Gemma C. Serra
El proper 30 de gener es compleixen 75 anys de l’arribada d’Adolf Hitler al poder. Apuntalat en poc més d’un 33 per cent del vots, va ser anomenat canceller per l’aleshores president del Reich Paul von Hindenburg. Va encetar-se així el capítol més negre no només per a la història d’Alemanya, sinó del món sencer. Poques èpoques han estat tan investigades como aquesta. I malgrat tot, no hi ha una explicació única a com va ser possible que un partit no majoritari destruís la democràcia existent en qüestió de mesos. L’historiador alemany Heinrich August Winckler, autor de Der lange Weg nach Westen –„El llarg camí cap a Occident“- sosté que l’ascens de Hitler s’hauria evitat, si els mecanismes democràtics haguéssin funcionat.
Pregunta.- Hi ha alguna manera d’explicar-se què fa ver possible que Hitler, sense guanyar unes eleccions per majoria ni tampoc recórrer al cop d’Estat, convertís una democràcia parlamentària en una dictadura en qüestió de mesos?
Resposta.- Va ser un fracàs absolut de la societat burgesa lliberal i d’una èlite política en realitat antidemocràtica. Hindenburg el va nomenar canceller, senzillament perquè tant ell com el conservador Franz von Pape, el que ara se’n diria soci de coalició de Hitler, no van valorar el que podia passar. Va arribar al poder amb el famós 33,1 per cent de les eleccions del novembre del 1932. Havia perdut vots respecte a les anteriors, el partit estava en afeblit. I en aquestes condicions, Hindenburg li transfereix el poder. El 5 de març següent, el NSDAP de Hitler tornava a anar amunt, va treure un 43,9 per cent. A partir d’aqui, i en pocs mesos, tenia el control absolut. Si Hitler no hagués estat anomenat aleshores canceller, el món seria ara tot una altra cosa. Ni havia necessitat de transferir-li el poder, ni menys de disoldre el Parlament per afavorir els seus plans.
R.- Hitler s’havia atret el vot del ressentiment. Ressentiment per la situació econòmica, amb sis milions d’aturats, per exemple. Va saber capitalitzar aquests ressentiment i la situación de poder encara feble que tenía fins a la dictadura absoluta. Senzillament, va abolir la democràcia que li havia transferit el poder.
P.- Sembla que hi ha unanimitat absoluta respecte a la monstruositat del régim nazi i que l’Alemanya actual, en general, en va aprendre la llicó. Què en queda de la ideologia nazi, saben realment els neonazis qui era Hitler i què va fer?
R.- Alemanya va entrar en un procés d’aprenentatge a partir del 1945, és cert. Però també ho és que Hitler va tenir fins ben bé els darrers moments un poder de fascinació impressionant. Si això passava aleshores, quan la població patia els efectes de la II Guerra Mundial, com no ha de passar ara, ni que sigui molt minoriàriament, en capes que no ho han viscut i que només en coneixen la superfície.
P.- I com s’explica que també hi hagi neonazis en paisos que van ser víctimes del Tercer Reich. Rússia, Polònia, Txèquia…
R.- Bé, això potser hauria de demanar-li a un expert en psico-patologies, no a un historiador. Ironies al marge: segurament es això que en diuen, resumint molt, fascinació pel monstre, afany de provocació.