 22 anys i estudiant a Alemanya amb el programa Erasmus. Ella i la seva amiga Marta Acosta, de la mateixa edat, van estar entre els qui no van sortir amb vida de la trampa mortal en què es va convertir el túnel d’accés i sortida d’una festa on els organitzadors, Lopavent, esperaven fins a mig milió de persones. Van morir d’asfíxia, mentre altres joves com elles buscaven desesperadament una sortida, entre trepitjades, empentes i atacs de pànic. La Loveparade els va arrencar la seva filla i el dolor continua. Però en comptes de resignar-se a la lentitud o ineficàcia judicial van passar a l’acció. Juntament amb Gabi Müller, una mare alemanya que havia perdut un fill, van mobilitzar-se per impedir que tot plegat quedés en un no res judicial, després que l’Audiència de Duisburg decidís el 2016 no aixecar acusació contra els presumptes responsables d’autoritzar, planificar i portar a terme una festa en un lloc inadequat. Van impulsar un recurs, junt amb altres familiars de víctimes o supervivents. Van aconseguir que prosperés. I finalment es van plantar a Düsseldorf, disposats a seguir el procés.
El dolor continua i es reflecteix a la cara de tots dos, com també els passa als Acosta. I és gran també la decepció per no veure asseguts com a acusats a qui són, als seus ulls, els màxims responsables –l’alcalde en aquell moment de Duisburg, Adolf Sauerland, i l’amo de Lopavent, Rainer Schaffer, a més del cap de la policia–. En comptes d’ells, s’ha processat sis empleats de l’Ajuntament i quatre de l’empresa organitzadora.

Pasito a pasito

Llum verd a l’SPD a negociar amb Merkel

Gemma C. Serra - Berlín

 

Martin Schulz va ser reelegit ahir cap del Partit Socialdemòcrata (SPD) amb el 81,9% dels vots, després de pronunciar el discurs més europeista possible i d’obtenir l’aval del congrés federal de la formació a encetar converses “obertes” amb Merkel.
Va haver de prometre reiteradament que no hi haurà “automatismes” a favor d’una nova gran coalició o de donar suport a un govern en minoria liderat per la cancellera. Va derrotar així l’oposició interna, representada per les joventuts socialdemòcrates, que volien evitar una nova aliança de govern amb el bloc conservador de la cancellera, causant segons ells de la derrota històrica de l’SPD a les generals del 24 de setembre.
“Lluitaré per avançar cap a uns estats units d’Europa fins al 2025”, va dir Schulz, expresident del Parlament Europeu, en el moment més apassionat del seu discurs. Amb aquest posicionament i la insistència que no hi haurà “automatismes”, sinó defensa del programa socialdemòcrata com a base negociadora, Schulz va esquivar el tràngol més difícil de la seva carrera política. Una derrota en el primer punt del congrés hauria representat el seu comiat com a líder del partit. El 81,9% és un resultat respectable i, sens dubte, més realista que el 100% simbòlic amb què va arribar al càrrec, al març, quan es creia que podia derrotar Merkel.
En qüestió de setmanes, Schulz ha passat de rebutjar una altra coalició a demanar el vistiplau per dialogar amb Merkel. Ha estat una metamorfosi complexa, sigui quin sigui el resultat final de les converses. Si enceta la negociació però el diàleg es trenca –com va passar amb els intents de Merkel d’aliar-se amb els verds i els liberals–, se’l relacionarà amb un fracàs en la recerca de la governabilitat que necessita Alemanya. I si acaba signant aquesta gran coalició, haurà fet exactament el contrari del que va prometre en campanya i la mateixa nit electoral, quan va proclamar que l’SPD passaria a “regenerar-se” a l’oposició.
Schulz ha hagut de passar d’un “no” inicial a un “potser” amb l’argument que només així es pot garantir el suport alemany a l’Europa nova que vol Macron. Aquest suport no és del tot ben vist en el conjunt de la socialdemocràcia, on es recorda que la reforma de la zona euro que vol Macron no encaixa exactament amb els seus valors de partit. Però tant Schulz com el ministre d’Exteriors, Sigmar Gabriel, expresident de l’SPD i encara vicecanceller, defensen Macron com a sortida per a Europa i per a ells mateixos.
A les intervencions del congrés es van sentir acudits, com ara el del representant de l’ala esquerrana Ralf Stegner, per qui una gran coalició és, textualment, com tenir micosi als peus. Les joventuts socialdemòcrates van repartir adhesius de “No-Gro-Ko” –no a la gran coalició–, en clara desobediència a Schulz, Gabriel i l’exministra de Treball i ara cap del grup parlamentari, Andrea Nahles.
Al llum verd d’ahir han de seguir dues consultes més, si és que la negociació arriba al final desitjat per la cancellera. En cas que, després de les primeres converses amb Merkel, es vegi un camí sòlid per a una gran coalició, se sotmetrà de nou al vot d’un congrés extraordinari. I si després s’arriba a un pacte de coalició, es convocarà una consulta entre tota la militància abans de signar-lo.

De Duisburg a Düsseldorf

Alemania abre un tortuoso y tardío juicio por los muertos de la "Loveparade"

Gemma Casadevall

Düsseldorf (Alemania), 8 dic (EFE).- La Justicia alemana abrió hoy un proceso que se prevé tortuoso por la trágica "Loveparade" de 2010, la gran fiesta al aire libre en la que murieron 21 jóvenes, y que dejó más de 650 heridos, en medio de un cúmulo de presuntas negligencias y errores de organización. 




Seis empleados de la administración de Duisburgo (oeste), donde se celebraba la fiesta, y cuatro de la empresa organizadora, Lopavent, se sentaron en el banquillo, confrontados a los sesenta representantes de la acusación particular, en su mayoría familiares de víctimas o supervivientes. 
El juicio, uno de los mayores de la historia reciente alemana, se abrió con 45 minutos de retraso y, tras la identificación de los implicados -los procesados, sus 32 abogados, más los de la acusación particular y los intérpretes a cuatro idiomas- se sucedieron las interrupciones por problemas técnicos o alegatos de la defensa. 
Tras seis horas de sucesivas pausas, el fiscal Uwe Mühlhoff empezó a leer su acusación, contenida en 23 páginas y con dos párrafos clave: los organizadores eran conscientes de que ponían vidas humanas en peligro y la ciudad no debería haberla autorizado. 
Frases determinantes, ante la estrategia dilatoria de la defensa, en un juicio en que el tiempo juega a favor de los acusados. 
"Si la defensa recurre a la táctica de las demoras prescribirán los cargos", comentó a Efe Paco Zapater, abogado español y padre de Clara Zapater, una de las víctimas, muerta junto con su amiga Marta Acosta, ambas de 22 años. 
Para las familias, señaló, ya es "suficientemente decepcionante" que entre los acusados no esté el jefe de Lopavent, Rainer Schaller. 
"Hemos tenido que superar muchas maniobras dilatorias, incluida la decisión de Duisburgo de no abrir juicio, en abril de 2016, a lo que siguió nuestro recurso", lamentó Gabi Müller, cuyo hijo murió atrapado en el túnel que servía de acceso y salida a la fiesta. 
La decisión de celebrar el juicio en la cercana ciudad de Düsseldorf se debe a razones logísticas y de aforo, lo que, según Gerhard Baum, abogado de un grupo de afectados, ha demorado también la apertura del proceso. 
A los diez acusados se les imputa homicidio por negligencia y lesiones graves por las 21 víctimas mortales -de edades entre 17 y 28 años y procedentes de Alemania, España, Holanda, Italia, China y Australia- y los 652 heridos en la fiesta. 
"Hay que probar una responsabilidad individual, no colectiva. A cada uno se le imputa su parte en una presunta cadena de errores o negligencias, en la planificación o en la organización", apuntó el portavoz de la Fiscalía, Matthias Breitenstein. 
El proceso comienza más de siete años después, tras recurrir la Fiscalía y los familiares la primera negativa a celebrarlo de la Audiencia de Duisburgo, que había escuchado las declaraciones de más de 3.000 testigos y acordó no abrir juicio alegando falta de solidez en el informe en el que se basaba la acusación fiscal, preparado por un experto británico. 
Al temor de que pueda llegarse tarde para una primera sentencia -en julio de 2020 se cumplirán diez años de la tragedia y prescribirían los cargos- se une la decepción por no tener entre los procesados ni a Schaller ni al entonces alcalde de la ciudad, Adolf Sauerland, ni el jefe de la Policía local. 
La Fiscalía ha preparado un pliego de acusación de 556 páginas y las actas de la investigación abarcan 117 archivadores, con un total de 53.000 páginas sobre la planificación y el discurrir de una fiesta a la que, cuando estalló el pánico, habían llegado entre 120.000 y 150.000 jóvenes, del medio millón que esperaban los organizadores. 
La rampa de acceso al recinto y el túnel que servía de entrada y salida a éste -de 400 metros de largo y dividido en dos tramos- no era suficiente para ese caudal humano, a lo que siguió un cruce de medidas contradictorias entre policía y organizadores. 
Algunas de las personas atrapadas pudieron ponerse a salvo encaramándose a una escalera de salida en medio del túnel. 
En ese punto colocaron los familiares y otros afectados el monumento en recuerdo a la tragedia, escrito en los distintos idiomas de quienes murieron el 24 de julio de 2010 en ese lugar. 
La "Loveparade" nació en 1989 en Berlín como gran fiesta del tecno y en los años siguientes superó el millón y medio de asistentes, impulsada por su estrella y pinchadiscos, el Dr. Motte. 
Después empezó a declinar y se trasladó, ya organizada por Lopavent, a otros lugares de Alemania, hasta parar en Duisburgo, una desangelada y endeudada ciudad de la cuenca del Ruhr de medio millón de habitantes. EFE gc/nl/emm

El juicio, un dolor necesario para los familiares de las víctimas                       Gemma Casadevall Düsseldorf (Alemania), 8 dic (EFE).- Las familias de las víctimas de la "Loveparade", la fiesta tecno en la que murieron 21 jóvenes aplastados entre la multitud, acudieron hoy a la apertura del juicio por la tragedia conscientes de que revivirán un dolor nunca superable y de la necesidad de enjuiciar a sus responsables.  "Lo peor fue venir entonces a identificar el cuerpo de mi hija. El desgarro sigue, pero ahora acudo con la entereza de quien sabe que hace lo correcto", dice a Efe Paco Zapater, abogado de Tarragona y padre de Clara, una estudiante de 22 años que murió en esa fiesta el 24 de julio de 2010, en Duisburgo (oeste de Alemania).  Su hija y su amiga Marta Acosta, de la misma edad y también en Alemania con un programa Erasmus, murieron "asfixiadas entre la multitud, porque no había salida en esa ratonera", sostiene Nuria Caminal, esposa del abogado y, como él, impulsora del proceso.  En los siete años transcurridos desde ese día, el marido se ha acostumbrado a atender a los medios con una sonrisa tranquila, mientras que a su mujer se le escapan inevitablemente las lágrimas, de dolor y también de rabia.  "Nunca debieron autorizar esa fiesta ahí. La codicia del organizador y la petulancia del alcalde desencadenaron la tragedia", apunta Gabi Müller, madre de otro muchacho muerto ese día que junto con los Zapater "removió cielo y tierra" -en palabras de Nuria- para impedir que se archivase el caso.  Las familias Acosta, Zapater y Müller forman parte de la acusación particular que recurrió la decisión de la Audiencia de Duisburgo de 2016 de no abrir proceso y hoy tuvieron por primera vez ante sí a los diez encausados: seis empleados de la administración local y cuatro de la empresa organizadora del festival, Lopavent.  "Me he plantado ante ellos, les he mirado a la cara. Cuando vengan como testigos los culpables de verdad también estaré aquí", asegura Nuria Caminal, decepcionada como Müller porque no estén entre los acusados el jefe de Lopavent, Rainer Schaffer, el entonces alcalde Adolf Sauerland y el jefe de la policía local.  La madre de Clara admite que no tendrá valor para asistir a las vistas en que se mostrarán de nuevo las imágenes de una tragedia en la que, además de las 21 víctimas mortales quedaron heridas 652 personas, y por las que se acusa de homicidio negligente y lesiones físicas a los diez procesados.  "He visto esos vídeos y fotos muchas veces. Pero no sé si lo soportaría aquí", dice ante el inicio de un juicio, trasladado a Düsseldorf por razones de aforo.  Hasta 2018 se han programado 111 vistas, pero el final del proceso es incierto. Los Zapater temen que pueda alargarse hasta prescribir, en julio de 2020, los cargos contra los acusados.  "El amor no acaba nunca, pero la justicia prescribe", lamenta. La primera parte de esa frase es la que quedó inscrita en el monumento en recuerdo de las víctimas, en el lugar de la tragedia, que el matrimonio visita todos los años en el aniversario de la tragedia.  Las imágenes de lo ocurrido en el túnel de 400 metros de largo que debía servir de acceso y salida al recinto para hasta medio millón de jóvenes siguen siendo "un hachazo en el corazón", afirma la madre de Clara Zapater.  Que al final no acudiera la cifra ansiada por los organizadores, sino aproximadamente unos 150.000 jóvenes evitó "que hoy no seamos muchos más los que lloramos a nuestros hijos", dice, mientras su esposo, sin perder la sonrisa, pero con los ojos enrojecidos, posa un brazo sobre sus hombros.  "Queremos tres cosas: que se juzgue a los responsables, que se aclare cómo ocurrió y que no vuelvan a haber tragedias como ésta, en ningún país del mundo", dice el abogado.  Que el juicio se celebre siete años después, que nadie asumiera voluntariamente responsabilidades políticas -el alcalde acabó dimitiendo tras un referéndum ciudadano en que una abrumadora mayoría pidió su cese- es algo que no extraña ya al matrimonio de Tarragona.  "Cuando Clara nos dijo que se venía a Alemania con el Erasmus nos quedamos tranquilos. Pensábamos que éste es un país donde las cosas funcionan bien", asegura el padre. La tragedia y la "ineficacia judicial" posterior le mostraron "una Alemania que creía imposible", asegura. EFE gc/nl/emm

Regreso al túnel

Alemania abre juicio por la "Loveparade", la trágica fiesta con 21 jóvenes muertos

Gemma Casadevall

Duisburgo (Alemania), 7 dic (EFE).- La Audiencia de Duisburgo, en el oeste de Alemania, abre mañana viernes el juicio por la trágica "Loveparade" de 2010, la gran fiesta tecno en la que murieron 21 jóvenes aplastados por la multitud, entre ellos dos españolas, cuyas familias reclaman aún justicia. 

"Son casi siete años de lucha. Este viernes se abre el juicio. Pero no están entre los acusados los dos grandes responsables de tanto dolor: el alcalde, Adolf Sauerland, y el organizador de la fiesta, Rainer Schaller", explica a Efe Paco Zapater, abogado de Tarragona y padre de una de las víctimas, Clara. 

Su hija, de 22 años y en Alemania con el programa Erasmus, murió el 24 de julio de 2010 junto a su amiga Marta Acosta y 19 jóvenes de otras nacionalidades: Alemania, Holanda, Italia, China y Australia. 

El matrimonio Zapater, Paco y Nuria, forman parte de la acusación particular en uno de los mayores juicios de la historia reciente alemana que, por razones de aforo, no tendrá lugar en Duisburgo, sino en el pabellón de congresos de Düsseldorf, capital del populoso "Land" de Renania del Norte-Westfalia. 

En lugar del alcalde -que dimitió en 2012, después de que los ciudadanos de Duisburgo se pronunciaran a favor de su cese en un referéndum- o del jefe de la empresa organizadora Lopavent, se sentarán en el banquillo seis representantes de la administración municipal y cuatro de la citada compañía. 

Se les imputa homicidio negligente en 21 casos y lesiones por los 620 heridos en la macrofiesta, a la que se preveía la asistencia de hasta 450.000 jóvenes y en la que en el momento de la tragedia participaban 150.000. 

Muchos jóvenes quedaron atrapados en un único túnel que debía servir, a la vez, de vía de acceso y de salida al festival, una tragedia que, a juicio del informe del forense Jürgen Gerlach, habría sido aún mayor si se llegan a cumplir las expectativas de asistencia de Lopavent. 

Según ese informe, el espacio previsto estaba preparado para recibir a unos 50.000 asistentes, no para el casi medio millón ansiado. 

"La alcaldía autorizó celebrar la 'Loveparade' en esa ratonera", denuncia Zapater, quien prevé asistir al menos a las cuatro primeras vistas de un juicio para el que hay programadas 111 sesiones. 

Zapater, como los Acosta, la alemana Gabi Müller -quien perdió a su hijo- o el chino Hannui Huang -cuya esposa murió en la fiesta-, reactivaron el proceso cuando parecía que no iba a tener lugar. 

En abril de 2016, tras años de investigaciones, de haberse tomado declaración a 3.409 testigos y revisado más de mil horas de imágenes de las cámaras de vigilancia o los teléfonos móviles de asistentes, la Audiencia de Duisburg desestimó la apertura del juicio. 

La fiscalía había apuntalado su acusación en un informe de un experto británico, que se tachó de poco fundamentado. 

La fiscalía y la acusación particular -60 afectados, representados por 35 abogados- presentaron recurso en Düsseldorf, donde a principios de 2017 se falló a favor de los demandantes. 

El proceso se celebrará por razones logísticas en la capital del "Land", en una sala con capacidad para 500 personas, entre acusados y defensas, familiares u otros afectados, ciudadanos y medios. 

"Hemos visto esas imágenes, esos vídeos centenares de veces. Cada vez es un hachazo que nos rompe el alma. Va a ser muy duro. Pero hemos luchado mucho por estar aquí. Lo importante es que no se demore todo, porque en 2020 los cargos prescriben", explica Zapater. 

Las imágenes de la tragedia siguen vivas para los familiares, quienes en estos años han trabado "relaciones de amistad". 

"Ellos nos han visitado a nosotros, en España. Nosotros viajamos al menos una vez al año aquí. Compartimos lágrimas, a veces nos divertimos juntos, a pesar de la frontera del idioma", explica. 

Entre sus iniciativas conjuntas estuvo una recogida de 362.160 firmas para lograr la reapertura de las investigaciones, tras la decisión de Duisburgo de rechazar la acusación. 

"Soy abogado. Sé que una decisión judicial no puede derivarse de recoger firmas. Pero también sé que la Justicia no puede permanecer ajena al sentir del ciudadano", afirma el jurista y padre de una muchacha a la que dejó partir para estudiar en Münster -"una ciudad de un país que creíamos seguro, donde las cosas funcionan bien"-. 

Además de compartir esfuerzos frente a la Justicia, los Zapater y otros familiares se encuentran todos los años, el 24 de julio, ante el monumento de acero, en forma de escalera, colocado en el lugar de la tragedia y donde se lee la frase "El amor nunca acaba" en varios idiomas, incluidos el español y el catalán. EFE gc/nl/si

El viejo Alex

L'ultradreta dóna les regnes a l’ala més radical

 

Gemma C. Serra - Berlín            
La ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD), la tercera força del país, va demostrar, en el seu congrés federal d’aquest cap de setmana, la seva capacitat per treure profit del caos. D’una banda, va deixar la presidència del partit en mans de dos representants de la línia més dura –el veterà Alexander Gauland, cap de llista a les generals de fa dos mesos, i l’eurodiputat Jörg Meuthen–, després d’una sèrie de votacions de resultats contradictoris.
De l’altra, per afinar l’estratègia com a primera força opositora del Bundestag, si Angela Merkel convenç els socialdemòcrates de tornar a formar una gran coalició.El duet Gauland-Meuthen va ser elegit com a nova cúpula del partit, després que qui havia estat el seu rostre més mediàtic, la copresidenta Frauke Petry, l’abandonés l’endemà dels comicis i en desacord amb el seu radicalisme. Meuthen era l’altre co-president i buscava qui omplís la vacant. Una sèrie de votacions caòtiques van deixar fora el moderat Georg Patzerski i van col·locar-hi Gauland. Tant aquest com Meuthen són propers al líder més emblemàtic del neonazisme alemany, Björn Höcke. Col·locar Höcke en la cúpula hauria estat un maniobra massa arriscada, perquè se l’identifica amb una línia que espanta l’elector no identificable com a radical. Amb Gauland com a copresident, Höcke pot portar discretament les regnes del partit des de la rereguarda.
El congrés va ser caòtic, pel que fa a les sessions internes, i va estar envoltat d’aldarulls als carrers de Hannover. El caos, però, no és un enemic de l’AfD, acostumat a treure profit de situacions confuses. Merkel encara no ha aconseguit formar govern, més de dos mesos després de les eleccions, ni té garantit que els socialdemòcrates donin llum verd a una nova gran coalició que, formalment, encara ni tan sols no es negocia.
Sigui quin sigui el desenllaç, la ultradreta se sent guanyadora. Si Merkel lliga una nova gran coalició, l’AfD assumirà el paper de líder de l’oposició. Si la cancellera opta per un govern en minoria, aprofitarà aquesta feblesa per dibuixar-la com a líder fracassada. I si hi ha nous comicis, els sondejos apunten a un vot de càstig per a les grans formacions i a una crescuda dels radicals.

Martin, en el gran bazar

Schulz posa condicions al seu suport a Merkel

Gemma C. Serra - Berlín

 

Un Martin Schulz a la defensiva i enfadat va ser l’encarregat de donar alguna informació, ahir, sobre els resultats del diàleg mantingut la nit abans al més alt nivell possible –entre ell, com a líder socialdemòcrata; la cancellera Angela Merkel, el bavarès Horts Seehofer i el president Frank Walter Steinmeier– per mirar de desbloquejar la formació d’un nou govern a Alemanya.
“El que s’està informant és directament fals”, va assegurar, després que el diari Bild, tradicionalment proper als conservadors de Merkel, fes circular que havia donat llum verd a negociar una gran coalició. Schulz no es va mossegar la llengua i va indicar que l’origen de la falsa informació havia de ser el bloc conservador de Merkel, per afegir-hi que acabava de parlar per telèfon amb la cancellera del que considera un “comportament inacceptable”. Des de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la líder alemanya ningú no va aclarir res respecte a aquesta suposada filtració interessada, però es va insistir en l’oferiment al Partit Socialdemòcrata (SPD) per començar “negociacions serioses” per arribar a una gran coalició.
L’encarregat de fer-ho va ser el secretari d’organizació, Klaus Schüler, un rostre pràcticament desconegut pel ciutadà corrent, com si no es volgués donar més volada al teòric fake difós pel Bild.
Sobre Schulz havien començat a ploure de manera immediata les pressions de les joventuts de l’SPD, decidides a plantejar “resistència activa” a una nova gran coalició. Schulz va fer campanya electoral amb la promesa que mai no s’avindria a un nou govern sota Merkel.
Ni tan sols la pressió del president Steinmeier, socialdemòcrata i exministre d’Afers Estrangers de la cancellera, pot fer bellugar aquesta posició, a parer de les noves generacions i de l’ala esquerrana del partit.
El líder socialdemòcrata, en canvi, va donar una sèrie de detalls de quines han de ser les condicions prèvies per anar a una nova gran coalició: un ampli programa de reformes socials, la fi de la política d’austeritat i una resposta “positiva” als plans del president francès, Emmanuel Macron.

Congrés agitat

Aquesta és la plataforma que vol presentar al congrés del partit que, del 7 al 9 de desembre, la setmana vinent, ha de donar el sí, d’una banda, a alguna forma de cooperació amb Merkel i, de l’altra, a la seva reelecció com a president.
Es preveu una cita complexa per a Schulz, que va ser elegit president del partit el març passat, amb un 100% dels vots, però que ha enfonsat la socialdemocràcia fins al seu mínim històric –un 20,5% en les generals del 24 de setembre– i que, al damunt, es veu empès a donar suport a un govern de Merkel que dissipi el perill d’inestabilitat política a Alemanya.

Höcke, entre pasillos

La ultraderecha trata de exhibir madurez en un congreso caótico

Gemma Casadevall

Hannover (Alemania), 2 dic (EFE).- La ultraderechista Alternativa para Alemania (AfD) se presentó hoy como un partido "maduro", desde su nueva posición de tercera fuerza parlamentaria, con un congreso federal diseñado para exhibir fortaleza, pero salpicado por el caos interno y las protestas en la calle. 

"Hemos madurado, hemos aprendido y vamos a seguir avanzando, aún más, en contraste con el flagrante fracaso de la aún canciller Angela Merkel", afirmó el presidente de la AfD, Jörg Meuthen, ratificado en su puesto con el respaldo del 72 % de los 600 delegados del congreso federal, celebrado en Hannover (centro del país). 

Su compañero en la jefatura bicéfala será Alexander Gauland, cabeza de lista junto con la neoliberal Alice Weidel en las pasadas elecciones generales, quien presentó su candidatura en el último momento y recibió un apoyo del 67 %. 

La reelección de Meuthen se daba por segura, por representar la solidez de una formación profusa en cismas internos, el último de los cuales fue el causado por el abandono de su rostro más mediático, Frauke Petry, el día siguiente de las pasadas elecciones generales, descontenta con su rumbo radical. 

Para ocupar la vacante de Petry se postulaban el exoficial del Ejército y jefe del partido en Berlín, Georg Pazderski y una líder regional del norte del país, Doris von Sayn-Wittgenstein, que quedaron prácticamente empatados en dos votaciones. 

En medio de la confusión ante el camino que se debía seguir presentó su candidatura "salvadora" Gauland, en un congreso marcado por el caos, cuyas primeras siete horas se emplearon en resolver dudas y problemas de procedimiento. 

Pazderski, líder de la AfD en Berlín y considerado un moderado, no cuenta con el apoyo de su ala más radical, por haber apoyado el proceso de expulsión impulsado el año pasado contra Björn Höcke, líder regional en el este del país y aglutinante del voto neonazi. 

Höcke defiende lo que califica de "nuevo patriotismo social", que incluye el rechazo a los rescates de la zona euro, a la acogida de refugiados y a toda forma de inmigración ilegal. 

El proceso de expulsión contra este líder regional sigue pendiente de resolución -"fue una maquinación política de Petry", afirmó Höcke, en un aparte con medios en Hannover-, lo que no le impidió ser la estrella oficiosa del congreso. 

Se llegó a especular con que presentaría su candidatura a la vacante de Petry, lo que tras varias rondas de consultas entre pasillos con Meuthen y Gauland no ocurrió. 

Höcke es en parte temido por la formación, por sus constantes escándalos y arengas neonazis, pero a la vez considerado un buen captador de votos entre el electorado más radicalizado y xenófobo. 

El caos y las intrigas más o menos perceptibles ocuparon la atención dentro del Centro de Congresos, mientras que en la calle se sucedieron las protestas contra la formación, la primera de ese espectro que accedió al Bundestag desde los años 50, al obtener un 12,6 % en las generales. 

Horas antes del inicio de las sesiones, un fuerte contingente policial había cortado al tráfico y acordonado las inmediaciones del recinto. 

Las fuerzas de seguridad hicieron uso de cañones de agua para dispersar a grupos de jóvenes que pretendían bloquear sus accesos, mientras que en distintos puntos de la ciudad se registraron enfrentamientos entre los antidisturbios y grupos de manifestantes. 

Al menos dos agentes resultaron heridos, aunque no de gravedad, y un manifestante sufrió lesiones. 

Pasado el mediodía, entre 6.000 y 7.000 manifestantes, según cifras policiales, desfilaron por el centro de la ciudad en una marcha autorizada, custodiada por un fuerte operativo policial para evitar que grupos aislados trataran de llegar al lugar del congreso. 

La AfD, fundada en 2013 como partido euroescéptico, viró su discurso hacia la xenofobia en medio de la crisis migratoria de 2015 y la llegada de refugiados a Alemania -el país ha acogido desde entonces 1,3 millones de peticionarios de asilo-. 

Empezó así a ganar electorado y tiene ya escaños en 14 de los 16 Länder del país, además de los 92 que obtuvo en el Bundestag. 

Si llega a formarse otra gran coalición entre el bloque conservador de Merkel y los socialdemócratas de Martin Schulz, ocupará la posición de líder de la oposición parlamentaria. EFE 

gc/jsm 

(foto) (audio)

A la mañana siguiente

Merkel emplaza al SPD a "negociar en serio" una gran coalición

Gemma Casadevall

Berlín, 1 dic (EFE).- La Unión Cristianodemócrata (CDU) de la canciller alemana, Angela Merkel, dejó hoy la decisión de "negociar en serio" otra gran coalición a los socialdemócratas de Martin Schulz, divididos ante el dilema de respaldar un nuevo Gobierno bajo liderazgo conservador o pasar a la oposición. 

La reunión mantenida el jueves por la noche entre Merkel, Schulz y el líder bávaro Horst Seehofer, a invitación del presidente Frank Walter Steinmeier, se celebró bajo compromiso de confidencialidad ya que toda decisión quedaba supeditada a consultas internas de los partidos, pero hoy estuvo dominado por las filtraciones. 

Por un lado, el popular "Bild" -tradicional medio afín al bloque conservador- informó de una supuesta "disposición" de Schulz a proponer a su partido abrir negociaciones para gran coalición, a lo que siguió un airado desmentido del líder socialdemócrata calificando la información de "simplemente falsa". 

Casi en paralelo, "Der Spiegel" avanzó lo que serían condiciones previas de Schulz a una alianza, formuladas a ese medio por el propio líder del SPD y que van desde una profunda reforma de la UE y del sistema social alemán, a modo de "respuesta positiva" a las propuestas del presidente francés, Emmanuel Macron. 

"La CDU está dispuesta a entablar una negociación seria con el SPD, sin condiciones previas", apuntó por parte de la Unión Cristianodemócrata (CDU) de Merkel su secretario de organización, Klaus Schüler, única voz autorizada del partido de la canciller para informar de la reunión a los líderes del jueves. 

El sí o el no a negociar una nueva gran coalición -tras las que lideró Merkel en su primera y en su tercera legislatura- corresponde al SPD, fue el mensaje del representante de la CDU, que proponía una nueva ronda de consultiva entre los partidos implicados, el 10 y 11 de diciembre. 

La declaración de Schüler siguió a la comparecencia de Schulz, visiblemente enojado contra la filtración de "Bild" sobre una supuesta luz verde por su parte a la gran coalición. 

Esas informaciones son "interesadas", "inaceptables" y proceden sin duda de la CDU, afirmó Schulz, quien dijo haber hablado por teléfono con la canciller esa mañana para transmitirle su malestar por lo ocurrido tras el encuentro del jueves a cuatro bandas -incluido el presidente- y bajo compromiso de confidencialidad.

La filtración había desatado ya reacciones de las juventudes socialdemócratas, que previamente habían advertido de que presentarán resistencia a otra gran coalición, por considerarlo un "peligro para la credibilidad" del partido. 

Tanto en su campaña electoral como tras los comicios del pasado 24 de septiembre Schulz ha rechazado una reedición de la alianza de Gobierno entre su partido, la CDU de Merkel (en el poder desde 2005) y su hermanada Unión Socialcristiana de Baviera (CSU). 

El líder socialdemócrata empezó a ceder, ante el requerimiento del presidente Steinmeier -del SPD- a aceptar abrirse al diálogo, tras el fracaso de las negociaciones para formar Gobierno entre los conservadores, los liberales y los verdes. 

Schulz insistió hoy en que hay "otras opciones" a analizar e insistió en que cualquier decisión se adoptará por el partido, a cuya ejecutiva trasladó hoy los contenidos del encuentro mantenido ayer con la canciller. 

A esa consulta interna seguirá el lunes la otra reunión de la ejecutiva, preparatoria para el congreso del SPD de los próximos días 7, 8 y 9, en el que Schulz se someterá a su reelección como jefe del partido. 

La cita de Schulz con sus delegados se prometía ya muy compleja, después de que bajo su liderazgo el partido quedase hundido en su mínimo histórico -un 20,5 %- en las pasadas generales. 

La familia socialdemócrata parecía resignada a "regenerarse en la oposición", como dijo Schulz, pero ahora está dividida entre la posibilidad de respaldar a Merkel en la formación de un Gobierno estable, como vía para evitar nuevas elecciones. 

La reedición de una alianza con el bloque conservador de la canciller es una opción, pero existe también la de brindar apoyo parlamentario a un Gobierno de minoría, una fórmula inédita a escala federal en Alemania y que implica el riesgo de perder en estabilidad política. EFE 

gc/psh 

(foto)