miércoles, 23 de abril de 2008

Aquel hermoso mayo del 68, con Joschka


Joschka Fischer, de les barricades a l’alta diplomàcia


Gemma C. Serra

La figura més representativa del 68 franco-alemany és sens dubte Daniel Cohn Bendit, „Dani el Roig“. Joschka Fischer, ex-amic i ex-company de pis seu, ex-combatent entre les barricades de Frànkfurt fins entrats els 70, i ex-ministre d’Exteriors, amb el socialdemòcrata Gerhard Schröder de canceller, representa en canvi la capacitat de metamorfosi política.

„Ell va fer just el contrari que nosaltres“, diu el filòsof Wolfgang Fritz Haug, marxista  convençut i arquetip de l’antipragmatisme absolut. „Fischer va tenir un moment d’inflexió que altres no van conéixer i va deixar la marginalitat per reintegrar-se a la societat“, resum Götz Aly, a qui es podria definir com a un dels „renegats“ del Maig del 68.

Per Haug, Fischer sintetitza l’anticomunisme compartit per bona part de l’ecopacifisme alemany. Per Aly, repon a la generació dels fills dels alemanys desplaçats després de la II Guerra Mundial, obligats a trobar un lloc en un país en runes.

Joseph Fischer, conegut per Joschka Fischer, era fill d’un dels hongaresos d’origen alemany obligats a deixar casa seva després de la Capitulació del Tercer Reich. No té estudis superiors i va anar saltant de feina precària en feina precària, però diu la llegenda que anava d’oient a les classes d’Adorno i Habermas, a Frànkfurt. També allà va formar part de la colla de Cohn Bendit i de les barricades al carrer, en l’anomenat „escamots de neteja“ fins a principis dels 70. I alguns dels seus col.legues van passar-se a la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF).

Moltes dècades després, ja convertit en ministre d’Exteriors o cap de la diplomàcia de la primera potència europea va demanar „perdó“ pels pecats de joventut i les agressions a un policia.

Va lliurar així, per alguns, un recital de camaleonisme polític. En realitat, però, tota la seva carrera ho va ser. Dels escamots violents va passar líder de l’ecopacifisme dels Verds i va ser el primer membre de aquesta formació que va jurar un càrrec com ministre en un „land“, Hesse, l’any 1985. Ha estat no només la figura més rellevant dels Verds, sinó també la més estimada i odiada en dosis equiparables dins la formació. Per uns, va ser la prova de la adultesa del partit, per d’altres, la traỉció a les essències.

Amb ell a Exteriors es va aprovar la participació en la primera missió de l’exèrcit alemany fora de territori de la OTAN –els bombardeigs sobre Sèrbia, el 1999-. El retorn a l’oposició, amb l’arribada al poder d’Angela Merkel i la seva gran coalició, va passar a la reraguarda.

Joschka Fischer és ara, acabats de complit els 60, una mena de jubilat de luxe que fa discursos a Universitats a l’estranger. S’ha tornat a engreixar –després d’una època d’aprimada fulminant, poc abans d’arribar a Exteriors, gràcies al footing i una depressió en fracassar el seu tercer matrimoni-, però ja no se’l coneix com l’Obelix verd, com se l’havia apodat. Més que res, perquè costa identificar-lo amb el que es coneix com a políticament „verd“.