Perfil
La dona més poderosa
Gemma C. Serra
ANTHONY GARNER
El 18 de setembre del 2005, l'aspecte d'Angela Merkel, dues hores i mitja després de guanyar les seves primeres eleccions generals, era tot el contrari del d'una vencedora. Gerhard Schröder, en un gest que s'ha descrit com un atac de testosterona, assegurava que continuaria com a canceller i que el seu Partit Socialdemòcrata mai no s'avindria a formar una gran coalició liderada per Merkel. Això passava a la ronda dels elefants, la trobada dels líders dels partits parlamentaris a la televisió pública, amb els resultats a la mà. Merkel va callar, mentre Schröder ficava els peus a la galleda.
La reacció de l'aleshores canceller i el silenci de Merkel s'han d'entendre en el context d'una nit en què l'SPD, fins a 14 punts per sota de l'aspirant en tots els sondejos, va obtenir un 34,2%, mentre que la CDU-CSU de Merkel, que semblava que guanyaria per golejada, va quedar només un punt per sobre.
El que pot semblar lletra petita en la biografia de qui quatre anys després és la dona més poderosa del planeta -segons Forbes- diu molt, però, de qui és Merkel. Sang freda, constància, i una al·lèrgia endèmica a deixar-se portar pel gest gratuït, sigui en la victòria o en la derrota. Merkel sabia que arribava al govern de la primera potència europea apuntalada en un triomf que no ho era: la CDU-CSU havia guanyat unes eleccions amb el seu pitjor resultat des del 1953.
Merkel, als 55 anys, va encarar ahir la seva segona gran nit electoral amb l'aparent normalitat amb què ho sol gestionar tot. Consolidada a escala internacional i enemiga de les polaritzacions, és l'arquetip d'una manera de fer basada en la integració i no en l'exclusió. S'ha socialdemocratitzat en la gran coalició, ha recuperat el discurs liberal en la cursa per a la reelecció i s'ha passejat amb aquest doble perfil cap a la seva segona legislatura. Ara s'ha definit.A Merkel li agrada donar una imatge de dona normal, que els caps de setmana cuina la sopa de patata per a ella i el seu marit, el catedràtic de química Joachim Sauer. Tots dos formen un d'aquells matrimonis mediàticament insulsos, si no fos perquè a Alemanya la normalitat dels polítics és un grau.
S'ha mostrat sempre incòmoda amb els dos qualificatius més recurrents en el seu perfil biogràfic: dona i crescuda a l'Est. Ha rebutjat, també, insistir en el tercer tret anòmal: és protestant, en un partit de domini catòlic i agermanat amb la ultracatòlica Unió Socialcristiana de Baviera, la CSU. Teòricament va fer història el 2005, en convertir-se en la primera dona al davant del govern de la RFA, però sap que només porten el qualificatiu de canceller històric els qui han estat reelegits: Konrad Adenauer, Ludwig Erhardt, Willy Brandt, Helmut Schmidt, Helmut Kohl i Schröder.
Aquest era l'objectiu per al 2009 de la noieta de l'Est, filla d'un pastor protestant, catedràtica de física, que no va entrar en política fins després de la caiguda del Mur i a qui Helmut Kohl va convertir en la seva ministra més jove, el 1991, perquè reunia dues quotes: dona i de l'Est.
Que des de l'aparent feblesa arribés on és es deu a una successió de fets afavoridors. El primer, la necessitat de la CDU de buscar un relleu enmig de l'escàndol de finançament irregular que va enfonsar el partit després de la desfeta de Kohl davant Schröder, el 1998. Merkel va assumir la presidència del partit amb la promesa d'emancipar-se dels pecats passats.
Merkel va callar el 2002 quan els homes forts del partit van escollir el bavarès Edmund Stoiber com a candidat a la cancelleria. Va tenir la segona oportunitat tres anys després, quan Schröder, en un pèssim moment per als socialdemòcrates, va anar a las eleccions anticipades confiant en la seva superioritat. Es va equivocar, com tots els qui l'han subestimat.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 9. Dilluns, 28 de setembre del 2009