Miriam Davoudvandi
Periodista i escriptora
“Ser pobre no és un delicte, però es castiga qui ho és”
“Que, en societats com les nostres, hi hagi qui aconsegueix l’ascens social no ha de servir per estigmatitzar els que no l’han obtingut”
A Alemanya hi ha milions de persones sense allò més bàsic, que tenen problemes en el dia a dia
La vergonya arrenca del fet que es vincula pobresa a fracàs escolar o poques habilitats laborals
L’escola és el pitjor lloc per ser pobre. És on es fa més palesa la desigualtat de condicions
Merz se centra a retallar prestacions a refugiats, a immigrants, als més febles
No cal recórrer a discursos catastrofistes per topar amb dades esfereïdores sobre la pobresa a Alemanya, la tercera economia a escala global o la primera dins la Unió Europea (UE): un 21,1% de la població, de 84 milions d’habitants, viu en situació de pobresa o risc d’exclusió social. Són xifres del 2026 de l’Oficina Federal d’Estadística (Destatis). Per persones en situació de pobresa o risc d’exclusió social s’entén les que viuen amb menys del 60% del nivell mitjà d’ingressos al país –1.446 euros nets al mes per als que viuen sols o 3.036 per a una parella amb dos fills–. Miriam Davoudvandi aborda a Das können wir uns nicht leisten –“No ens ho podem permetre” (BTB, del grup Penguin Random)– la situació dels milions de persones que viuen “al límit” en societats avançades com l’alemanya. Des de nens que van a l’escola amb xancletes i mitjons a l’hivern a adolescents que no poden ni convidar un amic a casa o jubilats que fan cua al banc d’aliments. És un llibre autobiogràfic que arrenca del moment en què va “percebre” que pertany al món dels pobres –amb quatre anys, al seu Bucarest natal– i recorre amb ironia els banys de realitat viscuts en un país anomenat ric com Alemanya. És un retrat, o una denúncia, de la pobresa i de la vergonya en què sovint viu qui la pateix.
P.- Acostumem a identificar pobresa amb Àfrica, alguns països de l’Amèrica Llatina, també amb l’est d’Europa, però no amb Alemanya. Tenim a l’abast aquestes estadístiques oficials, segons les quals milions de persones viuen en condicions de pobresa. Per què continuem considerant Alemanya un país ric?
R.- Des de la perspectiva internacional, en la comparativa amb indicadors econòmics com ara el PIB, la producció industrial o la balança comercial, Alemanya és un país ric. Aquesta és també la narrativa, el relat, que s’hi aplica des de l’àmbit polític, la narrativa amb què hem crescut. Si espanta tant que Alemanya hagi caigut ara en recessió és justament pel seu gran pes en el conjunt de l’economia europea. És un problema de mentalitat. Es relaciona el nivell de riquesa o pobresa de la gent d’un país, d’una regió, d’un municipi, d’una barriada determinada amb la situació econòmica d’allà on viu. Alemanya és una potència econòmica, per tant s’assumeix que la seva població ho és. La realitat, però, és que a Alemanya hi ha milions i milions de persones que viuen al límit, que tenen problemes en el dia a dia, que no es poden permetre allò més bàsic, des del lloguer al menjar, a canviar el matalàs si és vell, a comprar-se una samarreta nova. No parlem ja de tenir un cotxe o d’anar de vacances, de participar en activitats socials que ens omplen, que en distreuen o que ens fan la vida més agradable, gaudir de la cultura, sortir de copes...
P.- Merz presumeix sovint de la condició de milionari, com ho fa de pilotar el seu propi avió privat. Pot un milionari governar un país on 17 milions de persones viuen en situacions de pobresa?
PERFIL - Viure al límit
Miriam Davoudvandi (Bucarest, 1992) acostuma a definir-se com a “pobra de naixement”. Va créixer en una llar pobra, d’un país reconegut com a pobre. Els seus pares, un iranià i una romanesa, s’escarrassaven a treballar i ni així cobrien els mínims. Van emigrar quan ella tenia sis anys a un poblet del sud d’Alemanya, una regió declarament rica d’aquesta potència econòmica. El seu pare treballava de pintor, la mare anava a fer feines. La precarietat va acompanyar-la tota la infància i joventut.
Ara viu en un barri de Berlín, Neukölln, on conviuen població principalment immigrant i en precari amb nouvinguts d’ingressos alts. Ha aconseguit l’anomenat ascens social com a autora i periodista amb pòdcast a la televisió pública regional WDR i articles d’opinió en mitjans de referència, com els setmanaris polítics Der Spiegel i Die Zeit. D’àmbits com el hip-hop o el rap ha passat a escriure sobre gent amb problemes, sigui de salut mental, de marginalitat o de tot plegat. El seu públic preferencial són persones que, com ella, viuen o han viscut al límit. És a dir, sovint per sota dels ingressos considerats mínims per tenir una existència digna en un país del primer món.
Viure al límit
Miriam Davoudvandi (Bucarest, 1992) acostuma a definir-se com a “pobra de naixement”. Va créixer en una llar pobra, d’un país reconegut com a pobre. Els seus pares, un iranià i una romanesa, s’escarrassaven a treballar i ni així cobrien els mínims. Van emigrar quan ella tenia sis anys a un poblet del sud d’Alemanya, una regió declarament rica d’aquesta potència econòmica. El seu pare treballava de pintor, la mare anava a fer feines. La precarietat va acompanyar-la tota la infància i joventut.
Ara viu en un barri de Berlín, Neukölln, on conviuen població principalment immigrant i en precari amb nouvinguts d’ingressos alts. Ha aconseguit l’anomenat ascens social com a autora i periodista amb pòdcast a la televisió pública regional WDR i articles d’opinió en mitjans de referència, com els setmanaris polítics Der Spiegel i Die Zeit. D’àmbits com el hip-hop o el rap ha passat a escriure sobre gent amb problemes, sigui de salut mental, de marginalitat o de tot plegat. El seu públic preferencial són persones que, com ella, viuen o han viscut al límit. És a dir, sovint per sota dels ingressos considerats mínims per tenir una existència digna en un país del primer món.














