L’SPD, en lluita contra el descens
El candidat socialdemòcrata a la cancelleria alemanya emprèn una frenètica gira per evitar un revés històric davant una CDU-CSU que li porta 17 punts d’avantatge
En termes estrictament matemàtics, el partit més antic d’Alemanya és més a prop de les formacions minoritàries que del seu rival directe. El Partit Liberal (FDP) no para de créixer i se li pronostica un 16%; als Verds, un 13%, i a L’Esquerra –postcomunistes i exsocialdemòcrates–, l’11%.
Steinmeier no para de repetir que les eleccions es guanyen a les urnes i que el 2005 a l’SPD també se li donaven percentatges molt per sota de la CDU-CSU de l’aleshores opositora Merkel i, al final, van quedar pràcticament empatats.
Amb aquest teló de fons, Steinmeier va iniciar aquesta setmana el seu viatge d’estiu a la recerca de l’electorat perdut. Una gira que el portarà fins a finals de mes per seixanta actes, en ciutats grans o petites, des del camp fins a les mines de carbó, des dels tallerets fins a les plantes industrials. Serà una precampanya que empalmarà amb la campanya de debò i que tindrà, a mig camí, un últim test directe amb els comicis del 30 d’agost a tres lands: Saxònia, Turíngia i el Sarre. Tots amb la CDU com a primera força i on l’SPD pot patir un nou ensurt.
No és un animal polític
El temps vola i, en comptes de començar a remuntar, no hi ha setmana que les enquestes no donin un nou disgust a l’SPD. Steinmeier no és l’animal polític que era Schröder, capaç d’electritzar en campanya i de fer-se perdonar in extremis la traïció a les essències socialdemòcrates que van ser les impopulars reformes i retallades socials aplicades en la seva segona legislatura.
Schröder va convocar eleccions anticipades el 2005, en un moment en què es veia qüestionat a les seves files per les reformes. Merkel era aleshores una rival teòricament inferior, pel que fa a carisma, i el gran jugador de pòquer que era Schröder va optar per fer sentir la veu del poble. Aquest cop li va fallar l’instint. Amb tot, va esgarrapar un 34,2% de vots, que van permetre a l’SPD continuar al govern com a soci d’una gran coalició liderada per Merkel, que va quedar només un puntet per damunt de Schröder.
L’SPD no té ara el guerrer Schröder en campanya –ni el pot tenir, perquè com a jubilat polític se l’identifica més amb el seu càrrec al consell del consorci rus Gazprom que amb el partit–. I Merkel ja no és la inexperta arribada de l’Est a qui ni el seu padrí polític, Helmut Kohl, prenia en consideració.
A l’ombra de Schröder
A Steinmeier, crescut a l’ombra de Schröder, li manca la força d’aquest últim, i l’experiència de la gran coalició no l’ha beneficiat. Mentre que la CDU-CSU es manté en els sondejos al nivell dels resultats del 2005, els socialdemòcrates han caigut entre 10 i 15 punts. En les europees de juny l’SPD es va ensorrar en un mínim històric (20,8%), però era inimaginable que el fenomen es repetís en unes generals. Ara ja no ho sembla. Seria un desastre per a l’SPD (i per a tota la socialdemocràcia europea), que veuria qüestionat el seu estatus de gran formació, en alternança amb la CDU-CSU, a la primera potència del continent.