Meuthen, el bueno

 

La ultradreta d’Alemanya opta per la radicalització

Jörg Meuthen, copresident d’Alternativa per Alemanya (AfD), en un acte de la formació ultradretana, a Dresden FILIP SINGER / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“Els cor­rents radi­cals dins la ultra­dreta han gua­nyat la par­tida. I el pas següent serà ocu­par la pre­sidència del par­tit”, adver­tia aquests dies el minis­tre de l’Inte­rior de Turíngia, Georg Maier, res­pecte a Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), el par­tit de la ultra­dreta par­la­mentària. Maier, soci­al­demòcrata, coneix millor que els seus col·legues de Berlín la rea­li­tat interna de l’AfD. A Turíngia, a l’est ale­many i l’únic land del país amb un govern encapçalat per l’Esquerra, hi ha el nucli radi­cal de l’AfD. El seu cap és Björn Höcke, líder de Der Flügel –“L’Ala”–, el cor­rent intern més ober­ta­ment neo­nazi, vigi­lat per l’espi­o­natge d’Inte­rior pel seu extre­misme.
Ofi­ci­al­ment, aquesta “Ala” està des­ar­ti­cu­lada per ordre de la cúpula naci­o­nal de l’AfD, que d’una banda neces­sita Höcke, reclu­ta­dor del vot jove, però de l’altra tem que l’obser­vació d’Inte­rior s’esten­gui a tot el par­tit. Va ser una des­ar­ti­cu­lació teòrica, adver­teix Maier, que recor­dava des de la ràdio pública Deutsch­land­funk que mai no va tenir una estruc­tura pròpia defi­nida i, per tant, no hi havia res a dis­sol­dre.
Höcke va gua­nyar la bata­lla interna con­tra un dels copre­si­dents del par­tit, Jörg Meut­hen. Aquesta set­mana, en una entre­vista a la tele­visió pública ARD, Meut­hen va anun­ciar la seva dimissió i també la baixa com a mili­tant de l’AfD. “El par­tit ha aban­do­nat el ter­reny democràtic”, va adver­tir Meut­hen. L’AfD “no té futur com a força naci­o­nal, sinó que esde­vindrà un par­tit radi­ca­lit­zat i regi­o­nal”, con­cloïa Meut­hen.
L’ara exco­pre­si­dent del par­tit va ocu­par durant set anys aquest càrrec, com­par­tit amb suc­ces­sius repre­sen­tants dels sec­tors més radi­cals. Ima­gi­nar-se que, de cop, ha apa­re­gut en ell una sen­si­bi­li­tat democràtica seria ingenuïtat. És el ter­cer líder que deixa l’AfD, nas­cuda el 2013 com a par­tit euro­escèptic, con­ver­tida en xenòfoba durant la crisi migratòria del 2015 i aglu­ti­na­dora dels anti­va­cu­nes amb la pandèmia.
La reti­rada de Meut­hen arriba després de la de dos líders fun­da­ci­o­nals, Bernd Lücke i Frauke Petry, en tots dos casos en la fase ini­cial i entre crits d’alerta per la radi­ca­lit­zació. L’últim auto­pro­cla­mat mode­rat sem­bla haver accep­tat la der­rota davant Höcke, qui a escala fede­ral té el suport de l’altre copre­si­dent, Timo Chru­pa­lla.
Meut­hen ha tirat la tova­llola, embo­li­cat, a més, en un procés per reti­rar-li la immu­ni­tat par­la­mentària i rela­ci­o­nat amb les inves­ti­ga­ci­ons per dona­tius irre­gu­lars al par­tit.
La guerra entre els teòrics mode­rats i els radi­cals ha afe­blit l’AfD. Del 12,6% que va obte­nir en les elec­ci­ons gene­rals del 2017 i de la posició de ter­cera força a escala naci­o­nal, va pas­sar el 2021 al 10,3% i el cinquè lloc. Però en l’àmbit regi­o­nal no hi ha cap afe­bli­ment: a Turíngia i altres estats fede­rats de l’est és la segona força. A Saxònia va ser el par­tit més votat en les últi­mes gene­rals. Només el cordó sani­tari els manté fora de les ali­an­ces per fer govern. A Turíngia, l’esquerrà Bodo Rame­low governa en mino­ria amb soci­al­demòcra­tes i verds, sota “tolerància” de la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU). L’Ala de Höcke ni es plan­teja una “nor­ma­lit­zació” dins l’espec­tre par­la­men­tari.

El submarí presidencial

Alternativa per Alemanya (AfD) viu de la provocació. També allà on no té res a pelar, com és el cas de la reelecció de Frank-Walter Steinmeier com a president del país, arribat al càrrec el 2017 com a candidat de consens entre el seu Partit Socialdemòcrata i el bloc conservador de l’aleshores cancellera Angela Merkel.

L’elecció correspon a l’Assemblea Federal, una cambra mixta amb diputats del Bundestag (cambra baixa) i delegats del Bundesrat (cambra alta), amb 1.472 membres. Alternativa per Alemanya hi té 152 vots. Steinmeier té el suport de la coalició del canceller Olaf Scholz entre socialdemòcrates, verds, liberals i de l’oposició conservadora. Però l’AfD va decidir proposar com a aspirant propi Max Otte, cap de la Unió de Valors, un corrent dretà dins de la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Un enemic intern de temps passats de Merkel i una provocació per al nou líder del partit, el dretà Friedrich Merz, que s’ha compromès a no tolerar cap apropament cap a l’AfD i a expulsar del partit a qui ho intenti.
La Unió Cristianodemòcrata ha suspès de militància Otte i li ha obert un procés d’expulsió. Això no podrà evitar, però, que l’elecció de Steinmeier, el 13 de febrer, serveixi de retruc de pantalla al submarí ultra del bloc conservador.

Parteitag

Los verdes renuevan su cúpula, ceñidos al compromiso como socios de Scholz

Gemma Casadevall

 Berlín, 29 ene (EFE).- Los Verdes alemanes renovaron su cúpula, dos meses después de situarse sus líderes, Annalena Baerbock y Robert Habeck, al frente de Exteriores y de Economía bajo el canciller socialdemócrata Olaf Scholz, convencidos de pueden llegar a más por la vía del compromiso.
La presidencia bicéfala de los últimos cuatro años, Baerbock y Habeck, se despidió ante los delegados en un congreso virtual y, por tanto, sin los acalorados debates de tiempos presenciales.
Fueron elegidos para sucederles Ricarda Lang, quien con 28 años es la más joven líder en la historia del partido, y Omid Nouripour, germano-iraní y experto en Exteriores. La nueva presidenta obtuvo un 76 % del voto telemático, mientras que su compañero de fórmula superó el 82 % .
Nacido en Teherán en 1975, Nouripour llegó con sus padres a finales de los 80 en Fráncfort y es diputado del Bundestag (Parlamento) desde 2006.
Lang lideró las juventudes de los Verdes y obtuvo su escaño parlamentarios en 2021. Ha sufrido acoso en las redes sociales, sea por sus posiciones políticas, por haber ingresado -como el resto de la cúpula- una prima de 1.500 euros por gastos de la pandemia o simplemente por su sobrepeso.
Ante el congreso, apostó Lang por una "organización realista" y defendió la "gran oportunidad" que significa estar en el gobierno. Nouripour destacó "el sello verde" que su partido estampó en el pacto de coalición con Scholz, fruto del compromiso.
El término "compromiso" fue también el más utilizado por Baerbock y Habeck en su despedida como co-presidentes. "El compromiso forma parte de la vida", sentenció la ministra.
De acuerdo con la norma de los verdes, que impone una separación de cargos partidarios y funciones ministeriales, ambos dejan sus puestos tras haber conducido al partido al mejor resultado de su historia en las elecciones generales de 2011, con 14,8 %.
La designación como candidata a la Cancillería, en marzo de 2021, catapultó a Baerbock al primer puesto en intención de voto. Ese liderazgo virtual se disolvió pronto, en parte por deslices y errores de la candidata, profusamente amplificados en los medios y redes sociales.
"Alcanzamos un resultado histórico, pero no el 25 %", recordó Habeck. El triunfo fue para Scholz, quien con el 25,7 % del Partido Socialdemócrata (SPD) se convirtió en canciller con su tripartido con verdes y liberales.

EQUILIBRIOS O RENUNCIAS

Habeck es vicecanciller y ministro de Energía y Clima, lo que implica el desafío de llevar adelante una revolución energética verde y la puesta al día de una potencia industrial que quedó algo regazada.
Por el momento, ha afrontado a regañadientes la propuesta de la Comisión Europea (CE) que considera "verdes" tanto la energía atómica como el gas natural, en un año en que Alemania completará el apagón nuclear iniciado durante el gobierno roji-verde de Gerhard Schröder -1998/2005-.
Baerbock se ha convertido en la ministra de Scholz más activa y mediática. Ha tenido que hacer equilibrios entre los postulados que defendió en la oposición -como el rechazo al gaseoducto Nord-Stream II y la crítica a Moscú- y el diálogo que ahora representa como jefa de la diplomacia alemana.
El canciller es quien marca las pautas en Exteriores, se le recordó a Baerbock desde Cancillería al asumir el cargo. No obstante, fue ella quien esta semana, desde el Bundestag, condicionó el futuro del gasoducto germano-ruso a las posibles sanciones, en caso de una agresión rusa a Ucrania.
La gran renuncia de los Verdes, sin embargo, se produjo ya antes de sellarse el tripartito, al acceder que el Ministerio de Tráfico fuera para los liberales. Con ello se resignaron a que no se impondrá un límite de velocidad en las carreteras, una aspiración de los Verdes compartida, según sondeos actuales, por una mayoría de los ciudadanos, pero no por el tercer socio de la coalición.

AGRICULTURA, MEDIOAMBIENTE Y FAMILIA

Los Verdes ven estos compromisos como parte de la estrategia que tiene que llevarles a Cancillería tras el primer "ensayo general" de Baerbock. Cinco son los ministerios que dirigen -Agricultura, Medioambiente y Familia, junto a Exteriores y Economía-, además de la secretaria de Estado de Cultura.
En Agricultura empezó a marcar su rumbo Cem Özdemir, un veterano en un partido aún joven, quien en 1994 se convirtió en el primer diputado de origen turco del Bundestag.
Al frente de Medioambiente, Familia y Cultura están tres mujeres -Steffi Lemke, Anne Spiegel y Claudia Roth-, con lo que los Verdes cumplieron el objetivo de la paridad de género, lo mismo que los socialdemócratas de Scholz, aunque no los liberales. EFE  gc

El pacto Putin-Schröder

 Alemanya pressiona amb el gasoducte Nord-Stream 2 en cas d’agressió a Ucraïna

Alemanya pressiona amb el gasoducte Nord-Stream 2 en cas d’agressió a Ucraïna.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

“Si hi ha una nova agressió, nosal­tres tenim un ampli ven­tall de res­pos­tes, inclo­ent-hi el Nord-Stream 2”, va asse­gu­rar ahir Anna­lena Baer­bock, la minis­tra d’Afers Estran­gers verda del can­ce­ller soci­al­demòcrata, Olaf Scholz. La minis­tra va pro­nun­ciar així allò que el cap del seu govern evita dir, la pos­si­bi­li­tat que el gaso­ducte que ha de por­tar direc­ta­ment gas rus a Ale­ma­nya no entri en fun­ci­o­na­ment, si és que Rússia enva­eix Ucraïna.
Scholz, com tot el seu Par­tit Soci­al­demòcrata (SPD), ha mirat d’esqui­var fins ara el pos­si­ble ús del Nord-Stream 2 com a ins­tru­ment de pressió sobre Mos­cou. Òbvi­a­ment, la qüestió és sobre la taula, sobre­tot tenint en compte que el gaso­ducte ja està tècni­ca­ment pre­pa­rat per fun­ci­o­nar, però encara no ha rebut la llicència per fer-ho. Baer­bock, que men­tre era a l’opo­sició exi­gia que s’aturés un pro­jecte que implica aug­men­tar la dependència energètica de Rússia, ara com a minis­tra es limita a dir que, de moment, no pot entrar en ser­vei.
Per a Scholz la qüestió és molt més deli­cada. Per al seu par­tit no hi ha marxa enrere a un gaso­ducte “hereu” del Nord-Stream 1. No només perquè d’aquest pri­mer canal depèn el 80% del gas que actu­al­ment con­su­meix Ale­ma­nya, sinó també perquè tot ple­gat va sor­gir de “l’amis­tat política” o aliança d’interes­sos entre l’ara excan­ce­ller soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder –al poder del 1999 al 2005– i el pre­si­dent rus de sem­pre, Vladímir Putin.
Per a l’SPD, par­lar de Nord-Stream 2 era, fins ara, tocar un tema espinós. Ara pot aca­bar sent l’ins­tru­ment de nego­ci­ació essen­cial amb Mos­cou. Scholz, com el francès Emma­nuel Macron, insis­teix a man­te­nir els canals de diàleg oberts amb Rússia. El Nord-Stream 2 pot ser l’alt preu que acabi pagant Putin, en cas de vio­lar la inte­gri­tat ter­ri­to­rial d’Ucraïna, per segona vegada i després de l’annexió de Cri­mea.
Scholz, a qui l’opo­sició con­ser­va­dora ano­mena el “can­ce­ller ino­pe­rant” o “ine­xis­tent”, pensa pre­sen­tar-se la set­mana que ve a la Casa Blanca per par­lar amb el pre­si­dent nord-ame­ricà, Joe Biden.
Serà una reunió mar­cada pel des­con­ten­ta­ment del gran aliat transatlàntic davant la insistència fran­co­a­le­ma­nya per la via del diàleg, men­tre altres socis euro­peus recla­men des­ple­ga­ment de tro­pes.

El suport ale­many

Molt pit­jor encara, als ulls de Was­hing­ton, és la nega­tiva ale­ma­nya a sub­mi­nis­trar armes a Ucraïna. Uns cinc mil cascs de sol­dat és el que, ara per ara, ha promès Berlín a Kíev com a apor­tació defen­siva men­tre creix la pressió russa a les fron­te­res.
Aquí Scholz i Baer­bock sí que són del mateix parer. Ale­ma­nya no exporta armes letals a regi­ons en crisi, argu­men­ten. Sem­bla una excusa, en una gran potència expor­ta­dora d’arma­ment com és el seu país. Però forma part de l’estratègia nego­ci­a­dora davant Putin: pres­si­o­nar sense tren­car peres.

Casting entre herederos

Scholz i Macron defensen el canal de diàleg amb Rússia

El francès Macron escolta l’alemany Scholz, en la roda de premsa prèvia a la reunió que van mantenir ahir, a Berlín EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


La pre­sidència de torn de la Unió Euro­pea (UE) –és a dir, França– i la del G7 –Ale­ma­nya– tenen un objec­tiu comú: demos­trar que són un “poder equi­li­bra­dor” euro­peu i que no pen­sen renun­ciar al diàleg amb Mos­cou, men­tre hi hagi canals oberts.

El pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, i el can­ce­ller ale­many, Olaf Scholz, van ree­di­tar així l’espe­rit del famós eix fran­co­a­le­many, amb la crisi d’Ucraïna com a teló de fons i deci­dits a ser una mena de con­trapès de diàleg enmig de les pro­vo­ca­ci­ons del pre­si­dent rus, Vladímir Putin, i l’acce­le­ració dels pre­pa­ra­tius per a una guerra per part del diri­gent nord-ame­ricà, Joe Biden. Molt en l’estil d’Angela Merkel, l’exlíder de referència euro­pea.

Macron par­larà amb Putin aquest diven­dres, segons va anun­ciar el pre­si­dent francès en la con­ferència de premsa amb Scholz, en la seva pri­mera visita a Berlín des de l’arri­bada al poder del can­ce­ller soci­al­demòcrata.

For­mat de Nor­man­dia


Avui mateix es reprendrà l’ano­me­nat “for­mat Nor­man­dia”, el grup diplomàtic creat el 2014 entre París, Berlín, Mos­cou i Kíev per dis­ten­dre la situ­ació a Ucraïna. Putin és l’únic líder política­ment super­vi­vent d’aquell grup ini­cial, que van inte­grar ales­ho­res Merkel, el francès Hollande i l’ucraïnès Poroi­xenko.

La reunió reac­ti­va­dora serà a nivell d’experts i tindrà lloc a París. La idea és pre­pa­rar el ter­reny per a una reunió a escala de minis­tres d’Afers Estran­gers. Ningú no parla encara d’una cimera.

Nor­man­dia és un dels canals de diàleg encara oberts. També ho estan les ges­ti­ons diplomàtiques dins l’OSCE i el com­promís de man­te­nir un fil diplomàtic entre Was­hing­ton i Mos­cou, expres­sat diven­dres pas­sat a Gine­bra pel secre­tari d’Estat dels EUA, Antony Blinken, i el seu homòleg rus, Ser­guei Lav­rov. “Seguim en temps real la situ­ació a Ucraïna”, va asse­gu­rar Macron. Berlín juga amb un peu a cada banda. Per una part, manté el rebuig a lliu­rar arma­ment a Kíev –“d’acord a la nos­tra política de no sub­mi­nis­trar armes a zones en con­flicte”, en parau­les de Scholz–. Per l’altra, insis­teix que, en cas d’agressió russa, Mos­cou en pagarà “un preu molt alt”. Una amenaça que remet al gaso­ducte Nord-Stream II, pre­pa­rat per por­tar gas rus a Ale­ma­nya per sota del Bàltic, però en espera de rebre la llicència per entrar en fun­ci­o­na­ment.

El perill que esclati una guerra que afec­ta­ria direc­ta­ment socis euro­peus –Polònia, els països bàltics i també els veïns nòrdics– és el tema domi­nant.

Això per­met, de pas­sada, que Macron i Scholz no hagin d’endin­sar-se en un punt de fricció com és l’abisme energètic entre París i Berlín. França defensa l’ener­gia nuclear com a essen­cial per com­plir els objec­tius de reducció d’emis­si­ons con­ta­mi­nants. Ale­ma­nya manté el seu Nein, Danke, el lema dels col·lec­tius anti­nu­cle­ars dels anys setanta.

El camí de l’adeu a les nucle­ars arrenca del pacte amb la indústria sig­nat el 2001 pel can­ce­ller soci­al­demòcrata Ger­hard Schröder i assu­mit després per Merkel.

Aquest any han de tan­car les últi­mes tres cen­trals atòmiques ale­ma­nyes. Pel tri­par­tit entre soci­al­demòcra­tes, verds i libe­rals ale­manys no hi ha marxa enrere. La bata­lla climàtica és un dels punts forts en la pre­sidència ale­ma­nya del G7.

2002

 Un congrés virtual ratifica com a president de la CDU el rival històric de Merkel

El president de la CDU, Friedrich Merz, intervenint ahir en el congrés del partit, a Berlín JOERG CARSTENSEN / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

Costa defi­nir com a “reno­vació” d’un par­tit el retorn d’un líder que vint anys enrere va que­dar fora de les seves estruc­tu­res, arra­co­nat per la via cen­trista d’Angela Merkel. Aquest és el cas, però, de Fri­e­drich Merz, el dretà de 66 anys a qui la Unió Cris­ti­a­no­demòcrata (CDU) va rati­fi­car ahir com a líder amb el 94% dels vots dels dele­gats. Va ser un congrés vir­tual, amb poques inter­ven­ci­ons fora dels dis­cur­sos pro­gra­mats. Hi havia un man­dat previ, ema­nat de la con­sulta entre les bases, que al desem­bre es van pro­nun­ciar amb un 62% a favor de Merz, davant els cen­tris­tes Nor­bert Röttgen i Helge Braun. La rati­fi­cació del congrés era una for­ma­li­tat, ja que segons els esta­tuts del par­tit l’elecció de la pre­sidència cor­res­pon als 1.001 dele­gats de la CDU, no als 400.000 mili­tants.
El cas és que Merz va gua­nyar la par­tida, dues dècades després de que­dar apar­tat de la seva funció d’ales­ho­res –cap de l’opo­sició al Par­la­ment– per la pre­si­denta del par­tit, Merkel. Merz tenia 46 anys i havia ingres­sat a les joven­tuts demo­cra­ta­cris­ti­a­nes als setze anys. Merkel, un any més gran, havia entrat a la política i al par­tit feia només deu anys, com a talent reclu­tat de l’est del país. S’havia con­ver­tit en pre­si­denta d’un par­tit en l’opo­sició i enfon­sat en l’escàndol del finançament irre­gu­lar sota el patri­arca Hel­mut Kohl. Merz va ser un en la sèrie d’ene­mics interns que va arra­co­nar fins a impo­sar la seva línia cen­trista. Ell va que­dar fora de joc, però es va fer mili­o­nari en la gran indústria. Ella va arri­bar a la can­ce­lle­ria de la pri­mera potència euro­pea.
Merz va refer­mar ahir el seu propòsit de rellançar la CDU com a força opo­si­tora i alli­be­rada dels “com­pro­mi­sos” que, al seu parer, han hagut de fer els con­ser­va­dors els dar­rers setze anys als seus socis de coa­lició –soci­al­demòcra­tes, en tres legis­la­tu­res, i libe­rals, en una–. És el ter­cer intent de tro­bar una suc­cessió sòlida a Merkel, que va pre­si­dir el par­tit del 2000 al 2018. El pri­mer i el segon van cor­res­pon­dre a dos cen­tris­tes –Anne­gret Kramp-Kar­rem­ba­uer i Armin Lasc­het–. La pri­mera va fra­cas­sar per falta de lide­ratge; el segon va enfon­sar els con­ser­va­dors en el rècord a la baixa –un 24,1%, el resul­tat de les gene­rals del setem­bre que van situar al poder el soci­al­demòcrata Scholz.
Ara la CDU gira a la dreta amb un líder de qui dependrà el man­te­ni­ment del cordó sani­tari a la ultra­dre­tana Alter­na­tiva per Ale­ma­nya (AfD), prin­cipi fona­men­tal defen­sat a tots nivells per Merkel.

Eclipsi total de l’excancellera

Ni un missatge de salutació als delegats, ni un esment a la seva figura per part del nou líder: l’absència d’Angela Merkel al congrés del seu partit va ser total. Un dia abans, Armin Laschet, el president sortint, havia aclarit que no volia ser presidenta honorària, el càrrec que va ocupar Helmut Kohl. Això no era cap sorpresa, ja que Merkel va deixar clar repetidament que no volia cap càrrec un cop retirada. Menys normal és que tampoc acceptés la invitació de Merz a un sopar dissabte, dissenyat per fer farina blana amb la líder històrica, tant a escala alemanya com europea.

El otro emérito

 L’escàndol de la pederàstia esquitxa Ratzinger

Missa solemne oficiada pel papa Francesc a la basílica de Sant Pere, al Vaticà GIUSEPPE LAMI / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN

El terme més emprat per l’equip d’advo­cats que ha inves­ti­gat els casos de pederàstia a l’Església catòlica bava­resa és el d’“abu­sos i mal­trac­ta­ments sistèmics” des del 1945 al 2019. El següent terme esfereïdor és de “balanç dels hor­rors”, com a resum dels resul­tats de la seva tasca. Qua­tre d’aquests casos afec­ten direc­ta­ment l’ara papa emèrit, Benet XVI, en els seus temps com a car­de­nal Joseph Rat­zin­ger a l’arxidiòcesi de Munic, entre el 1977 i el 1982.

L’informe li atri­bu­eix “inacció” en aquests casos de pederàstia, el més des­ta­cat del qual –reve­lat per la premsa ale­ma­nya uns dies abans de la publi­cació de l’informe– és el d’un rec­tor iden­ti­fi­cat com a Peter H., a qui van tras­lla­dar de la diòcesi d’Essen, a l’oest, a la seva el 1980, per sos­pi­tes de pederàstia. Va con­ti­nuar exer­cint i come­tent el mateix delicte des de Munic, sense con­seqüències pel que fa a l’àmbit eclesiàstic, tot i que poste­ri­or­ment va ser con­dem­nat.

Les sos­pi­tes sobre Rat­zin­ger venen d’abans de la pre­sen­tació d’aquest informe. En mit­jans ale­manys s’havia par­lat d’enco­bri­ment de casos de pederàstia i fins i tot atribuït a la seva “feblesa” davant d’aquests abu­sos la seva decisió de reti­rar-se com a papa el 2013, vuit anys després de ser ele­git suc­ces­sor de Joan Pau II.

L’informe no només car­rega con­tra Rat­zin­ger. Els mals com­por­ta­ments “sistèmics” s’este­nen als seus pre­de­ces­sors i també suc­ces­sors a Munic, inclòs el car­de­nal Rein­hard Marx, l’actual titu­lar. Marx, que havia encar­re­gat la inves­ti­gació a l’equip d’advo­cats, va ofe­rir la seva dimissió l’any pas­sat al papa Fran­cesc com a gest davant de l’abast de l’escàndol pale­sat en un informe pre­li­mi­nar. Fran­cesc va rebut­jar la petició de Marx, con­si­de­rat un reno­va­dor entre l’Església catòlica ale­ma­nya.

Ara la qüestió ha tor­nat a la teu­lada de l’arxidiòcesi de la capi­tal de Bavi­era. És el land més catòlic en un país on el pes entre les dues reli­gi­ons domi­nants està molt equi­li­brat –uns 22 mili­ons de catòlics per 20 mili­ons de pro­tes­tants–, però on els escàndols de pederàstia han pre­ci­pi­tat una cai­guda de cre­ients entre les prin­ci­pals famílies cris­ti­a­nes.
Els qua­tre casos sota la jerar­quia de Rat­zin­ger s’inclo­uen entre els de les 497 vícti­mes docu­men­ta­des per l’informe, amb un total de 235 pre­sump­tes autors de dife­rents graus de pederàstia o mal­trac­ta­ments físics.

Els seus autors par­tei­xen de la base que n’hi ha mol­tes més, algu­nes de rela­ti­va­ment recents. “Són casos que sur­ten a la llum molts anys després, quan les vícti­mes es deci­dei­xen a par­lar, de vega­des per superar la ver­go­nya i el trauma”, segons Mar­tin Pusch, un dels advo­cats de l’equip inves­ti­ga­dor. Molts casos són impos­si­bles de por­tar davant la justícia. Almenys 42 d’aquests pre­sump­tes pede­ras­tes podrien aca­bar pro­ces­sats, ja que l’equip de Pusch ha tras­lla­dat a la fis­ca­lia la docu­men­tació rela­tiva a aquests reli­gi­o­sos, tots ells vius i encara en actiu.

És un escàndol d’abu­sos “sistèmics”, que esquitxa mol­tes jerar­quies de l’Església catòlica bava­resa. Però només un té rellevància inter­na­ci­o­nal i aquest porta el cognom de Rat­zin­ger. El papa Benet XVI va ser ele­git el 2005 enmig d’una forta dis­cussió interna. Dins de la santa seu se’l veia com un repre­sen­tant de l’ortodòxia, repre­sen­tant de la Con­gre­gació de la Fe. De defen­sor de la mora­li­tat ha pas­sat a que­dar sota la sos­pita de l’enco­bri­ment davant dels abu­sos sexu­als a nens o ado­les­cents.

Annalena se entrena

 Blinken exhibeix unitat amb els aliats europeus davant la cita amb Lavrov

Blinken i la seva homòloga alemanya, Annalena Baerbock, ahir a Berlín KAY NIETFELD / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


La ini­ci­a­tiva diplomàtica a múlti­ples nivells d’Antony Blinken va dei­xar ahir la foto de família del secre­tari d’Estat nord-ame­ricà envol­tat dels seus col·legues d’Ale­ma­nya, França i el Regne Unit –Anna­lena Baer­bock, Jean-Yves Le Drian i James Cle­verly– i un mis­satge sem­blant al que han anat difo­nent aquests dies cadas­cun d’aquests socis i ali­ats, a més dels repre­sen­tants de la Unió Euro­pea (UE) –el cap de la diplomàcia, Josep Bor­rell– i de l’OTAN, el secre­tari gene­ral, Jens Stol­ten­berg.
Cal con­ti­nuar per la via diplomàtica, mos­trar la uni­tat amb els ali­ats que Rússia no pot exhi­bir, va dir el nord-ame­ricà, en una roda de premsa amb Baer­bock. “No sabem què farà Mos­cou. Però hem de mos­trar-li les con­seqüències de la seva actu­ació, sigui posi­tiva o nega­tiva”, con­ti­nu­ava, davant del que serà avui la seva reunió a Gine­bra amb el repre­sen­tant de l’ene­mic, el minis­tre d’Afers Estran­gers rus, Ser­guei Lav­rov.
La visita a Berlín va donar-li ocasió d’inter­can­viar mis­sat­ges i experiències amb qui aquests dies ha fet una via sem­blant a la seva, Baer­bock. La minis­tra ale­ma­nya, líder dels Verds i en el càrrec des del desem­bre, ha pas­sat per Kíev i Mos­cou, amb reu­ni­ons d’alt nivell sem­blants a les de Blinken. A Ucraïna, amb el pre­si­dent Volodímir Zelenski, i a Mos­cou amb Lav­rov. Baer­bock va superar així una mena de revàlida exprés o exa­men de madu­resa en temps rècord. 

No es va dei­xar arron­sar per l’expe­ri­men­tat Lav­rov i va recor­dar en una roda de premsa con­junta que, de moment, el con­tro­ver­tit gaso­ducte Nord Stream II –que ha de por­tar gas rus a Ale­ma­nya– no té llicència per ope­rar, d’acord amb les nor­ma­ti­ves euro­pees. També havia dit a Kíev que Ale­ma­nya no lliu­rarà armes a Ucraïna.
Berlín ha entrat, amb el can­ce­ller Scholz, en una dinàmica més crítica amb Mos­cou que la de Merkel. No tant perquè aquesta fos la línia de Baer­bock abans d’arri­bar al minis­teri, sinó sobre­tot perquè els temors a una agressió russa en ter­ri­tori ucraïnès no són ja una mena de clàssic propi del dis­curs dels EUA, sinó que han pres força com a pos­si­bi­li­tat real entre els euro­peus. Berlín, Lon­dres i París no volen dei­xar ara la via diplomàtica. Els socis nòrdics, com Suècia, refor­cen les fron­te­res, men­tre els bàltics i Polònia recla­men suport defen­siu de l’OTAN.

Reunió defi­ni­tiva

La reunió de Gine­bra segueix les ante­ri­ors ges­ti­ons diplomàtiques desen­vo­lu­pa­des aquests dies per Viena, Brus­sel·les i altres ciu­tats euro­pees. Però per la Casa Blanca la visita a Suïssa no és una etapa més, sinó la cita defi­ni­tiva. Mos­cou, per la seva banda, exi­geix garan­ties que Ucraïna no que­darà a l’òrbita de l’OTAN.

Justicia universal

 Alemanya condemna a cadena perpètua un torturador sirià

Familiars de víctimes del règim sirià, a les portes del Tribunal Superior de Coblença (Alemanya), ahir SASCHA STEINBACH / EFE.

GEMMA C. SERRA - BERLÍN


Anwar Ras­lan, exalt càrrec de l’espi­o­natge sirià i res­pon­sa­ble d’inter­ro­ga­to­ris a la temuda presó Sucur­sal 251, a Damasc, va ser con­dem­nat ahir a cadena perpètua per un tri­bu­nal ale­many per crims con­tra la huma­ni­tat come­sos al seu país.

El pro­ces­sat, de 58 anys i arri­bat a Ale­ma­nya com a “opo­si­tor” neces­si­tat de pro­tecció, va ser decla­rat cul­pa­ble de 27 assas­si­nats, a més de lesi­ons físiques, vio­la­ci­ons, abu­sos sexu­als als pre­sos i segrest, entre altres càrrecs.

Cap d’aquests crims va ser comès en ter­ri­tori ale­many ni tam­poc sobre vícti­mes ale­ma­nyes. Ho van ser en els anys en què va estar al ser­vei del règim de Bai­xar al-Assad, des d’aquesta presó, també ano­me­nada Al Jatib.

Però l’Audiència Ter­ri­to­rial de Coblença, al sud d’Ale­ma­nya, va apli­car la juris­dicció uni­ver­sal, en un cas que esta­bleix un pre­ce­dent jurídic i que, per tant, por por­tar a la presó molts altres siri­ans asi­lats o refu­gi­ats en aquest i altres països del món occi­den­tal.

Ale­ma­nya es va adhe­rir al pro­to­col de la justícia uni­ver­sal el 2002. “Aquest vere­dicte és només el prin­cipi, tenim un camí molt llarg a recórrer”, va dir el repre­sen­tant de l’acu­sació par­ti­cu­lar Ruham Hawash, sirià víctima de les pre­sons del seu país.

La seva pla­ta­forma ha estat el Cen­tre Euro­peu de Drets Humans i Cons­ti­tu­ci­o­nals (ECCHR), una ONG amb seu a Berlín que dona suport no només a tor­tu­rats i altres vícti­mes del règim de Damasc. També colla quan es tracta de recla­mar indem­nit­za­ci­ons per a les vícti­mes de l’antic encla­va­ment ale­many a Xile cone­gut com la Colo­nia Dig­ni­dad, diri­git durant dècades per l’exnazi Paul Schäfer, col·labo­ra­dor de l’apa­rell de tor­tu­res de la dic­ta­dura d’Augusto Pinoc­het.
La causa de la Colo­nia Dig­ni­dad con­ti­nua pen­dent, mal­grat els com­pro­mi­sos de res­ti­tució assu­mits pel govern ale­many, en temps d’Angela Merkel.

Amb Síria s’ha acon­se­guit una fita qua­li­fi­cada d’històrica per aquesta ONG. El procés era una “última espe­rança” de reco­nei­xe­ment per a les vícti­mes de crims con­tra la huma­ni­tat, segons el secre­tari gene­ral de l’ECCHR, Wolf­gang Kaleck. Pro­ces­sar-ne els res­pon­sa­bles a l’estran­ger no és, òbvi­a­ment, la “solució ideal”, admet l’orga­nit­zació. Però, si més no, “obre la porta” a fer justícia amb aques­tes vícti­mes.

La sentència és un acte de justícia per a les vícti­mes i alhora un “senyal històric”, resu­mia també, en un comu­ni­cat, Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal (AI). El camí per acon­se­guir-ho es va començar a obrir l’any pas­sat, quan aquesta mateixa audiència va con­dem­nar a qua­tre anys de presó un altre exmem­bre de la intel·ligència siri­ana, Eyad Alg­ha­reib, per com­pli­ci­tat en tor­tu­res.

El cas d’Alg­ha­reib es va dis­gre­gar del procés ini­ci­al­ment com­par­tit amb Ras­lan, un cop es van poder aple­gar pro­ves fona­men­ta­des en con­tra per tor­tu­res. Amb Ras­lan s’ha pas­sat a la cate­go­ria supe­rior, tant per la seva res­pon­sa­bi­li­tat en les pràcti­ques d’aquesta presó com pel pes de la con­demna apli­ca­ble, cadena perpètua.

Ras­lan va entrar als ser­veis secrets del règim sirià el 1993 i va arri­bar a la Sucur­sal 251 el 2008. El 2011 va con­ver­tir-se en res­pon­sa­ble d’inter­ro­ga­to­ris d’una de les pre­sons més temu­des pels opo­si­tors, on Amnis­tia i altres ONG cal­cu­len que s’hi van come­tre uns 4.000 casos de tor­tura i 58 assas­si­nats de pre­sos.

Tant Ras­lan com l’altre pro­ces­sat havien arri­bat a Ale­ma­nya el 2014, un any abans de la crisi migratòria que va por­tar a la potència euro­pea gai­rebé un milió de refu­gi­ats, molts dels quals, fugits de la guerra civil a Síria.

Es van fer pas­sar per opo­si­tors i fins i tot van par­ti­ci­par en reu­ni­ons pre­pa­ratòries per a un futur procés d’esta­bi­lit­zació. Però amb l’arri­bada de l’allau de per­se­guits reals se’ls va aca­bar la sort: van ser iden­ti­fi­cats com a pre­sump­tes tor­tu­ra­dors per altres refu­gi­ats.

En comp­tes d’esca­po­lir-se apro­fi­tant els forats d’una burocràcia des­bor­dada per la situ­ació, com era ales­ho­res l’ale­ma­nya, van denun­ciar sen­tir-se “per­se­guits” o “vigi­lats” per altres com­pa­tri­o­tes. I la justícia va començar a inves­ti­gar i lli­gar caps.

L’Audiència de Coblença ha obert la porta a la juris­dicció uni­ver­sal apli­cada als crims del règim sirià. Altres tri­bu­nals ale­manys en segui­ran l’exem­ple ben aviat: la set­mana vinent s’obrirà a Frank­furt un altre judici con­tra un metge sirià, iden­ti­fi­cat com Aala M., també per crims del règim de Bai­xar al-Assad.

Nein, danke

 

Alemania entra en el irreversible apagón nuclear

Joana Serra

Alemania entró en 2022 bajo el síndrome del próximo -e irreversible- apagón nuclear y la evidencia de que, a la espera del desarrollo de las renovables, sigue supeditada al carbón. Según los planes del tripartito del canciller Olaf Scholz, las renovables representarán para el 2030 el 80 % de la matriz eléctrica alemana.  

Quedan ocho años hasta ese objetivo, a lo que se suma que sigue en suspenso la licencia alemana para que fluya el gas ruso a través de Nord-Stream II. Es decir, el gasoducto ya terminado que, según la ministra de Exteriores alemana, la verde Annalena Baerbock, no puede entrar "por el momento" en servicio por razones de seguridad y por no adaptarse a la regulación europea.

Tres de las seis últimas centrales nucleares alemanas quedaron desactivadas el 31 de diciembre; las restantes lo harán en lo que queda de año, de acuerdo a la hoja de ruta marcada en 2011, en la segunda legislatura de Angela Merkel.

Hay que recordar que esa decisión se adoptó bajo el impacto de la catástrofe de Fukushima. La propia Merkel había ralentizado el apagón en el inicio de ése, su segundo mandato, entonces con los liberales como aliados.

Tras la sacudida de la planta atómica japonesa, la canciller recuperó y aceleró un acuerdo "heredado" de su antecesor, el socialdemócrata Gerhard Schröder. Al llegar éste al poder, en 1998, con los Verdes como aliados, incluyó en su pacto de coalición el adiós gradual la energía atómica.

Tres años más tarde, en 2001, el objetivo quedó plasmado en el pacto con la industria energética. Se contemplaba entonces un horizonte de hasta 32 años para el cierre de la última central.

Merkel asumió esa hoja de ruta al convertirse en canciller con los socialdemócratas como aliados, en 2005; luego alargó los plazos en su segundo mandato con los liberales, para terminar acortándolos de nuevo tras la catástrofe de Fukushima.

El trayecto en zigzag del apagón afectó la transición hacia las renovables. Cuando Schröder y los verdes pactaron su adiós atómico, esa fuente suministraba un 30 % del total del consumo energético alemán, mientras que el 52 % provenía del carbón y el 8 % de las renovables.

Ahora la energía atómica representa el 12,5 %, mientras que las renovables rondan el 50 %. Se ha invertido el reparto. Pero sigue sin ser suficiente para garantizar el suministro, habida cuenta que, además del apagón nuclear, se acordó el adiós al carbón.

Los planes del último gobierno de Merkel establecieron la fecha del 2038 como plazo para el adiós al carbón. El actual tripartito se propone acelerarlo, lo que precisará inversiones de miles de millones en la "revolución industrial" hacia una energía verde.

El desarrollo de las renovables, principalmente energía eólica o solar, debe cambiarle la cara a Alemania. Es uno de los puntales del pacto suscrito por el socialdemócrata Olaf Scholz con los Verdes y con los liberales -el partido identificado con los intereses del ámbito económico-.

Responder al reto corresponde en primera línea a los Verdes, de nuevo socio de un gobierno federal tras los 16 años en el poder de Merkel, sea en gran coalición o alianza con los liberales.

Vuelven a las funciones gubernamentales en un momento decisivo. De acuerdo a la hoja de ruta, el 31 de diciembre salieron de la red la central de Grohnde (centro), la de Brockdorf (norte) y Grundremmingen (suroeste). Para cuando termine 2022 lo habrán hecho las de Neckarshaim 2, Isar 2 y Gundremingen C (sur).

Alemania será la primera potencia europea sin energía atómica, una fuente irrenunciable para Francia, mientras que Finlandia ha activado su quinto reactor nuclear, el más potente de Europa.

París defiende que es una energía imprescindible para cumplir los objetivos de reducción de emisiones. Berlín, que no suele contrariar a su socio en casi nada, recuerda el lastre inextinguible que dejan sus residuos y el alto riesgo que entrañan su transporte y plantas.

"El abandono de la energía atómica es irreversible", afirmó estos días la ministra de Medioambiente, la verde Steffi Lemke. Su correligionario, el vicecanciller y superministro de Economía y el Clima, Robert Habeck, admitía por otro lado que Alemania de momento no podrá cumplir los objetivos de reducción de emisiones -como también admitió en su momento Merkel-.

El problema no es tanto el reducto del 6 % que depende aún de las últimas centrales atómicas, sino que las renovables no han obtenido el desarrollo necesario para substituir al carbón. Al superministro Habeck, líder de los Verdes, le corresponde buscar remedios. De antemano ha advertido no ocurrirá en dos o tres años, sino que se precisarán al menos dos legislaturas.

2022

Scholz, ante un complejo G7 y varios desafíos electorales

Gemma Casadevall

Berlín, 1 ene (EFE).- Alemania entra en 2022 al frente de la presidencia de turno del G7, el primer gran desafío global para el canciller socialdemócrata Olaf Scholz y su tripartito con verdes y liberales, a un mes de haber alcanzado el poder.

Rusia seguirá fuera del foro de las siete potencias -Alemania, Francia, Reino Unido, Italia, Estados Unidos, Japón y Canadá-, como ocurre desde 2014, a raíz de la anexión de Crimea, territorio ucraniano.

Un regreso al formato G8 -o sea, G7 más Rusia- "no está en la agenda", según consta en la página web del Gobierno alemán y ha repetido estos días su ministra de Exteriores, la verde Annalena Baerbock.

No solo porque sigue vigente el motivo de esa exclusión, sino también por la máxima tensión entre Moscú, Washington y el conjunto de la UE, que amenazan con "responder con contundencia" si Rusia se anexiona más territorio ucraniano.

El escenario elegido por el ejecutivo alemán para la cumbre del G7 es el mismo donde se celebró la última reunión de los líderes de grupo bajo presidencia alemana, en 2015: el palacio bávaro de Elmau, vecino a la estación invernal de Garmisch-Partenkirchen.

De esa cita quedaron las imágenes icónicas de la entonces canciller, Angela Merkel, explicándose ante el presidente de EEUU, Barack Obama, sentado de espaldas a la cámara, con los brazos extendidos sobre un banco y el espléndido paisaje bávaro al fondo.

Los dos "líderes del mundo libre" -como se llamaron el uno al otro- pasaron a la retaguardia. Ni Scholz ni Joe Biden tienen, hasta ahora, el impacto mediático de sus predecesores.

Pero al margen de cuestiones de imagen, está claro que la presidencia alemana tiene ante sí muchos conflictos candentes, donde es difícil apuntarse un éxito.

Alemania toma el relevo de Reino Unido en unos momentos en que la atención sigue dominada por una pandemia aparentemente menos letal, pero que amenaza saturar la sanidad pública incluso de las potencias industriales que forman el G7.

Los ejes de la agenda son, junto con la lucha contra la covid-19, la crisis climática y la defensa del multilateralismo, desde la perspectiva del G7. Es decir, su papel de estandartes de las democracias occidentales, contrapeso a China y Rusia.

La presencia de los Verdes en el tripartito dará peso al combate climático. El partido ecologista, más proclive a la advertencia que a la euforia, ha arrancado admitiendo que Alemania va demasiado rezagada como para lograr éxitos inmediatos.

Merkel reconoció ya en su última legislatura que Alemania no cumpliría el objetivo de reducción del 40 % para 2020, a lo que siguió un nuevo plan, más ambicioso, para lograrlo en un 55 % para 2030. El pacto de coalición de Scholz sube ahora el objetivo de reducción al 65 %.

Sin embargo, el propio vicecanciller y ministro de Economía y Clima, el verde Robert Habeck, afirmó estos días, en declaraciones al semanario "Die Zeit", que tanto en 2022 como en 2023 no se podrán cumplir aún los objetivos marcados.

UN AÑO PARA AFIANZAR LA SOCIALDEMOCRACIA

Scholz se comportó como un vencedor contenido, tanto al imponerse en las elecciones generales de septiembre de 2021 como al ser investido canciller, el 8 de diciembre.

El calendario electoral de este 2023 será un test de resistencia para su Partido Socialdemócrata (SPD). En febrero se someterá a su reelección el presidente del país, Frank-Walter Steinmeier, un socialdemócrata, aunque formalmente dejó en suspenso su militancia al asumir el cargo, en 2017.

La elección corresponde a la Asamblea Federal, integrada por los diputados del Bundestag (cámara baja) más los representantes del Bundesrat (cámara alta) y otros delegados de los "Länder". La actual correlación de fuerzas favorece a Steinmeier, que tiene ya el respaldo explícito del Partido Liberal (FDP).

Más complejos se presentan los cuatro comicios regionales del año: hay convocadas elecciones en el Sarre (oeste), en Schleswig-Holstein (norte) y en Renania del Norte-Westfalia (oeste), los tres gobernados por los conservadores, además de en Baja Sajonia (centro), de dominio socialdemócrata.

La principal batalla se librará en mayo en Renania del Norte-Westfalia, el "Land" más populoso del país y del que partió Armin Laschet, el aspirante a suceder a Merkel que hundió al bloque conservador en su peor resultado histórico.

El SPD aspira a recuperar un "Land" que fue feudo histórico del partido. Para los conservadores es fundamental defenderlo, lo que corresponderá tanto a su actual jefe regional, Hendrik Wüst, como al nuevo líder de la Unión Cristianodemócrata (CDU) y exrival histórico de Merkel, el derechista Friedrich Merz. EFE   gc/egw/amg 

Reencuentro con Bea

 Francia anticipa «semanas difíciles» por ómicron

B. JUEZ / J. SERRAParís / BerlínSábado, 1 enero 2022, 19:01

El presidente francés anticipó en su discurso de Año Nuevo que vienen «semanas difíciles» en la lucha contra la variante ómicron en Francia, aunque mostró su esperanza de que 2022 sea el año del fin de la pandemia de covid-19. «Las semanas que vienen serán difíciles, todos lo sabemos: el virus circula y circulará cada vez más», dijo Macron. El presidente advirtió de que, debido a lo contagiosa que es la variante ómicron, los franceses verán muchas de las actividades de la vida diaria «desorganizadas». Y aseguró que el Gobierno velará por «la continuidad de los servicios públicos y de la nación».

En la lucha contra el virus, Macron reiteró la importancia de la vacunación. E instó a los cinco millones de franceses no vacunados a ponerse la inyección contra el covid-19. Actualmente, 53 millones están totalmente vacunados y 24 millones han recibido la dosis de refuerzo. No obstante, lanzó un mensaje de optimismo sobre 2022 y los próximos años. El presidente galo confía en que 2022 sea «el año de salida de la epidemia».

El presidente recordó a los 123.000 fallecidos en Francia por covid-19 desde que comenzó la pandemia hace dos años y agradeció a médicos y enfermeros por su incansable combate contra el virus. Además, confirmó que, a pesar de la pandemia, las elecciones presidenciales de abril y las legislativas de junio tendrá lugar tal y como está previsto.

«Más rápidos que el virus»

En Berlín, el socialdemócrata Olaf Scholz se estrenó en el tradicional mensaje de Año Nuevo como canciller alemán. De pie y en traje oscurso, pero con un discurso muy parecido al que habría transmitido su predecesora, Angela Merkel. Pidió cohesión social, respeto y solidaridad frente a la pandemia. Y velocidad, en la lucha contra el virus.

Por primera vez en 16 años no era Merkel, con una de sus chaquetas en uno de sus colores preferidos y sentada ante su escritorio, quien se dirigía a la ciudadanía. Sin embargo, como todo lo que ha envuelto el relevo en el poder alemán, dominó la continuidad.

En su último mensaje, Merkel advirtió que se estaba ante un invierno duro. En esos momentos, Alemania estaba en máximos diarios de víctimas mortales –1.129, ese 31 de diciembre de 2020–. La esperanza estaba depositada en la primera vacuna europea, que además partía de Alemania y que había sido desarrollada por el matrimonio de científicos Ugur Sahin y Özlem Türeci, fundadores de BioNTech.

Un año después, Alemania vuelve a estar con la incidencia en alza, aunque sin esas dramáticas cifras de muertos. «Tenemos que ser más rápidos que el virus», insistió Scholz, en unos momentos en que media Europa está expuesta a caer bajo el dominio de ómicron.

La sociedad alemana «no está dividida», aseguró Scholz, con el argumento de que «la inmensa mayoría» de los ciudadanos actúan con responsabilidad frente al covid. Sus deseos para 2022 se resumían en dos palabras: «respeto y solidaridad».