GEMMA C. SERRA - BERLÍN
“Els corrents radicals dins la ultradreta han guanyat la partida. I el pas següent serà ocupar la presidència del partit”, advertia aquests dies el ministre de l’Interior de Turíngia, Georg Maier, respecte a Alternativa per Alemanya (AfD), el partit de la ultradreta parlamentària. Maier, socialdemòcrata, coneix millor que els seus col·legues de Berlín la realitat interna de l’AfD. A Turíngia, a l’est alemany i l’únic land del país amb un govern encapçalat per l’Esquerra, hi ha el nucli radical de l’AfD. El seu cap és Björn Höcke, líder de Der Flügel –“L’Ala”–, el corrent intern més obertament neonazi, vigilat per l’espionatge d’Interior pel seu extremisme.
Oficialment, aquesta “Ala” està desarticulada per ordre de la cúpula nacional de l’AfD, que d’una banda necessita Höcke, reclutador del vot jove, però de l’altra tem que l’observació d’Interior s’estengui a tot el partit. Va ser una desarticulació teòrica, adverteix Maier, que recordava des de la ràdio pública Deutschlandfunk que mai no va tenir una estructura pròpia definida i, per tant, no hi havia res a dissoldre.
Höcke va guanyar la batalla interna contra un dels copresidents del partit, Jörg Meuthen. Aquesta setmana, en una entrevista a la televisió pública ARD, Meuthen va anunciar la seva dimissió i també la baixa com a militant de l’AfD. “El partit ha abandonat el terreny democràtic”, va advertir Meuthen. L’AfD “no té futur com a força nacional, sinó que esdevindrà un partit radicalitzat i regional”, concloïa Meuthen.
L’ara excopresident del partit va ocupar durant set anys aquest càrrec, compartit amb successius representants dels sectors més radicals. Imaginar-se que, de cop, ha aparegut en ell una sensibilitat democràtica seria ingenuïtat. És el tercer líder que deixa l’AfD, nascuda el 2013 com a partit euroescèptic, convertida en xenòfoba durant la crisi migratòria del 2015 i aglutinadora dels antivacunes amb la pandèmia.
La retirada de Meuthen arriba després de la de dos líders fundacionals, Bernd Lücke i Frauke Petry, en tots dos casos en la fase inicial i entre crits d’alerta per la radicalització. L’últim autoproclamat moderat sembla haver acceptat la derrota davant Höcke, qui a escala federal té el suport de l’altre copresident, Timo Chrupalla.
Meuthen ha tirat la tovallola, embolicat, a més, en un procés per retirar-li la immunitat parlamentària i relacionat amb les investigacions per donatius irregulars al partit.
La guerra entre els teòrics moderats i els radicals ha afeblit l’AfD. Del 12,6% que va obtenir en les eleccions generals del 2017 i de la posició de tercera força a escala nacional, va passar el 2021 al 10,3% i el cinquè lloc. Però en l’àmbit regional no hi ha cap afebliment: a Turíngia i altres estats federats de l’est és la segona força. A Saxònia va ser el partit més votat en les últimes generals. Només el cordó sanitari els manté fora de les aliances per fer govern. A Turíngia, l’esquerrà Bodo Ramelow governa en minoria amb socialdemòcrates i verds, sota “tolerància” de la Unió Cristianodemòcrata (CDU). L’Ala de Höcke ni es planteja una “normalització” dins l’espectre parlamentari.
