Angie, de lo global a lo doméstico

Merkel, un feliç 2008 a casa

Gemma C. Serra

El 2007 va ser l’any de la revelació internacional per a Angela Merkel. A la canceller se la va anomenar Miss Europa, com a presidenta semestral de la UE, i també Miss Món, com a líder de torn del G-8, el grup dels vuit països més poderosos del planeta. Ara li toca tornar al terreny domèstic. En cartera té quatre eleccions als „länder“ i una situació de pre-campanya per a les generals, en rivalitat amb el seu soci de coalició, el Partit Socialdemòcrata, i mentre al país avança una nova classe socio-laboral: el „Prekariat“.

Ni grans cimeres ni fites històriques. Angela Merkel no enceta l’any amb grans reptes europeus, com el de tancar la crisi de la UE, perquè aquests deures ja els ha fet; ni tampoc amb proclames per la lluita contra el canvi climàtic, perquè aquest punt també va quedar més que tractat el 2007, si més no sobre el paper. Merkel va assumir de gust tots dos lideratges, europeu i climàtic, però una re-edició seria inflar artificialment el seu paper.
L’agenda política de la canceller arrenca a casa, amb dues cites a les urnes als estats federats de Hesse i de Baixa Saxònia, el 27 de gener. Seguiran, un mes després, les elecciones a Hamburg, ciutat-estat amb estatus de „land“, com els altres dos, i després, al setembre, les de Bavièra, on l’hegemònica Unió Socialcristiana (CSU) estrena nou líder, Günter Beckstein, el successor d’Edmund Stoiber, jubilat després de 16 anys al cap de l’estat més pròsper d’Alemanya.
Són quatre tongades on la Unió Cristianodemòcrata Alemanya (CDU) de Merkel no ha de patir, diuen les enquestes, perquè o bé repetirà sense problemes com a força més votada o bé deixarà el mèrit al seu partit agermanat, la CSU, en el cas bavarès. Els líders dels estats governats per la CDU –sobretot Roland Koch, a Hesse, Christian Wulf, a Baixa Saxònia- han passat de ser rivals interns a súbdits agraỉts de la popularitat de Merkel. El nou líder bavarès no té cap espina clavada del passat, com era el cas de Stoiber, qui mai no es va empassar que aquesta dona, i de l’est, arribés a la cancelleria, empresa en què ell va fracassar, el 1998. 
Seria més que una marató electoral, un passeig per a Merkel i les files conservadores. Si no fos que el soci socialdemòcrata ha de començar a agafar embranzida per evitar estrellar de valent en les generals de 2009.
Socis al consell de ministres de Berlín, rivals a les urnes. Això és el que tard o d’hora comporta una gran coalició. Especialment si en els fins ara dos anys llargs de govern un dels socis, la CDU, ha deixat enrera la situació de gairebé empat amb què va començar la legislatura –Merkel va guanyar per la mínima el socialdemòcrata, Gerhard Schröder-. Merkel és, ara per ara, una figura inqüestionada no només en l’àmbit internacional, sinó també dins la CDU, mentre que el SPD ha perdut pes electoral, tant al centre, que la canceller reivindica com a propi, com a l’esquerra, on amenaça la dissidència liderada por Oskar Lafontaine. El SPD està necessitat d’acció i això obliga a „no adormirse en la glòria“, com acostuma a dir ella mateixa.

Steinmeier, vicecanceller i „shooting star“ al SPD

De cop, com si el mateix alemany s’hagués cansat de tants d’èxits en una sola persona, ha sorgit una figura inesperada en les files socialdemòcrates: Frank Walter Steinmeier, ministre d’Exteriors de Merkel i des de fa un mes i mig vicecanceller, després de la renúncia de qui va ser el seu segon, el titular de Treball Franz Müntefering, per raons personals i políticament desgastat.

Steinmeier va esdevenir ministre de Merkel despré d’haver estat „soldat“ de Schröder, de qui va ser ministre de la cancelleria. Mentrestant s’ha tret del damunt l’etiqueta de tecnòcrata fred per escalar posiciones en el rànquing de popularitat.
Des del mes passat, Merkel ja no és la número u entre els polítics més ben vistos del país, sinó Steinmeier. Oficialment, no és ell l’encarregat d’esdevenir el candidat a la cancelleria del SPD a les generals de 2009. La funció recau en el president del partit, Kurt Beck. Però els anal.listes coincideixen en què, arribada l’hora, pot haver-hi una decisió a favor de Steinmeier, sobretot si defensa aquesta cuota de popularitat.
Té un seguit d’aventatges: com a titular d’Exteriorss, no hauria de rendre comptes entre els seus per algunes de les decisions en política interior del Govern, la que realment fa mal al ciutadà, com ara les retallades socials, als aturats i als jubilats.
Podrà Steinmeier eclipsar realment Merkel? El ministre d’Exteriors no ha estat mai home de partit, però això podria ser precisament el que l’afavorís, tenint en compte el mal moment del SPD. El seu principal dèficit és la manca d’un perfil „social“, precisament perquè aquest no ha estat mai el seu domini. Però té temps encara per posar-se les piles, mentre acumula prestigi entre el ciutadà com a diplomàtic de pes internacional i „apaga focs“ dels alemanys en perill a l’estranger, sigui perquè cauen a mans de segrestadors, a Irak o Afganistán, sigui perquè els ha d’anar a rescatar de presons turques –com el cas d’un menor, Marco, acusat de violació d’una nena britànica, que finalment ha tornat a casa per Nadal-.

El „Prekariat“

Steinmeier no té discurs social, però a Merkel se li està esquerdant la imatge del país pròsper a qui la gran coalició ha sanejat, després d’anys de constar com a „pecador“ europeu en la qüestió del dèficit pressupostari. L’atur ha baixat en aproximadament un milió i mig de persones, respecte als més de cinc milions que hi havia en l’últim any de Schröder. El descens ha estat fruit de les reformes laborals impulsades pel seu antecessor, però Merkel se n’ha apuntat els beneficis polítics.

Alemanya va camí del dèficit cero, diu.

I enmig d’aquesta prosperitat econòmica ha sorgit una nova classe social, impensable va uns anys, a que s’anomena ja el „Prekariat“. De cop, hi ha alemanys pobres. Gent en situació d’aturat crònic, perceptors d’un auxili social que s’ha retallat fins a extrems no assimilables per a una societat que, fins fa menys de cinc anys, semblava anquilosada en l’altre extrem, el „parasitarisme social“.
El toc d’alarma va sorgir arran del cas d’una nena de cinc anys morta de desnutrició, a casa dels seus pares. Tot seguit van sortir a la llum tot un seguit d’altres casos de nens en situació d’abandonament familiar, víctimes no de maltractaments físics, sinó de la negligència dels adults i la manca d’atenció d’uns assistents socials desbordats per la feina.
Uns 2,5 milions de menors viuen en situació de pobresa a aquesta Alemanya que teòricament torna a ser rica. Merkel ha promés solucions a una situació que, més enllà dels drames personals de cada cas, remet al nou terme del vocabulari alemany, el „Prekariat“.  Però el goteig de casos esfereïdors continua.