Obama? Nein, danke. Oder doch...

El nou diàleg transatlàntic d’Obama

El candidat Barak Obama vol marcar un abans i un després del president George W. Bush en les relacions transatlàntiques.  Un nou diàleg entre socis paritaris, que alhora el rescati de l’estigma de „poc experimentat“ en matèria de multilateralitat. Aquest és l’objectiu principal de la visita a Europa que farà aquesta setmana. Una visita, però, en què el candidat demòcrata haurà d’invertir molt del seu carisma personal per fer oblidar una ensopegada d’entrada: la „estranyesa“ expressada per la canceller Angela Merkel davant el desig no correspost d’Obama de donar uns perfils èpics a la visita, malgrat que ni tan sols no viu encara a la Casa Blanca.

 

Gemma C. Serra

„La Porta de Brandeburg? No, gràcies“. Aquesta va ser, més o menys, la resposta que la cancelleria alemanya va donar fa unes setmanes quan es va saber que els estrategues d’Obama havien escollit el més emblemàtic monument de Berlín com a escenari del seu discurs transatlàntic. Merkel va transmetre la seva „estranyesa“ per l’elecció i els estrategues van haver de recular i negociar alternatives menys mediàtiques. No és una bona estrena en multilateralitat topar amb l’escepticisme de l’anfitrió, al damunt la dona més poderosa del planeta, qui no vol hipotecar les relacions futures amb l’amo de la Casa Blanca, sigui Obama o sigui John McCain, amb un acte de campanya electoral en territori alemany.
La Porta de Brandeburg no és una vaca sagrada. De fet, tot l’entorn del monument és una mena de „manifestòdrom“ nacional, que tant serveix per a manifestacions polítiques com per a desfilades i carnavals „tecno“ o transmissions multitudinàries de fútbol, com al Mundial o l’Eurocopa. Recentment hi va parlar el Dalai Lama, en contra del desig exprés també de Merkel.
El cas d’Obama, pretendre fer un discurs „històric“ quan encara s’està a la sala d’espera de la història sonava a voler fer Pàsqua abans de Rams.
Amb la seva „estranyesa“ Merkel només es va rentar diplomàticament les mans i va passar la pilota a tercers. Al capdavall, la Porta de Brandeburg no és seva i per tant no la pot „tancar“. La responsabilitat de qui parla o què se celebra allà és de l’alcalde-governador de la ciutat, el socialdemòcrata Klaus Wowereit, l’ànima de totes les festes a Berlín, qui evidentement va veure en el desig d’Obama una nova oportunitat de acaparar l’atenció mediàtica per a la seva ciutat.
Wowereit estava encantat, la canceller continuava diplomàticament „estranyada“ i els estrategues continuaven buscant alternatives, mà a mà amb els responsables de seguretat. Al marge dels recels polítics hi ha el fantasma de l’atemptat entre multituds a llocs tan difícils de blindar com la Porta o qualsevol altra plaça pública de Berlín. Obama és un objecte „exposat“, a protegir amb la mateixa intensitat que si ja fos president, cosa que vol dir molts maldecaps per als preparatius d’una visita al damunt autoproclamada.
La controvèrsia va quedar servida i, mentre l’atenció dels medis se centrava en el grau d’entusiasme ciutadà a rebre Obama –amb aclaparadora victòria als sondeigs del sí per a la nova gran festa d’estiu a la Porta-, s’anava difuminant l’objectiu de la visita.

La revàlida internacional d’Obama

Berlín és, en definitiva, una estació al viatge pre-presidencial d’Obama, que recorrerà altres capitals i que segons l’agenda provisional arrencarà a Londres i inclourà un salt l’Orient Mitja en el seu recorregut. Obama no només vol demostrar dots per a la multilateralitat entre els socis europeus, sinó també respecte al conflicte entre israelians i palestins. Vol visitar Ramallah i també trobar-se amb representants del govern israelià, en una mena de maratò diplomàtica on haurà de fer molts equilibris per tenir tothom content.

Berlín serà, en el context d’aquesta mena d’examen de revàlida internacional, l’etapa més mediàtica, amb Porta o sense, perquè representarà el retrobament dels EEUU amb la „vella Europa“ que va dir amb fermesa no a la guerra d’Irak, en temps de Gerhard Schröder a la cancelleria. Una postura que, oficialment, no ha canviat –amb Merkel al poder tampoc no s’han enviat soldats alemanys a l’Irak- i que el ciutadà continua reconeixent com a encertada dins el balanç no sempre tan bo que va deixar el govern socialdemòcrata-verd del predecessor de Merkel.
La nova Amèrica que vol representar Obama visita Europa, després d’enfilar la setmana passada les línies mestres de la seva política internacional.   „Duré a terme una política de seguretat decidida, intel.ligent i fonamentada en principis ferms. Una política que reconeixi que tenim interessos més enllà de Bagdad. A Kandahar, a Tokio, a Londres, a Pekín i a Berlín“, va dir Obama, molt en el seu paper d’home fort, com si ja visqués a la Casa Blanca. S’ha de posar punt i final a la guerra d’Irak, s’ha de véncer Al Qaida i els taliban i s’ha de donar un canvi de timó a la política enèrgetica.
Retirar-se d’Irak, concentrar forces a Afganistàn, més cooperació internacional: aquesta és la lectura resumida que en feien els medis alemanys a un discurs d’Obama que sonava a bàlsam per als interessos malfertis de l’Europa que mai no ha combregat de debò amb Bush. Per molt que Merkel i Bush s’hagin fet carantonyes públiques, l’opinió del ciutadà és encara de profunda antipatia cap a l’actual president dels EEUU. Europa desitja un soci transatlàntic concentrat en uns interessos de seguretat com els d’Obama, que semblen germans bessons dels europeus.
Realment no el podem deixar parlar a la Porta de Brandeburg, a aquest representant de la Casa Blanca, tan diferent dels qui fins ara hem tingut? Això es demanava encara el ciutadà, mentre la revista de l’oci berlinés, „Zitty“, la que recomana pel.lícules, restaurants, piscines i sortides de cap de semana al llac, col.locava Obama a la seva portada. Des de la cancelleria de Merkel es transmetia un missatge tan conciliador com les paraules d’Obama respecte a la nova multilateralitat que vol estrenar: evidentment, el candidat demòcrata és i serà benvingut a Berlín, tal com es mereix un representant del gran soci transatlàntic.

L’àlbum de discursos històrics

Fins ara, les visites d’emissaris dels EEUU que han passat a la història de Berlín han  estat sempre de presidents, mai de candidats, i es remunten a l’època de la Guerra Freda, quan la gran potència occidental venia a donar ànims a la població de la ciutat partida pel Mur.

El 1963 va ser John F. Kennedy, amb el seu discurs històric a l’Ajuntament de Schöneberg, al cantó occidental, on va pronunciar el seu cèlebre „Ich bin ein Berliner“ –„Sóc un berlinès“-. Una frase inscrita per sempre en la memòria col.lectiva berlinés. Kennedy es va passejar amb l’aleshores alcalde de Berlín, Willy Brandt, i el canceller Konrad Adenauer i que va tocar la fibra del ciutadà, que dos anys enrera s’havia despertat un matí amb un Mur que convertia en ciment insalvable el que fins aleshores i des de la Capitulació del Tercer Reich havia estat una divisió entre els sectors este i oest feta d’alambrades provisionals.
Ronald Reagan va encertar també de ple sense necessitat de recórrer a pronunciar una frase en alemany més o menys entenedor, com havia fet Kennedy. „Mr. Gorbachov, tear down this wall“ –„Senyor Gorbachov, tiri avall aquest mur“-, va dir el 1987, precisament a la Porta de Brandeburg, quan encara pocs somiaven que el Mur, efectivament, pogués desaparéixer tan aviat i sense sang ni trets, com va passar el novembre de 1989.
Per fer un discurs històric no cal anar a la Porta i la Porta no és garantia d’entrar a la història. Així ho va demostrar Kennedy, el 1963, al balcó de l’ajuntament de  Schöneberg, i un tercer president de pas per Berlin, Bill Clinton, que sí que va parlar a la Porta, però el que va dir –„sigui com sigui, Berlín será lliure“- va quedar com una mena de mala imitació de Kennedy. El Mur havia caigut, 50.000 persones l’esperaven sota el sol, però Clinton no va estar a l’alçada del seu carisma.
L’estatus de „històric“ el dóna la situació. I aquesta encara no s’ha produỉt en el cas d’Obama. Per això, en comptes d’anar a Berlín a donar ànims o expressar suports el que farà serà buscar el recolzament europeu en la seva carrera cap a la Casa Blanca. La cursa no està sentenciada i McCain continua aventatjant Obama quant a lligams internacionals. Molt abans de ser proclamat candidat conservador, McCain ja tenia un nom en trobades multilaterals, com la Conferència de Seguretat de Múnich, d’on ha estat orador habitual durant anys, amb companys de debat com Vladimir Putin, Javier Solana, Schröder o Merkel. Per sort per a la canceller, a McCain no se li ha acudit la idea de passar-se per la Porta. Hauria estat un mal tràngol per a la seva hipotètica „correligionària“ conservadora.